Joan Martínez-Alier: «Una branca dels economistes va negar el canvi climàtic perquè els espatllava la perspectiva del creixement econòmic»
El dijous 2 de juny va tenir lloc a la Sala Puig i Cadafalch de l’Institut d’Estudis Catalans (IEC), i també de manera virtual, la conferència Canvi climàtic, adaptació, mitigació i ecologia global: un repte sense precedents, a càrrec de Jofre Carnicer, i la presentació del llibre Land, water, air and freedom, de Joan Martínez-Alier. L’acte va ser organitzat conjuntament per la Societat Catalana de Biologia (SCB) i la Societat Catalana d’Economia (SCE) per tal de donar un tractament interdisciplinari a un fenomen essencialment transversal com és el canvi climàtic. |
«El canvi climàtic és un fenomen sense precedents», va dir Jofre Carnicer en obrir la conferència, «amb uns nivells atmosfèrics de CO2 que no s’han vist des de fa tres o quatre milions d’anys». El professor d’ecologia de la Universitat de Barcelona i membre del Grup Intergovernamental sobre el Canvi Climàtic (IPCC), va afegir que, a més, els últims tres-cents anys «la taxa de canvi ha estat molt més accelerada que en les darreres desglaciacions». Si tenim en compte que «el CO2 regula la temperatura del planeta», el problema està servit. Davant del «moment únic» que vivim, l’ecòleg va plantejar una pregunta: «Com afrontem això?». «És un repte multidisciplinari», va assegurar.
Carnicer va presentar dades de l’informe de l’IPCC Working Group II que mostren per què «ens queda menys d’una dècada per actuar» i quins seran els impactes en la biodiversitat i en la societat si la temperatura global augmenta 1,5 graus, 2 graus o 3 graus. Es tracta de danys i pèrdues que poden arribar a ser molt amplis geogràficament, severs i, fins i tot, irreversibles.
Per exemple, «d’aquí a l’any 2100 podríem tenir un augment del nivell del mar d’entre 20 centímetres i 1 metre». Aquest fet «afectaria uns quaranta-dos milions de persones al Mediterrani». Les zones més afectades a Catalunya serien el delta de l’Ebre, el delta del Llobregat i el golf de Roses. Per això, «el repte climàtic és a curt termini i, al mateix temps, hem de començar a planificar amb la mirada multicentennial, que és una cosa que no han fet mai les societats humanes», va concloure Carnicer.
Joan Martínez-Alier, catedràtic de la Universitat Autònoma de Barcelona (UAB) i investigador de l’Institut de Ciència i Tecnologia Ambientals (ICTA-UAB), va començar la presentació dient que una conferència com la de Jofre Carnicer «segur que no hauria pogut ser una classe d’una facultat de ciències econòmiques». I és que, segons el catedràtic, «a ciències econòmiques no parlen d’ecologia», encara que, de fet, «si això no és economia, què és economia?».
Conegut com a economista ecològic i guanyador del Premi Balzán 2020 de reptes ambientals, Martínez-Alier considera que «els mercats i els diners són la ciència econòmica que s’ensenya a les facultats» i va assenyalar que precisament «una branca dels economistes va negar el canvi climàtic perquè els espatllava la perspectiva del creixement econòmic».
El cofundador a finals dels anys vuitanta de la Societat Internacional d’Economia Ecològica (ISEE) va explicar que l’economia industrial que regeix el planeta és «entròpica», no circular. «Això vol dir que l’energia es dispersa i que els materials potser no surten del planeta, però ja no serveixen per fabricar el mateix».
Martínez-Alier va coincidir amb Carnicero en la necessitat de multidisciplinarietat. «Són molt dolentes aquestes classificacions d’història, economia, ciències socials, ciències naturals… Tot això no serveix de gaire quan vols estudiar el canvi climàtic o la desaparició de la biodiversitat. Has d’aprendre a escoltar els altres.»
El catedràtic va avançar alguns dels temes que tracta en el seu llibre Land, water, air and freedom, que es publicarà pròximament. L’obra se centra en la reacció social local a temes ambientals i recull cinc-cents dels gairebé 3.700 conflictes mediambientals que ha registrat en l’Atles de Justícia Ambiental (EJAtlas), elaborat amb un equip de treball des del 2012.
