Els autors de l’estudi són Joaquim Arnau, Salvador Cardús, Maria Corominas, Andreu Domingo, Josep González-Agàpito, Marc Guinjoan, Guillem López Casasnovas, Isidor Marí i Oriol Nel·lo. El projecte, que es pot consultar en un document de síntesi o en l’informe íntegre, inclou vuit treballs que analitzen l’evolució de la cohesió social en els primers vint anys del segle XXI a Catalunya.
La diversitat i la desigualtat social, els reptes principals
Els desafiaments principals per a la cohesió social a Catalunya en els primers vint anys del segle XXI, que continuen sent els reptes més importants a què caldrà fer front, són l’increment de la diversitat i la desigualtat social, per bé que cada vegada s’expressen en nous fronts.
El canvi demogràfic que ha experimentat Catalunya en els darrers vint anys ha estat molt significatiu: l’any 2000 el nombre de persones amb nacionalitat estrangera era del 2,9 %, mentre que l’any 2019 era del 15,1 %, segons les dades d’empadronament municipal.
Aquest increment ha tingut un fort impacte en les dinàmiques de cohesió social i ha contribuït en l’augment de la desigualtat. Tanmateix, segons les dades del CEO, aquesta situació no s’ha traduït en una pèrdua de la confiança social, que entre el 2000 i el 2018 va pujar gairebé 10 punts, del 37 % al 47 %. Entre els problemes principals dels catalans, la immigració ha anat perdent pes i, en les darreres enquestes, ocupa una posició molt baixa. A la pregunta sobre la convivència amb persones immigrades, un 58,7 % la consideren bona, un 8,3 % molt bona, un 11,4 % dolenta i un 3 % molt dolenta.
D’altra banda, la gravíssima crisi econòmica del 2008 va fer recular els progressos que s’estaven aconseguint en equitat social. La gran incidència de l’atur i un major grau de fracàs escolar entre la immigració estrangera constaten que cal aplicar polítiques que contribueixin a combatre aquestes dades. La gran incògnita és si l’aturada de l’ascensor social per la crisi del 2008 —i ara per la pandèmia— és transitòria o si acabarà posant en qüestió allò que es coneix amb el nom de sistema català de reproducció, en què es demostra que Catalunya és un cas únic al món, en què el creixement demogràfic, al llarg del temps —dels segles— sempre ha estat constituït per aproximadament un 50 % de creixement vegetatiu i un 50 % vingut de la immigració. Ara caldrà veure si, en les noves circumstàncies socials, aquest model de creixement demogràfic, que sempre ha estat positiu, es manté.
Debat polític i llengua
El debat sobre el reconeixement nacional, la seva evolució cap a l’aspiració sobiranista i les noves estratègies polítiques utilitzades per a polaritzar i dinamitar la societat també han estat un repte important per a la cohesió social a Catalunya.
L’estudi conclou que l’increment de la polarització política dels darrers anys no s’ha convertit en desconfiança social ni en fragmentació social o en un problema significatiu de convivència, que, en tot cas, caldria buscar en la desigualtat econòmica.
Així mateix, el creixement del capital cultural de la societat catalana en aquests vint anys s’ha reforçat i ha permès afrontar millor les situacions de dificultat, fet que mostra que continua sent un clar factor de cohesió. La dada més preocupant, per als signants de l’informe, és la reducció de la despesa pública en cultura.
Un altre dels elements que s’ha fet evident que és cabdal de cara al futur de la llengua és la manca d’instruments per a garantir un plurilingüisme equitatiu, cosa que disminueix la capacitat del català com a llengua de cohesió.
Finalment, l’informe apunta que l’escola i la sanitat, tot i les grans tensions viscudes els primers vint anys del segle XXI, continuen sent els grans instruments de cohesió social a Catalunya. |
