L’historiador i monjo de Montserrat Hilari Raguer ha mort aquest 1 d’octubre als noranta-dos anys. El funeral serà dissabte vinent, 3 d’octubre, a les 10.45 h, al monestir de Montserrat.

Nascut a Madrid l’any 1928, el pare Raguer es llicencià el 1950 en dret a la Universitat de Barcelona, el 1954 ingressà al monestir de Montserrat i el 1960 fou ordenat sacerdot. Malgrat la seva ordenació, va continuar investigant i formant-se a l’exterior. El 1960 redactà, per a la Facultat de Dret de la Sorbona —on el 1962 es diplomà en ciències polítiques—, una memòria sobre la Unió Democràtica de Catalunya i la seva intervenció durant la Guerra Civil espanyola. A París també cursà estudis de doctrina social de l’Església a l’Institut d’Études Sociales dels jesuïtes de l’Action Populaire. Del 1962 al 1972 fou destinat al monestir de Medellín (Colòmbia), on fou mestre de novicis, professor de Bíblia i litúrgia al seminari major, a la Facultat de Teologia de la Universitat Bolivariana i a l’Instituto de Liturgia del Consejo Episcopal Latinoamericano (CELAM). Ocupà també el secretariat nacional de litúrgia de Colòmbia els anys de la reforma litúrgica. En la seva bibliografia destaquen: La espada y la cruz: la Iglesia 1936-1939; Leviatan. L’Església i els totalitarismes; La pólvora y el incienso. La Iglesia y la Guerra Civil española (1936-1939); els treballs sobre el Concili II del Vaticà Sapientia cordis. De Roncalli a Joan XXIII i Réquiem por la cristiandad. El Concilio Vaticano II y su impacto en España, i, amb altres autors, Storia del Concilio Vaticano II, dirigida per G. Alberigo. El 2018 publicà Escrits dispersos d’història. És autor també de diverses obres d’espiritualitat, com La nueva liturgia de las horas, Para comprender los salmos, El rei David, Llegir avui l’Apocalipsi i La Lectio divina, un recull d’articles sobre qüestions religioses i el divulgatiu Mecanoscrit sobre els monjos de Montserrat. Dins la comunitat de Montserrat va ser una de les veus més dures sobre el funcionament intern del monestir i va mantenir una actitud crítica envers l’abat Escarré. Raguer va rebre la Creu de Sant Jordi l’any 2014 i, dos anys més tard, va ser guardonat amb la Medalla d’Or de la Universitat de Barcelona.

Tweet

---

El lingüista i membre corresponent de la Secció Filològica de l’Institut d’Estudis Catalans, Joan Beltran Cavaller, va morir el passat 23 d’octubre als vuitanta-set anys. La tasca de Beltran Cavaller com a lingüista va destacar per la seva contribució a l’aprenentatge del model formal del tortosí i a estandarditzar l’occidental de la llengua catalana. Entre les seves publicacions destaca L’estàndard occidental: una proposta sobre l’estàndard català a les terres del darrer tram de l’Ebre (1986) o Vocabulari de cruïlla. Els mots de les Terres de l’Ebre i del Maestrat en el context del català formal (2010).

Escriptor, professor i coordinador de cursos de llengua catalana i reciclatge a les Terres de l’Ebre, havia rebut la Creu de Sant Jordi de la Generalitat el 2016, el Premi Grifonet d’Òmnium Cultural el 2011 i el Premi Carles Salvador dels premis Maestrat Viu el 2019.

Tweet

---

L’Institut d’Estudis Catalans acaba de publicar un estudi sobre el temporal Gloria, que va tenir lloc entre el 19 i el 23 de gener del 2020. L’obra, que es pot descarregar lliurement a la pàgina web de l’IEC, ha estat una iniciativa de la Secció de Ciències i Tecnologia (SECCT) de l’Institut. El projecte inclou setze contribucions elaborades per cinquanta-tres experts que analitzen el fenomen natural i els seus efectes, així com les eines que tenim per a fer-hi front. L’edició ha estat a cura de Miquel Canals i Jaume Miranda, membres d’aquesta secció. A continuació, us oferim tots els detalls d’aquest treball i l’entrevista amb els seus autors.

