Jordi Corominas: «No tots els perills es poden evitar o ni tan sols controlar»
La Secció de Ciències i Tecnologia de l’Institut d’Estudis Catalans va realitzar el dijous 17 de desembre la darrera xerrada del cicle Dijous de ciència 2020. Jordi Corominas, doctor en ciències geològiques per la Universitat de Barcelona i catedràtic d’enginyeria geològica de la Universitat Politècnica de Catalunya, va presentar la conferència «El risc natural: l’entenem?, el gestionem bé?». |
Cada any, els riscos naturals són responsables de la mort de milers de persones i d’incomptables pèrdues econòmiques. Corominas va analitzar els efectes del canvi global en la freqüència i la intensitat d’aquests perills: «M’agrada parlar més de canvi global que de canvi climàtic, perquè el clima no és l’únic que canvia». El medi natural és un conjunt de sistemes físics, químics i biològics que interactuen. El resultat és un paisatge determinat, que ha anat evolucionant al llarg de la història: «Els processos naturals han passat i continuaran passant; els hem de tractar com a tal».
Quan un d’aquests processos coincideix amb els humans, l’anomenem perill, ja que entre les seves conseqüències s’hi troba la vida humana. Segons el ponent, la tendència d’aquests episodis és creixent: «Ara, moltes més persones són prop de les zones que considerem perilloses».
El risc resulta de la interacció entre el perill, l’element exposat i la vulnerabilitat d’aquest darrer. Hi ha diferents maneres per a avaluar aquesta funció, com elaborar registres d’episodis que hagin passat durant els darrers anys per examinar la relació entre la freqüència i la magnitud: «Això ho està fent l’Institut Cartogràfic i Geològic de Catalunya amb uns mapes de prevenció de riscos geològics en els quals intenta identificar els punts on pot haver-hi riscos».
La gran pregunta és: què podem fer davant d’aquests perills? Corominas va destacar que alguns no es poden anticipar: «No tots els perills es poden evitar o ni tan sols controlar». L’única manera d’evitar el risc és reduint l’exposició, ja que, per molt que ens protegim mitjançant sistemes de retenció, a vegades no serveixen. El conferenciant va posar d’exemple la catàstrofe de Biescas (1996), que va causar vuitanta-set víctimes mortals: «De la quarantena de dics construïts, només en van quedar tres».
Si no ens podem protegir, una altra opció és fer sistemes de predicció per a estimar la possibilitat que es produeixi un episodi en un lloc determinat. Es poden establir sistemes d’alerta a llarg termini, curt termini o, fins i tot, en temps real, però no són perfectes: «Com amb les PCR, podem tenir falsos negatius».
Per acabar la conferència, Corominas va exposar les eines legislatives que hi ha per a gestionar el territori i combatre els riscos: «Per exemple, hi ha una llei que determina la prohibició d’edificar i urbanitzar en zones inundables». Tot i això, també hi ha traves en l’aplicació d’aquestes lleis: «Hi ha el concepte de risc greu, però ningú no l’ha definit». Per tant, aquestes eines estan exposades a nombroses interpretacions. |
 
|
|
La Societat Catalana de Química commemora el Premi Nobel de Química 2020
El dimecres 16 de desembre la Societat Catalana de Química (SCQ), filial de l’Institut d’Estudis Catalans (IEC), va dedicar una jornada al Premi Nobel de Química d’enguany, que va distingir Emmanuelle Charpentier i Jennifer. A. Doudna pel «desenvolupament d’un mètode d’edició genòmica». Així mateix, la SCQ va aprofitar la sessió per a fer un reconeixement a totes les persones que han aconseguit el grau de doctor en un programa de doctorat dins l’àmbit de la química durant el curs 2019-2020. |
La benvinguda de l’acte va ser a càrrec de Gregori Ujaque, president de la SCQ. Per bé que la jornada commemorava el Premi Nobel de Química, Ujaque va advertir que la temàtica del guardó se situa a la frontera entre la química i la biologia. És per això que l’encarregat de pronunciar la conferència «Les eines CRISPR-Cas d’edició genètica premiades amb el Nobel de Química 2020» va ser Lluís Montoliu, del Centro Nacional de Biotecnología (CNB-CSIC) i expert en el camp de recerca del Premi Nobel.
