L’acte el va obrir el president de la Secció, Nicolau Dols, que va començar llegint un dels fragments de l’obra i va afirmar que es tracta d’un text que «parla de tots nosaltres». Marta Garsaball, membre de la junta d’Òmnium, es va referir així al guardó: «Quan l’any 2017 vam plantejar-nos crear un premi que es pogués igualar al Goncourt francès o al Booker anglès, ens podrien haver pres per excessivament ambiciosos, però justament aquesta capacitat de pensar en gran és la que no podem perdre. Hem d’impulsar una societat civil i una cultura que no tenen un Estat que les ajudi a sumar, sinó més aviat tot el contrari».
L’origen de Ràbia
Després de les intervencions inicials, Màrius Serra i Sebastià Alzamora van mantenir una conversa sobre els aspectes literaris de la novel·la, que narra, en primera persona, uns quants dies de la vida d’un home que viu amb la seva gossa. La mort per enverinament de l’animal és el punt de partida d’una història que parla, entre altres coses, del mal, de la soledat o de la degradació del món.
Alzamora va explicar així l’origen de la història: «Quan m’hi vaig posar venia d’escriure Reis del món, una novel·la històrica, com totes les meves anteriors. Tenia ganes d’escriure sobre el segle XXI. L’estiu del 2019 el meu gos va morir enverinat. En aquell moment no li vaig donar dimensió literària, però temps després es va acabar convertint en el punt dramàtic central de la novel·la. Va ser durant el confinament: em vaig adonar que si situava aquest fet en algunes notes que havia anat prenent, tot començava a vertebrar-se».
El punt de vista
«La novel·la és una veu que ens parla i ens va dient tota l’estona el que li passa, no calla mai. El que li passa, el que veu. Rarament jutja. Es tracta de posar damunt la taula una sèrie d’imatges i d’idees per a donar una visió del nostre món. El protagonista ha llençat unes quantes tovalloles, però no està ressentit, no està enfadat amb el món. Hi ha hagut una sèrie de fracassos que ha assumit i ja no li semblen fracassos, és el que ha passat».
Els temes
Un dels temes importants de la novel·la és la naturalesa del mal: «La ironia, la paradoxa, és que en un relat coprotagonitzat per un gos, la ràbia no és la malaltia dels gossos, sinó que és un comportament humà, i és un comportament malvat per molts motius: pot ser per estupidesa, altres vegades per un propòsit, o sense propòsit, que és el més inquietant. Hi ha humans rabiosos, malvats, i el pitjor és que no saps trobar un per què».
Un altre dels temes que planteja Alzamora a Ràbia és la soledat: «Al llarg de la vida ens trobarem amb la soledat, inevitablement. Amb diferents tipus: acompanyada, volguda, no volguda... Aquest home viu en una espècie de soledat entre multituds, perquè viu en un lloc massificat, amb un enrenou espantós. Ara bé, no és un misantrop, no defuig la companyia dels altres, li agrada, però sol a casa amb la seva gossa també s’hi troba bé, en aquest moment de la seva vida. Hi ha un intent de no dramatitzar en excés: quan li maten la gossa sent pena i ràbia, ràbia entesa com a impotència, però intenta no deixar-se dur, i això m’agrada».
La creació literària
El personatge protagonista és un escriptor que no escriu. Ha deixat l’ofici perquè creu que no té talent, una decisió, que, per a Alzamora, és sàvia: «És una opció que jo no he triat, almenys de moment, però te la planteges. No em sembla ni una renúncia ni una fugida, crec que ha de ser difícil admetre que no tens res més a dir. La literatura universal ja existeix: si tu no hi dius la teva, no passa res. La sospita de no tenir talent t’acompanya sempre, però et guanya la inquietud de tornar-ho a intentar: és com un joc, aquesta vegada he arribat fins aquí, doncs ara ho vull tornar a intentar. M’agrada escriure mentre m’agradi, i mentre hi hagi coses que tinc ganes de dir, ho faré».
El risc d’escriure
L’autor ha estat considerat per alguns com un escriptor arriscat, una afirmació que valora així: «El primer risc que corres és que pots dedicar un munt de temps a una cosa que després no interessi, això m’ha passat. Aquesta novel·la ha tingut una bona acollida, però altres llibres meus, no. Però m’estimo més arriscar-me a tenir una mala rebuda que escriure una cosa pensant en com es rebrà. De vegades, també corres el risc que el que escriguis no sigui del gust, ofengui, pertorbi algú. És un risc que també has de córrer. Et poses a escriure perquè el que vols és compartir una manera de veure la vida. Escrius perquè vols ser llegit, perquè vols que algú t’escolti, no per donar la murga o fer un sermó, ho fas per compartir. El plantejament és: “Penso això, m’agradaria dir-ho, tu què trobes?”. És un diàleg».
El llenguatge de la novel·la
La segona part de l’acte va ser conduïda pel periodista i membre de l’IEC Magí Camps, i es va centrar en els aspectes lingüístics de l’obra. Alzamora va detallar que en la novel·la hi ha «un intent de prescindir de tot allò que és sobrer: adjectivacions, subtrames, diàlegs, situacions... El que vols dir és una cosa, o unes quantes coses, pots ser molt directe. Em sedueix això: a la vegada que vas directe, es tracta d’aconseguir que el llenguatge ressoni, que la percepció de cada lectura completi el text. Hem d’aprendre a confiar més en els lectors i tenir molt present que l’elecció de cada paraula és crucial».
La sensibilitat d’Alzamora per la llengua es fa evident en les seves obres, i, des que fa tres anys va passar a formar part de la Secció Filològica de l’IEC, el debat sobre la situació del català el té molt present i té clar que la gesticulació no és el camí: «L’actitud del personatge de Ràbia ens pot anar bé: la desdramatització. Si partim contínuament d’una postura emotiva, moltes vegades és un mal plantejament. La gravetat i la preocupació hi són, no cal exagerar-ho. No cal parlar d’una llengua moribunda, d’una llengua que li queden quatre dies, perquè no és cert. Està en una situació delicada, de diglòssia, però es pot corregir. En això hi tenen a veure els poders públics, però també la creació d’un estat d’opinió. Si l’estat d’opinió que aportem és que això s’està morint, evidentment, ens estarem allunyant de molta gent que dirà: “Jo ho sento molt, però si una cosa està morta no m’interessa”. Jo partiria d’aquí: no negar el problema, però tampoc desanimar-se d’entrada».
|
