L’escriptor Joan-Lluís Lluís, autor de Junil a les terres dels bàrbars (Premi Òmnium a la Millor Novel·la de l’Any 2021) i l’editora Maria Bohigas (Club Editor) van conversar el dilluns 23 de maig amb Màrius Serra, Magí Camps i altres membres de la Secció Filològica (SF) de l’Institut d’Estudis Catalans (IEC). L’acte, organitzat per la SF, es va fer a la Sala Prat de la Riba de l’IEC i es va poder seguir virtualment.

El president de la SF, Nicolau Dols, va iniciar l’acte destacant que l’obra de l’autor rossellonès «parla sobre llengües, sobre lectura, sobre escriptura i literatura en general. Si el llenguatge ens fa humans, l’escriptura fa la civilització». I va voler posar èmfasi en el fet que aquest llibre parla, sobretot, de llibertat. «Nosaltres som aquí per a ser més lliures i ensumar meravelles», va reblar. L’obertura de l’acte també va ser a càrrec de Natza Farré, membre de la junta d’Òmnium Cultural, que va fer èmfasi en la circumstància que l’any 2017 la junta d’Òmnium va ambicionar crear un guardó que es pogués igualar a premis de la literatura mundial com el Goncourt francès o el Booker anglès. «És una manera de creure en la nostra pròpia literatura, en gran, de veritat i sense complexos. Creure que la literatura és una manera de construir-nos, de compartir-nos i enfortir-nos. Per això, quan cinc anys després veiem que el Premi Òmnium a la Millor Novel·la de l’Any ha creat una marca, n’estem molts satisfets.» Farré va prosseguir afirmant que la junta d’Òmnium «va visualitzar un guardó que prestigiés la literatura catalana dins i fora del propi àmbit cultural i, alhora, que creés un catàleg de les millors novel·les de cada any i donés visibilitat a les obres i als autors. Aquella junta va voler que fos el guardó més ben dotat també econòmicament. Va visualitzar, també, fomentar les traduccions i fer créixer el nombre de lectores en llengua catalana. I va apostar per crear un guardó obert a totes les editorials, amb un jurat independent, de recorregut acadèmic». I va concloure amb la idea que «aquella voluntat volem que sigui el mirall del talent sense límits de la nostra literatura». Després de l’obertura de l’acte, va tenir lloc una conversa sobre l’obra premiada entre Màrius Serra i l’autor. Serra va voler indagar què va dur l’autor a planejar fer un llibre ambientat en una època tan allunyada de la nostra. Segons Lluís «va ser per l’amor inconsiderat i platònic que tinc pel món grecoromà, que trobo que és el millor món possible, tot i la seva crueltat i injustícia. La història grecoromana és fascinant, la literatura grecoromana és fascinant, la mitologia grecoromana és fascinant». L’autor rossellonès va confessar que tenia moltes ganes de «viatjar a aquest món, que és el meu món, on em sento bé. I el llibre és una metàfora: la literatura és un món paral·lel a la realitat, molt més acollidor i agradable.» I va matisar: «tenia ganes de fer una novel·la coral, i en aquest cas és d’un grup de gent que camina perquè fuig. Junil és una novel·la absolutament llibertària. M’agrada la idea de convivència sense líders, sense jerarquia.» Després de la conversa entre Màrius Serra i Joan-Lluís Lluís, van pujar a la taula Magí Camps, membre de la SF de l’IEC, i l’editora Maria Bohigas. Camps va llegir diferents fragments de Junil a les terres dels bàrbars, que l’autor va anar desgranant. I va ser llavors quan Lluís va confessar que «als tretze anys vaig decidir ser escriptor perquè era l’única cosa que feia millor que els meus companys. Als setze em vaig adonar que m’havien explicat mentides. Que l’escola i la societat francesa m’havien mentit sobre què és ser català. Per la societat francesa, a la Catalunya del Nord, ser català és no res. És una cosa residual, antiga.»  L’autor recorda que els seus amics no parlaven català i no els interessava, però per a ell era important. «Als setze anys, quan vaig començar a escriure, ho vaig fer en català perquè era la meva història i volia que fos la meva llengua. Vaig començar sense ni tan sols saber que hi havia diccionaris en català. Fins als setze anys no vaig saber que el català tenia regles de gramàtica.» I, aquest, va ser un procés solitari. «No només ningú sabia que escrivia en català, sinó que ningú sabia que escrivia. I això era per estalviar-me una vergonya per si no aconseguia ser escriptor», va remarcar. Camps va incidir en el fet que amb aquest llibre Lluís s’ha estrenat al Club Editor. L’autor va confessar que treballar amb Maria Bohigas ―de Club Editor― des d’una traducció o des d’un text propi és diferent. «La seva capacitat d’entrar en un text és ferotge, implacable, i això és bo per a un text, no necessàriament per a l’autor.» Maria Bohigas, per la seva banda, va manifestar que treballar amb Joan-Lluís Lluís és fàcil, molt interessant i subtil. «Jo també he fet un aprenentatge molt important, que és que amb ell m’han vingut ganes d’aprendre a ser lleu. D’aprendre a dir poques coses però suficients perquè l’autor acabi de fer sol el camí.» Finalment, va ser el torn de les preguntes dels assistents. Natza Farré va preguntar-se sobre quin era el pes del Premi a la Millor Novel·la de l’Any, com a càrrega i com a guany. L’autor va recordar que és l’únic autor català que té el Premi Sant Jordi i l’Òmnium a la Millor Novel·la de l’Any. Per a Lluís, mentre que el Premi Sant Jordi va ser «una pressió brutal, l’Òmnium ha estat lleuger, una bombolla d’oxigen». L'acte va estar organitzat per Òmnium Cultural i l'IEC, amb la col·laboració de la Fundació "la Caixa".