El document alerta sobre els principals problemes de Catalunya per a respondre a fenòmens cada cop més freqüents com el Gloria. Entre les qüestions que esmenta l’estudi destaca la necessitat d’una gestió integral de les conques hidrogràfiques de Catalunya. Les conques internes del Principat, que són les que el Govern de la Generalitat gestiona, sols representen el 52 % del territori hidrogràfic de Catalunya. Cal que Catalunya gestioni no només les seves conques internes, sinó que participi, a tots els efectes, en la gestió de les que comparteix amb territoris veïns. L’exemple de les conques dels grans rius europeus, com el Danubi o el Rin, que reben un tractament confederat, ens marca el camí. L’obra també advoca per una nova planificació territorial, urbanística i de les infraestructures, que incorpori el risc creixent d’esllavissades en episodis com el temporal Gloria i reivindica la creació d’una Agència Catalana del Litoral que agrupi les competències sobre la costa que actualment té la Generalitat. També planteja la necessitat d’avaluar amb una nova mirada el paper dels embassaments en la regulació de les conques fluvials. Concretament, s’apunta que, en el cas de l’Ebre, caldria endegar un estudi sobre la viabilitat i l’eficàcia de fer un bypass des del sistema Mequinensa - Riba-roja per a restablir el flux natural de sediments i nutrients riu avall, especialment cap al Delta i les àrees marines connexes. Per entendre millor l’abast d’aquest informe, els seus editors, Miquel Canals i Jaume Miranda, ens han ajudat a clarificar algunes qüestions bàsiques entorn del temporal Gloria i les seves conseqüències. Què va ser el Gloria? Va ser una llevantada caracteritzada, com altres fenòmens d’aquesta mena, per un temporal de mar, fortes precipitacions i vents intensos. Els trets diferencials del Gloria respecte d’altres llevantades foren la seva durada, la magnitud de les precipitacions acumulades, la persistència i la força del vent i el fort impacte que tingué sobre bona part del territori i les infraestructures de Catalunya, atesos els nombrosos danys que causà tant a les conques fluvials com al litoral, emergit i submergit. Per tot plegat, fou considerat una llevantada extraordinària pel Servei Meteorològic de Catalunya (SMC). Què el va provocar? El provocà el desplaçament d’una borrasca atlàntica cap a la Mediterrània, en un context de fort gradient bàric entre el sud peninsular i les Illes Britàniques a causa d’un potentíssim anticicló que hi havia damunt seu, el qual assolí 1.050 hPa al seu centre la nit del 19 de gener, un valor rècord en tres-cents anys sobre la regió londinenca. Un atapeït i extens feix d’isòbares entre el Gloria i el vorell meridional de l’anticicló fou la causa del fort vent i, sobretot, de la seva persistència durant tot el temporal. A més, l’anticicló es reforçà ràpidament en només dos dies, un fet gens habitual. El Gloria no respongué, per tant, a una ciclogènesi explosiva, comunament associades a danys per vents molt forts. En quin context global hem de situar un temporal com aquest? No es pot afirmar que el canvi climàtic hagi agreujat els impactes del Gloria, encara que la gran majoria de mitjans de comunicació així ho hagin fet. El temporal Gloria sí que és, però, un exemple del tipus de situacions que, d’acord amb les projeccions climàtiques, podrien augmentar en intensitat de cara al futur. Què podem fer, a Catalunya i globalment, per a fer front a fenòmens com aquest? Cal reflexionar seriosament sobre què entenem per creixement, sobre quina mena de creixement volem (si és que en volem), i repensar la planificació i la gestió del territori, i alhora desenvolupar, amb caràcter estructural, eines de previsió i de resiliència davant de fenòmens naturals extrems i els seus efectes.

Tweet

---

El dijous 22 d’octubre es va celebrar de manera virtual la XVII Jornada de la Societat Catalana de Terminologia (SCATERM), filial de l’IEC. Enguany, la jornada estava dedicada a la terminologia dels diccionaris generals des d’una doble perspectiva: quina terminologia contenen i quina terminologia utilitzen en les definicions dels termes.

