L’Institut d’Estudis Catalans (IEC) va acollir dijous 18 de maig el seminari The Earth Biogenome Project: recent progress and results, organitzat per la Societat Catalana de Biologia. El seminari el va impartir el catedràtic Harris A. Lewin, professor emèrit distingit d’ecologia i evolució a la Universitat de Califòrnia, a Davis, i director de l’Earth Biogenome Project.

La Iniciativa Catalana per a l’Earth Biogenome Project (CBP), projecte liderat per l’Institut d’Estudis Catalans (IEC), la Societat Catalana de Biologia (SCB) i la Institució Catalana d’Història Natural (ICHN), és un dels nodes de l’Earth Biogenome Project (EBP), una iniciativa internacional creada el 2017 que aspira a seqüenciar, catalogar i caracteritzar els genomes de tota la biodiversitat eucariota de la Terra, és a dir de totes les espècies excepte els virus i les bactèries. Durant el seminari, el professor Lewin va explicar l’origen de l’Earth Biogenome Project, que ell mateix va impulsar, en un moment en què no tothom entenia la importància del projecte. Aquesta necessitat de convèncer col·legues i de buscar finançament, el va portar a tenir clar que, per avançar en ciència, cal ser molt perseverant: «Seguiu la vostra passió, les vostres millors idees, i podreu canviar el món. Crec que aquest projecte ho aconseguirà. Quan vam començar a pensar a seqüenciar tota la biodiversitat eucariota, va ser per resoldre problemes importants als quals s’enfronta la humanitat. I el més important és la pèrdua de biodiversitat, a conseqüència, ja ho sabeu, del canvi climàtic, de la destrucció de l’hàbitat, la sobreexplotació i la contaminació. I el que sabem ara, el que s’ha predit, és que a finals d’aquest segle podríem arribar a perdre fins al 50 % de les espècies de la Terra a causa de tots aquests factors humans que estan afectant el nostre entorn».         El científic va advertir que «no se sap quan es pot produir un col·lapse massiu de l’ecosistema, que pot provocar inestabilitat global i fins i tot la destrucció de la nostra pròpia espècie, si no tenim molta cura. I, per tant, aquest és un motor realment important en el nostre projecte». A banda dels motius vinculats a la supervivència de l’espècie, Lewin també va subratllar la importància d’aquest projecte per a l’economia global: «La bioeconomia representa almenys 500.000 milions de dòlars anuals entre els EUA i la UE. Depenem molt de la natura i no estem fent prou per preservar-la. Per tant, el Projecte Biogenoma de la Terra hi és directament per abordar aquests problemes». Sobre el finançament, va afirmar que «els costos estan baixant perquè la tecnologia està millorant», però va avisar que caldrà continuar lluitant per fer-se un lloc entre projectes científics més atractius a priori, com els vinculats a l’astronomia: «Hem d’insistir en la utilitat de la nostra recerca; podem millorar la resistència genètica a malalties de plantes i animals, i podem contribuir a la creació de nous medicaments. Penseu que el 80 % provenen de productes naturals, i només n’hem testat uns quants milers». Lewin va explicar que actualment el CBP compta amb cinquanta-un projectes afiliats en vint-i-dos països i que encara queda molta feina per fer: «Tot el que realment sabem en termes de biologia genòmica es deriva de menys de l’1 % de les espècies de la Terra, encara estem a les fosques». En aquest punt, va advertir, és molt important l’interès que la iniciativa desperti en els científics que comencen la carrera: «Les sessions sobre la feina que fem s’omplen de gent jove. De fet, aquest serà un projecte que durarà un cert temps, així que estem intentant captar joves investigadors d’arreu del món que hi vulguin treballar».

Tweet

---

El dimecres 3 de maig, Étienne Ghys, professor de l’École Normale Supérieure de Lyon i secretari permanent de l’Acadèmia de Ciències de França, va oferir a l’Institut d’Estudis Catalans (IEC) la conferència The Little History of the Soccer Ball. La ponència, adreçada a un públic ampli, va plantejar com les matemàtiques poden servir també per a fer gols.

La conferència del matemàtic, organitzada per la Societat Catalana de Matemàtiques, filial de l’IEC, va posar de manifest que les matemàtiques són presents en objectes tan quotidians com una pilota de futbol, el disseny de la qual és un complex entramat d’hexàgons i pentàgons que té influència en la seva trajectòria al camp. Ghys considera que amb exemples com aquest, es pot explicar molt millor la importància de la ciència: «Provo de trobar exemples molt simples. Les matemàtiques són a tot arreu: als núvols, al cel, als edificis, al cervell. Fa dos anys vaig escriure un llibre sobre els flocs de neu, que també contenen moltes matemàtiques.»       Ghys està convençut que les matemàtiques són divertides: «És veritat que moltes vegades la gent pensa que no ho són. Sovint és perquè els professors les presenten com una matèria molt tècnica, abstracta, però la veritat és que pensar en un problema i trobar-ne la solució és un gran plaer». Per al científic, un dels principals problemes a l’hora d’impartir aquesta assignatura és que «els professors, com a mínim els que jo conec (els francesos), tenen un mal salari i estan desmotivats». Afegeix que molts mestres de primària «han estudiat humanitats, no tenen ni idea de matemàtiques i no els agraden». Per a ell, «la formació dels docents és molt important i ja no és com fa molts anys, quan es preparaven de manera molt completa, estudiant geografia, història, matemàtiques, etc.».       Sobre la importància de la bona divulgació, el professor Ghys advoca per «preparar cada explicació en funció del públic, perquè no és el mateix parlar amb un col·lega que amb estudiants o alumnes molt joves». De tota manera, admet que explicar àlgebra de manera entenedora i planera, per exemple, no és fàcil. Una llarga trajectòria com a científic i divulgador Director de Recerca del Centre National de la Recherche Scientifique de França (CNRS), Ghys va contribuir a la creació i el desenvolupament del laboratori de matemàtiques de l’École Normale Supérieure de Lyon. Els seus treballs científics se centren en la geometria, la topologia i els sistemes dinàmics, amb resultats d’impacte que han contribuït a una millor comprensió de la topologia de la famosa papallona de Lorenz, paradigma de la teoria del caos. Ha estat tres vegades conferenciant convidat al Congrés Internacional de Matemàtics (ICM) i ha rebut diversos premis per la seva recerca, entre els quals destaca la Medalla de Plata del CNRS. En els darrers anys, ha promogut i participat en moltes activitats de difusió, com ara conferències, la producció de pel·lícules sobre matemàtiques i la fundació d’una revista en línia per al gran públic. Això li va valer el Premi Clay per a la Difusió de les Matemàtiques i també la Medalla de Mediació 2022. Recentment, ha publicat La petite histoire du ballon de foot i La petite histoire des flocons de neige, dos llibres de divulgació de les matemàtiques.