El llibre recull un ecologisme popular i de pobles indígenes que també «genera eslògans», com el «Leave the oil in the soil» d’una activista de Nigèria i el «Fund farmers, not coil», protesta contra l’ús contaminant del carbó a l’Índia que es troba en l’origen dels famosos Fridays for Future, que han aconseguit posar el canvi climàtic a l’agenda dels mitjans de comunicació. Es tracta de moviments socials d’arreu del món contra la fracturació hidràulica (fracking), les mines de carbó, l’extracció de petroli de sota el mar o les fortificacions per a l’extracció de gas. «Aturar l’economia no seria una solució per a molts d’aquests conflictes», reconeix. Tampoc no n’hi hauria prou d’augmentar l’eficiència energètica: «perquè hi ha el conegut efecte rebot, segons el qual, si una energia és més barata, se’n gastarà més». Caldria, en canvi, «un decreixement ben muntat, amb una renda universal per treure l’angoixa de la gent i, a més, amb una economia més ecològica». En aquest cas, «potser estaríem millor després del decreixement». I és que «el decreixement té més a veure amb la felicitat de la gent, en si la gent està millor o no, no en si té més diners». |
 
|
|
La SECCB analitza el present i el futur de la producció sostenible d’aliments
El dimarts 7 de juny va tenir lloc a la Sala Nicolau d’Olwer de l’Institut d’Estudis Catalans (IEC), i també de manera virtual, la sessió Producció d’aliments i sostenibilitat: present i futur, un acte que va incloure diverses ponències entorn del concepte de sostenibilitat i la seva relació amb els aliments i el sistema agroalimentari. L’acte va ser organitzat per la Secció de Ciències Biològiques (SECCB) de l’IEC. |
Pere Puigdomènech, president de la SECCB, va obrir l’acte dient que «en aquests moments, la producció d’aliments és un dels temes més complexos del món en el qual vivim». Seguidament, va assenyalar que l’alimentació és «un dret essencial, perquè el dret a la vida incorpora el dret a un menjar suficient, segur i saludable». Pel que fa a la sostenibilitat, va destacar que «un 30 % de les emissions de gasos provenen de la indústria alimentària» per qüestions relacionades amb el sòl, els pesticides, els adobs, el transport, el tipus de conreu, etc. Va tancar la seva intervenció advertint que el debat «és complicat perquè implica molts canvis econòmics, socials i, també, noves tecnologies».
La primera de les ponències, «El concepte de sostenibilitat», va anar a càrrec de Jordi Lleonart, doctor en biologia i investigador de l’Institut de Ciències del Mar. Lleonart va dir que aquesta «paraula de moda» apareix als anys quaranta en la ciència pesquera en «models matemàtics que analitzaven el rendiment màxim sostenible d’una pesqueria». Després d’analitzar diverses definicions, Lleonart va concloure que «sostenibilitat és sinònim d’estat estacionari i és un concepte teòric», en cert sentit «quimèric», que es relaciona amb «l’equitat intergeneracional». «El creixement sostenible és un oxímoron» i el món polític, econòmic i industrial no sembla que tingui «la voluntat d’assolir la sostenibilitat», va reblar.
A continuació, Lourdes Viladomiu, professora titular d’economia aplicada de la Universitat Autònoma de Barcelona, va oferir la conferència «Sistemes alimentaris i sostenibilitat: l’aproximació institucional». Va parlar de quatre punts: com és el sistema alimentari actual, els tres models que actualment es proposen més, les forces i els països que hi ha darrere de cada model i el Pacte Verd Europeu. Viladomiu va assenyalar que, amb la guerra d’Ucraïna està canviant «tot el sistema alimentari actual, perquè s’ha vist que els mercats mundials són molt febles».
Amb «Aigua, aliments i sostenibilitat», Joan Girona, investigador del programa Ús Eficient de l’Aigua en Agricultura de l’Institut de Recerca i Tecnologia Agroalimentàries, va assenyalar el gran «esforç humà» que hi ha hagut sempre per a tenir «terres de conreu que siguin regables». L’ús eficient de l’aigua ha estat sempre molt important perquè «sense aigua no hi ha aliments». Girona va parlar del paper de l’aigua a la planta, de la relació entre aigua i disponibilitat d’aliments i de l’eficiència en l’ús de l’aigua. «La sostenibilitat està a gestionar el binomi aigua-aliments amb eficiència», va concloure. Per això cal «recerca, tecnologia, visió estratègica, conscienciació ciutadana i voluntat política».
