Maria Corominas, vicepresidenta de l’IEC, va obrir l’acte dient que «Josep Carner i Puig-Oriol va ingressar com a membre numerari de la Secció Filològica el 14 de febrer de 1911. Tenia vint-i-set anys» i que, la institució, des de 1997, cada tres anys atorga el Premi IEC de la Secció Filològica Josep Carner per a la millor tesi doctoral o el millor treball d’investigació sobre teoria literària, «com una mostra de reconeixement i com una manera d’honorar-lo».
Tot seguit, va intervenir Josep Maria Roig, president de la Fundació Revista de Catalunya, qui va manifestar que d’aquí a dos anys la revista celebrarà el centenari de la seva creació i va desitjar que es facin més publicacions culturals en català i que es doni suport a les ja existents.
A continuació, Jaume Aulet, professor de literatura de la Universitat Autònoma de Barcelona, va voler assenyalar que «una cultura normal no es pregunta per la vigència dels seus clàssics, cosa que demostra que no vivim en una cultura normal». Aulet va dir que Carner sempre ha estat vigent per a ell «des que tenia deu anys» i va recordar el moment en què el seu mestre va entrar a l’aula emocionat i amb els ulls plorosos «perquè havia tornat Carner a Catalunya» i els va fer aprendre el fragment del poema A muntanya, que Aulet encara recorda: «El pollancre per la fressa i l’alzina per la pau, i per gaudi, cada núvol ala-estès com una nau», va recitar.
Aulet va destacar que el llibre de les Edicions Revista de Catalunya, amb més de 330 pàgines i amb la participació de 23 autors, és un volum exemplar d’alta divulgació que «toca les principals facetes de Josep Carner» i que parla de «la vida i obra i vigència del príncep dels poetes, títol que es va posar ell mateix». També va assegurar que és un poeta que «necessita una maduresa per ser llegit i entès», i que, potser per aquest motiu, sempre hi ha hagut un pensament anticarnerià. Per a ell, Carner «era un intel·lectual, no un polític, que intentava moure’s en el poder fins que se’n va desenganyar». «Era un home fidel a la seva llengua», va dir. «La llengua catalana era amb ell.»
Després va ser el torn de Dan Nosell, professor de la Universitat d’Uppsala i catalanòfil, que va parlar sobre la candidatura del poeta al premi Nobel, que es va presentar l’any 1962, però que no va prosperar mai perquè, a més de la manca d’experts al comitè en literatura catalana, i d’altres motius, «no hi havia contacte cultural entre Suècia i Catalunya i tampoc entre Suècia i Espanya».
Finalment, va ser el torn de Jordi Manent, coordinador del volum, que va recordar que prové d’una família de carnerians (és fill d’Albert Manent i net de Marià Manent), però que finalment es va apropar al poeta perquè l’interessen els personatges capaços de liderar. Manent va comentar que el títol té una segona intenció: expressar que Carner «encara pot donar molt de si» i va comentar que la seva obra està mig segrestada: «Són pocs els llibres de Carner que es troben al mercat.» Va dir, a més, que les biografies que en van fer Albert Manent i Pere Calders estan exhaurides. Per això caldria un relleu entre la gent jove: «És un llibre per a obrir nous camins, nous estudis», va dir. A la publicació va mirar de reflectir «les moltíssimes facetes que tenia Carner, de tots sabut que era superdotat», i va lamentar no haver pogut encabir-hi tots els estudiosos del poeta que hauria volgut, uns vint-i-cinc més. «Necessitem nous Carners al periodisme, la literatura i la política», va concloure Manent.
L’acte el van organitzar l’IEC i la Revista de Catalunya. |