Tweet

---

Sebastià Alzamora, membre de l’Institut d’Estudis Catalans (IEC) i autor de Ràbia (Premi Òmnium a la millor novel·la de l’any 2022), va ser el protagonista, dijous 18 de maig, d’una nova edició d’El Premi Òmnium «passa examen» a l’IEC, un acte organitzat per la Secció Filològica de l’Institut.

L’acte el va obrir el president de la Secció, Nicolau Dols, que va començar llegint un dels fragments de l’obra i va afirmar que es tracta d’un text que «parla de tots nosaltres». Marta Garsaball, membre de la junta d’Òmnium, es va referir així al guardó: «Quan l’any 2017 vam plantejar-nos crear un premi que es pogués igualar al Goncourt francès o al Booker anglès, ens podrien haver pres per excessivament ambiciosos, però justament aquesta capacitat de pensar en gran és la que no podem perdre. Hem d’impulsar una societat civil i una cultura que no tenen un Estat que les ajudi a sumar, sinó més aviat tot el contrari».   L’origen de Ràbia   Després de les intervencions inicials, Màrius Serra i Sebastià Alzamora van mantenir una conversa sobre els aspectes literaris de la novel·la, que narra, en primera persona, uns quants dies de la vida d’un home que viu amb la seva gossa. La mort per enverinament de l’animal és el punt de partida d’una història que parla, entre altres coses, del mal, de la soledat o de la degradació del món.         Alzamora va explicar així l’origen de la història: «Quan m’hi vaig posar venia d’escriure Reis del món, una novel·la històrica, com totes les meves anteriors. Tenia ganes d’escriure sobre el segle XXI. L’estiu del 2019 el meu gos va morir enverinat. En aquell moment no li vaig donar dimensió literària, però temps després es va acabar convertint en el punt dramàtic central de la novel·la. Va ser durant el confinament: em vaig adonar que si situava aquest fet en algunes notes que havia anat prenent, tot començava a vertebrar-se».   El punt de vista   «La novel·la és una veu que ens parla i ens va dient tota l’estona el que li passa, no calla mai. El que li passa, el que veu. Rarament jutja. Es tracta de posar damunt la taula una sèrie d’imatges i d’idees per a donar una visió del nostre món. El protagonista ha llençat unes quantes tovalloles, però no està ressentit, no està enfadat amb el món. Hi ha hagut una sèrie de fracassos que ha assumit i ja no li semblen fracassos, és el que ha passat».   Els temes   Un dels temes importants de la novel·la és la naturalesa del mal: «La ironia, la paradoxa, és que en un relat coprotagonitzat per un gos, la ràbia no és la malaltia dels gossos, sinó que és un comportament humà, i és un comportament malvat per molts motius: pot ser per estupidesa, altres vegades per un propòsit, o sense propòsit, que és el més inquietant. Hi ha humans rabiosos, malvats, i el pitjor és que no saps trobar un per què». Un altre dels temes que planteja Alzamora a Ràbia és la soledat: «Al llarg de la vida ens trobarem amb la soledat, inevitablement. Amb diferents tipus: acompanyada, volguda, no volguda... Aquest home viu en una espècie de soledat entre multituds, perquè viu en un lloc massificat, amb un enrenou espantós. Ara bé, no és un misantrop, no defuig la companyia dels altres, li agrada, però sol a casa amb la seva gossa també s’hi troba bé, en aquest moment de la seva vida. Hi ha un intent de no dramatitzar en excés: quan li maten la gossa sent pena i ràbia, ràbia entesa com a impotència, però intenta no deixar-se dur, i això m’agrada».   La creació literària   El personatge protagonista és un escriptor que no escriu. Ha deixat l’ofici perquè creu que no té talent, una decisió, que, per a Alzamora, és sàvia: «És una opció que jo no he triat, almenys de moment, però te la planteges. No em sembla ni una renúncia ni una fugida, crec que ha de ser difícil admetre que no tens res més a dir. La literatura universal ja existeix: si tu no hi dius la teva, no passa res. La sospita de no tenir talent t’acompanya sempre, però et guanya la inquietud de tornar-ho a intentar: és com un joc, aquesta vegada he arribat fins aquí, doncs ara ho vull tornar a intentar. M’agrada escriure mentre m’agradi, i mentre hi hagi coses que tinc ganes de dir, ho faré».   El risc d’escriure   L’autor ha estat considerat per alguns com un escriptor arriscat, una afirmació que valora així: «El primer risc que corres és que pots dedicar un munt de temps a una cosa que després no interessi, això m’ha passat. Aquesta novel·la ha tingut una bona acollida, però altres llibres meus, no. Però m’estimo més arriscar-me a tenir una mala rebuda que escriure una cosa pensant en com es rebrà. De vegades, també corres el risc que el que escriguis no sigui del gust, ofengui, pertorbi algú. És un risc que també has de córrer. Et poses a escriure perquè el que vols és compartir una manera de veure la vida. Escrius perquè vols ser llegit, perquè vols que algú t’escolti, no per donar la murga o fer un sermó, ho fas per compartir. El plantejament és: “Penso això, m’agradaria dir-ho, tu què trobes?”. És un diàleg». El llenguatge de la novel·la   La segona part de l’acte va ser conduïda pel periodista i membre de l’IEC Magí Camps, i es va centrar en els aspectes lingüístics de l’obra. Alzamora va detallar que en la novel·la hi ha «un intent de prescindir de tot allò que és sobrer: adjectivacions, subtrames, diàlegs, situacions... El que vols dir és una cosa, o unes quantes coses, pots ser molt directe. Em sedueix això: a la vegada que vas directe, es tracta d’aconseguir que el llenguatge ressoni, que la percepció de cada lectura completi el text. Hem d’aprendre a confiar més en els lectors i tenir molt present que l’elecció de cada paraula és crucial».   La sensibilitat d’Alzamora per la llengua es fa evident en les seves obres, i, des que fa tres anys va passar a formar part de la Secció Filològica de l’IEC, el debat sobre la situació del català el té molt present i té clar que la gesticulació no és el camí: «L’actitud del personatge de Ràbia ens pot anar bé: la desdramatització. Si partim contínuament d’una postura emotiva, moltes vegades és un mal plantejament. La gravetat i la preocupació hi són, no cal exagerar-ho. No cal parlar d’una llengua moribunda, d’una llengua que li queden quatre dies, perquè no és cert. Està en una situació delicada, de diglòssia, però es pot corregir. En això hi tenen a veure els poders públics, però també la creació d’un estat d’opinió. Si l’estat d’opinió que aportem és que això s’està morint, evidentment, ens estarem allunyant de molta gent que dirà: “Jo ho sento molt, però si una cosa està morta no m’interessa”. Jo partiria d’aquí: no negar el problema, però tampoc desanimar-se d’entrada».