Tweet

---

Enguany han participat en la Prova Cangur més de cent mil alumnes de més de mil centres educatius La Societat Catalana de Matemàtiques (SCM), filial de l’Institut d’Estudis Catalans, coordina la prova als territoris de parla catalana i representa el nostre país com a entitat nacional entre els països que formen part de Le Kangourou Sans Frontières

El dilluns 23 de maig el Palau de Congressos de Barcelona va ser la seu de l’acte de lliurament dels premis de la Prova Cangur de Matemàtiques 2022, que enguany ha arribat a la seva vint-i-setena edició. L’acte va estar presidit per Àngel Messeguer, secretari general de l’IEC; Irene Ginebra Coma, directora tècnica pedagògica del CRE de l’ONCE a Barcelona; Dolors Herbera, presidenta de la SCM; Ester Anglès, mestra a l’escola Martí Poch de l’Espluga de Francolí, i Júlia Alsina, pin de plata de Cangur, en representació dels alumnes que concursen. La Prova Cangur de Matemàtiques és un joc concurs que té l’objectiu de fomentar el gust per les matemàtiques entre els joves estudiants. Enguany se n’ha celebrat la vint-i-setena edició, que el 21 de març va convocar alumnes des de cinquè de primària fins a segon de batxillerat.  Les proves es fan simultàniament en diversos països, a partir de la proposta de l’associació internacional Kangourou Sans Frontières, en què Catalunya és representada per la SCM, filial de l’IEC. El joc planteja vint-i-quatre preguntes de resposta tancada per a l’alumnat de primària i trenta per al de secundària, que han de resoldre en una hora i quinze minuts. En l’acte també es donen els premis d’altres concursos, de resolució de problemes o interdisciplinaris, que organitza la SCM: l’olimpíada matemàtica, els concursos telemàtics individuals de resolució de problemes i el de relats. Podeu trobar més informació aquí i la relació d’alumnes premiats.

Tweet

---

Dissabte 21 de maig de 2022 va tenir lloc a l’Institut Joan Brudieu de la Seu d’Urgell el DiMaTPirineus–2022, una activitat innovadora de matemàtiques que va fer per primer cop a l’Alt Pirineu, basant-se en la bona acollida d’un projecte similar, el Dissabte Transfronterer de les Matemàtiques a l’Alt Empordà, que es realitza a Figueres des de fa onze anys.

La participació era oberta als centres d’ensenyament de l’Alt Pirineu i Aran, del Principat d’Andorra, així com també a centres d’altres regions properes dels territoris de parla catalana i és una activitat dirigida a l’alumnat de batxillerat que pretén apropar-li les matemàtiques mitjançant temes curiosos aprofitant les manifestacions d’aquesta ciència en àmbits diversos.  El DiMatPirineus ofereix a l’alumnat una activitat que consisteix en una xerrada i un taller, en els qual es participa per parelles. L’edició d’enguany constarà de tres temàtiques, entre les quals cada parella en va haver de triar una. Per a cadascun dels temes hi va haver una xerrada i, tot seguit, un taller concurs amb monitors. En aquests tallers, l’alumnat va poder posar en pràctica el que havia après durant la xerrada participant en el taller concurs corresponent.  Per al professorat d’institut, el DiMatPirineus ofereix la possibilitat d’atendre alguna de les xerrades anteriors, i després assistir a l’activitat de formació pensada per a professors Pensament computacional amb Snap! Aquesta activitat estava reconeguda pel Departament d’Ensenyament. La organització va ser a càrrec de la Fundació Ferran Sunyer i Balaguer amb el finançament de l’Institut per al Desenvolupament i la Promoció de l’Alt Pirineu i Aran (IDAPA), el Departament d’Educació del Govern d’Andorra, l’Institut d’Estudis Ilerdencs, el Servei Educatiu de l’Alt Urgell i l’Ajuntament de la Seu d’Urgell.

