El president de la SF, Nicolau Dols, va iniciar l’acte destacant que l’obra de l’autor rossellonès «parla sobre llengües, sobre lectura, sobre escriptura i literatura en general. Si el llenguatge ens fa humans, l’escriptura fa la civilització». I va voler posar èmfasi en el fet que aquest llibre parla, sobretot, de llibertat. «Nosaltres som aquí per a ser més lliures i ensumar meravelles», va reblar.
L’obertura de l’acte també va ser a càrrec de Natza Farré, membre de la junta d’Òmnium Cultural, que va fer èmfasi en la circumstància que l’any 2017 la junta d’Òmnium va ambicionar crear un guardó que es pogués igualar a premis de la literatura mundial com el Goncourt francès o el Booker anglès. «És una manera de creure en la nostra pròpia literatura, en gran, de veritat i sense complexos. Creure que la literatura és una manera de construir-nos, de compartir-nos i enfortir-nos. Per això, quan cinc anys després veiem que el Premi Òmnium a la Millor Novel·la de l’Any ha creat una marca, n’estem molts satisfets.»
Farré va prosseguir afirmant que la junta d’Òmnium «va visualitzar un guardó que prestigiés la literatura catalana dins i fora del propi àmbit cultural i, alhora, que creés un catàleg de les millors novel·les de cada any i donés visibilitat a les obres i als autors. Aquella junta va voler que fos el guardó més ben dotat també econòmicament. Va visualitzar, també, fomentar les traduccions i fer créixer el nombre de lectores en llengua catalana. I va apostar per crear un guardó obert a totes les editorials, amb un jurat independent, de recorregut acadèmic». I va concloure amb la idea que «aquella voluntat volem que sigui el mirall del talent sense límits de la nostra literatura».
Després de l’obertura de l’acte, va tenir lloc una conversa sobre l’obra premiada entre Màrius Serra i l’autor. Serra va voler indagar què va dur l’autor a planejar fer un llibre ambientat en una època tan allunyada de la nostra. Segons Lluís «va ser per l’amor inconsiderat i platònic que tinc pel món grecoromà, que trobo que és el millor món possible, tot i la seva crueltat i injustícia. La història grecoromana és fascinant, la literatura grecoromana és fascinant, la mitologia grecoromana és fascinant».
L’autor rossellonès va confessar que tenia moltes ganes de «viatjar a aquest món, que és el meu món, on em sento bé. I el llibre és una metàfora: la literatura és un món paral·lel a la realitat, molt més acollidor i agradable.» I va matisar: «tenia ganes de fer una novel·la coral, i en aquest cas és d’un grup de gent que camina perquè fuig. Junil és una novel·la absolutament llibertària. M’agrada la idea de convivència sense líders, sense jerarquia.»
Després de la conversa entre Màrius Serra i Joan-Lluís Lluís, van pujar a la taula Magí Camps, membre de la SF de l’IEC, i l’editora Maria Bohigas. Camps va llegir diferents fragments de Junil a les terres dels bàrbars, que l’autor va anar desgranant. I va ser llavors quan Lluís va confessar que «als tretze anys vaig decidir ser escriptor perquè era l’única cosa que feia millor que els meus companys. Als setze em vaig adonar que m’havien explicat mentides. Que l’escola i la societat francesa m’havien mentit sobre què és ser català. Per la societat francesa, a la Catalunya del Nord, ser català és no res. És una cosa residual, antiga.»
L’autor recorda que els seus amics no parlaven català i no els interessava, però per a ell era important. «Als setze anys, quan vaig començar a escriure, ho vaig fer en català perquè era la meva història i volia que fos la meva llengua. Vaig començar sense ni tan sols saber que hi havia diccionaris en català. Fins als setze anys no vaig saber que el català tenia regles de gramàtica.»
I, aquest, va ser un procés solitari. «No només ningú sabia que escrivia en català, sinó que ningú sabia que escrivia. I això era per estalviar-me una vergonya per si no aconseguia ser escriptor», va remarcar.
Camps va incidir en el fet que amb aquest llibre Lluís s’ha estrenat al Club Editor. L’autor va confessar que treballar amb Maria Bohigas ―de Club Editor― des d’una traducció o des d’un text propi és diferent. «La seva capacitat d’entrar en un text és ferotge, implacable, i això és bo per a un text, no necessàriament per a l’autor.»
Maria Bohigas, per la seva banda, va manifestar que treballar amb Joan-Lluís Lluís és fàcil, molt interessant i subtil. «Jo també he fet un aprenentatge molt important, que és que amb ell m’han vingut ganes d’aprendre a ser lleu. D’aprendre a dir poques coses però suficients perquè l’autor acabi de fer sol el camí.»
Finalment, va ser el torn de les preguntes dels assistents. Natza Farré va preguntar-se sobre quin era el pes del Premi a la Millor Novel·la de l’Any, com a càrrega i com a guany. L’autor va recordar que és l’únic autor català que té el Premi Sant Jordi i l’Òmnium a la Millor Novel·la de l’Any. Per a Lluís, mentre que el Premi Sant Jordi va ser «una pressió brutal, l’Òmnium ha estat lleuger, una bombolla d’oxigen».
L'acte va estar organitzat per Òmnium Cultural i l'IEC, amb la col·laboració de la Fundació "la Caixa". |