Amb la conferència «Consum alimentari i sostenibilitat: de quins consumidors parlem?», Jesús Contreras, antropòleg de l’Observatori de l’Alimentació (Universitat de Barcelona), es va preguntar «a qui van adreçades les recomanacions dels experts?». Amb la gran diversitat de dietes al planeta, «es poden complir les recomanacions per a mitigar el canvi climàtic?» Contreras va criticar que «es fa els consumidors responsables de les decisions alimentàries» amb un concepte de consumidor «molt poc analític». «La llibertat que seria desitjable per a prendre aquestes decisions no la tenen tots els ciutadans: milions de persones conviuen amb la fam i més de 1.400 milions de pobres disposen de menys d’1,25 dòlars al dia», va dir.
Ramon Sentmartí, director gerent de la Promotora dels Aliments Catalans (Prodeca), va impartir la conferència «Què mengem i d’on ve?». Va explicar que Prodeca és una empresa pública del Departament d’Acció Climàtica, Alimentació i Agenda Rural de la Generalitat de Catalunya que acompanya el sector agroalimentari català —«el primer sector econòmic del país»— per «vendre més i, sobretot, vendre millor». Sentmartí va parlar de l’alienació alimentària, la urbanització i globalització, la interdependència, la mascotització, la cuina i la biodiversitat, els assalariats de la indústria agroalimentària, els fons d’inversió, la sobirania alimentària, els objectius de desenvolupament sostenible (ODS) i, finalment, la posició de Catalunya davant el sistema agroalimentari mundial.
La darrera conferència va ser «La transició agroecològica, un camí cap a la sostenibilitat del sistema agroalimentari», a càrrec de Francesc Xavier Sans, del Grup de Recerca d’Agroecologia de l’Institut de Recerca de la Biodiversitat (Universitat de Barcelona). Sans va definir els problemes més importants: «canvi climàtic, biodiversitat i ús eficient dels recursos». Davant d’una agricultura mundial dominant que no és sostenible, va dir que la transició agroecològica es pot fer de moltes maneres. «Pot ser una transició ràpida o lenta; no passa res que sigui lenta, però ha de ser constant, sense passos enrere», va dir Sans, per a qui, a més d’innovació, «fan falta accions legals, però també financeres».
Tot seguit, els ponents van participar en una taula rodona moderada per Jordi Sala, president de la Institució Catalana d’Estudis Agraris (ICEA), filial de l’IEC.
Abel Mariné, membre de la SECCB, va cloure la sessió amb una reflexió: «El problema és econòmic en el fons, no és científic. Ja sabem què és el que s’hauria de menjar per portar una vida sana, però el que no sabem és com això ho poden pagar molts dels que passen fam.» |
|
|
La Secció Filològica de l’IEC dedica una sessió en memòria de Curt Wittlin
Curt Wittlin (1941-2019) va ser un filòleg nascut a Suïssa que va ingressar com a membre de la Secció Filològica (SF) de l’Institut d’Estudis Catalans (IEC) l’any 1997. Doctorat el 1965 amb una tesi sobre la traducció catalana del Tresor de Brunetto Latini feta per Guillem de Copons, Wittlin va esdevenir expert de la llengua i la literatura catalana medieval. La SF va dedicar una sessió en memòria al filòleg el dijous 9 de juny, en la qual van intervenir Mila Segarra, Emili Casanova, Xavier Renedo, August Bover, Vicent Martines, Albert Curto i Emigdi Subirats. |
La inauguració de l’acte va ser a càrrec de Mila Segarra, vicepresidenta de la SF. «Abans de conèixer-lo, ja havia llegit la seva obra De la traducció literal a la creació literària, i em va apassionar», va reconèixer. «El traductor reinterpreta, reinventa, reorganitza, i Wittlin ho feia amb tanta habilitat que semblava fàcil, però no ho és gens.» Segarra, a banda de destacar la intel·ligència de Wittlin en el seu àmbit de treball, va emfatitzar la seva personalitat amable.