Tweet

---

El dimarts 24 de maig diversos membres de la Societat Catalana de Tecnologia (SCT), filial de l’IEC, van comparèixer davant la Comissió d’Educació al Parlament de Catalunya per a informar sobre la situació de la tecnologia a l’ensenyament obligatori i postobligatori.

En el seu parlament, Sílvia Zurita, Jordi Regalés i Marta Pàmies van abordar el fet que la tecnologia té problemes per a ser reconeguda en el currículum d’educació bàsica pel desconeixement sobre els seus continguts i la manca de tradició històrica en aquesta matèria. Així mateix van posar èmfasi en les tres raons que fan imprescindible la seva existència: la tecnologia és una part irrenunciable de la cultura, és imprescindible per a generar vocacions equitatives i aporta valors i hàbits necessaris per a tota la població. Els integrants de la SCT van fer una descripció del paper que ha tingut la tecnologia a casa nostra des de la LOGSE de 1990, que hi va apostar fermament. Des d’aquell moment se n’han suprimit assignatures fins a arribar a l’actual proposta, en què perd encara més hores i deixa de ser obligatòria de 1r a 3r d’ESO i en surt també malparada a batxillerat. Finalment, la SCT va exposar tres demandes:  - Més estabilitat en els currículums i les lleis educatives. - La garantia que la tecnologia (no solament la digitalització) tindrà una presència significativa a primària i a secundària, i més reconeixement social de la matèria, reflectida en un major treball en didàctica específica.  - Una revisió de les ponderacions d’accés a la universitat, i la garantia que el professorat que imparteix la matèria està preparat i té les condicions per a fer-ho.

Tweet

---

El dijous, 12 de maig, va tenir lloc, a la sala Pi i Sunyer de l’IEC, l’acte d’homenatge al príncep dels poetes catalans, Josep Carner (Barcelona, 9 de febrer de 1884─Brussel·les, Bèlgica, 4 de juny de 1970) amb la presentació del llibre Vigència de Josep Carner, de les Edicions Revista de Catalunya.

Maria Corominas, vicepresidenta de l’IEC, va obrir l’acte dient que «Josep Carner i Puig-Oriol va ingressar com a membre numerari de la Secció Filològica el 14 de febrer de 1911. Tenia vint-i-set anys» i que, la institució, des de 1997, cada tres anys atorga el Premi IEC de la Secció Filològica Josep Carner per a la millor tesi doctoral o el millor treball d’investigació sobre teoria literària, «com una mostra de reconeixement i com una manera d’honorar-lo». Tot seguit, va intervenir Josep Maria Roig, president de la Fundació Revista de Catalunya, qui va manifestar que d’aquí a dos anys la revista celebrarà el centenari de la seva creació i va desitjar que es facin més publicacions culturals en català i que es doni suport a les ja existents.  A continuació, Jaume Aulet, professor de literatura de la Universitat Autònoma de Barcelona, va voler assenyalar que «una cultura normal no es pregunta per la vigència dels seus clàssics, cosa que demostra que no vivim en una cultura normal». Aulet va dir que Carner sempre ha estat vigent per a ell «des que tenia deu anys» i va recordar el moment en què el seu mestre va entrar a l’aula emocionat i amb els ulls plorosos «perquè havia tornat Carner a Catalunya» i  els va fer aprendre el fragment del poema A muntanya, que Aulet encara recorda: «El pollancre per la fressa i l’alzina per la pau, i per gaudi, cada núvol ala-estès com una nau», va recitar. Aulet va destacar que el llibre de les Edicions Revista de Catalunya, amb més de 330 pàgines i amb la participació de 23 autors, és un volum exemplar d’alta divulgació que «toca les principals facetes de Josep Carner» i que parla de «la vida i obra i vigència del príncep dels poetes, títol que es va posar ell mateix». També va assegurar que és un poeta que «necessita una maduresa per ser llegit i entès», i que, potser per aquest motiu, sempre hi ha hagut un pensament anticarnerià. Per a ell, Carner «era un intel·lectual, no un polític, que intentava moure’s en el poder fins que se’n va desenganyar». «Era un home fidel a la seva llengua», va dir. «La llengua catalana era amb ell.»  Després va ser el torn de Dan Nosell, professor de la Universitat d’Uppsala i catalanòfil, que va parlar sobre la candidatura del poeta al premi Nobel, que es va presentar l’any 1962, però que no va prosperar mai perquè, a més de la manca d’experts al comitè en literatura catalana, i d’altres motius, «no hi havia contacte cultural entre Suècia i Catalunya i tampoc entre Suècia i Espanya».  Finalment, va ser el torn de Jordi Manent, coordinador del volum, que va recordar que prové d’una família de carnerians (és fill d’Albert Manent i net de Marià Manent), però que finalment es va apropar al poeta perquè l’interessen els personatges capaços de liderar. Manent va comentar que el títol té una segona intenció: expressar que Carner «encara pot donar molt de si» i va comentar que la seva obra està mig segrestada: «Són pocs els llibres de Carner que es troben al mercat.» Va dir, a més, que les biografies que en van fer Albert Manent i Pere Calders estan exhaurides. Per això caldria un relleu entre la gent jove: «És un llibre per a obrir nous camins, nous estudis», va dir. A la publicació va mirar de reflectir «les moltíssimes facetes que tenia Carner, de tots sabut que era superdotat», i va lamentar no haver pogut encabir-hi tots els estudiosos del poeta que hauria volgut, uns vint-i-cinc més. «Necessitem nous Carners al periodisme, la literatura i la política», va concloure Manent.  L’acte el van organitzar l’IEC i la Revista de Catalunya.