En primer lloc, el ponent va ressaltar que Charpentier i Doudna s’han convertit en les dues primeres dones investigadores que reben un Nobel conjuntament. El primer article que van publicar les guardonades va ser a la revista Science l’any 2012, en el qual van descriure els components dels sistemes CRISPR-Cas i van intuir-ne la potencialitat: «Són les culpables —en el millor sentit de la paraula— de la difusió i la universalitat del sistema».
Avui dia coneixem diferents eines d’edició genòmica, com les meganucleases (meganuclease), les ZFN o zinc-fingir nuclease (‘nucleases amb dits de zinc’) o les TALEN o transcription activator-like effector nuclease (‘nucleases d’activitat semblant a l’activador de transcripció’), però aquelles que vertaderament han revolucionat el camp han sigut les CRISPR-Cas: «Són les més senzilles i les que permeten fer volar més la imaginació». Han causat tant impacte perquè es poden aplicar a pràcticament tots els camps de la ciència.
Montoliu va recordar que l’origen d’aquestes eines es troba al País Valencià: «Aquest fenomen va començar fa vint-i-set anys a Alacant amb el microbiòleg Francis Mojica; sense la seva feina de recerca no hauria estat possible».
Per acabar, el conferenciant va avisar que hi ha àmbits en els quals no s’ha de fer ús d’aquestes eines: «No s’han d’utilitzar per a millorar alguna característica en l’àmbit somàtic o embrionari». Així doncs, CRISPR-Cas també té les seves limitacions.
A continuació, la SCQ va lliurar els diplomes a les persones que s’han doctorat a les universitats de Catalunya en algun àmbit de la química durant aquest últim curs. Enguany, els diplomes s’han enviat per correu electrònic, mentre que en els darrers cursos s’entregaven al claustre de l’IEC. No obstant això, al final de l’acte es va poder realitzar la tradicional fotografia dels doctors. |
|
|
La SCE commemora el Premi Nobel d’Economia 2020
Com cada any, la Societat Catalana d’Economia (SCE), filial de l’Institut d’Estudis Catalans (IEC), va dedicar una conferència als guardonats amb el Premi Nobel d’Economia. Enguany aquesta distinció ha estat atorgada als professors Paul Robert Milgrom i Robert Butler Wilson, de la Universitat de Stanford. La xerrada, que es va celebrar el dilluns 21 de desembre de manera virtual, va ser impartida per Xavier Vives Torrents, catedràtic de l’IESE Business School i membre de l’IEC, qui coneix personalment i professional els premiats. |
Milgrom i Wilson han estat premiats «per la seva aportació a la teoria de subhastes, una branca aplicada de la teoria de jocs que s’ocupa de com les persones actuen en mercats de subhastes i n’investiga les propietats», així com per «les invencions de nous formats de subhasta». És per això que Vives va introduir la història de les subhastes abans d’analitzar les innovacions dels guardonats.
Les subhastes són un mecanisme molt antic per a vendre tota mena de productes, i actualment tenen moltes aplicacions: «Són omnipresents en el món modern». Tenen regles molt ben especificades i estan pensades com un joc en el qual els participants actuen d’una manera estratègica.
Hi ha diferents formats de subhastes: l’holandesa, en la qual el preu comença en un nivell alt i va baixant fins a trobar el primer licitador; l’anglesa, que funciona a la inversa de l’anterior; la del primer preu, en què els participants envien la seva licitació de forma tancada i la més elevada guanya, o la del segon preu, en la qual es paga l’import de la segona aposta més alta, però el premi va a parar a la primera oferta.
El ponent va subratllar que Wilson va fer uns passos «crucials» cap a la construcció d’una teoria de subhastes amb valors interdependents: «Va ser el primer a analitzar rigorosament la maledicció del guanyador, mostrant que a les subhastes de primer preu els guanyadors disminueixen la seva oferta». L’economista va demostrar que els licitadors racionals tendeixen a llançar ofertes per sota de la seva millor estimació perquè estan preocupats per aquest fenomen, és a dir, per pagar massa i perdre-hi.