A continuació, Emili Casanova va fer la ponència «Curt Wittlin i els estudis de llengua». Va subratllar que tractar i aprendre amb Wittlin «va ser una sort perquè ens va ensenyar a observar i analitzar les coses amb una visió àmplia i no dogmàtica». El ponent va recalcar que el filòleg «fou una benedicció per a la filologia catalana, especialment per a la traducció, i per a la cultura i literatura medieval, però també va fer avançar els estudis de llengua i donar-los a conèixer en el món anglosaxó». «Jutgem-lo com ell indicava que s’havia de jutjar els filòlegs: amb els criteris de serietat del treball, coherència investigadora, llegibilitat en els seus escrits, la seua activitat cultural i la força inspiradora per als filòlegs joves. En tots aquests aspectes, Wittlin mereix admiració i gratitud», va concloure.
«Curt Wittlin i Eiximenis» va ser el títol de la següent ponència, pronunciada per Xavier Renedo. Francesc Eiximenis va ser un escriptor franciscà català del segle XIX i és un dels autors catalans medievals més traduïts. «Wittlin és un dels membres més destacats d’una generació d’il·lustres eiximenistes», va dir Renedo, «i nosaltres hem tingut la sort que ells no van tenir, perquè els hem pogut tenir com a referents». El ponent ha localitzat un total de vint-i-set articles publicats per Wittlin i dedicats a Eiximenis, escrits en català, alemany, anglès i espanyol, fet que el converteix en un «impulsor i ideòleg del projecte d’edició de les obres de Francesc Eiximenis». Per acabar la seva intervenció, Renedo va agrair la feina feta pel filòleg al llarg de la seva trajectòria professional: «La contribució de Curt als estudis sobre Eiximenis és enorme, tant per la quantitat com per la qualitat dels treballs.»
August Bover, per la seva banda, va dur a terme la ponència «Eiximenis a Saskatchewan: Curt Wittlin i la catalanística a l’Amèrica del Nord». Wittlin va desenvolupar, pràcticament, tota la seva vida professional a l’Amèrica del Nord. De fet, del 1990 al 1993 va ser president de la Societat Catalana d’Amèrica del Nord. Segons Bover, amb el filòleg allí, «va començar una època d’or per a la catalanística canadenca». El ponent va destacar que, fins i tot, va ser condecorat amb la Creu de Sant Jordi, atorgada per la Generalitat de Catalunya: «Sobretot, esdevingué una autèntica autoritat en l’estudi de les traduccions medievals, fruit d’una vida acadèmica de treball metòdic i rigorós», va sentenciar Bover.
La intervenció de Vicent Martines es va titular «Curt Wittlin i les traduccions». «El filòleg aprofundia en l’estil, és a dir, en la morfosintaxi, en elements de fraseologia com ara les locucions, col·locacions, expressions multinominals i els grups de sinònims i les arrels del canvi semàntic», va apuntar el ponent. Així mateix, va ratificar que, amb Wittlin, «la filologia i la traducció són al servei de la història cultural i aquesta, al seu torn, de la filologia [catalana]».
En la ponència «Curt Wittlin i l’Arxiu Comarcal del Baix Ebre», Albert Curto va recordar que, en una ocasió, ells dos van conversar sobre les normes de transcripció i el debat el va guanyar Wittlin: «El seu criteri era que els textos havien de ser entenedors, però sense malmetre l’escrit original». Com la resta de ponents, Curto va assegurar que va ser «un goig i una il·lusió molt gran» treballar amb ell, no només pels seus coneixements, sinó per la força de treball, l’honestedat i l’humor que caracteritzaven el filòleg.