Tweet

---

La Secció Filològica de l’Institut d’Estudis Catalans (IEC) va rebre el dijous 1 de juny els grups guanyadors de la vuitena edició del Concurs Tísner de Creació de Jocs de Català, organitzat per la Plataforma per la Llengua. El certamen s’adreça als alumnes d’onze i dotze anys de tot el domini lingüístic. En aquesta edició, hi han participat 1.630 alumnes i s’hi han presentat 75 jocs.

L’acte, conduït per Màrius Serra, membre de la Secció Filològica i del jurat del Concurs Tísner, va comptar amb les intervencions de Nicolau Dols, president de la Secció, i de Rut Carandell, directora de Plataforma per la Llengua. Dols va descriure els estudiants com a «propietaris de la llengua», ja que són «els parlants que l’IEC observa per a fer la seva feina». També va felicitar-los pels jocs, «maneres divertides i interessants de treballar amb el català».     Les propostes que es van presentar, guardonades el passat 27 de maig, són Labisabi, dels alumnes de cicle superior de primària de l’Espai Obert La Serra, de Sant Pere de Ribes, que va rebre el primer premi; L’expedició VolCÀTnica, d’alumnes de cinquè dels Jesuïtes de Poble-sec - Sant Pere Claver, de Barcelona, que va obtenir el segon premi, i Del passat al present, dels estudiants de cinquè de l’Escola Lluçanès, de Prats de Lluçanès. Mentre els estudiants mostraven els jocs a alguns membres de la Secció Filològica, com Xavier Bosch o Joaquim Maria Puyal, els vam preguntar per la seva percepció sobre la situació del català i la majoria van coincidir: «És important tenir-ne cura o es perdrà», reflexionava en Thírak. Segons ens van dir, aquest contundent veredicte es basa en el que veuen i senten: «En molts restaurants, o a Barcelona, a la ciutat, la gent parla molt en castellà», ens diu l’Eloi.     El fet de participar en un concurs com el Tísner els ha fet buscar maneres divertides d’aprendre i d’enriquir el seu català. Ens ho explicava Iolanda Roset, tutora dels creadors del joc Del passat al present: «Han ampliat el lèxic perquè han recuperat paraules del poble que ja no s’utilitzen, com apriar, que vol dir arreglar; atracaiar, sinònim de insultar, o búrnia, que és sinònim de bony al cap». Totes les paraules que formen part del joc són normatives excepte una: flosti, que es fa servir per a referir-se a un objecte de manera genèrica, com a sinònim d'allò o això. L’escola ja ha demanat a la Secció Filològica que incorpori aquest terme al diccionari i, segons ens han assegurat, s’han compromès a estudiar-ho.