Per la seva banda, un dels resultats clau dels treballs de Milgrom és el principi de vinculació: «Certs formats de subhasta generen més ingressos quan s’agrega informació privada dels licitadors». Així doncs, la informació privada revelada durant el procés de la subhasta pot mitigar la maledicció del guanyador i encoratjar a fer una licitació més agressiva.
Les investigacions dels dos guardonats han revolucionat el camp, han creat un mercat més eficient per a compradors i venedors i han contribuït a maximitzar els ingressos de les arques públiques en el mercat elèctric, de telecomunicacions o petrolífer. La Reial Acadèmia Sueca de les Ciències, que actua com a tribunal de selecció per al Premi Nobel d’Economia, va destacar que «els seus descobriments han beneficiat venedors, compradors i contribuents de tot el món». |
|
|
El turisme en temps de COVID-19 centra una taula rodona a l’IEC
Amb les fronteres tancades, la mobilitat reduïda i el contacte social sota mínims, el turisme ha sigut un dels sectors més afectats per la COVID-19. És per això que el dijous 3 de desembre la Societat Catalana de Geografia, filial de l’Institut d’Estudis Catalans, va celebrar la taula rodona El turisme en temps de pandèmia: impactes, mesures i reptes per a Catalunya, per analitzar la situació del sector i les expectatives de futur. |
El primer ponent va ser el professor Francisco M. López Palomeque, de la Universitat de Barcelona, que va reflexionar sobre com pot evolucionar Catalunya com a destinació turística. El professor va destacar tres principis «imprescindibles» per al procés de construcció d’un nou turisme postpandèmia, i els va anomenar «les tres S»: «smart, que inclou innovació i digitalització; sostenibilitat, i seguretat, que és fonamental perquè els viatgers recuperin la confiança». Tanmateix, va afegir que és molt difícil preveure quan acabarà l’etapa actual, ja que és una incògnita quan el coronavirus estarà controlat.
A continuació, la professora Gemma Cànoves, de la Universitat Autònoma de Barcelona, va descriure els efectes de la COVID-19 en el turisme rural. Segons la ponent, el turisme en espais interiors no s’ha vist tan colpejat com altres sectors turístics, fet que ha convertit el 2020 en l’any de les vacances de proximitat: «La seguretat, la proximitat i, sobretot, els espais no massificats han sigut tres factors clau». D’aquesta manera, Cànoves va subratllar que l’impacte de l’epidèmia en el sector també ha aportat aspectes positius: «És una bona oportunitat per a valorar espais locals, el redescobriment del mateix país i un turisme més sostenible».
La tercera ponència va ser a càrrec del professor Jose Antonio Donaire, de la Universitat de Girona, que es va centrar en la situació dels museus. A partir dels resultats preliminars d’una investigació dels museus catalans en el context de la pandèmia, Donaire va apuntar cinc idees: els museus han tancat físicament però s’han mantingut més actius que mai, les valoracions de les experiències físiques individuals han millorat, els museus han pres altres rols, s’han adaptat als entorns i han après a gestionar la «llarga cua». Malgrat això, el professor va concloure que «no sabem quines situacions seran conjunturals i quines marcaran un abans i un després».
Per acabar el bloc de ponències, el professor Salvador Anton, de la Universitat Rovira i Virgili, va identificar diferents indicadors i escales per a copsar els canvis provocats per l’epidèmia en el turisme. Va manifestar que Catalunya ha tingut un 75 % menys d’arribades. Així mateix, el ponent va observar alguns dels components que influeixen en l’adaptació dels diferents models turístics davant la situació de pandèmia: «La modalitat d’activitat turística, els mercats hegemònics, la tipologia d’allotjament i les densitats determinen la seva reacció a dinàmiques de reconfiguració de les mobilitats turístiques».