Tweet

---

El dijous 26 de maig va tenir lloc a la Sala Pi i Sunyer de l’Institut d’Estudis Catalans (IEC) l’acte de presentació del llibre La cacera de bruixes a Catalunya. Estudis i documents (1830-2020), de Pau Castell Granados, guanyador del Premi Rafael Patxot i Jubert, que l’IEC convoca anualment des del 2016 i que s’atorga als treballs de recerca sobre algun aspecte de la cultura catalana.

La cacera de bruixes a Catalunya és un objecte d’estudi complex i esquiu, un fenomen local i dispers. Fruit d’una tesi i d’una recerca de quinze anys, el treball de Pau Castell Granados aconsegueix fer visible el fenomen antibruixesc a Catalunya. «Hem donat a conèixer una recerca absolutament original», va dir Agustí Alcoberro, professor d’Història Moderna a la Universitat de Barcelona i mentor de Castell, «que afecta la política de la memòria, les persones que col·lectivament hem de recordar». Entre els segles XV i XVIII, un miler de dones van ser jutjades a Catalunya per bruixeria, un fenomen que, com recull el llibre amb una citació d’Alonso de Salazar Frías (1612), «no va existir fins que es va començar a tractar i a escriure sobre els bruixots i els embruixats». Salazar era un advocat que va defensar moltes d’aquestes dones grans i solitàries, pobres i marginades, que van ser acusades de maleficis i d’adorar el diable quan, en realitat, «eren perfectes catòliques», diu Castell. Segons l’autor, el llibre és «un repàs historiogràfic de tot el que s’havia escrit a Catalunya des del segle XIX fins ahir». I inclou les xifres de la cacera: «la meva base de dades acumulada des del 2006 fins ara». És una invitació als joves investigadors a prendre el relleu en una recerca que requereix una inversió governamental amb la qual, de moment, no s’ha pogut comptar. El cas contrari és Escòcia, on «hi ha tradició acadèmica» i on la Universitat d’Edimburg i el govern han col·laborat en una de les millors recerques que s’han fet del fenomen.  Un dels mites falsos més arrelats sobre la cacera de bruixes és que va ser perpetrada per l’Església i la Inquisició. En realitat, però, els casos que arribaven als tribunals de la Inquisició sovint eren desestimats. «És un fet que es dona a tot Europa i que s’articula sempre a escala local, de la vila o del senyoriu. Això vol dir que l’estigma, el rumor, es genera entre els veïns i esclata per una desgràcia, especialment mort de nens o animals poc explicades», diu Castell. «Per això Castella, França o Anglaterra no tenen gaires casos, perquè tenen una justícia centralitzada», afirma l’historiador. En canvi, a Suïssa, els Països Baixos, Escòcia, Catalunya, el Regne d’Aragó i el Regne de Navarra, els senyors feudals tenien més autonomia.  Aquesta característica també dificulta la recerca dels fets: quin interès podien tenir a deixar per escrit aquests crims i a conservar-ne els arxius? En els casos en què es troba documentació, aquesta és en arxius molt petits o privats, nobiliaris. «Les mateixes famílies els van fer desaparèixer en el segle XIX per esborrar els rastres dels drets feudals», assegura Castell. El de les condemnes per bruixeria és un tema que té moltes connotacions actuals: «Gènere, estigmatització social, perversió de la justícia, idea d’un enemic interior. Són temes de gran actualitat i que es podrien treballar, però ens falta el suport institucional a escala de país», va dir l’autor.  