«És una obra molt primerenca de Jordi Carbonell i Hortènsia Curell», va dir Teresa Cabré, presidenta de l’IEC. Per a Cabré, la presentació del llibre era «una ocasió especial per tornar a retre homenatge a Jordi Carbonell» i fer un reconeixement de la tasca filològica i política de Carbonell i de la tasca de Curell com a catedràtica de filologia i professora de llengua catalana a la Universitat Autònoma de Barcelona.
August Bover, curador de l’edició, va recordar que l’edició d’aquest llibre va ser el primer encàrrec que va rebre quan va entrar a la Secció Filològica, feina que va fer amb l’ajuda puntual de «dos llatinistes que tenim la sort que formin part de la nostra secció: Mariàngela Vilallonga i Pere Quetglas». Es tractava de publicar un treball que havia estat premiat per l’IEC el dia de Sant Jordi de 1950, una obra que va romandre inèdita. «Seixanta-sis anys després, la Secció Filològica va recuperar aquest treball i va aprovar publicar-lo.» Jordi Carbonell, que tenia moltes ganes que es publiqués aquest treball de joventut fet amb la seva dona, era ja en la norantena. «Va morir sabent que el llibre es publicaria finalment», va dir Bover. L’obra no es va publicar fins al 2020.
Mariàngela Vilallonga, membre de la Secció Filològica, es va mostrar complaguda de participar en la presentació per «l’admiració, l’estima i el respecte que sempre he sentit per Jordi Carbonell i, de retruc, per Hortènsia Curell». Vilallonga va assegurar que «aquest treball de Carbonell-Curell no ha perdut vigència i serà d’utilitat als estudiosos d’avui, perquè aporta un bon gruix de dades reunides per dos grans observadors, estudiosos i amants de la llengua catalana».
Segons Vilallonga, el volum «té l’encert de publicar l’informe d’adjudicació del Premi Francesc Cambó de l’Institut d’Estudis Catalans de l’any 1950» amb una ponència que estava formada per Carles Riba i Ramon Aramon i Serra, membres de la Secció Filològica designats per l’Institut; Marçal Olivar, nomenat per la Fundació Bernat Metge, i Pere Bohigas, membre de la Secció Filològica com a adjunt. Vilallonga va llegir l’informe que van redactar, «una síntesi precisa i acurada del que conté el treball».
La parella Carbonell-Curell «s’havien llicenciat en filologia romànica a la Universitat de Barcelona i, tot seguit, assistiren a les classes de Ramon Aramon i de Jordi Rubió als Estudis Universitaris Catalans, on es van conèixer, el 1946», va explicar Vilallonga. I va dir que, segons declaraven en el pròleg, s’havien proposat «intentar de concretar què duia de nou Canals a la llengua», és a dir, «concretar un moment de la influència llatina en la nostra prosa».
Nicolau Dols, president de la Secció Filològica de l’IEC, va comentar que, quan va llegir el treball, es va sorprendre perquè era una recerca del 1950 que s’avançava a l’època. «Aquí trobem un text que analitza un text antic i que ho fa amb una tècnica que avui dirien de lingüística de corpus», una tècnica «que és moderna» i que «tenia molt de mèrit abans de la invenció de l’ordinador». A més, ho van fer «amb uns resultats molt bons». I va destacar que «és un llibre d’anàlisi de quatre obres traduïdes d’Antoni Canals», però en què també «veuen la intenció sintàctica» i en què van incorporar «propostes d’estructuració sintàctica» que van haver de crear ells mateixos.
La Secció Filològica de l’IEC, amb la col·laboració de la Fundació “la Caixa”, va organitzar l’acte. |
