Joan Roca va dir que, per a presentar el llibre de Joan Antoni Solans a l’IEC —tenint en compte que l’urbanista n’havia estat president de la Secció de Ciències i Tecnologia—, volia «assajar una fórmula doble», amb «una història contrafactual» i «una història més real».
La història contrafactual feia així: «Què hagués estat de Barcelona i de Catalunya sense el Pla General Metropolità (PGM)? Quan després de 1714, Felip V va optar per empetitir Catalunya, segurament hauria volgut enderrocar Barcelona, però no era possible». Barcelona era «massa gran, massa organitzada».
«Quan Franco també va voler empetitir Barcelona per difuminar Catalunya, es va trobar amb el mateix problema.» Franco en va voler reduir el creixement industrial i no se’n va sortir «per la dimensió de Barcelona i pel saber fer barceloní, base de tota la trajectòria moderna de la capital». Per «mantenir-la a ratlla» va crear el Pla Comarcal del 1953, que la va deixar «descontrolada». La Carta Municipal de Barcelona va aparèixer finalment com «un instrument regulador mínim».
«Barcelona no era una capital de província qualsevol, sinó una metròpoli fruit de la història policèntrica de la pell de brau», va dir Roca, que va comparar l’aprovació del PGM amb la del Pla Cerdà. En tots dos casos, eren «temps convulsos». Tots dos plans havien sorgit de «necessitats urbanes» i van tenir «grans suports», però també van espantar: «Massa ordenació, massa ambició», deien. Van ser acusats d’antidemocràtics i de poc adients amb el tarannà de la ciutat. Així i tot, «la intel·ligència de les proporcions» els va fer triomfar.
Per al director del MUHBA, «el PGM fou la cassola on es va cuinar el bon arròs de la transformació de Barcelona en els anys inicials de la democràcia». Entre l’any 1974 i el 1976, «van sorgir múltiples pactes interclassistes i interculturals i molts ciutadans que sortiren en defensa dels seus barris van sortir després en defensa de la llibertat, l’amnistia i l’Estatut d’autonomia el setembre de 1977», va apuntar Roca.
Avui el PGM encara és vigent. «No s’ha modificat substancialment en mig segle» i és «capaç d’absorbir pactes i impactes», va assegurar Roca.
Tot seguit, va explicar els mateixos fets d’una altra manera. Va recordar com li va proposar a Solans que escrigués un llibre sobre l’elaboració del PGM i la compra de sòl per a Barcelona. «Solans va dir que sí, però va trigar més de quinze anys.» Quan finalment s’hi va posar, va escollir el període del 1969 al 1979, «anys que qualificava de decisius».
«El Pla és un veritable contracte social», va assegurar Roca. En el llibre, Solans explica que «l’any 1977, el Govern central estava capficat en el tema de la Transició» i que «les mobilitzacions urbanes es trobaven en el seu apogeu». L’alcalde Socias i Humbert va veure en Solans «la persona capaç d’atendre les 76 associacions de veïns que articulaven l’espai urbà barceloní». Protestaven contra les polítiques urbanes de Porcioles, que havien generat «uns dèficits descomunals d’equipaments». Calia aconseguir el sòl necessari per a crear-los.
«El llibre és molt menys seriós que la meva intervenció», va advertir Roca. Es tracta d’un llibre farcit d’anècdotes i embolics on s’entreveuen la quantitat d’hores que Solans va dedicar al projecte i com de tard devia arribar a casa. «No oblidem una família sense la qual no haguéssim arribat a tenir mai aquest pla», va dir Roca. I destacà que, com Cerdà, Solans era «un intel·lectual i un polític» i que «el PGM és una constitució urbana».
En el llibre, Solans relata que, de la dedicació a l’urbanisme, en va fer «un sacerdoci per a la millora de les nostres ciutats, contribuint així a la millora de la nostra convivència i de la nostra qualitat de vida» i escriu: «No volíem perdre les oportunitats que a la ciutat s’obrien». Per a Roca, «el PGM va contribuir a entendre com un sol projecte democràcia, ciutat, país i llengua».
Va organitzar l’acte la Secció de Ciències i Tecnologia de l’IEC. |