L’any 2021, la revista Sàpiens es va fer ressò d’aquesta recerca amb la campanya #noerenbruixes i va convertir les dades recollides per Pau Castell i Agustí Alcoberro en un mapa interactiu, l’Atles de la cacera de bruixes. El cas va arribar al Parlament de Catalunya, que va aprovar una proposta de resolució per a reparar la memòria històrica de les mil persones —la majoria dones— acusades i assassinades per bruixeria a Catalunya fins al segle XVIII. Precisament, una de les sorpreses que han tingut els dos investigadors ha estat «la reacció de tants municipis de Catalunya, que s’han interessat pels crims comesos i que han dut a terme actes de reconeixement i de restitució de la memòria històrica», va dir Alcoberro. «És impressionant la quantitat d’iniciatives que s’estan duent a terme a tot el país: actes de desgreuge, espais de memòria i —aquí és on jo faig pressió— finançament de la recerca», declarà Pau Castell.  Per a l’autor, «es parla molt de cacera, però s’investiga molt poc» i va afirmar que la recerca que cal fer a partir d’ara «és una tasca que s’ha de fer en grup, com a treball col·laboratiu, visitant molts arxius on intuïm que hi pot haver material». Aquesta és una feina que recorda la gran empresa que Rafael Patxot va impulsar durant els anys vint del segle passat amb l’Obra del Cançoner Popular de Catalunya. «Els historiadors no es plantegen de fer un autèntic viatge per Catalunya. Són els folkloristes els que visiten els arxius parroquials i podríem dir que topen de cara amb la cacera de bruixes», diu Alcoberro. «Un dels moments més bonics ha estat retrobar els pioners, la generació d’historiadors de principis de segle: Francesc Carreras Candi i Siegfried Bosch Pardo», explica Castell. «Van estar a punt de publicar una obra que hauria estat pionera en el context europeu, però la guerra ho va destruir».  Valentí Junyent, diputat delegat de Mobilitat, Espais Naturals i Prevenció d’Incendis Forestals de la Diputació de Barcelona, va voler recordar la figura de Patxot, tan important i tan poc coneguda, i va convidar tothom a consultar el web que li dedica la Diputació de Barcelona: Univers Patxot. El llibre La cacera de bruixes a Catalunya. Estudis i documents (1830-2020) ha estat editat per la Diputació de Barcelona i l’Institut d’Estudis Catalans, que van organitzar l’acte.

Tweet

---

La Societat Catalana de Terminologia (SCATERM), filial de l’Institut d’Estudis Catalans (IEC), va celebrar la XIX Jornada de la SCATERM el dijous 26 de maig. Aquesta edició, que va tenir per títol La terminologia a peu de carrer. Reptes després de quaranta anys de normalització lingüística, pretenia fer balanç dels materials terminològics elaborats i de les estratègies d’actuació seguides per a la difusió de la terminologia catalana en quatre dècades de política lingüística als diferents territoris del domini lingüístic. La trobada va ser organitzada per l’Institut d’Estudis Catalans, el Govern d’Andorra i la Diputació de València.