|
|
|
La SOCS inaugura un cicle de taules rodones sobre el model lingüístic de l’educació a Catalunya
El passat dimecres 9 de desembre, la Societat Catalana de Sociolingüística (SOCS), filial de l’Institut d’Estudis Catalans, va inaugurar un cicle de quatre taules rodones en format virtual sobre el model lingüístic de l’educació de noies i nois a Catalunya, amb l’objectiu de fer dialogar diferents agents socials perquè aportin reflexions al voltant de la realitat i els reptes de la formació lingüística d’infants i joves del país. La primera taula rodona va tenir com a títol: «Principis i resultats del model de conjunció en català». |
El moderador de la primera taula va ser el president de la SOCS, Miquel Àngel Pradilla, que va plantejar dues qüestions als participants. La primera demanava quins són els trets essencials del model d’immersió a Catalunya i quins resultats ha tingut, mentre que la segona qüestionava si el model està ben adaptat a les circumstàncies actuals o necessita canvis, tenint en compte que, després de dècades d’ensenyament del català, hi ha hagut canvis notables respecte a la demografia i s’ha incorporat una perspectiva multilingüe a l’educació obligatòria.
Joaquim Arnau, de la Universitat de Barcelona, va ser l’encarregat d’obrir el bloc de ponències. Va afirmar que el 26 % de la població escolar és d’origen migrat i que, per tant, el model necessita un nou plantejament: «Si un alumne s’incorpora a l’escola catalana després dels set anys, tindrà moltes dificultats per a aprendre una llengua nova alhora que els continguts de les matèries». Un dels canvis que va proposar va ser innovar la didàctica del professorat: «Els alumnes parlen poc entre ells dins l’aula, i una llengua s’ha d’aprendre llegint, escoltant, escrivint i interactuant».
El segon ponent va ser Xavier Vila, de la Universitat de Barcelona. Va subscriure l’afirmació d’Arnau que es treballa poc l’oralitat del català en els centres educatius, i va afegir que el model viu en un estat de ficció: «No és cert que el català sigui la llengua vehicular majoritària». Vila va recordar que la situació política nacional pot influir en el compliment estricte del model d’immersió en alguns centres: «Estem en un context de repressió greu, i a l’Administració li pot fer por intervenir».
Francina Martí, presidenta de l’Associació de Mestres Rosa Sensat, va ser la tercera participant de l’acte. Va destacar tres virtuts essencials del model d’immersió, que creu que no s’haurien de perdre: la no segregació d’estudiants per raons de llengua; el model d’aprenentatge de la llengua per mitjà de l’ús, i l’acceptació social que hi ha respecte al model. Per a respondre a la segona pregunta del debat, Martí també va destacar tres aspectes «fonamentals» per a adaptar el model a les noves circumstàncies: la conscienciació del professorat de la importància de la llengua; la necessitat de crear altres maneres d’aprendre-la, i el tractament integrat de les àrees de llengua.
L’última ponència va ser a càrrec de Carme Rider, presidenta de la Societat Catalana de Pedagogia, filial de l’IEC. La ponent no va coincidir amb la visió de Martí sobre l’acceptació social del model d’immersió per part de la societat: «Si féssim una enquesta als pares i mares, ja veuríem què prefereixen». És per això que va assegurar que «cal modificar el discurs perquè sigui un relat actualitzat i sense perdre els principis fundacionals de l’escola immersiva». |
|
|
Linguapax presenta la revista Linguapax Review 2020, enguany dedicada a la traducció
Linguapax va presentar telemàticament la revista Linguapax Review 2020 el passat 10 de desembre. Linguapax Review és una publicació periòdica destinada a tractar temes relacionats amb la gestió de la diversitat lingüística, amb aportacions d’experts i d’activistes. L’edició d’enguany està dedicada a la importància de la traducció en la preservació de les llengües, i porta com a títol Traduir la diversitat. |
La presentació de l’acte va ser a càrrec de Mònica Pereña, presidenta de l’organització, que va justificar que la traducció fos el tema del monogràfic: «És una tasca ingent, però apassionant».
Joan A. Argenter, director de la Càtedra UNESCO de Diversitat Lingüística i Cultural de l’Institut d’Estudis Catalans (IEC), també va intervenir en la presentació: «La traducció literària contribueix significativament al desenvolupament de la cultura de la llengua». El president de l’IEC, Joandomènec Ros, no va poder assistir a la sessió, però va deixar gravada la seva intervenció per animar l’entitat a continuar treballant pel bé de les llengües.
