«El canvi climàtic és un fenomen sense precedents», va dir Jofre Carnicer en obrir la conferència, «amb uns nivells atmosfèrics de CO2 que no s’han vist des de fa tres o quatre milions d’anys». El professor d’ecologia de la Universitat de Barcelona i membre del Grup Intergovernamental sobre el Canvi Climàtic (IPCC), va afegir que, a més, els últims tres-cents anys «la taxa de canvi ha estat molt més accelerada que en les darreres desglaciacions». Si tenim en compte que «el CO2 regula la temperatura del planeta», el problema està servit. Davant del «moment únic» que vivim, l’ecòleg va plantejar una pregunta: «Com afrontem això?». «És un repte multidisciplinari», va assegurar.
Carnicer va presentar dades de l’informe de l’IPCC Working Group II que mostren per què «ens queda menys d’una dècada per actuar» i quins seran els impactes en la biodiversitat i en la societat si la temperatura global augmenta 1,5 graus, 2 graus o 3 graus. Es tracta de danys i pèrdues que poden arribar a ser molt amplis geogràficament, severs i, fins i tot, irreversibles.
Per exemple, «d’aquí a l’any 2100 podríem tenir un augment del nivell del mar d’entre 20 centímetres i 1 metre». Aquest fet «afectaria uns quaranta-dos milions de persones al Mediterrani». Les zones més afectades a Catalunya serien el delta de l’Ebre, el delta del Llobregat i el golf de Roses. Per això, «el repte climàtic és a curt termini i, al mateix temps, hem de començar a planificar amb la mirada multicentennial, que és una cosa que no han fet mai les societats humanes», va concloure Carnicer.
Joan Martínez-Alier, catedràtic de la Universitat Autònoma de Barcelona (UAB) i investigador de l’Institut de Ciència i Tecnologia Ambientals (ICTA-UAB), va començar la presentació dient que una conferència com la de Jofre Carnicer «segur que no hauria pogut ser una classe d’una facultat de ciències econòmiques». I és que, segons el catedràtic, «a ciències econòmiques no parlen d’ecologia», encara que, de fet, «si això no és economia, què és economia?».
Conegut com a economista ecològic i guanyador del Premi Balzán 2020 de reptes ambientals, Martínez-Alier considera que «els mercats i els diners són la ciència econòmica que s’ensenya a les facultats» i va assenyalar que precisament «una branca dels economistes va negar el canvi climàtic perquè els espatllava la perspectiva del creixement econòmic».
El cofundador a finals dels anys vuitanta de la Societat Internacional d’Economia Ecològica (ISEE) va explicar que l’economia industrial que regeix el planeta és «entròpica», no circular. «Això vol dir que l’energia es dispersa i que els materials potser no surten del planeta, però ja no serveixen per fabricar el mateix».
Martínez-Alier va coincidir amb Carnicero en la necessitat de multidisciplinarietat. «Són molt dolentes aquestes classificacions d’història, economia, ciències socials, ciències naturals… Tot això no serveix de gaire quan vols estudiar el canvi climàtic o la desaparició de la biodiversitat. Has d’aprendre a escoltar els altres.»
El catedràtic va avançar alguns dels temes que tracta en el seu llibre Land, water, air and freedom, que es publicarà pròximament. L’obra se centra en la reacció social local a temes ambientals i recull cinc-cents dels gairebé 3.700 conflictes mediambientals que ha registrat en l’Atles de Justícia Ambiental (EJAtlas), elaborat amb un equip de treball des del 2012.
El llibre recull un ecologisme popular i de pobles indígenes que també «genera eslògans», com el «Leave the oil in the soil» d’una activista de Nigèria i el «Fund farmers, not coil», protesta contra l’ús contaminant del carbó a l’Índia que es troba en l’origen dels famosos Fridays for Future, que han aconseguit posar el canvi climàtic a l’agenda dels mitjans de comunicació. Es tracta de moviments socials d’arreu del món contra la fracturació hidràulica (fracking), les mines de carbó, l’extracció de petroli de sota el mar o les fortificacions per a l’extracció de gas. «Aturar l’economia no seria una solució per a molts d’aquests conflictes», reconeix. Tampoc no n’hi hauria prou d’augmentar l’eficiència energètica: «perquè hi ha el conegut efecte rebot, segons el qual, si una energia és més barata, se’n gastarà més». Caldria, en canvi, «un decreixement ben muntat, amb una renda universal per treure l’angoixa de la gent i, a més, amb una economia més ecològica». En aquest cas, «potser estaríem millor després del decreixement». I és que «el decreixement té més a veure amb la felicitat de la gent, en si la gent està millor o no, no en si té més diners». |