La darrera ponència va ser «El mestre Curt Wittlin sota la dolça remor de l’Ebre», d’Emigdi Subirats. «Curt va ser un ebrenc que va fer bandera de la catalanitat i d’allò que suposava a les Terres de l’Ebre», va indicar el ponent. Subirats va definir Wittlin com un «català de cor i ànima» i, per finalitzar, va insistir en un fet: «Wittlin tenia clar que la Sénia no era una frontera, perquè hi havia terra catalana a banda i banda del riu.» |
|
|
Màrius Rubiralta analitza el paper de les universitats en la transferència de coneixement
«El paper de les universitats en la construcció d’ecosistemes innovadors de coneixement» va ser el títol de la conferència pronunciada el dijous 16 de juny i emmarcada en el cicle Dijous de ciència i tecnologia 2022, organitzat per la Secció de Ciències i Tecnologia de l’Institut d’Estudis Catalans. La ponència va ser a càrrec de Màrius Rubiralta Alcañiz, professor de química orgànica de la Facultat de Farmàcia i Ciències de l’Alimentació de la Universitat de Barcelona. |
Rubiralta va voler iniciar així la seva intervenció: «És un resum de la tercera missió de la universitat els darrers vint anys a Catalunya des de la visió personal que jo he viscut. Quan començàvem l’any 2000, entre un segle i un altre, no es parlava d’ecosistemes innovadors, sinó que es parlava (i amb prou feines) de la tercera missió de la Universitat —la transferència de coneixement i tecnologia— com una de les funcions, com una de les missions importants de la Universitat.» Rubiralta va assenyalar que la Llei 1/2003, del 19 de febrer, d’universitats, «diu que la primera missió és l’estudi i la docència; la segona, l’avenç del coneixement mitjançant l’acció investigadora i la recerca, i la tercera, la responsabilitat que tenim de transformar el coneixement i dur-lo a la societat».
En aquesta ponència, Rubiralta va fer un recorregut des d’una visió ràpida de la tercera missió: es va centrar en el paper de les universitats i l’entorn i en l’evolució de les col·laboracions entre institucions, entre institucions universitàries i empreses i entre aquestes i altres actors del territori.
En la conferència es van abordar els exemples en què les universitats, especialment les catalanes, han participat en experiències d’aglomeracions per a constituir nous ecosistemes innovadors de coneixement en la construcció d’una societat del coneixement en què l’educació superior, la recerca, la innovació i la creació d’activitat econòmica són elements indivisibles.
Rubiralta també va analitzar els impactes obtinguts en diferents experiències de participació de les universitats en models d’aglomeració com els parcs científics, els campus i clústers d’excel·lència europeus, els districtes d’innovació i els hubs de coneixement i d’innovació.
Finalment, també va incidir en diferents exemples de bones pràctiques tant del sistema català com de l’europeu. |
|
|
La Secció Filològica ret homenatge a Jordi Carbonell i Hortènsia Curell amb la presentació d’un treball que l’IEC va premiar als anys cinquanta
El divendres 10 de juny va tenir lloc a la Sala Prat de la Riba de l’Institut d’Estudis Catalans (IEC) l’acte de presentació de l’obra Un aspecte de la influència llatina en la prosa catalana medieval. Les relacions interoracionals en Antoni Canals, de Jordi Carbonell i Hortènsia Curell. |
«És una obra molt primerenca de Jordi Carbonell i Hortènsia Curell», va dir Teresa Cabré, presidenta de l’IEC. Per a Cabré, la presentació del llibre era «una ocasió especial per tornar a retre homenatge a Jordi Carbonell» i fer un reconeixement de la tasca filològica i política de Carbonell i de la tasca de Curell com a catedràtica de filologia i professora de llengua catalana a la Universitat Autònoma de Barcelona.
August Bover, curador de l’edició, va recordar que l’edició d’aquest llibre va ser el primer encàrrec que va rebre quan va entrar a la Secció Filològica, feina que va fer amb l’ajuda puntual de «dos llatinistes que tenim la sort que formin part de la nostra secció: Mariàngela Vilallonga i Pere Quetglas». Es tractava de publicar un treball que havia estat premiat per l’IEC el dia de Sant Jordi de 1950, una obra que va romandre inèdita. «Seixanta-sis anys després, la Secció Filològica va recuperar aquest treball i va aprovar publicar-lo.» Jordi Carbonell, que tenia moltes ganes que es publiqués aquest treball de joventut fet amb la seva dona, era ja en la norantena. «Va morir sabent que el llibre es publicaria finalment», va dir Bover. L’obra no es va publicar fins al 2020.
Mariàngela Vilallonga, membre de la Secció Filològica, es va mostrar complaguda de participar en la presentació per «l’admiració, l’estima i el respecte que sempre he sentit per Jordi Carbonell i, de retruc, per Hortènsia Curell». Vilallonga va assegurar que «aquest treball de Carbonell-Curell no ha perdut vigència i serà d’utilitat als estudiosos d’avui, perquè aporta un bon gruix de dades reunides per dos grans observadors, estudiosos i amants de la llengua catalana».