Tot seguit, la coordinadora de la revista i membre de la Junta de Linguapax, Carme Arenas, va presentar els autors dels articles seleccionats per al monogràfic, cadascun dels quals tracta la traducció des d’una perspectiva diferent.
Esther Monzó va ser la primera de presentar el seu article. Va parlar de l’actitud ètica necessària que es troba en cada acte d’interpretació: «Tota traducció és una decisió política». Traduir d’un idioma a un altre és un procés de poder. És per això que Monzó va sentenciar que «l’única cosa que no pot fer la traducció és no fer res».
El següent va ser J. M. Montcada Escubairó, que va explicar què és la mediació lingüística: «Facilita la comunicació en una situació conflictiva». Així mateix, va diferenciar la mediació de la traducció que havia definit Monzó: «La traducció és un acte polític, que no pot alterar el text original, mentre que la mediació tria la informació que vol transmetre i la reformula».
Antoni Oliver González és un altre autor dels articles escollits per a Linguapax Review 2020. El seu text se centra en l’evolució de la traducció automàtica per a l’intercanvi cultural: «Està assolint uns nivells de qualitat molt bons». D’aquesta manera, creu que les tecnologies del llenguatge ofereixen una gran oportunitat per a la preservació de la diversitat lingüística.
Tot seguit, L. M. Todó va presentar el seu escrit sobre traducció literària, en què narra les dificultats d’aquest tipus de traducció a partir d’exemples de la seva experiència professional. Per la seva banda, Xavier Sánchez va parlar de la relació de la publicitat amb la traducció i, com a bon publicitari, va acabar el seu torn amb un eslògan: «Traduir és connectar». Un altre article del monogràfic està escrit per Eline Müller, que no va poder assistir a la presentació.
Per acabar, Blanca Arias va comentar el seu text sobre la traducció audiovisual. Va destacar la transcendència d’aquesta disciplina, ja que durant la pandèmia les plataformes de vídeos sota demanda han estat molt presents a les llars: «Sembla un fenomen imparable». |
|
|
L’ACCA aborda els principals reptes de l’alimentació
El dijous 3 de desembre va tenir lloc, en format virtual, la taula rodona Els reptes del segle XXI en l’alimentació i la nutrició, organitzada per l’Associació Catalana de Ciències de l’Alimentació (ACCA), filial de l’Institut d’Estudis Catalans (IEC). Hi van participar José Juan Rodríguez Jerez, catedràtic de seguretat alimentària (Àrea de Nutrició i de Bromatologia de la Universitat Autònoma de Barcelona); Lluís Arola Ferrer, catedràtic de bioquímica i biologia molecular (Universitat Rovira i Virgili), i José Antonio Moreno-Muñoz, doctor en biologia - microbiologia molecular (Laboratorios Ordesa. Parc Científic de Barcelona, de la Universitat de Barcelona). |
Lluís Arola Ferrer va parlar de com afrontar la creixent demanda d’aliments al món. Va recordar que hi ha consens per a afirmar que «del 2000 al 2025 la població creixerà almenys un 50 %». Va apuntar que, per a fer-hi front, caldran més aliments, més aigua i més energia. Entre altres estratègies, va plantejar la necessitat d’una «utilització més racional dels sistemes de producció vigents i un desplaçament progressiu cap a la bioeconomia».
José Antonio Moreno-Muñoz va explicar la importància de la microbiota i la seva relació amb la nutrició. El conferenciant, que va definir la microbiota com tots els microorganismes que conviuen amb nosaltres, va advertir del paper fonamental que aquesta té «en el sistema immunitari i en el metabolisme». Va explicar que «l’alimentació, combustible de la microbiota, té un paper fonamental en el nostre comportament i en determinades patologies del sistema nerviós» i va recordar que ja existeixen productes amb prebiòtics per a tractar l’estrès, per exemple.