Tweet

---

L’Observatori de la Qualitat Lingüística (OQL) de la Secció Filològica de l’Institut d’Estudis Catalans (IEC) ha publicat l’Informe sobre la qualitat lingüística en els butlletins meteorològics televisius. Es basa en un corpus de catorze butlletins emesos durant el mes de setembre del 2022 a les televisions públiques de Catalunya (sis de TV3), el País Valencià (quatre d’À Punt) i les Illes Balears (quatre d’IB3). Els presenten catorze meteoròlegs diferents i la durada total és d’una hora i mitja.   A diferència del primer informe de l’OQL, titulat Informe sobre la qualitat lingüística en la publicitat radiofònica, en què s’analitzen una gran quantitat de fenòmens, l’informe d’aquesta campanya ofereix quatre pinzellades de fonètica i se centra en una selecció de fenòmens més acotada. Concretament, analitza amb profunditat l’ús d’algunes expressions temporals, el vocabulari i la terminologia relacionats amb la meteorologia, i la toponímia. El discurs dels butlletins meteorològics és planificat —segueix una estructura pautada— i el llenguatge que s’hi fa servir és espontani. S’hi observa la variació dialectal esperable tant en el lèxic (avui a TV3 i IB3, i hui a À Punt; els núvols a TV3 i À Punt, i els niguls a IB3) com en la fonètica (la pronúncia dissatte a IB3; l’emmudiment de la t del grup -nt final (duran(t) el dia) a TV3; la pronúncia djornada a À Punt).    En l’apartat d’expressions temporals, és destacable el bon ús majoritari —amb excepcions puntuals— dels noms dels dies de la setmana, sense l’article, per a fer referència al dia immediatament anterior o posterior en el marge d’una setmana: Ho notarem sobretot dimarts. Es detecta també l’ús adequat de l’expressió a hores d’ara, amb la a, tot i que alguna vegada es diu inadequadament sense: hores d’ara.   Els meteoròlegs fan gala d’una sàvia barreja de vocabulari popular i terminologia. S’observa una bona varietat de recursos per a fer referència a un mateix fenomen (cel tapat o enterbolit o enteranyinat) i al mateix temps un ús precís dels termes d’especialitat (cumulonimbus, tornado, nit tropical). Els espectadors poden entendre aquesta terminologia perquè en general s’explica o es contextualitza o bé se n’ensenyen imatges.   L’ús de la toponímia és obligat en aquests espais. S’esmenten els noms de comarques, illes, massissos, cales, rius, valls, etc., però els noms de lloc més utilitzats són els de pobles, viles i ciutats: en els catorze butlletins analitzats se n’arriben a esmentar fins a 146. Tots aquests topònims se solen pronunciar adequadament d’acord amb la fonètica pròpia de cada meteoròleg, sense que això eviti algun desajust.   L’OQL té la voluntat de conèixer i avaluar la qualitat real de la llengua en els usos públics estàndard i d’ajudar a millorar-la, en tota l’extensió dels territoris de llengua catalana. Per fer-ho, continuarà treballant amb campanyes sectorials i n’analitzarà diferents mostres, sempre amb la voluntat de reflectir tant els bons usos, la variació i la riquesa expressiva, com els mals usos, per als quals plantejarà propostes que puguin contribuir a una millora de la qualitat lingüística en la societat.

Tweet

---

Dilluns 8 de maig, la Institució Catalana d’Estudis Agraris (ICEA), filial de l’Institut d’Estudis Catalans, i la Fundació Agrícola Catalana (FAC) van organitzar a l’Institut d’Estudis Catalans (IEC) la jornada Gestió de l’aigua. Nous reptes, noves solucions. La trobada es va estructurar entorn de tres blocs temàtics: canvi climàtic i aigua; aigua, agricultura i medi natural, i gestió i alternatives.

