Joan González va plantejar la seva ponència entorn de l’expressió nova normalitat i va fer èmfasi en la tesi que, per a entendre la nova normalitat, hem d’entendre primer què volem dir quan parlem de normalitat. Va dividir la seva exposició en dues parts: primer, va explicar què és el concepte fenomenològic de normalitat i quines maneres hi ha de pensar la normalitat i, després, va parlar de l’aplicació d’aquest concepte de normalitat al garbuix i la disbauxa que ha generat aquesta nova normalitat postpandèmia.
«Ha generat molt debat el concepte de nova normalitat; molta gent l’ha interpretat com un intent d’oprimir-nos i de dominar-nos per part de l’Estat, d’instaurar un constant estat d’excepció… Ja avanço que, davant de tot el soroll que ha fet el concepte de nova normalitat, jo considero que aquest concepte és perfectament legítim per a explicar la situació en què estem en aquest moment i que pot ser emprat sense que hi hagi cap matís conspiratiu al darrere si entenem que la normalitat sempre d’alguna manera és nova», va explicar González.
González va enumerar les tres grans maneres o tradicions d’entendre la normalitat. La primera és l’estadística, que «precomprèn la normalitat com la distribució regular d’un fenomen en una seqüència temporal donada, la famosa campana de Gauss, per la qual els fets són considerats com a dades mesurables; és una concepció mètrica del que vol dir normalitat: és normal allò que està distribuït normalment». La segona és la normativista, que no es dedica a detectar regularitats estadístiques, sinó que incorpora la constitució de la norma i estudia la normalitat amb referència a la relació que hi ha entre un fet donat i la norma. «Les normalitats no són només objecte de registre, sinó també d’explicació. El que és normal és l’efecte obtingut per l’execució del projecte normatiu; és la norma que exhibeix el fet. Aquestes dues primeres maneres d’entendre la normalitat treballen conjuntament, busquen l’aplicació de mètodes de quantificació», va explicar.
«Des del punt de vista filosòfic, nosaltres volem pensar la normalitat d’una tercera manera: la fenomenològica, que se centra en el procés de constitució i de gènesi de l’experiència per part del subjecte. Aquí sí que es pregunta a l’individu què està passant i si l’experiència s’està vivint com a normal», va exposar González. Per tant, la perspectiva fenomenològica sobre la normalitat opera una reconducció de l’experiència que deixa de banda la qüestió d’una naturalesa objectiva i passa a centrar-se en quins han de ser els components viscuts per un subjecte en la seva experiència perquè aquesta experiència pugui ser catalogada de normal. «Se centra en com la normalitat és viscuda i com després podem aplicar-la als usos polítics, com per exemple els governs l’han feta servir per a referir-se a l’últim tram de la desescalada, la nova normalitat», va afegir.
Els factors d’interpretació fenomenològica de la nova normalitat en relació amb la COVID-19 han disminuït l’eix d’optimalitat de la societat: veiem minvat el goig de l’experiència de viure, l’anomenada fatiga pandèmica. I el fenomen que ho provoca (el virus) no és visible, sinó que apareix en el discurs. Per a Guardiola, «entrem, doncs, en l’etern conflicte entre cos i discurs; en aquest context s’està posant a prova la força del discurs per damunt dels cossos. I també a l’inrevés, la força dels cossos sobre els discursos (en la desobediència, per exemple). El concepte fenomenològic de nova normalitat ens permet veure que el fet que la nova normalitat no suposi una interrupció, sinó una intervenció constant que esgota —perquè no ha estat incorporada des de res visible, sinó des de continguts discursius—, explica l’auge del negacionisme».
Tota aquesta reflexió sobre els cossos i els discursos implica que el virus és una realitat que apareix, però no és visible perceptivament; per tant, l’accés a la seva aparició es produeix a través del discurs. «I això és la prova de foc de la força dels discursos sobre els cossos i sobre la subjectivitat. Els cossos són moguts per la força més poderosa de l’Univers, que és la inèrcia, la força que fa que les coses socialment funcionin.»
La nova normalitat instaurada per la pandèmia de la COVID-19 sembla haver fusionat el pitjor dels dos sentits fenomenològics de normalitat: d’una banda, no produeix una interrupció passiva i corporal d’una construcció donada i sostinguda, sinó que requereix una intervenció activa que neix de l’ordre dels discursos, i, de l’altra, la intervenció activa no ho és en l’ordre de l’optimalitat, sinó a la minva del goig, és menys agradable viure així. Però cap de les dues característiques tan especials d’aquest concepte de nova normalitat no sembla prendre legitimitat al concepte. «La nova normalitat de la COVID és una variació dins del concepte de normalitat summament específica i particular corresponent a les normalitats que s’estableixen en situacions pandèmiques, en les quals, des del feble ordre del discurs, ens hem d’autoimposar una minva de l’optimalitat de l’experiència de viure. I ho hem de fer a causa d’un sentiment de vinculació i dependència col·lectiva», va concloure González. |