José Juan Rodríguez Jerez va parlar de la seguretat dels aliments i la seva relació amb el canvi climàtic. Va advertir sobre les conseqüències de l’escalfament del planeta i sobre la falta de consciència del risc dels aliments: «Avui pensem que els aliments són segurs, ens hem relaxat, i això pot comportar errors com el trencament de la cadena de fred i la manca d’higiene». La societat actual també tendeix a caure en errors com considerar que «els productes naturals són més sans, i això pot tenir riscos, per exemple amb els aliments crus».
Montserrat Rivero, presidenta de l’ACCA i membre numerària de la Reial Acadèmia de Farmàcia de Catalunya (RAFC), va ser l’encarregada de moderar la taula rodona, que es va tancar amb les preguntes dels assistents. |
|
|
Josep Peñuelas Reixach: «L’alcohol és molt tòxic; si el descobríssim ara, estaria prohibit, però l’associem a la nostra cultura»
El científic Josep Peñuelas, membre de la Secció de Ciències Biològiques de l’Institut d’Estudis Catalans, ha dirigit un estudi que analitza la correlació entre dieta i càncer en, com a mínim, mig centenar de països, des del 1960 fins al 2017. El treball s’ha publicat recentment a la revista International Journal of Environmental Research and Public Health.
La recerca confirma la relació entre una alta prevalença de càncer i un alt consum de carn i alcohol per capita. D’aquesta conclusió i d’altres temes que aborda l’estudi n’hem parlat amb el professor Peñuelas, director de la Unitat d’Ecologia Global CREAF-CSIC-UAB al Centre de Recerca Ecològica i Aplicacions Forestals (CREAF). |
Doctor Peñuelas, quina és l’aportació més important d’aquest estudi?
La gràcia d’aquest treball, el que té d’original, és que, en lloc de treballar amb individus, hem treballat per països. Hem fet servir les dades de l’Organització de les Nacions Unides per a l’Agricultura i l’Alimentació (FAO), de l’Organització Mundial de la Salut (OMS) i de les nostres bases de dades, i el que hem vist és que aquells països que tenen una ingesta més gran de carn i d’alcohol són els que tenen una incidència més gran de càncer. Si el que mirem és la durada de la vida, aquests factors tenen una relació inversa. Com més carn i més alcohol consumeixen, tenen més càncer i viuen menys temps. No diem res de nou, però confirmem el que sempre ens han dit els metges.
L’estudi també apunta altres factors vinculats a la prevalença del càncer.
Sí, i el que fem és, en la mesura que podem, intentar desentrellar aquests altres factors: la renda del país, la renda per capita, els hàbits, l’índex de benestar, el clima. Tot això ho hem tingut en compte en aquest estudi. I és molt interessant comprovar que si només ens fixem en el grup de països més pobres, el que importa per a la seva salut i esperança de vida és que mengin més o mengin menys. Als països pobres, com més carn mengen més viuen.
D’acord amb aquest estudi, els vegetals i el peix són els grans aliats que tenim per a evitar el càncer.
Sí, l’ideal és la nostra alimentació mediterrània: una mica de carn, peix i molts vegetals. Els productes processats són els més problemàtics. A mi m’encanta menjar xoriço, pernil, llonganissa i fuet, però complementat amb una bona entrada de verdura, d’enciam, de fruita i de peix… L’alcohol és molt tòxic; si el descobríssim ara, estaria prohibit, però l’associem a la nostra cultura. A mi, una mica, també m’agrada.
La relació de l’alimentació amb el càncer és recurrent en els estudis científics. Quan vau iniciar la recerca, buscàveu confirmar en l’àmbit global el que ja ens havien dit altres investigacions en l’àmbit local?
No. L’origen d’aquest treball no té a veure amb els resultats que finalment hem obtingut i presentat. El que nosaltres buscàvem era treballar amb la presència de dos elements a la nostra alimentació: quant de nitrogen i quant de fòsfor entra a la dieta. La nostra hipòtesi era que, atès que el fòsfor, és determinant per al creixement cel·lular, proporcions més grans de fòsfor que de nitrogen accentuarien el creixement cel·lular dels tumors, però no n’hem trobat proves. No hem trobat la relació que buscàvem. On sí que hem trobat que aquesta hipòtesi es compleix és en els microorganismes: amb proporcions més altes de fòsfor, hi ha més creixement cel·lular.