Jordi Sala, president de la ICEA, i David Coll, president de la FAC, van presentar l’acte. «El tema de l’aigua i la seva gestió és quelcom que des de la Fundació Agrícola fa molts anys que treballem», va assenyalar Coll, mentre que Sala va recordar que «l’últim terç del segle passat els experts ja deien que, a causa de l’increment de la població i el canvi climàtic que es preveia, l’aigua passaria a ser un element estratègic». En un moment en què hi ha sequera a Europa des de fa dos anys i que les reserves d’aigua a Catalunya es troben en un 25 %, aquelles previsions s’han complert. «Nacions Unides», va dir Sala, «ens recorda que l’aigua és essencial per a la vida humana, és essencial per a produir aliments i és essencial per a mantenir els valors ecosistèmics».   Els efectes i l’adaptació al canvi climàtic   Rafael Mujeriego, catedràtic d’enginyeria ambiental de la Universitat Politècnica de Catalunya, va obrir el duet de ponències dedicades al canvi climàtic amb la ponència «La nova realitat pluviomètrica. Adaptacions pràctiques». Va plantejar el que significa el repte de gestionar els recursos en moments com l’actual a la latitud mediterrània, «amb un clima que es caracteritza per la seva irregularitat, amb una gran incertesa energètica i un augment de la població». Mujeriego va repassar les quatre estratègies tradicionals per donar fiabilitat al sistema: preservar la qualitat de l’aigua; l’estalvi i l’ús eficient; la regulació de recursos amb embassaments i aqüífers, i compartir aigua entre usuaris. I n’hi va afegir dues d’innovadores: la regeneració de l’aigua i la dessalinització. Mujeriego va comentar també les solucions que s’han aplicat el sud de Califòrnia, zona que comparteix les característiques del nostre territori. Va destacar projectes emblemàtics de Platja d’Aro, Lloret de Mar, Tossa de Mar o els Aiguamolls de l’Empordà, i va dir que «mai no hem tingut tants coneixements, tantes tecnologies, ni tants models econòmics» com ara per poder dur a terme aquests projectes.   Tot seguit, Damià Barceló, director de l’Institut Català de Recerca de l’Aigua (ICRA) i membre de l’IEC, va parlar dels «Efectes de la sequera i altres elements estressants en el medi aquàtic» des del punt de vista de «què comporta la sequera: un estrès del medi ambient», perquè «si hi ha menys aigua i hi ha els mateixos productes químics, aquests contaminen el doble». «El canvi climàtic és aquí i ens hem d’anar adaptant i anar fent el que puguem», va dir. I va recordar que l’any 2022 va ser el més càlid mai registrat, amb 2,7 graus per sobre de la mitjana. Ara, va dir, «gràcies al que vam fer el 2008 (l’anterior sequera) hem pogut parar el cop». Però va assenyalar que «tot el Mediterrani, Països Àrabs, etc., que tenen diners, fan dessalinització. El problema és quan l’economia et falla, com passa a l’Àfrica. Si hi ha diners, hi ha aigua, i, si no hi ha diners, no hi ha aigua», va reblar. Barceló va reconèixer que, globalment, «estem anant cap a una situació complicada de manca d’aigua».    L’agricultura i els boscos   Sobre l’agricultura i el medi natural es van poder escoltar les ponències «Agricultura regadiu versus agricultura secà», a càrrec de Jordi Rosell, professor del Departament d’Economia Aplicada a la UAB, i «Els boscos i l’estrès hídric», de Jordi Martínez (CREAF). «De la superfície total de Catalunya, de 32.108 km2, tenim un 38 % de superfície agrària útil, que és la suma de terres llaurades anualment, les permanents, i els prats i pastures», va dir Rosell, que va fer una presentació estadística descriptiva de com han evolucionat les superfícies del secà i de regadiu a Catalunya. «En els darrers quaranta anys hem perdut el 18 % de la superfície agrària útil». Entre les terres llaurades, ha anat caient el secà, gairebé un 30 %. Actualment, «el 33 % de terres de regades ens donen el 74 % de la producció final agrària vegetal».    Jordi Martínez, catedràtic d’ecologia a la UAB i investigador del CREAF, va parlar de l’estrès hídric que viuen els terrenys no agrícoles, els boscos, que «fan servir molta aigua». Va explicar que la disponibilitat d’aigua determina en bona part la distribució i el funcionament dels boscos. Per tant, en el context de canvi climàtic, també canvien els boscos. «Estem desplaçant el clima en el qual estan vivint les plantes», va dir, i va destacar que estan augmentant els episodis de mortalitat forestal a conseqüència, no només de la sequera, sinó del canvi climàtic. Aquesta mortalitat té, al seu torn, impactes importants sobre els balanços de carboni, aigua i radiació dels ecosistemes.  Valorar les alternatives   El tercer bloc de la jornada va plantejar alternatives de futur. Ramon Lletjós (ACATCOR) va presentar «La taula de l’aigua, un instrument de futur», mentre que Francesc Camps (IRTA) va explicar «Què podrem conrear» i Sandra Carrera (XCN) es va centrar en «La custòdia fluvial, corresponsabilitat per a la conservació dels ecosistemes aquàtics».   Ramon Lletjós, biòleg i enginyer tècnic agrícola, va explicar que la taula de l’aigua de Catalunya és un instrument que vol «establir les bases i els pilars del que ha de ser el futur pacte nacional de l’aigua, perquè la sequera que tornem a tenir d’aquí a un parell o tres d’anys no ens torni a agafar desprevinguts».    Francesc Camps, investigador del Programa de Conreus Extensius Sostenibles de l’IRTA, va assenyalar que «tenim unes infraestructures que no estan preparades per gestionar l’aigua quan no és en plena dotació i a la vegada tenim uns cultius, sobretot herbacis, en què no només podem perdre la collita d’aquest any, sinó que podem perdre la collita de diversos anys i, a més, tot un aspecte de la cadena de valor dels productes agroalimentaris».    Sandra Carrera, directora de la Xarxa per la Conservació de la Natura, va demanar la col·laboració d’institucions, empreses i ciutadania davant l’actual «situació greu de pèrdua de biodiversitat». «En els darrers vint anys», va dir, «es calcula que les poblacions de fauna s’han reduït en un 25 %, però, en el cas dels hàbitats aquàtics, estem parlant d’un 54 %». La causa d’aquesta situació es troba en «el canvi d’usos del sòl, i també, evidentment, per l’afectació del canvi climàtic i de les espècies invasores, que la globalització fa que siguin més presents, amb un 60 % als cursos fluvials i més del 70 % a les zones humides».    «El tema de l’actual sequera s’arreglarà com es pugui», va dir Alfons Carner, de la FAC, a la cloenda de la jornada, «però és urgent ajudar els països pobres».

Tweet

---

El dijous 11 de maig, Maciej Lewenstein, investigador ICREA a l’Institut de Ciències Fotòniques (ICFO) i guanyador del Premi Nacional de Recerca de la Generalitat de Catalunya 2021, va impartir la conferència «Les dècades a venir en simulació quàntica».

El científic va explicar en què consisteix la tecnologia quàntica, tecnologia que va sorgir per la necessitat d’observar les escales microscòpiques, dels virus als àtoms, els quals tenen comportaments que no es poden explicar amb la mecànica newtoniana.     Lewenstein va parlar dels quatre pilars de la tecnologia quàntica: la comunicació quàntica, la computació quàntica, la simulació quàntica i el mesurament i mostreig quàntics. Seguidament, es va referir a la simulació quàntica i als ordinadors quàntics, que, va advertir, «són més ràpids però també tenen limitacions, perquè les superposicions quàntiques duren poc temps a causa de les interaccions amb el món extern». L’investigador considera que encara som lluny de la «supremacia quàntica», però va afegir que ja existeixen «molts fenòmens quàntics interessants, com la superconductivitat».   Aquesta va ser la cinquena conferència del cicle Dijous de ciència i tecnologia 2023, que organitza la Secció de Ciències i Tecnologia de l’Institut d’Estudis Catalans.

Tweet

---

El cap de setmana del 28 al 30 d’abril, Lugo va acollir la fase estatal de l’Olimpíada de Física. La delegació catalana, escollida per la Societat Catalana de Física, hi va fer un gran paper: dels tretze estudiants de secundària seleccionats per les universitats catalanes, dotze van ser premiats. La competició vol contribuir a fomentar les vocacions científiques.