La presidenta de la SCATERM, Ester Bonet, va lamentar que la jornada no s’hagués pogut celebrar en la data prevista, el passat 28 de maig, a causa de la crisi sanitària que estem patint. M. Teresa Cabré, presidenta de la Secció Filològica de l’IEC, va ser l’encarregada de donar la benvinguda a l’acte: «Aquesta jornada causa especial interès perquè entra al cor de les nostres discussions, quan considerem si determinades paraules han d’entrar al diccionari i de quina manera». La conferència «Criteris per a la selecció i el tractament de la terminologia en el DIEC» va ser a càrrec de Carolina Santamaria, que ha treballat en les diverses edicions del diccionari des de les Oficines Lexicogràfiques de l’IEC. Segons Santamaria, durant l’elaboració del DIEC1 es van fer evidents les diferències entre els especialistes i els lexicògrafs sobre com calia representar els termes especialitzats en el diccionari. Per consegüent, en el procés de confecció del DIEC2 es van intentar superar aquestes divergències: «L’esforç perquè la comunicació fos fluida entre les dues parts va ser determinant perquè en el diccionari normatiu tinguin un pes tan important el nombre de termes i la descripció que se’n fa». Tot seguit, Núria Bort, d’Enciclopèdia Catalana, va presentar la ponència «La terminologia del Gran diccionari de la llengua catalana, al portal www.enciclopedia.cat». Una de les idees centrals de la xerrada va ser el repte de mantenir el diccionari actualitzat. «És una tasca ingent. Cada dia que passa es torna a desactualitzar. Les definicions envelleixen, les classificacions que han servit com a referència canvien i, com a conseqüència, les peces ja no encaixen com abans». Bort va finalitzar la seva intervenció mostrant una frase de l’última pàgina d’un diccionari menorquí vuitcentista que deia: «Fin, por ahora». Es tracta, per tant, d’una feina que mai no acaba. L’última ponència va ser a càrrec de Fernando Pardos, de la Universitat Complutense de Madrid. La seva experiència en la Real Academia Española li va permetre observar una clara diferència en l’elaboració de termes del DRAE respecte del DIEC o del diccionari d’Enciclopèdia Catalana: «En el tractament de la terminologia del DRAE no hi ha res que respongui a criteris estables». Després de les tres conferències, va tenir lloc una taula rodona titulada: «La definició dels termes en el diccionari general i en l’especialitzat». Hi van participar Carme Bach, de la Universitat Pompeu Fabra; Joan Rebagliato, del TERMCAT; Carles Riera, de la Universitat Ramon Llull, i Joan Vallès, membre numerari de l’IEC.  En darrer lloc, després del torn de preguntes final, Jaume Martí, de la Universitat Pompeu Fabra i de la Fundació Torrens-Ibern, va cloure la jornada de gairebé cinc hores resumint les intervencions de tots els ponents.

Tweet

---

El dijous 29 d’octubre es va celebrar el Segon Simposi de Recerca en Coronavirus i la XIX Jornada de Virologia de la Societat Catalana de Biologia (SCB), filial de l’Institut d’Estudis Catalans, amb més de tres-centes persones inscrites. Les dues activitats es van fer en format virtual amb un programa conjunt que va comptar amb sis conferències plenàries i vint-i-dues presentacions orals impartides per investigadors d’àmbit internacional.

La sessió del matí es va dedicar al SARS-CoV-2, el virus causant de la COVID-19, i hi van participar els investigadors Luis Enjuanes, del Centro Nacional de Biotecnología del Centro Superior de Investigaciones Científicas (CSIC) i professor de la Universitat Autònoma de Madrid; Júlia Vergara-Alert, del Centre de Recerca en Sanitat Animal (CReSA) de l’Institut de Recerca i Tecnologia Agroalimentàries (IRTA), i Stefan Pöhlmann, investigador del Centre Alemany de Primats, entre d’altres. La sessió de la tarda es va dedicar a altres virus i va comptar amb les ponències de Miguel Ángel Jiménez-Clavero, investigador del Centre d’Investigació en Sanitat Animal de l’Institut Nacional d’Investigació i Tecnologia Agrària i Alimentària (INIA-CISA); Juana Díez, investigadora de la Universitat Pompeu Fabra, i James M. Pipas, investigador de la Universitat de Pittsburgh. L’organització va anar a càrrec de la Secció de Virologia de la SCB, amb Núria Busquets, investigadora de l’IRTA-CReSA, al capdavant.

