La trajectòria professional i el fet de ser dona
M. T. Cabré: A mi no m’ha marcat extraordinàriament, sempre he tingut un caràcter molt fort i he estat molt rebel. No vaig participar de l’estereotip de dona dels anys seixanta. He criat tres fills, però també he invertit en la meva carrera. El sou que guanyava el destinava a persones que cuidaven els meus fills: me’ls trobava banyats i sopats. I he estat casada amb una persona que ho ha entès perfectament. Al món universitari sempre et passen coses, veus privilegis, però el sentiment reivindicatiu m’ha salvat de moltes coses.
M. Prevosti: A mi, sense tenir el caràcter fort de la Teresa, penso que tampoc no m’ha afectat excessivament. Quan vaig estudiar, als anys setanta, vaig fer història antiga, i la quantitat de dones a la carrera era molt més alta que la d’homes. Però, curiosament, mires el professorat o les posicions jeràrquiques més altes i gairebé tot són homes. Encara ara.
A. Casals: A l’inici, jo em vaig moure en un entorn molt masculí. Aparentment no te n’adones, però si estàs sola en una classe amb cinquanta nois, no hi tens la mateixa relació que si la classe fos mixta. No saps quin efecte et fa, però marca. Pel que fa al progrés, he pogut perdre opcions per ser dona, però en altres casos ha estat al revés: en llocs on hi ha calgut una dona, m’han buscat pel fet de ser-ho i dedico força temps a aquesta tasca de representació.
E. Espinàs: Jo vaig estudiar una carrera de dones: biblioteconomia. Només feia dos anys que hi entraven homes. El que passa és que, després, pel tipus de feina que vaig anar fent, de gestió, m’he vist més envoltada d’homes. De fet, la paraula gerenta encara ens sona estranya, no s’utilitza gaire. Crec que no he tingut cap dificultat. Algunes persones em diuen: «tu no notes que, pel fet de ser dona, et rebutgen?» Penso que si tu no tens la mirada de voler-ho notar, si no ho tens en compte, tens menys problemes. Actualment, a més, crec que en qualsevol situació, si hi ha una dona, es tendeix a triar la dona. És una oportunitat que s’ha d’aprofitar.
Ser dona a l’IEC
M. T. Cabré: Jo vaig ser la primera dona que va entrar a la Secció Filològica, que un cop l’any es reuneix fora de Barcelona. Vam anar a Castelló, on ens van rebre les autoritats. La majoria dels meus companys portaven la seva senyora. Jo anava sola i em van confondre, em van presentar com la dona d’un dels meus col·legues. Vaig pensar que fins allà podíem arribar i vaig demanar que quedés molt clar qui era membre de la Secció i qui era acompanyant. Sempre ho recordaré.
E. Espinàs: En aquesta casa, l’equip laboral és majoritàriament femení: el 70 % són dones. En canvi, és cert que pel que fa als membres, la proporció és a favor dels homes. De fet, en els darrers vint anys no ha canviat res. L’any 2019, per exemple, el 88 % dels nous membres van ser homes.
M. T. Cabré: I això que estem en un moment en què estem dient que prioritzarem l’entrada de dones. Fins i tot amb aquest discurs, costa tirar endavant.
M. Prevosti: El problema són els clixés interioritzats. Constantment és necessari fer un esforç de reflexió.
A. Casals: També és cert que, com que sempre hem estat ocultades, és a dir, que dones amb capacitats no han tingut un càrrec o no han rebut un premi, quan vas a buscar mèrits, no trobes dones. No perquè no els hagin merescut, sinó perquè no han rebut el reconeixement. Jo m’hi he trobat: organitzem unes jornades i pensem a veure a qui convidem. I fem una llista on tots són homes, perquè són els noms que sonen. Llavors dius: «No, hi ha d’haver dones». I les busques i les descobreixes. Costa, però hi són. Amagades.
M. T. Cabré: I per què estaven amagades? Com que normalment els que ocupaven càrrecs eren homes, entre ells teixien aquesta xarxa, en què es reconeixien els uns als altres. De manera natural.
M. Prevosti: Sí, les dones ho hem tingut més difícil per a surar.
E. Espinàs: És un tema de trajectòria i, per a ser membre de l’IEC, has de tenir-la. Si no has tingut tantes oportunitats, no pots tenir la mateixa trajectòria que un home.