Tres medalles d’or (Ruben Carpenter Mason, campió absolut de la competició; Timothy Skipper, tercer classificat, i Alberto Bechara Bordes, en la desena posició), cinc medalles de plata (Eloi Estévez Escayola, Thomas Gauci Pomar, Adrià Hesse Prats, Jiaqi Tang i Joan Villalba Rull), tres de bronze (Blai Higueras Ruiz, Oriol Martí Sanahuja i Dylan Joseph Scandelt Di Michele) i una menció d’honor (Gerard Gómez Anglès) van ser el balanç dels estudiants catalans premiats en la XXXIV Olimpíada Espanyola de Física. L’edició va reunir un centenar d’estudiants de tot l’Estat espanyol, procedents de trenta-sis districtes universitaris.   L’Olimpíada, amb gran tradició a països com Anglaterra, França o els Estats Units, se celebra a l’Estat espanyol des de l’any 1989. Hi participen estudiants matriculats a primer o segon de batxillerat o a l’últim curs de formació professional de segon grau i el temari de les proves s’ajusta al temari de batxillerat.   A Catalunya, la Societat Catalana de Física convoca els estudiants de segon de batxillerat de centres educatius catalans a participar en les Olimpíades. Enguany, la fase catalana de l’Olimpíada de Física es va celebrar en dues etapes. La primera, telemàtica, el 17 de febrer. D’entre els participants, se’n van triar cinquanta per passar una segona prova presencial. Les següents fases de l’Olimpíada de Física seran la competició internacional i la iberoamericana.

Tweet

---

Dimarts 16 de maig, la Societat Catalana d’Història de la Ciència i la Tècnica va organitzar a l’Institut d’Estudis Catalans (IEC) un seminari sobre el Zoo de Barcelona: El parc i el món. Com el Zoo de Barcelona s’adapta als nous models. Miquel Carandell, de l’Institut d’Història de la Ciència de la Universitat Autònoma de Barcelona (UAB), i Oliver Hochadel, de la Institució Milà i Fontanals del Consell Superior d’Investigacions Científiques (CSIC), van repassar la història de la creació dels zoològics. Antoni Sito Alarcón, director del Zoo de Barcelona, va explicar la conversió del zoològic català en una institució moderna, és a dir, en un centre de conservació.

Oliver Hochadel, periodista i científic titular de la Institució Milà i Fontanals del CSIC, va obrir el seminari comparant els zoològics del segle XIX amb els actuals. Tots dos models comparteixen tres pilars: educació, lleure i recerca; és en el quart pilar que es distingeixen: mentre que al segle dinou prevalia l’economia, en l’actualitat el més important és la conservació de les espècies. El negoci dels primers zoològics es basava en la venda d’animals, d’ous o de pells, i en la idea de promoure l’agricultura i la ramaderia nacionals. Hochadel va fer un viatge al passat i va especificar que també els pilars coincidents s’han anat modificant. Per exemple, fins al 1918, la recerca que duien a terme els zoològics s’orientava vers una aclimatació marcada per l’expansió colonial i la col·lecció de peces exòtiques, la zootècnia (millora de la producció), la història natural aplicada i els experiments de mestissatge amb animals. Inicialment, el zoo era, també, una granja, i el de Barcelona no va ser pas un cas diferent. Amb tot, Hochadel va recordar que cal tenir present que els zoològics són «institucions híbrides i en evolució».     Miquel Carandell, doctor en història de la ciència i professor associat de l’Institut d’Història de la Ciència de la UAB, va iniciar la seva exposició històrica amb un retrat dels zoològics dels anys cinquanta. Va presentar el nou model de zoo de Barcelona que es va basar, en aquella dècada, en l’obra de Carl Hagenbeck (Hamburg) i Heini Hediger (Basel, Zúric). Tots dos van inspirar Antoni Jonch i Cuspinera (Granollers, 1916-1992) per fer un zoològic amb menys gàbies per als animals salvatges i amb espais de semillibertat, que volien recrear la natura. De fet, Jonch hauria volgut traslladar el zoo a la muntanya de Montjuïc, un ambient que s’adequava a l’estil de presentació dels animals que ell buscava per al zoo del futur. A mitjans dels anys cinquanta, Jonch va visitar zoològics com el de Zúric, juntament amb l’arquitecte Luis Ruidor, i, finalment, va crear l’espai de «La gran fauna africana», una instal·lació amb girafes, zebres i altres animals africans que va ser de les més destacades del Zoo de Barcelona. «Fins fa poc encara n’hi havia algunes restes», va dir Carandell.        Però el s’ha adaptat al segle XXI i això vol dir tenir una concepció molt diferent d’aquestes institucions. Així ho va explicar el seu director des del 2017, el biòleg Sito Alarcón, que ha treballat en projectes mediambientals com la gestió de les platges metropolitanes o la recuperació ambiental dels rius Llobregat i Besòs, i que també és vicepresident de l’Associació Ibèrica de Zoos i Aquaris (AIZA). «Els zoològics tenen un paper molt important en una situació molt greu, que és la pèrdua de biodiversitat», va assegurar. Una situació «molt accelerada», amb una pèrdua a Catalunya del 50 % de les espècies els darrers trenta anys, i «silenciosa«, va dir, perquè «ningú no és conscient que estem perdent material genòmic». Així, «lluitar o intentar alentir la pèrdua de biodiversitat» és, segons Alarcón, «la raó de ser dels nostres models». I va concloure que «els zoos han de canviar el nom: estem parlant de centres de conservació de la biodiversitat».         Sobre les espècies que ha de reunir i protegir el recinte, Sito Alarcón ho té clar: «Un zoo no és una arca de Noè» i només ha de tenir espècies que compleixin els seus objectius. A més, està «obligat a treballar, mantenir, reproduir, reintroduir, alliberar i millorar hàbitats d’espècies que estan molt amenaçades o són molt vulnerables». Per exemple, el de Barcelona treballa amb el tritó del Montseny, que està patint molt a causa de la sequera i és considerat l’amfibi més amenaçat d’Europa. «Estem treballant la fauna mediterrània i, per tant, estem compromesos amb tots els problemes dels nostres hàbitats».    Alarcón considera que un zoo ha de fer recerca i treballar a la natura, en el territori, sortint del recinte i relacionant-se amb els centres de recuperació. Així mateix, va destacar la importància de la genòmica per conèixer millor les espècies. «A partir de cèl·lules d’animals que es moren som capaços de crear línies cel·lulars perquè es puguin investigar malalties sense haver de molestar els animals que viuen a la natura», va explicar.   Finalment, a més de la conservació i la recerca, des del zoo «s’ha de sensibilitzar i s’ha d’explicar». Una qüestió que considera la més difícil, però crucial, perquè «estem obligats a canviar l’actitud dels nostres visitants». I és que el biòleg està convençut que només la ciutadania pot resoldre el problema del canvi climàtic: «O canviem la nostra relació amb el medi, o desapareixerà la vida tal com la coneixem». En aquest sentit, un zoològic hauria de sensibilitzar i educar sobre la pèrdua de biodiversitat i explicar què podem fer cadascun de nosaltres per a posar-hi fre. El zoo, a més, «ha de ser inclusiu, ha de ser transparent i ha de ser un equipament molt compromès amb el moviment social de la població», va assegurar, des de la certesa que «Barcelona és una ciutat molt compromesa amb els drets animals».