Tweet

---

El cicle de concerts Música al claustre de l’IEC va acabar el passat dijous 22 d’octubre, després de quatre audicions a l’espai barroc i acústicament privilegiat de la Casa de Convalescència. El cicle consisteix en una sèrie de concerts temàtics que ens convida a gaudir d’un itinerari musical inspirat en obres i fets d’èpoques rellevants de la música a Catalunya, sovint encara desconeguts o inèdits. L’edició del cicle d’enguany ha comprès un conjunt de quatre concerts, tres dels quals s’han celebrat al pati de la Casa de Convalescència i el darrer va tenir lloc a la Sala Prat de la Riba de l’IEC.

El primer concert va ser el dimecres 23 de setembre i es va titular «El lied català i els poetes de la Renaixença», dedicat a la creació romàntica d’obres musicals per a veu i piano. Amb aquest concert, es va commemorar el 150è aniversari del naixement de Matilde Escalas i Xamení (Palma, 1870-1936). La directora general de Cultura Popular i Associacionisme Cultural del Departament de Cultura de la Generalitat de Catalunya, M. Àngels Blasco i Rovira, va ser l’encarregada de presentar el concert. A continuació, van pujar a l’escenari el tenor David Alegret i el pianista Albert Guinovart. «La missa polifònica a Catalunya (1360-1670)» va ser el segon concert del cicle, que va tenir lloc el dijous 1 d’octubre. El grup vocal De Canendi Elegantia ens va oferir una audició d’obres vocals i instrumentals que, interpretades amb instruments d’època, van esdevenir un testimoni artístic de l’esplendor de la polifonia catalana. El concert va ser organitzat en col·laboració amb la Societat Catalana de Musicologia, filial de l’IEC. En tercer lloc, el dijous 15 d’octubre el pati de la Casa de Convalescència va rebre el conjunt instrumental de corda Kaimerata. El quartet ens va relacionar l’obra de Beethoven amb el Romanticisme instrumental mitjançant peces de compositors catalans, en el marc del concert titulat «Beethoven i el Romanticisme des de Catalunya». Finalment, el darrer concert es va celebrar a la Sala Prat de la Riba de l’IEC el dijous 22 d’octubre. El concert «Música de dones compositores», com bé indica el títol, va estar dedicat a les obres de piano compostes per dones dels segles XIX i XX. Pilar Bayer, pianista i membre emèrita de l’IEC adscrita a la Secció de Ciències i Tecnologia, ens va recuperar obres silenciades per raons històriques i socials. Els temes que va tocar van ser clàssics i contemporanis, originals i transcrits, i tots compostos per dones. El concert es va organitzar amb la col·laboració de l’Academia Europaea - Barcelona Knowledge Hub. Així doncs, l’Institut d’Estudis Catalans dona per finalitzada aquesta edició del cicle Música al claustre. Un any més, i malgrat les dificultats, la Casa de Convalescència ha acollit el conjunt de concerts amb el desig de recuperar la tradició musical que acompanyava les activitats de les antigues acadèmies de Barcelona i amb la voluntat de reconèixer i gaudir de la riquesa cultural i artística de la tradició musical catalana, en un projecte que permet compartir la nostra identitat amb la d’altres comunitats.

Tweet

---

Exploracions pel planeta Menjar, de Pere Puigdomènech, president de la Secció de Ciències Biològiques de l’IEC, va rebre el Premi Europeu de Divulgació Científica 2019 de la Universitat de València. Coincidint amb la publicació del llibre, a l'editorial Bromera, hem parlat amb l’autor sobre el viatge que ens proposa, des de la formació del planeta, fa uns 4.500 milions d’anys, fins a un present que inclou l’agricultura de precisió i els aliments sintètics.