L’educació
M. T. Cabré: Jo crec que l’educació en la igualtat ha de començar molt aviat amb les nenes.
M. Prevosti: Encara que a casa no tinguin aquest model, el món està ple de rosa i blau. I els nens no viuen en la bombolla de casa.
M. T. Cabré: I quin és el prototip envejable? Com qui m’agradaria ser? L’estereotip cada vegada és més radical. Mireu les influencers.
E. Espinàs: Jo crec que s’està fent una involució en aquest sentit. La nostra generació tenia molt més clar que ens havíem de rebel·lar. Ara tornes a veure les sèries per a nens i nenes i per a adolescents i tenen estereotips molt marcats. L’educació és clau, però no només a l’escola; són essencials la cultura familiar i l’entorn.
A. Casals: La meva filla era molt presumida, però també molt batalladora. Crec que es poden combinar diverses actituds, sense que sigui un problema.
M. Prevosti: És que tu, Alícia, a casa teva els has posat l’exemple de tu mateixa. I aquesta és la força més important de totes. Tu seràs un referent per als teus fills. Aquesta és l’educació més bona.
M. T. Cabré: Tots som molt permeables, sobretot els nens.
M. Prevosti: Les pel·lícules que veuen són responsabilitat dels pares; per aquí també entren els clixés.
E. Espinàs: Jo crec que és més important educar amb sentit crític. No pots crear una bombolla. Has d’educar-los per a reaccionar.
M. T. Cabré: Nosaltres mateixos estem molt confusos. Hi ha decisions que trobo molt equivocades. Per exemple, tota aquesta revisió dels contes populars que s’està fent, ho trobo abominable. Diuen que contenen estereotips masclistes, però les criatures no veuen la simbologia que veuen els adults des de les seves idees. Els més petits creen la seva pròpia simbologia, la seva pròpia categorització del món.
E. Espinàs: Jo també trobo que algunes decisions són absurdes: l’altre dia, per exemple, vaig veure que canviaven el nom del carrer de Mozart pel de carrer de l’àvia Montserrat, que segur que era fantàstica, però no hi té res a veure.
M. T. Cabré: Sí…, tenim comportaments erràtics en aquest tema.
Les quotes
A. Casals: Nosaltres hem canviat el reglament de la Secció i ara quan es cobreixen places, ha de ser de manera paritària. Això ens forçarà a fer un esforç per a complir-ho. Crees un camí, una mentalitat. També hem treballat en el nom dels premis que donem, per incorporar-hi noms de dones. Si no ho forces, no passa.
M. Prevosti: Arrosseguem valors i costums forjats durant segles i mil·lennis i això no es canvia en dos dies. La lluita per les dones es produeix a dos nivells. D’una banda, hi ha el raonament i aquesta lluita està bastant guanyada: va ser la de la primera meitat del segle XX. Però el segon nivell és el psicològic, que és molt més difícil. Tot i que tothom raona que les dones són tan capaces com els homes, tenim assimilats uns clixés socials que valoren més l’home que la dona en qüestions intel·lectuals. L’associació de determinades professions amb homes i no amb dones és un clixé interioritzat de manera automàtica i irracional i que, per tant, costa molt de superar. Les quotes són molt necessàries, però no són suficients. Es poden fer moltes accions per a atraure dones a les carreres tecnològiques, per exemple.
M. T. Cabré: A mi, les quotes em provoquen un sentiment agredolç. No m’agraden, però reconec que són necessàries. En el moment que una persona entra com a quota, ja té un sentiment de menysteniment.
E. Espinàs: Amb les quotes jo no hi combrego gens. Pot ser contraproduent, ja sé que el camí és molt més llarg, però hem de fer més esforços perquè es respecti la persona, independentment del seu gènere. Fem camí perquè no hi hagi discriminació.
Cada una de les dones que va participar en aquesta commemoració té la seva història i respostes molt personals a les preguntes plantejades. El Dia de la Dona va ser només un pretext per a generar un espai de diàleg i reflexió que evidencia que el debat sobre el paper de la dona pot ser ric i divers i esquivar els llocs comuns.
|