Segons Vilallonga, el volum «té l’encert de publicar l’informe d’adjudicació del Premi Francesc Cambó de l’Institut d’Estudis Catalans de l’any 1950» amb una ponència que estava formada per Carles Riba i Ramon Aramon i Serra, membres de la Secció Filològica designats per l’Institut; Marçal Olivar, nomenat per la Fundació Bernat Metge, i Pere Bohigas, membre de la Secció Filològica com a adjunt. Vilallonga va llegir l’informe que van redactar, «una síntesi precisa i acurada del que conté el treball».
La parella Carbonell-Curell «s’havien llicenciat en filologia romànica a la Universitat de Barcelona i, tot seguit, assistiren a les classes de Ramon Aramon i de Jordi Rubió als Estudis Universitaris Catalans, on es van conèixer, el 1946», va explicar Vilallonga. I va dir que, segons declaraven en el pròleg, s’havien proposat «intentar de concretar què duia de nou Canals a la llengua», és a dir, «concretar un moment de la influència llatina en la nostra prosa».
Nicolau Dols, president de la Secció Filològica de l’IEC, va comentar que, quan va llegir el treball, es va sorprendre perquè era una recerca del 1950 que s’avançava a l’època. «Aquí trobem un text que analitza un text antic i que ho fa amb una tècnica que avui dirien de lingüística de corpus», una tècnica «que és moderna» i que «tenia molt de mèrit abans de la invenció de l’ordinador». A més, ho van fer «amb uns resultats molt bons». I va destacar que «és un llibre d’anàlisi de quatre obres traduïdes d’Antoni Canals», però en què també «veuen la intenció sintàctica» i en què van incorporar «propostes d’estructuració sintàctica» que van haver de crear ells mateixos.
La Secció Filològica de l’IEC, amb la col·laboració de la Fundació “la Caixa”, va organitzar l’acte. |
|
|
«El català a l’escola», Tema General de la 57a Escola d’Estiu Rosa Sensat, a debat a l’IEC
La Sala Prat de la Riba de l’Institut d’Estudis Catalans (IEC) va acollir, el dijous 16 de juny, la Jornada sobre el Tema General de la 57a Escola d’Estiu Rosa Sensat. Enguany, la jornada va tractar «El català a l’escola» i, concretament, les actituds lingüístiques del professorat amb la voluntat d’aprofundir en la responsabilitat que tenen com a col·lectiu, fer propostes constructives i reivindicar les condicions necessàries per a portar-les a terme. L’acte va ser organitzat per l’Associació de Mestres Rosa Sensat, la Secretaria de Política Lingüística - Departament de Cultura, el Consorci d’Educació de Barcelona, el Consell Escolar de Catalunya (CONSESCAT), Òmnium Cultural i l’IEC. |
Maria Corominas, vicepresidenta de l’IEC, va donar la benvinguda de la jornada. «La missió de l’IEC és establir la normativa de la llengua i estendre el coneixement des de la interdisciplinarietat i la transversalitat», va subratllar Corominas. Així mateix, va recalcar el compromís de l’IEC amb la llengua catalana mitjançant la trentena de declaracions en defensa de la llengua i els seus parlants que ha fet la institució des del 1978. Respecte a declaracions relacionades amb l’educació, la vicepresidenta va recordar la darrera emesa durant el passat mes d’abril arran de la sentència que imposa el 25 % de l’escolarització en castellà. «La catalanitat és un valor fundacional de l’IEC que, més de cent anys més tard, continua sent el valor central. Avui la definim com la història, la cultura i la llengua pròpies, com a arrels d’una societat culta i lliure», va reblar. «La jornada d’avui s’inscriu, també, en aquest marc».
Francina Martí, presidenta de l’Associació de Mestres Rosa Sensat, va reconèixer la tasca de l’Institut «d’aplegar el coneixement amb la pràctica i de treballar per al país i la llengua, tot acollint el millor de la ciència i la cultura». Va insistir que la «reivindicació de la llengua catalana en l’Escola d’Estiu Rosa Sensat ha estat constant des dels inicis», i va admetre que no es pot responsabilitzar únicament l’escola de l’estat del català: «Sabem que l’escola no ho pot fer tot per revertir l’ús de la llengua, però sabem que pot fer més per assegurar el dret dels infants a conèixer, estimar i viure plenament en la llengua i cultura del país». La resta de la jornada va girar entorn d’aquesta temàtica.