Per què us vau plantejar aquesta hipòtesi?
Perquè els humans estem alterant les proporcions d’aquests dos elements essencials, i ho fem tant a la natura com a l’agricultura. Cada vegada estem posant més nitrogen al món. Quan vam descobrir el procés de Haber-Bosch (reacció per a aconseguir nitrats i nitrits, imprescindibles per als adobs), vam canviar el món de l’agricultura. Des que es va inventar això, un mecanisme bastant barat, tenim nitrats a dojo i fertilitzem a dojo perquè així els nostres conreus produeixen més. També hem de tenir en compte que contínuament estem fent combustió, amb els cotxes i a les indústries, i atès que a l’aire hi ha nitrogen i oxigen, es formen òxids de nitrogen que reaccionen a l’atmosfera i després es depositen al medi natural. En resum, els humans hem fertilitzat la biosfera amb grans quantitats de nitrogen, i això canvia el nostre món. Aquest desequilibri és un dels grans canvis en el context de canvi global en què ens trobem. A la natura, això provoca canvis en els microorganismes, les plantes i els animals que acaben afectant els humans, a través de l’alimentació.
D’aquest fil en va sortir un altre estudi: el fet que cada vegada fertilitzem més els cultius —deu vegades més que fa seixanta anys— no és neutre. En el blat, per exemple, com que hi posem més nitrogen, n’augmenten les proteïnes i unes de les proteïnes que augmenten són les del gluten, com ara gliadines i glutenines, que sabem que són al·lèrgenes que provoquen celiaquia. I veiem que al món cada vegada hi ha més celíacs. També hi ha altres raons que poden incidir en l’augment de la celiaquia, algunes de tan simples com el fet que la medicina ha millorat la capacitat de detecció o l’augment de l’ús de pesticides i altres productes tòxics, però, en tot cas, aquest augment de les gliadines és un mecanisme que cal considerar.
Aquests desequilibris són reversibles?
Les dades ambientals són preocupants. Hauríem de canviar d’estil de vida i de sistema econòmic, un sistema que està basat en la creença que els recursos del planeta són il·limitats: és un error molt gran, però ningú no actua en conseqüència. Descarbonitzar la nostra activitat és importantíssim perquè l’escalfament que estem generant en tan poc temps canvia completament el funcionament del planeta i els humans hem evolucionat en unes condicions determinades i no sabem si serem capaços d’adaptar-nos a temps a les noves condicions. Si no fem res, hi haurà problemes d’aigua, d’alimentació, de migracions, de conflictes socials. El que ja vivim, però multiplicat.
Els problemes ambientals no se solucionaran si no revertim la pobresa al món. A una persona sense recursos no li pots dir que no entri a la selva a desforestar per conrear. També s’ha de prioritzar l’educació: les nenes dels països pobres als dotze o tretze anys haurien d’anar a l’escola i a l’institut, i no pas ser obligades a tenir criatures i a portar aigua i llenya a casa. Amb més educació, no creixeria tant la població. El medi ambient està fortament lligat a la pobresa i l’educació. Ho entenem, però no ho posem en pràctica.
La recerca científica i la seva divulgació són clau per a conscienciar la població de la necessitat de tenir més cura del planeta. A Catalunya hi ha científics molt importants, però no precisament gràcies al pressupost públic.
Catalunya és potent des del punt de vista científic. Se’ns jutja per les nostres publicacions, però també pels projectes que aconseguim en l’àmbit internacional en convocatòries d’excel·lència. I amb aquests barems, Catalunya és un dels països que té un percentatge més elevat d’èxit, però no acabem de ser dels que dominen el món de la ciència perquè hi ha altres països que hi destinen molts més recursos. Ara aquí és l’Estat espanyol qui té la paella pel mànec; per tant, ens haurien d’abocar més recursos o transferir-nos la competència. Soc molt partidari que el finançament de proximitat complementi adequadament el gran finançament internacional, bàsicament el de la Unió Europea (UE). Els països que van bé destinen a recerca i educació molts més recursos: a països com Finlàndia, Àustria, Suïssa o Dinamarca ho tenen molt clar. |
|
|
|
|