• Afirma que «la curiositat humana i la necessitat d’explorar el desconegut per a buscar noves terres on habitar han estat el motor de l’expansió de l’espècie». I que «durant aquest procés van haver d’anar-se adaptant a alimentar-se amb el que trobaven als nous territoris». La nostra manera d’alimentar-nos es basa, doncs, en aquells primers viatges? Què ens queda d’aquells orígens? Ens queda la gran diversitat de formes d’alimentar-nos que existeixen en el món i que en aquests moments trobem quan anem a comprar menjar a les botigues o anem al restaurant. Tenim una manera tradicional de menjar que hem après dels nostres avantpassats, però ens agrada tastar nous aliments o anar a restaurants de cuines que són desconegudes per a nosaltres. • Expliqui’ns «la paradoxa de l’omnívor». És un concepte que han produït alguns autors per a explicar la nostra tendència a preferir el menjar que ens recorda la nostra infància. L’espècie humana es pot alimentar d’una gran diversitat d’aliments. No estem restringits a menjar carn com els felins o a menjar fulles de bambú com els pandes. L’espècie humana pot sobreviure amb dietes molt diferents i aquesta és una de les raons per les quals ha pogut poblar pràcticament tots els hàbitats del món. Però aquesta facultat li planteja la necessitat d’assegurar-se que un aliment determinat no li produirà problemes de salut, quan sabem que hi ha productes que poden semblar comestibles i que són perillosos. Per a resoldre aquesta paradoxa, s’ha proposat que nosaltres conservem el record d’allò que ens donaven els nostres parents quan érem infants i que sabíem que ens proporcionaven un menjar segur i apropiat per a la nostra salut. Alimentar-se de la forma com recordem que ho fèiem en la infància seria una manera de resoldre aquesta paradoxa. • Sosté que «els animals som tubs digestius que es mouen». Per què és tan important el que mengem? Perquè sense menjar no podem viure. Per a tenir una vida saludable necessitem incorporar cada dia unes quantitats de calories que depenent de la nostra edat i del nostre estil de vida, entre altres factors, i unes quantitats d’uns aliments que anomenem essencials. Tot ells passen pels nostres budells, els digerim i els incorporem al nostre organisme. • En el llibre explica la relació entre el desenvolupament de la intel·ligència i el tipus d’alimentació dels primats. Aquells que, a banda de fulles, mengen també fruits i llavors, són més llestos. Seríem menys espavilats si només mengéssim fulles? L’argument que fem servir és que una espècie com la nostra, que no té unes qualitats físiques extraordinàries, ha sobreviscut gràcies a les seves capacitats intel·lectuals i d’organitzar-se socialment. Segurament ser omnívora l’ha ajudat a adaptar-se a condicions canviants i, a més, el fet de poder menjar fruites, grans i carn li proporciona els nutrients que necessita per a alimentar el cervell, que s’emporta més del 30 % de les calories que mengem i que és la base de les nostres característiques distintives com a espècie. • Els nostres hàbits alimentaris han canviat al llarg de la història. Ara estem en un moment en què predomina la llei del mínim esforç amb el menjar. El menjar ràpid i el fet que sovint ens alimentem dels menús que fan en restaurants pròxims a la feina estan empitjorant la nostra salut? Li preocupa això o creu que alhora cada vegada estem més conscienciats de la importància de menjar bé? És una paradoxa més que, en el moment en què tenim més possibilitats que mai d’escollir el que volem menjar, tinguem problemes derivats d’allò que mengem. No hem d’oblidar que encara una part important dels humans no poden menjar allò que necessiten i amb la crisi actual el nombre dels que no tenen un bon accés al menjar, fins i tot a Europa i a casa nostra, ha augmentat a uns nivells difícils d’acceptar. Però, d’altra banda, una proporció semblant dels nostres ciutadans tenen problemes lligats a una alimentació desequilibrada com és l’obesitat. Això fa que siguem conscients que cal procurar seguir una alimentació equilibrada i em sembla que a casa i al restaurant aquest missatge està arribant, però de vegades no és fàcil de seguir-lo. • La nutrigenòmica millorarà la nostra vida? Com? El coneixement dels nostres genomes ens ha d’ajudar a ajustar la nostra alimentació als nostres requeriments individuals, que són variats. Ja sabem diagnosticar casos com la fenilcetonúria i sabem que altres més freqüents, com la condició celíaca, tenen una base genètica. La nutrigenòmica ens hauria d’informar de quines són les quantitats i proporcions d’aliments que més