«L’escola, el futur de la llengua i la igualtat d’oportunitats. Què hi tenen a dir els mestres?» fou el títol de la conferència central de la jornada, a càrrec de Carme Junyent, directora del Grup d’Estudi de Llengües Amenaçades. La lingüista va manifestar que l’escola és un reflex d’allò que passa fora, però també un element dinamitzador perquè pot canviar coses. «Si es tracta de la llengua, no podem estar pendents del 25 %. No farem cas de les matemàtiques. S’ha de diferenciar i rumiar maneres de revitalitzar-la», va afirmar Junyent. D’altra banda, va destacar la importància de conèixer la diversitat lingüística del món per a donar eines a l’hora de reforçar el comportament: «L’única possibilitat que té el català de sobreviure és sumar amb la resta de llengües. És una oportunitat magnífica per vincular la situació de la nostra llengua a la de totes les amenaçades».
Després de la conferència, els assistents a la jornada es van dividir en tres grups de debat moderats per Xavier Besalú (membre del CONSESCAT), Vanessa Bretxa (Secretaria de Política Lingüística) i Juli Palou i Montserrat Fons (Grup Plural de la Universitat de Barcelona). Els moderadors van assegurar que els tres espais van coincidir en moltes de les propostes per a revertir el retrocés de l’ús del català aprofitant elements poderosos de canvi, com ara la pluralitat de llengües, les xarxes socials i el clima sociopolític. |
|
|
Joan Roca i Albert: «El Pla General Metropolità va contribuir a entendre com un sol projecte democràcia, ciutat, país i llengua»
El dilluns 13 de juny va tenir lloc a la Sala Puig i Cadafalch de l’Institut d’Estudis Catalans (IEC), i també de manera virtual, l’acte de presentació del llibre Barcelona 1969-1979. Els anys decisius del planejament de la metròpoli, de Joan Antoni Solans Huguet. Joan Roca i Albert, director del Museu d’Història de Barcelona (MUHBA), va presentar l’obra, que ha estat publicada pòstumament pel MUHBA en la col·lecció «Pòsits». |
Joan Roca va dir que, per a presentar el llibre de Joan Antoni Solans a l’IEC —tenint en compte que l’urbanista n’havia estat president de la Secció de Ciències i Tecnologia—, volia «assajar una fórmula doble», amb «una història contrafactual» i «una història més real».
La història contrafactual feia així: «Què hagués estat de Barcelona i de Catalunya sense el Pla General Metropolità (PGM)? Quan després de 1714, Felip V va optar per empetitir Catalunya, segurament hauria volgut enderrocar Barcelona, però no era possible». Barcelona era «massa gran, massa organitzada».
«Quan Franco també va voler empetitir Barcelona per difuminar Catalunya, es va trobar amb el mateix problema.» Franco en va voler reduir el creixement industrial i no se’n va sortir «per la dimensió de Barcelona i pel saber fer barceloní, base de tota la trajectòria moderna de la capital». Per «mantenir-la a ratlla» va crear el Pla Comarcal del 1953, que la va deixar «descontrolada». La Carta Municipal de Barcelona va aparèixer finalment com «un instrument regulador mínim».
«Barcelona no era una capital de província qualsevol, sinó una metròpoli fruit de la història policèntrica de la pell de brau», va dir Roca, que va comparar l’aprovació del PGM amb la del Pla Cerdà. En tots dos casos, eren «temps convulsos». Tots dos plans havien sorgit de «necessitats urbanes» i van tenir «grans suports», però també van espantar: «Massa ordenació, massa ambició», deien. Van ser acusats d’antidemocràtics i de poc adients amb el tarannà de la ciutat. Així i tot, «la intel·ligència de les proporcions» els va fer triomfar.
Per al director del MUHBA, «el PGM fou la cassola on es va cuinar el bon arròs de la transformació de Barcelona en els anys inicials de la democràcia». Entre l’any 1974 i el 1976, «van sorgir múltiples pactes interclassistes i interculturals i molts ciutadans que sortiren en defensa dels seus barris van sortir després en defensa de la llibertat, l’amnistia i l’Estatut d’autonomia el setembre de 1977», va apuntar Roca.
