«El títol és enganyós perquè res no ha impedit un avenç importantíssim a Espanya i encara menys a Catalunya, on han florit grans projectes». El ponent va començar la xerrada d’aquesta manera, reformulant el títol. Per tant, l’economista es va centrar en què ha limitat un progrés «encara més brillant» d’aquell que s’ha produït. «Queda la certesa que tots els avenços s’han dut a terme “a pesar de” i no “gràcies a” l’ajut del marc constitucional vigent», va ratificar.
Un dels factors que ha limitat el progrés en R+D+I a Espanya és, segons Barberà, la forma de govern de les universitats: «El sistema actual dificulta que els seus dirigents prenguin iniciatives ambicioses, innovin, competeixin i s’especialitzin». El ponent troba molts avantatges en què les facultats es diferenciïn entre elles, però l’estructura universitària els posa obstacles: «No té sentit que dues comunitats tan diferents com la Rioja i Catalunya s’hagin de regir pels mateixos principis organitzatius».
«Catalunya ha trobat marges d’actuacions intel·ligents, que han permès grans millores dins el marc estret de maniobra de què disposem», va assegurar l’economista. Per exemple, durant els anys setanta, la visibilitat externa dels professors de les facultats d’economia espanyoles era residual, però ara la situació ha canviat gràcies a iniciatives i possibilitats. «La nostra ciència ara està plenament integrada en tots els àmbits internacionals», va subratllar. Tanmateix, hi ha alguns aspectes de la internacionalització en els quals Barberà considera que es coixeja, com per exemple que «hi ha moltes limitacions per a atraure talent consolidat pel que fa al professorat», així com en la captació d’estudiants estrangers, una via que ha suposat una font molt important de recursos per a institucions del Regne Unit o els Països Baixos. «Sembla com si a la universitat pública li fes fàstic guanyar diners exportant el seu saber, quan treure’n profit seria un incentiu important per a millorar l’atractiu de les nostres universitats per als nostres propis joves», va assenyalar.
Per tal de fer front a aquests obstacles, Barberà va plantejar una proposta: «Cal que la universitat pública catalana s’obri a un programa específic per a la incorporació de nou professorat d’alta qualitat investigadora que vingui de fora del sistema, perquè ajudi a tothom i doni exemple de la nostra capacitat creativa». D’aquesta manera, els investigadors d’arreu del món veurien en Catalunya una oferta de futur per a construir una de les millors carreres acadèmiques que es puguin fer a Europa. «Fem de l’atracció del talent de fora un orgull propi, que els de dins vegin que la seva arribada els és beneficiosa».
La imaginació política d’alguns dirigents, unida a l’empenta de científics emprenedors, ha tingut com a resultat progressos considerables, però sempre dins d’un món amb restriccions administratives i legals. És per això que Barberà va animar a «anar afilant els marges de l’homogeneïtat forçada» per continuar endavant, perquè els instituts de recerca catalans, «alguns d’ells d’enorme qualitat», són un exemple de vitalitat que demostren com es pot avançar dins els marges limitants. |