Tweet

---

La Secció de Filosofia Analítica de la Societat Catalana de Filosofia va organitzar dijous 25 de maig una sessió en què el professor i investigador de la Universitat de Barcelona José Díez va oferir una conferència sobre les creences injustificades de l’amor romàntic.

Díez va començar definint l’amor romàntic com un fenomen en què s’han de donar tres disposicions: «Reaccions orgàniques, com un mal de panxa; una conducta sexual determinada, i el fet que es facin o es pensin coses estranyes». Entre les idees estranyes que es poden tenir en un estat d’enamorament romàntic, va afegir, s’hi compten els autoenganys, que poden ser de diversos tipus: «Hi ha els amants que tenen  pensaments desideratius, que els porten a creure alguna cosa perquè desitgen que passi; els que tenen addicció al moment inicial de la seducció, una conducta que trobem per exemple en el personatge literari de Don Joan; o els amants escindits, que no volen renunciar ni a la complicitat d’una relació de llarga durada ni a la passió d’una relació que comença i ho busquen per separat».         Díez també va explicar un altre autoengany: «Aquell en què l’amant creu que la persona de qui s’ha enamorat ha canviat les seves característiques perquè ha passat de ser la seva amant a ser la seva companya. En molts casos, no és la persona la que canvia, sinó el rol que l’altre li adjudica i que el porta a veure-la amb uns altres ulls». El conferenciant també va parlar de «terrorisme emocional» per referir-se a les relacions en què una de les dues persones juga amb l’altra, amb comportaments contradictoris que en alguns moments fan que la víctima se senti estimada i en altres, maltractada. Una altra de les situacions analitzades va ser la del desamor, i va posar aquest exemple per parlar de les dificultats per posar fi a una història: «És com la fal·làcia del Concord, en què el Govern francès va continuar invertint en un avió que fallava només perquè ja hi havia invertit molt».  La conferència forma part del programa del XX Seminari Anual de la Secció de Filosofia Analítica de la Societat Catalana de Filosofia. La pròxima proposta és dijous 1 de juny, una sessió virtual en què Ingrid Vendrell oferirà la conferència Per què és tan difícil deixar d’odiar? Una aproximació des de les habilitats emocionals.

Tweet

---

L’activitat a l’Institut d’Estudis Catalans (IEC) durant el mes de maig ha estat particularment intensa.

Cal destacar la recepció que la Societat Catalana d’Estudis Històrics (SCEH), filial de l’IEC, va fer a l’Acadèmia de Ciències i Lletres de Montpeller (ASLM), una institució imprescindible a Montpeller (França) i que ocupa un lloc important dins de la Conferència Nacional d’Acadèmies de França. La presidenta de l’IEC, Teresa Cabré, i Jaume Sobrequés, president de la SCEH, van participar en l’acte.     Els dies 10 i 11 de maig, la Societat Catalana de Musicologia, conjuntament amb el Centro Studi Opera Omnia Luigi Boccherini de Lucca (Itàlia), va organitzar el congrés Música i arts figuratives a l’època barroca.     També a principis de maig, concretament el dilluns 8, els Amics de l’Art Romànic, societat filial de l’IEC, van organitzar la conferència La gestió del patrimoni monumental i històric a la vila de Montblanc, impartida per Josep Andreu.

Tweet

---

Dijous 11 de maig, José Antonio Pascual Rodríguez, membre corresponent de l’Institut d’Estudis Catalans, va ser investit doctor honoris causa per la Facultat de Filologia i Comunicació de la Universitat de Barcelona (UB). José Enrique Gargallo, membre numerari de la Secció Filològica, va actuar com a padrí de la cerimònia. La presidenta de l’IEC, Teresa Cabré, també va assistir a l’acte, així com els exrectors Dídac Ramírez i Josep Maria Bricall.

