Patrici Pojada (Pàmies, Occitània, 1965), especialista en les relacions occitanocatalanes i en les migracions occitanes, va ser professor titular de la Universitat de Tolosa de Llenguadoc i és catedràtic d’història moderna de la Universitat de Perpinyà. És membre del consell lingüístic del Congrès Permanent de la Lenga Occitana, de l’Institut d’Estudis Aranesi-Acadèmia Aranesa dera Lengua Occitana i va ser president del Grop de Lingüística Occitana.
El president de la SHA, Ramon Pinyol, va donar la benvinguda als assistents i va dir que la incorporació de Patrici Pojada a l’IEC, a finals del 2018, ha suposat «poder comptar amb un estudiós especialment rellevant de la Catalunya del Nord que relliga occitanitat i catalanitat des de la història, però també des del món contemporani».
Després va ser el torn de Patrici Pojada, qui va llançar una pregunta: «Per què un occità és rebut com a membre numerari de l’Institut d’Estudis Catalans?» L’historiador es va declarar orgullós de pertànyer a l’IEC, de ser occità «i de mantenir viva la llengua, tot i les condicions complicades que tenim». Per respondre la seva pregunta va explicar que és una d’aquelles persones hereves de la llengua occitana que va decidir assumir aquesta herència i que va veure que no es podia comprendre l’occità sense el coneixement del seu entorn, del conjunt de les llengües romàniques. «Llavors em vaig adonar que el català era, més que un veí, un bessó.»
Tot seguit, Pojada va llegir el seu discurs, anomenat La Vall d’Aran, Andorra i els Comtats: el paper comercial dels Nords de la Catalunya moderna i va plantejar una nova pregunta: «Quins eren aquests Nords i com s’hi organitzaven els intercanvis? Quines connexions tenien amb l’exterior?»
L’historiador va definir tres Nords: el més oriental, dels Comtats de Rosselló i Cerdanya (Catalunya del Nord), al qual el Tractat dels Pirineus de 1659 va posar en primer pla, i un altre Nord, «fet de muntanyes i petites entitats vinculades a Catalunya políticament (Vall d’Aran) o culturalment (Andorra)». Es tracta de tres territoris que tenen «tres situacions geogràfiques, i sobretot polítiques i institucionals prou diferents», tot i que també presenten similituds com «el fet de ser terres de frontera entre dues grans monarquies hegemòniques de l’edat moderna i, a més a més, generalment enemigues».
Patrici Pojada, en el seu discurs, va parlar d’«uns Nords connectats», que eren «zones de passos i de pas», i que gaudien d’importants privilegis comercials. Precisament va posar èmfasi en l’importantíssim paper comercial de les terres dels Nords catalans moderns per on passava «una part no gens negligible del comerç, entre les monarquies francesa i hispànica, a més d’oferir mitjans de viure o sobreviure a una part notable de la població que, legalment o no, directament o no, participava en les activitats comercials».
El professor va dir que «si els tèxtils de totes menes ocupaven el primer lloc comercial pel que fa a les entrades a Catalunya, també els animals hi tenien una plaça molt destacada». I va assenyalar que ni la neu, ni les guerres, ni el fred van frenar el trànsit comercial pel Pirineu, tot i que, «més perillós que la neu eren els lladres».
Finalment, Patrici Pojada va dir que, «paradoxalment, queda molt més a fer per a conèixer les xarxes comercials de Perpinyà i part del Rosselló que les de la part pirinenca dels Nords catalans», i que «en el cas del Rosselló terrestre i marítim, s’ha focalitzat molt en les guerres i els problemes institucionals, culturals, religiosos i identitaris lligats a l’annexió de 1659».
L’acte va ser organitzat per la Secció Històrico-Arqueològica de l’IEC. |
