El dilluns 4 d’abril va tenir lloc, a la sala Pere i Joan Coromines de l’IEC, i també de manera virtual, el discurs de recepció com a membre numerari de la Secció de Ciències i Tecnologia de Francesc Xavier Grau i Vidal, sota el títol La modelització de la turbulència.

El catedràtic de Ciències de la Computació i Intel·ligència Artificial, investigador ICREA Acadèmia de la Universitat Rovira i Virgili (URV) i membre numerari de l’IEC, Josep Domingo, va donar la benvinguda als assistents i va definir Xavier Grau i Vidal com «una persona que ho ha estat tot en el món universitari. »Jo l’havia conegut quan era director del departament d’Enginyeria Mecànica a la Rovira i Virgili, després va ser vicerector de diversos camps dins de la universitat, va ser-ne rector durant vuit anys i va ser el responsable de la pujada de la URV als rànquings, juntament amb el rector Arola». Josep Domingo va posar èmfasi en el fet que «el país també ha pogut gaudir del seu bon fer: va ser secretari d’Universitats i Recerca i és algú que, a part de la seva activitat de recerca en turbulència i en mecànica de fluids, té el món universitari al cap i és autor de diverses obres de planificació i de visió del que hauria de ser el sistema universitari de recerca del país».   Després va ser el torn de Francesc Xavier Grau i Vidal, que va llegir el seu discurs, anomenat La modelització de la turbulència. «Amb la meva incorporació a l’IEC —va afirmar—, hi té entrada una petita manifestació de l’àmbit científic de la dinàmica de fluids». Grau i Vidal va explicar que és en aquest àmbit —que és alhora objecte d’estudi des de la física, les matemàtiques i l’enginyeria— on ha desenvolupat la seva activitat científica durant pràcticament quaranta anys. «Ho he fet a partir d’interessos molt relacionats amb la indústria química i amb el medi ambient, tan connaturals al Camp de Tarragona i a la meva universitat». Va reconèixer que, en l’elecció del tema, hi havia una raó personal, la pregunta que, el gener de 1983, li va fer el seu director de tesi, el professor Francesc Giralt: «Què en saps, del model k-E?» En aquell moment «ni tan sols podia identificar que m’estava parlant d’un model de turbulència», però, amb aquesta pregunta «vaig començar l’apassionant viatge en el món de la ciència». Grau i Vidal, en el seu discurs, va analitzar diverses definicions de turbulència, amb aproximacions des de l’art (els dibuixos de remolins de Da Vinci), la poesia (un poema de Lewis Fry Richardson, matemàtic i meteoròleg anglès) i fins i tot acudits de científics que, inquiets amb les dificultats de la matèria, la comparaven amb l’electrodinàmica quàntica, que tampoc compta amb una teoria analítica simple. I és que, com va comentar, «la turbulència és l’únic camp de la mecànica clàssica que encara no té una explicació completa».  El professor va dir que «l’essència de la turbulència són els remolins de totes mides, des de la més gran del sistema de què es tracti fins a grandàries microscòpiques», però que, precisament una de les dificultats del problema de la turbulència és definir quin és el problema teòric de la turbulència. I això que el seu estudi és cabdal en l’enginyeria aeronàutica, naval i civil (ponts, canals, dics...); és present en l’arquitectura i en l’àmbit biomèdic; omnipresent en l’enginyeria industrial; clau en l’enginyeria ambiental i determinant en les ciències de l’atmosfera i en l’oceanografia. «Bàsicament, podem dir que la turbulència és ubiqua».  Finalment, tornant a la pregunta inicial, Grau i Vidal va dir que «el model k-èpsilon és un model de turbulència complet, és el més utilitzat en la indústria» i que «consta de l’equació de k i una equació per l’èpsilon. Es pot derivar una equació exacta per èpsilon, però és impracticable». «La simulació numèrica per ordinador és l’única aproximació que funciona». Tanmateix, «és atacar el problema per força bruta», va reconèixer. L’acte va ser organitzat per la Secció de Ciències i Tecnologia de l’IEC.