Ester Bonet, presidenta de la SCATERM, va donar la benvinguda de l’acte. Va recordar que la SCATERM va néixer el 2001 «per esdevenir un punt de trobada de la terminologia desenvolupada en el territori català». Bonet va reconèixer que l’edició del 2022 seria «diferent» perquè «gira la mirada quaranta anys enrere», en lloc de centrar-se en la terminologia d’un àmbit concret del saber. La filòloga va donar pas a Nicolau Dols, president de la Secció Filològica (SF) de l’IEC, a qui va agrair «l’amabilitat» per acceptar d’inaugurar la trobada. «No és amabilitat, sinó interès i necessitat de veure aquest programa amb la participació dels diferents territoris de parla catalana», va respondre Dols. El lingüista va destacar que la XIX Jornada de la SCATERM se centrava en aspectes quotidians: «Tractarà una terminologia aplicada al dia a dia, amb temàtiques com el comerç o l’esport». «La terminologia aplicada a la normalització de la llengua, per les circumstàncies que tots coneixem, és la que s’ha de fer en aquest país», va afegir. A continuació, es va obrir el bloc de ponències sobre experiències i mètodes d’avaluació de la implantació dels recursos terminològics. En primer lloc, es va abordar l’àmbit del comerç i la restauració gràcies a les ponències de Marta Pujol, cap del Servei de Política Lingüística del Govern d’Andorra; Alexandra Sans, dinamitzadora del Consorci per a la Normalització Lingüística, i Immaculada Cerdà, cap de la Unitat de Normalització Lingüística de la Diputació de València, que va presentar «En valencià està més bo. La terminologia al servei del foment de la llengua».  Cerdà va explicar que, quan es llancen campanyes des de la Unitat de Normalització Lingüística de la Diputació de València, l’objectiu és «treballar per la llengua comuna i la diversitat lingüística». Per això, va mostrar una campanya que incloïa termes sinònims que s’expressen en diferents parts del territori: «tomaca o tomata», «clòtxina o musclo» o «pebrera o pimentó». Durant la pandèmia, la Unitat de Normalització Lingüística va voler associar el valencià a una llengua de proximitat mitjançant l’enfortiment dels termes d’alimentació de kilòmetre zero: «L’Horta de València és un pou de saber que desapareix amb els llauradors». En un segon bloc, es van pronunciar les xerrades en l’àmbit d’esports, a càrrec d’Anna Vila, lingüista del Departament d’Assessorament Lingüístic de la Corporació Catalana de Mitjans Audiovisuals (CCMA); Natàlia Fuster, assessora de SIGNEWORDS per a IB3, i Marc Ibern, del Servei Lingüístic de la Unió de Federacions Esportives de Catalunya.  «El llenguatge esportiu a la CCMA», d’Anna Vila, va ser la conferència que va obrir aquest bloc. La ponent va diferenciar el llenguatge de les transmissions esportives del dels programes informatius. En els darrers cal evitar tecnicismes i estrangerismes perquè el públic no és especialitzat. «En els espais d’informació general utilitzem, sempre que es pot, paraules catalanes», va assegurar. La ponent va fer especial incidència en el tema dels manlleus. Per bé que hi ha formes catalanes, sovint aquestes queden desplaçades pels anglicismes. En aquest sentit, el programa Tot gira, de Catalunya Ràdio, va crear una terminologia de bàsquet, aprovada pel TERMCAT, que pretenia estalviar-los. Per exemple, alley-oop va passar a dir-se mat al vol. Tanmateix, en les transmissions es recomana combinar els manlleus i les formes catalanes per a fer les narracions més amenes, però sí que hi ha expressions no admissibles, com ara penalti, canasta o pitar una falta. Per acabar, Vila va remarcar que «l’objectiu és transmetre un missatge que arribi a tota l’audiència, amb un llenguatge natural i respectuós». La jornada es va tancar amb la taula rodona «Impacte de la difusió terminològica i anàlisi de necessitats per al futur». Els participants van ser Xavier Fargas, cap de Comunicació del TERMCAT; Josep Martines, membre de la SF, i M. Amor Montané, professora lectora de la Universitat de Barcelona. Martines va lamentar la dificultat de fer arrelar els termes, tot i que va apuntar casos d’èxit en què la societat ha estat capaç de substituir mots, com entrepà per bocadillo o maduixa per fresa: «Hem de convertir els termes en part del paisatge lingüístic. Quan han triomfat, ha sigut per això». Per la seva banda, Fargas va coincidir que «no s’ha de mirar com elaborem els termes, sinó com els escampem». Per a aquesta difusió, cal tenir en compte la cultura de la immediatesa ―i de l’oblit― actual. «Quan va començar l’erupció del volcà de La Palma, vam publicar “L’erupció volcànica”, en què es poden consultar les paraules relacionades», va exemplificar. A banda de la immediatesa, va insistir en la rellevància de crear entorns en català «amb climes agradables» perquè arreli la nova terminologia: «És difícil canviar termes que has après en anglès, com online. Necessitem marcs en català i ajudar a qui ho intenta, i no renyar i ser entrebancs.» Per acabar, Montané va plantejar dos reptes que cal afrontar: estendre el coneixement de la terminologia i fomentar-ne l’ús: «No n’hi ha prou d’elaborar terminologia, cal dedicar esforços a transferir-la a la societat». «D’estratègies i eines, n’hi ha; falten recursos», va concloure.

Tweet

---

Després de dos ajornaments, l’any 2020 i el 2021, a causa de la pandèmia, finalment es va poder celebrar el col·loqui d’onomàstica de la Conca de Tremp i la Terreta els dies 6, 7 i 8 de maig amb un gran èxit de participació.