José Antonio Pascual Rodríguez (Salamanca, 1942), catedràtic de la Universitat Carlos III de Madrid i membre de la Real Academia Española, és un destacat estudiós de la història del castellà, especialment de la fonètica i la morfologia, l’etimologia, la norma i el canvi lingüístic. Aquest membre corresponent de l’IEC també ha estat director de l’Institut Cervantes de París i director del Nuevo diccionario histórico de la lengua española.   L’acte, celebrat al Paranimf de l’Edifici Històric de la Universitat de Barcelona, es va iniciar amb l’entrada de la comitiva, formada per una trentena de persones i culminada pel rector de la Universitat, Joan Guàrdia, la secretària general, Marina Solé, i el president del Consell Social de la UB, Joan Corominas. Després de la benvinguda per part del rector, Marina Solé va fer la lectura de l’acta d’aprovació. A continuació, José Enrique Gargallo, padrí i també membre de l’IEC, i el degà de la Facultat de Filologia i Comunicació, Javier Velaza, van pujar a l’estrada.    Durant la seva intervenció, José Enrique Gargallo va destacar el mestratge de Coromines a Pascual Rodríguez i alhora la seva condició de filòleg i humanista integral. Va definir Pascual Rodríguez com «un constructor de ponts d’entesa dins de l’espai peninsular». I va esmentar la paraula lígrimo, parenta lingüística de lindo, ʽlegítimʼ. Lígrimo és un mot molt característic de Salamanca.    Després es va procedir a l’acte pròpiament d’investidura: Pascual Rodríguez va rebre l’anell, el birret, els guants blancs, el diploma, més l’encaixada del rector Guàrdia. El ja doctor honoris causa per la UB ―abans havia estat investit per la de París XIII i la de Lleó― va fer aleshores una evocació molt sentida del seu mestre Joan Coromines, qui en el seu moment va rebutjar el mateix honor ara concedit al seu deixeble.     Coromines i Pascual van treballar conjuntament durant diversos estius dels anys setanta en el Diccionario crítico etimológico castellano e hispánico, popularment conegut com el Coromines- Pascual. Aquesta obra va suposar la reelaboració i millora d’un diccionari anterior que va dur a terme en solitari el mestre Coromines durant l’exili americà: el Diccionario crítico etimológico de la lengua castellana.   Finalment, després d’una breu intervenció del president del Consell Social, el rector de la Universitat de Barcelona va cloure la cerimònia donant pas a l’actuació de la Coral de Filologia i Comunicació, que va aportar solemnitat a un acte per al record.   Per veure tot l’acte d’investidura, cliqueu aquí.

Tweet

---

En el Ple del 17 de maig, la presidenta de l’Institut d’Estudis Catalans (IEC), Teresa Cabré, va esmentar diversos reconeixements, premis i homenatges a membres de l’IEC.

Pel que fa als reconeixements: Pere Puigdomènech i Rosell, president de la Secció de Ciències Biològiques, i Jordi Camí Morell, vocal de la mateixa secció, han estat nomenats nous membres del Comitè Espanyol d’Ètica de la Recerca, òrgan independent i de caràcter consultiu sobre matèries relacionades amb l’ètica en la recerca i la integritat científica, en el marc de la XV Reunió del Consell de Política Científica, Tecnològica i d’Innovació, presidida per la ministra de Ciència i Innovació, Diana Morant. Jacint Corbella i Corbella, membre emèrit de la Secció de Ciències Biològiques, ha estat nomenat acadèmic d’honor de l’Acadèmia de Ciències Veterinàries de Catalunya. L’acte de reconeixement es va celebrar el 17 de maig. José Antonio Pascual Rodríguez, membre corresponent de la Secció Filològica, va ser investit doctor honoris causa per la Universitat de Barcelona el dia 11 de maig. Josep Vallverdú i Aixalà, membre emèrit de la Secció Filològica, va ser el protagonista de l’espectacle readaptat Univers Vallverdú, organitzat per l’Ajuntament de Lleida i l’Institut d’Estudis Ilerdencs, que es va representar al Teatre de l’Escorxador de Lleida el passat 21 d’abril. Així mateix, Josep Vallverdú va ser reconegut, el dia 5 de maig, amb el bateig amb el seu nom d’un tren de la línia de Ferrocarrils de la Generalitat de Catalunya que uneix la Pobla de Segur amb Lleida. L’acte va tenir lloc a l’estació de Balaguer. Pel que fa als premis: Dolors Bramon i Planas, membre emèrita de la Secció Històrico-Arqueològica, ha estat distingida amb la Creu de Sant Jordi de la Generalitat de Catalunya per la seva recerca i divulgació en diversos àmbits de la història política i social del nostre país, com ara les minories religioses a la Corona catalanoaragonesa, el passat andalusí en terres avui catalanes, la geografia àrab, els arabismes en la llengua i toponímia catalanes, així com l’Islam i l’estatus de les dones musulmanes. Joan-Francesc Mira i Casterà, membre emèrit de la Secció de Filosofia i Ciències Socials, ha estat guardonat amb el Premi Montserrat Abelló, que forma part dels Premis Literaris Ciutat de Tarragona, per la seva trajectòria en el camp de la traducció.   Així mateix, el Ple va felicitar Joan-Francesc Mira perquè va ser el primer director del Museu ETNO de València, que es va crear l’any 1982, el qual ha rebut el Premi EMYA al Museu Europeu de 2023.   Josep Piera Rubio, membre emèrit de la Secció Filològica, va rebre el Premi Fira del Llibre de València 2023 en un acte d’homenatge celebrat el dia 6 de maig al Jardí de Vivers de la mateixa ciutat. Pel que fa als homenatges: Josep Piera Rubio, membre emèrit de la Secció Filològica, va ser homenatjat amb una cercavila, anomenada guirigall a la valenciana, pel col·lectiu Poetry Spam, que el va acompanyar per la Rambla de Barcelona després del pregó que ell mateix va llegir en la inauguració del festival Barcelona Poesia el dia 9 de maig. Josep Vallverdú i Aixalà, membre emèrit de la Secció Filològica, va ser homenatjat al Parlament de Catalunya el dia de Sant Jordi pel centenari del seu naixement. L’acte va consistir en una lectura de textos de l’escriptor i poeta, alguns dels quals va llegir ell mateix. Així mateix, Josep Vallverdú va ser homenatjat a l’Espai Guinovart d’Agramunt, el dia 14 d’abril, en un acte a què va assistir ell mateix i en el qual es van representar les seves obres, tant plàsticament com en forma de recital. També va ser homenatjat, el dia 7 de maig, per la Biblioteca Comarcal Jaume Vila de Mollerussa, al Castell del Remei, en el tancament del cicle Lletres i vins, dins del projecte Biblioteques amb DO. Així mateix, un altre acte d’homenatge a Josep Vallverdú pel seu centenari va ser el que es va fer el dia 10 de maig a l’Espai Aloy, que conté la biblioteca de Josep Maria Aloy, admirat amic de Vallverdú, organitzat pel campus de Manresa de la Universitat de Vic - Universitat Central de Catalunya.

Tweet

---