Casasús signa, des de fa onze anys, la secció «Abans d’ara» al diari Ara, on, de dimarts a diumenge, tria un article publicat al llarg de la història del periodisme català. Va ser a partir d’aquest espai que va sorgir la idea del Diccionari històric de periodistes catalans, i que va posar en marxa juntament amb el professor Francesc Salgado, coordinador del projecte.
De moment s’hi apleguen prop de dos-cents noms, dels quals només una cinquantena són dones, una proporció que pot anar evolucionant, ja que es tracta d’una obra oberta, que continuarà creixent amb noves entrades. Casasús explica els perfils que en formen part: «El diccionari inclou els professionals que participen en l’elaboració de la informació, des que aquesta s’elabora fins que es reparteix, entre els quals hi ha periodistes, impressors, reporters gràfics o humoristes, entre altres. Es tracta de clàssics, d’autors que ja han mort, de manera que se’n pot valorar l’obra completa». En el DHPC s’apleguen figures com Eugeni d’Ors, Lluís Companys, Joan Maragall, Josep Carner, Mercè Rodoreda, Montserrat Roig o Maria Aurèlia Capmany; professionals desapareguts més recentment com Carles Capdevila o Patrícia Gabancho, i altres noms menys cèlebres com Àngela Graupera, considerada la primera dona corresponsal de guerra a Catalunya, o Agustí Cabruja, que, sense ser professional, va col·laborar amb els mitjans gironins i, molt especialment, amb el periodisme català de l’exili.
El diccionari combina els aspectes biogràfics dels protagonistes amb l’accés a la seva obra concreta. Cada fitxa conté tres apartats finals amb les informacions següents: «Enllaços a Internet», que mostra la presència del periodista a la Xarxa; «Articles», que conté enllaços als seus articles (com a mínim, tres), i «Bibliografia», apartat que recull els estudis fonamentals sobre la seva obra periodística.
Casasús relata que l’elaboració del Diccionari és una tasca arqueològica: «Vas a una hemeroteca, digital o de paper, i trobes perles. S’ha de llegir molt, seguir pistes... Sovint un autor et porta a un altre». El professor assegura que la història del periodisme català és molt rica, i que, al segle XVIII, ja hi ha treballs molt bons: «Alguns no són pròpiament periodisme, però ja hi trobem treballs molt interessants com els d’Alí Bei». Tot i això, afegeix que encara hi havia pocs articles d’autor, és a partir del segle XIX quan es comença realment a constituir un cànon.
«El bon periodisme té un compromís ètic»
El professor argumenta així en quin moment un autor es pot considerar periodista: «Quan publica o emet regularment productes que són d’interès actual, siguin opinió o informació».
Sobre la qualitat de l’ofici, apunta: «El bon periodisme ha de tenir un compromís ètic amb els valors essencials: la veritat, la justícia, la igualtat i la solidaritat; en definitiva, un compromís amb el progrés de la humanitat. És un tema que he tractat en diversos articles a la revista Periodística, editada per la Societat Catalana de Comunicació».
Finalment, Casasús es mostra optimista amb el futur del periodisme: «A la meva època, quan volíem ser periodistes, la majoria estudiàvem dret, alguns filosofia i lletres. Més enllà de l’Escola Oficial de Periodisme del règim, a Catalunya vam tenir sort i l’any 60 es va crear l’Escola de Periodisme de l’Església, on hi havia fet classe gent molt diversa, com Manuel Vázquez Montalban o Rafael Manzano. Però els mitjans eren pocs: per ensenyar-nos a fer televisió ens dibuixaven un plató en una pissarra. Avui a les facultats de periodisme hi ha platós perfectament equipats. Els estudiants surten ara molt més ben preparats». |