s’adapten a cadascun de nosaltres. Encara hi ha feina per fer per a poder aconseguir aquesta informació d’una manera detallada i vàlida. • I l’edició genètica? És el futur? Quines millores ens pot portar i quins riscos hem de tenir presents? L’edició genòmica és una eina que pot ser molt útil per a ajudar a aconseguir varietats de plantes i animals adaptades a les necessitats de la producció d’aliments en l’entorn complex cap al qual ens dirigim. Com tota nova tecnologia, hem d’assegurar que es faci servir correctament. La meva opinió és que tenim una gran experiència en la manera com hem aplicat la genètica a les plantes i els animals que són a la base de la nostra alimentació i que això ens permetrà fer-la servir evitant els riscos que es puguin presentar. • L’agricultura de precisió, controlada per robots, és el futur? Què passarà amb la gent que es dedica a l’agricultura, que, d’altra banda, tal com llegim en el llibre, només és el 5 % de la població al món? Una gran qüestió que hem de resoldre és que els nostres pagesos i ramaders puguin fer la seva feina i tenir un nivell de vida que es correspongui amb la importància de la funció que fan en la nostra societat. No és possible que els joves no vegin en les masies dels seus pares un futur engrescador. La tecnologia ha ajudat a fer que algunes de les feines més pesades les facin màquines. Tot allò que serveixi perquè els pagesos obtinguin amb la seva feina una producció amb bons rendiments i de bona qualitat que respongui a les nostres necessitats cal que ho apliquem. L’agricultura de precisió pot ajudar a tenir una bona producció reduint tot allò que hem de fer servir per a tenir bones collites. I això hauria de servir per a tenir una agricultura de més valor afegit pels pagesos i que produeixi un impacte sobre el medi ambient més controlat. • Ens ha cridat l’atenció la següent afirmació: «Hi ha qui proposa que els humans hauríem de concentrar-nos en grans ciutats i abandonar l’agricultura per sempre». Qui ho proposa això? I, què li sembla? Són posicions extremes d’alguns d’aquells que pensen que hem d’interferir tan poc com sigui possible en els equilibris planetaris que estem pertorbant. Personalment, no em sembla una posició factible en les pròximes dècades, però tractar d’integrar el creixement de la població, i de la població urbana en particular, i els requeriments ambientals que tenim és una urgència. Les solucions a la manera de produir aliments en el futur seran probablement múltiples i totes les possibilitats les haurem d’explorar. • També diu: «Hi ha una malfiança considerable sobre el que trobem als mercats i les botigues, mentre que de vegades ens entreguem a aliments que ens haurien de produir ben poca confiança». Quins són aquests aliments de què hauríem de desconfiar? És difícil de dir-ho fora de context! Un bon exemple són les begudes ensucrades. • Vostè subratlla les diferents paradoxes del món de l’alimentació: fam i obesitat, aliments sintètics i alhora defensa de la tradició, globalització i denominacions d’origen... Cap a on creu que ens decantarem? O les paradoxes seran eternes? L’alimentació ens revela algunes de les grans contradiccions a les quals els humans ens enfrontem en aquest moment. El que em sembla cert és que la problemàtica de l’alimentació en aquests dos aspectes, d’una banda, la producció d’aliments i, de l’altra, les necessitats nutricionals de cadascú de nosaltres amb les seves connotacions culturals, estaran sempre amb nosaltres. En la meva opinió, com més ben informats estiguem dels factors que actuen en tots aquests aspectes, més bé podrem prendre decisions encertades. • El seu llibre ofereix una visió molt transversal de l’alimentació: parla d’agricultura, de comerç, d’hàbits, de cultura... Quin ha estat el seu objectiu? Quin pòsit li agradaria deixar en els lectors? El meu llibre tracta de proporcionar als lectors dades i consideracions perquè prenguin les seves decisions personals sobre el menjar, que és un dels temes crucials en la vida de qualsevol individu i que es troba en el centre de les decisions que hem de prendre com a societat. Jo dono la meva opinió sobre aquestes qüestions, però no proporciono receptes ni dietes. M’agradaria que el lector acabés el llibre amb una millor informació, amb la consciència de la importància i la complexitat del que anomenem menjar, i una mica més ben preparat per a formar el seu propi criteri sobre com podem menjar de la millor manera possible amb totes les connotacions que té, i que el llibre fins i tot l’ajudi a gaudir millor del plaer que el menjar ens proporciona.

