La inauguració de l’acte va ser a càrrec de Mila Segarra, vicepresidenta de la SF. «Abans de conèixer-lo, ja havia llegit la seva obra De la traducció literal a la creació literària, i em va apassionar», va reconèixer. «El traductor reinterpreta, reinventa, reorganitza, i Wittlin ho feia amb tanta habilitat que semblava fàcil, però no ho és gens.» Segarra, a banda de destacar la intel·ligència de Wittlin en el seu àmbit de treball, va emfatitzar la seva personalitat amable.
A continuació, Emili Casanova va fer la ponència «Curt Wittlin i els estudis de llengua». Va subratllar que tractar i aprendre amb Wittlin «va ser una sort perquè ens va ensenyar a observar i analitzar les coses amb una visió àmplia i no dogmàtica». El ponent va recalcar que el filòleg «fou una benedicció per a la filologia catalana, especialment per a la traducció, i per a la cultura i literatura medieval, però també va fer avançar els estudis de llengua i donar-los a conèixer en el món anglosaxó». «Jutgem-lo com ell indicava que s’havia de jutjar els filòlegs: amb els criteris de serietat del treball, coherència investigadora, llegibilitat en els seus escrits, la seua activitat cultural i la força inspiradora per als filòlegs joves. En tots aquests aspectes, Wittlin mereix admiració i gratitud», va concloure.
«Curt Wittlin i Eiximenis» va ser el títol de la següent ponència, pronunciada per Xavier Renedo. Francesc Eiximenis va ser un escriptor franciscà català del segle XIX i és un dels autors catalans medievals més traduïts. «Wittlin és un dels membres més destacats d’una generació d’il·lustres eiximenistes», va dir Renedo, «i nosaltres hem tingut la sort que ells no van tenir, perquè els hem pogut tenir com a referents». El ponent ha localitzat un total de vint-i-set articles publicats per Wittlin i dedicats a Eiximenis, escrits en català, alemany, anglès i espanyol, fet que el converteix en un «impulsor i ideòleg del projecte d’edició de les obres de Francesc Eiximenis». Per acabar la seva intervenció, Renedo va agrair la feina feta pel filòleg al llarg de la seva trajectòria professional: «La contribució de Curt als estudis sobre Eiximenis és enorme, tant per la quantitat com per la qualitat dels treballs.»
August Bover, per la seva banda, va dur a terme la ponència «Eiximenis a Saskatchewan: Curt Wittlin i la catalanística a l’Amèrica del Nord». Wittlin va desenvolupar, pràcticament, tota la seva vida professional a l’Amèrica del Nord. De fet, del 1990 al 1993 va ser president de la Societat Catalana d’Amèrica del Nord. Segons Bover, amb el filòleg allí, «va començar una època d’or per a la catalanística canadenca». El ponent va destacar que, fins i tot, va ser condecorat amb la Creu de Sant Jordi, atorgada per la Generalitat de Catalunya: «Sobretot, esdevingué una autèntica autoritat en l’estudi de les traduccions medievals, fruit d’una vida acadèmica de treball metòdic i rigorós», va sentenciar Bover.
La intervenció de Vicent Martines es va titular «Curt Wittlin i les traduccions». «El filòleg aprofundia en l’estil, és a dir, en la morfosintaxi, en elements de fraseologia com ara les locucions, col·locacions, expressions multinominals i els grups de sinònims i les arrels del canvi semàntic», va apuntar el ponent. Així mateix, va ratificar que, amb Wittlin, «la filologia i la traducció són al servei de la història cultural i aquesta, al seu torn, de la filologia [catalana]».
En la ponència «Curt Wittlin i l’Arxiu Comarcal del Baix Ebre», Albert Curto va recordar que, en una ocasió, ells dos van conversar sobre les normes de transcripció i el debat el va guanyar Wittlin: «El seu criteri era que els textos havien de ser entenedors, però sense malmetre l’escrit original». Com la resta de ponents, Curto va assegurar que va ser «un goig i una il·lusió molt gran» treballar amb ell, no només pels seus coneixements, sinó per la força de treball, l’honestedat i l’humor que caracteritzaven el filòleg.
La darrera ponència va ser «El mestre Curt Wittlin sota la dolça remor de l’Ebre», d’Emigdi Subirats. «Curt va ser un ebrenc que va fer bandera de la catalanitat i d’allò que suposava a les Terres de l’Ebre», va indicar el ponent. Subirats va definir Wittlin com un «català de cor i ànima» i, per finalitzar, va insistir en un fet: «Wittlin tenia clar que la Sénia no era una frontera, perquè hi havia terra catalana a banda i banda del riu.» |