El col·loqui, organitzat per la Societat d’Onomàstica, l’Institut d’Estudis Catalans i el Servei Comarcal de Català del Pallars Jussà, també va comptar amb la participació de l’Ajuntament de Tremp, l’Institut Cartogràfic i Geològic de Catalunya (ICGC), l’associació Fem Terreta, el Consell Comarcal del Pallars Jussà i el Consorci per a la Normalització Lingüística.  Les jornades van tenir en compte les dues àrees del municipi de Tremp, i així les sessions dels dies 6 i 7 es van celebrar a Tremp, a la seu de l’ICGC, i les del dia 8, a la Terreta, a la Casa Nova de Sapeira. El col·loqui va incloure una part més acadèmica, amb vint-i-cinc intervencions entre ponències i comunicacions, i una part dedicada a l’estudi de la toponímia sobre el terreny, amb un recorregut toponímic pel nucli urbà de Tremp, una interpretació del paisatge a partir de la geologia des de Claret i un recorregut toponímic de la Terreta des de Sapeira.

Tweet

---

Dimecres, 4 de maig, va tenir lloc a l’IEC la jornada Trenta anys del programa Leader: què es pretenia, què s’ha aconseguit i cap on anem, en què hi va ser present Jordi Sala, president de la Institució Catalana d’Estudis Agraris (ICEA); Lourdes Viladomiu, professora d’economia aplicada de la UAB i avaluadora del programa; Laura Dalmau, subdirectora general de Planificació Rural del Departament d’Acció Climàtica, Alimentació i Agenda Rural i responsable del programa Leader; Jordi París, director del Consorci Leader de Desenvolupament Rural del Camp i Enric Camprubí, director general de Pirinat. L’acte va ser moderat per Jordi Rosell, professor de la Universitat Autònoma de Barcelona.

La iniciativa comunitària Leader (Liaison entre actions de développement de l’économie rurale) va ser posada en marxa per la Unió Europea com un programa pilot, experimental i destinat a l'àmbit rural. Es tractava de lluitar contra el despoblament del medi rural mitjançant la diversificació de l’economia amb la participació activa de la població interessada, de les empreses, de les associacions i de l’administració de les zones rurals beneficiàries. Aquesta participació es va canalitzar i normalitzar per mitjà dels grups d’acció local, que han estat els responsables del disseny i execució dels seus programes de desenvolupament rural. Jordi Sala va presentar l’acte explicant que va viure des de primera línia el programa Leader i que el va sorprendre que «fos un programa d’iniciativa comunitària. Un programa que, per iniciativa de la Unió Europea, feia una crida perquè els sectors de la gent més arrelada al territori portessin iniciatives directament a la comissió per tal de veure com es podia desenvolupar el territori. Aquest va ser un aspecte bastant atrevit i valent». «Una de les coses que va desvetllar aquell primer programa Leader és la capacitat de molts grups que van sorgir i que tenien moltes idees i capacitat de fer coses. També va desencadenar una reacció de governs locals o regionals o estatals per por que allò se’ls escapés de les mans i per la necessitat de controlar-ho en dos aspectes: en primer lloc, perquè s’estaven administrant diners públics i calia un control, i en segon lloc, perquè podien ser elements de contrapoder a la mateixa regió», va afirmar Sala, que va acabar la seva intervenció manifestant que «és un programa que trenta anys després es continua tirant endavant, ningú el posa clarament en qüestió». Després va ser el torn de Lourdes Viladomiu, amb la xerrada Què es pretenia; Laura Dalmau, amb la intervenció Cap a on anem; Jordi París, amb Un cas d’èxit, i Enric Camprubí, amb La visió d’un beneficiari. L’acte va ser organitzat per la Institució Catalana d’Estudis Agraris.

Tweet

---

El dijous 12 de maig es va fer a la sala Nicolau d’Olwer de l’IEC la Jornada SCM: Matemàtiques catalanes, organitzada per la Societat Catalana de Matemàtiques, filial de l’IEC. Va presentar l’acte Dolors Herbera, presidenta de la SCM i després va ser el torn de la conferenciant Guadalupe Gómez Mellis, que va centrar el seu discurs en la figura de Florence Nightingale: una referent del segle XXI.

