La cacera de bruixes a Catalunya és un objecte d’estudi complex i esquiu, un fenomen local i dispers. Fruit d’una tesi i d’una recerca de quinze anys, el treball de Pau Castell Granados aconsegueix fer visible el fenomen antibruixesc a Catalunya. «Hem donat a conèixer una recerca absolutament original», va dir Agustí Alcoberro, professor d’Història Moderna a la Universitat de Barcelona i mentor de Castell, «que afecta la política de la memòria, les persones que col·lectivament hem de recordar».
Entre els segles XV i XVIII, un miler de dones van ser jutjades a Catalunya per bruixeria, un fenomen que, com recull el llibre amb una citació d’Alonso de Salazar Frías (1612), «no va existir fins que es va començar a tractar i a escriure sobre els bruixots i els embruixats». Salazar era un advocat que va defensar moltes d’aquestes dones grans i solitàries, pobres i marginades, que van ser acusades de maleficis i d’adorar el diable quan, en realitat, «eren perfectes catòliques», diu Castell.
Segons l’autor, el llibre és «un repàs historiogràfic de tot el que s’havia escrit a Catalunya des del segle XIX fins ahir». I inclou les xifres de la cacera: «la meva base de dades acumulada des del 2006 fins ara». És una invitació als joves investigadors a prendre el relleu en una recerca que requereix una inversió governamental amb la qual, de moment, no s’ha pogut comptar. El cas contrari és Escòcia, on «hi ha tradició acadèmica» i on la Universitat d’Edimburg i el govern han col·laborat en una de les millors recerques que s’han fet del fenomen.
Un dels mites falsos més arrelats sobre la cacera de bruixes és que va ser perpetrada per l’Església i la Inquisició. En realitat, però, els casos que arribaven als tribunals de la Inquisició sovint eren desestimats. «És un fet que es dona a tot Europa i que s’articula sempre a escala local, de la vila o del senyoriu. Això vol dir que l’estigma, el rumor, es genera entre els veïns i esclata per una desgràcia, especialment mort de nens o animals poc explicades», diu Castell. «Per això Castella, França o Anglaterra no tenen gaires casos, perquè tenen una justícia centralitzada», afirma l’historiador. En canvi, a Suïssa, els Països Baixos, Escòcia, Catalunya, el Regne d’Aragó i el Regne de Navarra, els senyors feudals tenien més autonomia.
Aquesta característica també dificulta la recerca dels fets: quin interès podien tenir a deixar per escrit aquests crims i a conservar-ne els arxius? En els casos en què es troba documentació, aquesta és en arxius molt petits o privats, nobiliaris. «Les mateixes famílies els van fer desaparèixer en el segle XIX per esborrar els rastres dels drets feudals», assegura Castell.
El de les condemnes per bruixeria és un tema que té moltes connotacions actuals: «Gènere, estigmatització social, perversió de la justícia, idea d’un enemic interior. Són temes de gran actualitat i que es podrien treballar, però ens falta el suport institucional a escala de país», va dir l’autor.
L’any 2021, la revista Sàpiens es va fer ressò d’aquesta recerca amb la campanya #noerenbruixes i va convertir les dades recollides per Pau Castell i Agustí Alcoberro en un mapa interactiu, l’Atles de la cacera de bruixes. El cas va arribar al Parlament de Catalunya, que va aprovar una proposta de resolució per a reparar la memòria històrica de les mil persones —la majoria dones— acusades i assassinades per bruixeria a Catalunya fins al segle XVIII.
Precisament, una de les sorpreses que han tingut els dos investigadors ha estat «la reacció de tants municipis de Catalunya, que s’han interessat pels crims comesos i que han dut a terme actes de reconeixement i de restitució de la memòria històrica», va dir Alcoberro. «És impressionant la quantitat d’iniciatives que s’estan duent a terme a tot el país: actes de desgreuge, espais de memòria i —aquí és on jo faig pressió— finançament de la recerca», declarà Pau Castell.
Per a l’autor, «es parla molt de cacera, però s’investiga molt poc» i va afirmar que la recerca que cal fer a partir d’ara «és una tasca que s’ha de fer en grup, com a treball col·laboratiu, visitant molts arxius on intuïm que hi pot haver material». Aquesta és una feina que recorda la gran empresa que Rafael Patxot va impulsar durant els anys vint del segle passat amb l’Obra del Cançoner Popular de Catalunya. «Els historiadors no es plantegen de fer un autèntic viatge per Catalunya. Són els folkloristes els que visiten els arxius parroquials i podríem dir que topen de cara amb la cacera de bruixes», diu Alcoberro. «Un dels moments més bonics ha estat retrobar els pioners, la generació d’historiadors de principis de segle: Francesc Carreras Candi i Siegfried Bosch Pardo», explica Castell. «Van estar a punt de publicar una obra que hauria estat pionera en el context europeu, però la guerra ho va destruir».
Valentí Junyent, diputat delegat de Mobilitat, Espais Naturals i Prevenció d’Incendis Forestals de la Diputació de Barcelona, va voler recordar la figura de Patxot, tan important i tan poc coneguda, i va convidar tothom a consultar el web que li dedica la Diputació de Barcelona: Univers Patxot.
El llibre La cacera de bruixes a Catalunya. Estudis i documents (1830-2020) ha estat editat per la Diputació de Barcelona i l’Institut d’Estudis Catalans, que van organitzar l’acte. |