Tweet

---

El dimarts 6 d’octubre Àlex Arenas, catedràtic del Departament d’Enginyeria Informàtica i Matemàtiques de la Universitat Rovira i Virgili, va impartir la conferència Epidèmies i mobilitat, amb què la Societat Catalana de Física, filial de l’Institut d’Estudis Catalans (IEC), va inaugurar el curs 2020-2021. La física i les matemàtiques incideixen en diversos camps de la ciència i poden aportar-hi coneixement. Així ho ha demostrat l’equip d’Arenas, qui ens va ensenyar en què es basa el seu marc de modelització dels processos epidèmics elementals i com el van adaptar per ajudar a entendre l’evolució de la COVID-19.

La COVID-19 és una malaltia infecciosa que es transmet a partir d’un virus de forma directa. És a dir, hi ha un contacte físic entre els subjectes a l’hora dels contagis. Aleshores, el marc de modelització d’Arenas interpreta quatre paràmetres: el període d’infecció, la probabilitat d’infecció per un contacte, el nombre mitjà de contactes i la capacitat de ser susceptible de la població. «Tenint en compte que no disposem d’una vacuna ni de les medicines necessàries, per a evitar la propagació de la malaltia només ens queden les intervencions farmacològiques», que inclouen el confinament, la protecció física mitjançant mascaretes i/o la distància social. L’elaboració del «model COVID-19» va néixer durant el mes de febrer, perquè, segons Arenas, era previsible que el coronavirus arribés a territori espanyol: «la concentració d’infectats a la Xina era tan elevada que resultava evident que es transportaria a tot el món». Així doncs, el 24 de febrer van treure un mapa de risc de tots els municipis d’Espanya que disposava de les dades necessàries per a ajudar les autoritats a prendre decisions. Malgrat això, no es van sentir escoltats: «Si les nostres autoritats fessin tot el cas que cal a la ciència, estaríem en unes condicions millors ara mateix». L’equip d’Arenas era conscient que el sistema sanitari podria col·lapsar, però les restriccions no van arribar a temps: «Sánchez va proposar el confinament massa tard, una pel·lícula que estem tornant a veure amb la inacció de Madrid».  La letalitat de la COVID-19 no és tan forta com la d’altres malalties, però el perill principal de la malaltia no és la mortalitat sinó la ràpida propagació: «A la nostra societat molta gent no entén quin creixement potencial té el virus, i aquest és un dels principals problemes de la pandèmia que estem patint». Arenas va cloure la conferència assegurant que el treball dut a terme pel seu equip ha resultat útil per a ajudar en la gestió de la pandèmia: «El model ha estat capaç d’ajudar en aquesta situació tan crítica que estem vivint».

Tweet

---

El dijous 15 d’octubre va tenir lloc la sessió inaugural dels Col·loquis de la Societat Catalana d’Història de la Ciència i la Tècnica (SCHCT), filial de l’Institut d’Estudis Catalans (IEC). El tema de l’activitat va ser el fil conductor comú triat per a aquest curs 2020-2021: la popularització de la ciència (el documental i altres expressions).