Gómez va glossar la figura de Nightingale destacant el fet que va ser una infermera i estadística del segle XIX. «Va ser la primera dona fellow a la Royal Society el 1858 i va ser remarcable perquè no n’hi va haver una altra fins al cap de trenta o quaranta anys.» Gómez també va incidir en el fet que Nightingale va construir «una xarxa social impressionant: riu-te’n de Facebook i de Twitter!, i la va construir a còpia de cartes, d’unes 15.000 cartes». A més, «Florence va ser una pionera, tant a visualitzar dades com en el poder de la comunicació». «Tenia molt clar que per comunicar-nos havíem de fer les coses fàcils. I per fer-ho fàcil utilitzava gràfics.» I també va destacar pel fet de ser pionera en l’organització del treball sanitari i una precursora de la vigilància epidemiològica. Gómez també va voler indagar en el vessant revolucionari de la infermera i estadística, que creia fermament que un fenomen social es podria analitzar matemàticament. «Aquesta vena revolucionària li venia de família. El seu avi matern era un ferm abolicionista i defensor de la Revolució francesa.» Després d’un descans i d’un joc matemàtic va tenir lloc la projecció d’una conversa entre diferents dones matemàtiques catalanes: Alejandra Cabañas (professora a la UAB), Alba Carné (professora d'institut), Ariadna Farres (especialista en astrodinàmica a la NASA), Marina Garrote (postdoc a la Universitat d’Alaska), Anna Merino (estudiant Erasmus a la UAB), Eva Miranda (professora a la UPC), Noemí Ruiz (professora al TecnoCampus) i Noelia Viles (data scientist i professora associada a la UAB).

Tweet

---

La Secció de Ciències i Tecnologia de l’Institut d’Estudis Catalans va seguir amb el cicle Dijous de ciència i tecnologia 2022 el dijous 12 de maig. Ho va fer amb la conferència «Què impedeix el progrés en R+D+I a Espanya: la necessitat d’aixecar barreres», a càrrec de Salvador Barberà, professor emèrit d’economia de la Universitat Autònoma de Barcelona i de la Barcelona Graduate School of Economics.

«El títol és enganyós perquè res no ha impedit un avenç importantíssim a Espanya i encara menys a Catalunya, on han florit grans projectes». El ponent va començar la xerrada d’aquesta manera, reformulant el títol. Per tant, l’economista es va centrar en què ha limitat un progrés «encara més brillant» d’aquell que s’ha produït. «Queda la certesa que tots els avenços s’han dut a terme “a pesar de” i no “gràcies a” l’ajut del marc constitucional vigent», va ratificar. Un dels factors que ha limitat el progrés en R+D+I a Espanya és, segons Barberà, la forma de govern de les universitats: «El sistema actual dificulta que els seus dirigents prenguin iniciatives ambicioses, innovin, competeixin i s’especialitzin». El ponent troba molts avantatges en què les facultats es diferenciïn entre elles, però l’estructura universitària els posa obstacles: «No té sentit que dues comunitats tan diferents com la Rioja i Catalunya s’hagin de regir pels mateixos principis organitzatius». «Catalunya ha trobat marges d’actuacions intel·ligents, que han permès grans millores dins el marc estret de maniobra de què disposem», va assegurar l’economista. Per exemple, durant els anys setanta, la visibilitat externa dels professors de les facultats d’economia espanyoles era residual, però ara la situació ha canviat gràcies a iniciatives i possibilitats. «La nostra ciència ara està plenament integrada en tots els àmbits internacionals», va subratllar. Tanmateix, hi ha alguns aspectes de la internacionalització en els quals Barberà considera que es coixeja, com per exemple que «hi ha moltes limitacions per a atraure talent consolidat pel que fa al professorat», així com en la captació d’estudiants estrangers, una via que ha suposat una font molt important de recursos per a institucions del Regne Unit o els Països Baixos. «Sembla com si a la universitat pública li fes fàstic guanyar diners exportant el seu saber, quan treure’n profit seria un incentiu important per a millorar l’atractiu de les nostres universitats per als nostres propis joves», va assenyalar. Per tal de fer front a aquests obstacles, Barberà va plantejar una proposta: «Cal que la universitat pública catalana s’obri a un programa específic per a la incorporació de nou professorat d’alta qualitat investigadora que vingui de fora del sistema, perquè ajudi a tothom i doni exemple de la nostra capacitat creativa». D’aquesta manera, els investigadors d’arreu del món veurien en Catalunya una oferta de futur per a construir una de les millors carreres acadèmiques que es puguin fer a Europa. «Fem de l’atracció del talent de fora un orgull propi, que els de dins vegin que la seva arribada els és beneficiosa». La imaginació política d’alguns dirigents, unida a l’empenta de científics emprenedors, ha tingut com a resultat progressos considerables, però sempre dins d’un món amb restriccions administratives i legals. És per això que Barberà va animar a «anar afilant els marges de l’homogeneïtat forçada» per continuar endavant, perquè els instituts de recerca catalans, «alguns d’ells d’enorme qualitat», són un exemple de vitalitat que demostren com es pot avançar dins els marges limitants.

Tweet

---