Avui el PGM encara és vigent. «No s’ha modificat substancialment en mig segle» i és «capaç d’absorbir pactes i impactes», va assegurar Roca.
Tot seguit, va explicar els mateixos fets d’una altra manera. Va recordar com li va proposar a Solans que escrigués un llibre sobre l’elaboració del PGM i la compra de sòl per a Barcelona. «Solans va dir que sí, però va trigar més de quinze anys.» Quan finalment s’hi va posar, va escollir el període del 1969 al 1979, «anys que qualificava de decisius».
«El Pla és un veritable contracte social», va assegurar Roca. En el llibre, Solans explica que «l’any 1977, el Govern central estava capficat en el tema de la Transició» i que «les mobilitzacions urbanes es trobaven en el seu apogeu». L’alcalde Socias i Humbert va veure en Solans «la persona capaç d’atendre les 76 associacions de veïns que articulaven l’espai urbà barceloní». Protestaven contra les polítiques urbanes de Porcioles, que havien generat «uns dèficits descomunals d’equipaments». Calia aconseguir el sòl necessari per a crear-los.
«El llibre és molt menys seriós que la meva intervenció», va advertir Roca. Es tracta d’un llibre farcit d’anècdotes i embolics on s’entreveuen la quantitat d’hores que Solans va dedicar al projecte i com de tard devia arribar a casa. «No oblidem una família sense la qual no haguéssim arribat a tenir mai aquest pla», va dir Roca. I destacà que, com Cerdà, Solans era «un intel·lectual i un polític» i que «el PGM és una constitució urbana».
En el llibre, Solans relata que, de la dedicació a l’urbanisme, en va fer «un sacerdoci per a la millora de les nostres ciutats, contribuint així a la millora de la nostra convivència i de la nostra qualitat de vida» i escriu: «No volíem perdre les oportunitats que a la ciutat s’obrien». Per a Roca, «el PGM va contribuir a entendre com un sol projecte democràcia, ciutat, país i llengua».
Va organitzar l’acte la Secció de Ciències i Tecnologia de l’IEC. |
|
|
Joan Nogué, membre de la Secció de Filosofia i Ciències Socials, nou membre del Consell Assessor per al Desenvolupament Sostenible
El dimarts 31 de maig, el Govern de la Generalitat de Catalunya va nomenar Joan Nogué, membre de la Secció de Filosofia i Ciències Socials de l’Institut d’Estudis Catalans (IEC) i catedràtic de geografia humana de la Universitat de Girona, nou membre del Consell Assessor per al Desenvolupament Sostenible de Catalunya (CADS). |
La proposta de nomenament és de la consellera d’Acció Climàtica, Alimentació i Agenda Rural i el mandat serà de dos anys. A més de Nogué, també s’incorporen al CADS Joan Pino Vilalta, director del Centre de Recerca Ecològica i Aplicacions Forestals (CREAF) i expresident de la Institució Catalana d’Història Natural (ICHN), filial de l’IEC; l’arquitecta Carme Pinós i Desplat, i Josep Miquel Piqué Huerta, president executiu de La Salle Technova Barcelona, el parc d’innovació de La Salle Campus Barcelona.
El Govern ha renovat per un nou mandat de dos anys Leandro Barquín Clopés, Alba Cabañas Varales, Purificació Canals i Ventín, Josep Oliver i Alonso i Miranda Schreurs. Així mateix, ha cessat per acabament del mandat els consellers i les conselleres del CADS Joan Clos Matheu, Carles Ibáñez i Martí, Cristina Pujades Corbi, Mònica Terribas i Sala, Lluís Torner i Sabata i Montserrat Viladrich Grau.
El CADS està integrat per un mínim de deu i un màxim de quinze membres, nomenats pel Govern a proposta del president del Consell, que escull persones de prestigi reconegut o representatives dels diferents sectors econòmics i socials. El seu mandat és per un període de dos anys i poden ser nomenats de nou per períodes addicionals de dos anys.
El CADS, creat el desembre del 1998, és un òrgan col·legiat que té com a funció principal assessorar el Govern en l’àmbit del desenvolupament sostenible i, especialment, en la integració de la sostenibilitat en les polítiques, en els instruments de planificació territorial i sectorial, en projectes legislatius i normatius i en projectes o iniciatives estratègiques impulsades pel Govern.
|
|
|
|
|