Les paraules de benvinguda van ser a càrrec del president de la SCHCT, Alfons Zarzoso. A continuació, Ignacio Suay, vocal de la SCHCT, va presentar el programa dels col·loquis del nou curs: «Estaran relacionats amb documentals científics, fotografia, museus, comunicació, globalització i meteorologia, entre d’altres.» Després, Josep Maria Català Domènech, catedràtic de comunicació audiovisual a la Universitat Autònoma de Barcelona, va realitzar una introducció titulada «Pensament visual i coneixement. La interfície i l’assaig fílmic com a formes tecnoestètiques per a gestionar la complexitat», amb l’objectiu d’ajudar a entendre com els mitjans audiovisuals fan servir diferents estratègies per a crear una imatge de la realitat. Català va començar l’exposició ensenyant el manuscrit il·luminat Les molt riques hores del duc de Berri (1410), de Paul de Limbourg. En aquesta pintura es representa una panoràmica de la ciutat de París tal com era durant l’època: «Aquí es construeix una imatge de la visió». El manuscrit mostra allò que es veia a la realitat, un fet innovador en aquells temps: «Reflecteix la realitat, s’avança a l’imaginari de la fotografia.» Així mateix, va indicar la rellevància que ha agafat la interfície en l’actualitat: «Hi ha hagut tres models mentals: el teatre grec, amb la separació entre els espectadors i l’escena fictícia; la càmera fosca, amb la intervenció de la tecnologia en aquestes relacions, i la interfície, que passa quan posem en marxa l’ordinador.» La periodista resident de la SCHCT, Júlia Massó, va prendre la paraula després de la intervenció de Català. La periodista va exposar el projecte «En temps de COVID-19», on es realitzen una sèrie d’entrevistes audiovisuals a historiadors per poder lligar els problemes del passat amb els presents. Massó va destacar l’entrevista a Maria Rosa Gudiño, qui ressalta la importància narrativa de la pandèmia amb les formes i els colors visuals que es donen a les dades. Segons Massó, «la imatge té un paper transcendental en l’acte divulgatiu de la ciència». Durant el debat final, Català va reflexionar sobre el significat de les fotografies que veiem en el context del relat de la COVID-19: «Ens ensenyen imatges de la COVID-19, però responen a la forma del virus o és una metàfora? No ho sé, però evidentment hi ha una voluntat didàctica.»

Tweet

---

El dijous 1 d’octubre va tenir lloc a l’Institut d’Estudis Catalans (IEC) la conferència «La quarta revolució industrial i els valors ètics. Com ens afectarà?», a càrrec de Josep Amat. La xerrada forma part del cicle Dijous de ciència, organitzat per la Secció de Ciències i Tecnologia de l’IEC.

El professor Amat, membre de l’IEC, va exposar primer l’evolució històrica que ens ha portat a la quarta revolució industrial, coneguda també com a indústria 4.0. Va parlar de la màquina de vapor, l’electricitat i el motor d’explosió i, finalment, de l’eclosió de la ciència i la tecnologia a mitjans del segle XX. Es considera que la darrera fase d’aquest procés va començar el 2010, que va més enllà de l’entorn industrial i que comportarà també canvis laborals i socials importants. Amat va esmentar «les comunicacions sense fils, la telepresència, l’arribada d’Internet arreu, l’ús massiu de les dades i la robòtica intel·ligent» com els elements clau d’aquesta quarta revolució, i va subratllar que els seus efectes van molt més enllà de la indústria i que afecten també «els serveis, la salut i l’oci». El conferenciant va assegurar que tot plegat és un repte i que comporta «moltes oportunitats però també perills, generats per l’efecte multiplicador de la tecnologia». Va recordar com un petit error informàtic pot tenir conseqüències importants, com el que fa dos anys va ser notícia perquè va provocar un gran caos als aeroports de tot el món. També va posar l’accent en els errors intencionats que es poden cometre per a provocar determinades situacions, en la «marginació tecnològica, ja que no tothom hi accedeix igual» i en «l’elevada especialització laboral, que porta a una accelerada obsolescència de la formació». Amat es va referir també als perills més ocults d’aquesta revolució, que passa per enfrontaments entre països, com el que protagonitzen els Estats Units d’Amèrica i la Xina, a propòsit d’aplicacions de comunicació. Finalment, va parlar de l’impacte de la tecnologia —sobretot del pas del 4G al 5G— en els estats, que, com demostren casos com l’operació Kitchen, en poden fer un ús poc ètic (per mala praxi) per a les empreses i les persones. En aquest darrer cas va apuntar les possibilitats que ofereix Internet, que «pot ser una xarxa aliada si prevalen elements com la informació seriosa, la coordinació o la mobilització».

Tweet

---