Tweet

---

El dijous 7 d’abril es va celebrar, a la sala Nicolau d’Olwer de l’IEC, i també de manera virtual, la 13 Jornada de Recerca de la Societat Catalana de Comunicació (SCC), filial de l’Institut d’Estudis Catalans. La jornada va incloure la conferència Com millorar l’impacte en revistes. Consells per a autors i editors, a càrrec de Tomàs Baiget, i el lliurament dels XXXIII Premis CAC a la investigació sobre comunicació audiovisual.

Sergi Cortiñas Rovira, president de la SCC, va obrir l’acte recordant que «hi ha una col·laboració històrica entre l’institut i el CAC» que cal mantenir i que és «fàcil, fructífera i positiva».  A continuació, Tomàs Baiget, director d’El Profesional de la Información, va recordar que vivim en una situació en què «o publiques o desapareixes». Espanya ocupa el tercer lloc mundial en els rànquings de producció d’articles de comunicació. En canvi, «per citacions per document passem al lloc 49è». Per millorar aquesta situació, Baiget va oferir una sèrie de consells i recomanacions. «En un sistema que funciona a base de citacions, cal publicar bona ciència en bones revistes», va dir.  Va reconèixer que, com a editor, troba a faltar «més amplitud de mires» en la recerca, tant en espai —estudis internacionals— com en període de temps —per veure l’evolució del fenomen. Estar al dia i participar en congressos rellevants i fer xarxa són altres recomanacions que va fer als investigadors, a més de tenir una pàgina a Google Scholar Citations.  Pel que fa als articles, va remarcar que cal tenir molt en compte les metadades i que som al món en línia, en què, per exemple, un títol llarg funciona millor. «El més important que us diré avui és que el resum és essencial», comentà. Un resum que cal redactar amb cura i incloure-hi els conceptes clau i, sobretot, els resultats. Així mateix, va destacar la gran rellevància de les paraules clau, perquè «són els punts d’accés al document». El DOI va ser un altre dels aspectes que va assenyalar com a imprescindible. I és que «permet trobar el PDF clicable a cada referència de la bibliografia i facilita la navegació entre articles». Baiget va recomanar «no enviar mai un article a una revista que no faci servir DOI». També va fer esment dels criteris de la signatura de ploma: no abreujar els noms i unir els dos cognoms amb un guió. Tenir ORCID, col·laborar amb altres autors i fer força citacions van ser altres consells que va donar. «A les revistes nacionals, un 50 % de citacions a nacionals i, a les internacionals, un 30 %.» Finalment, hi va afegir: «No s’ha de citar la Viquipèdia; és anònima, efímera i pot estar mal redactada.» Pel que fa a la difusió, el conferenciant va advertir que «els editors mirem si l’autor és actiu a les xarxes socials» i que «a Twitter s’hi ha de ser», i també va destacar que cal posar metadades als PDF perquè, quan algú faci una cerca, trobi l’article a la pàgina de resultats de Google.   XXXIII Premis CAC a la investigació sobre comunicació audiovisual Rosa Maria Molló Llorens, vicepresidenta del Consell de l’Audiovisual, va destacar l’alt nivell dels treballs presentats. El primer premi va ser per a Floriane Bardini per La transposició del llenguatge cinematogràfic en l’audiodescripció i l’experiència fílmica de les persones amb discapacitat visual. Per al jurat, «un excel·lent exemple de recerca al servei de la societat». Bardini va explicar que el punt de partida de la tesi va ser el fet que «les exigències d’objectivitat que es desprenen de les pautes i normes d’audiodescripció (AD) no són compatibles amb la riquesa i la complexitat del llenguatge cinematogràfic quan es traspassa de la imatge a la paraula», i va estudiar estils d’AD interpretatives que ofereixin una experiència emocional més intensa i més similar a la dels vidents.  El segon premi va ser per a Fernanda Elizabeth Ramírez Santos per La responsabilidad social de los medios de comunicación en situación de crisis. Análisis del tratamiento deontológico del caso Ayotzinapa (México) en Noticieros Televisa. El treball analitza el tractament mediàtic que la principal cadena televisiva de Mèxic va fer de la desaparició de 43 estudiants el 2014 en aquell país i proposa un decàleg per a la cobertura informativa responsable davant situacions de crisi basat en un periodisme amb perspectiva de drets humans.  Es van atorgar dues mencions especials, a Paola Lagos Labbé per La imagen bisagra. Representación de los intersticios narrativos, visuales y sonoros en los diarios documentales de David Perlov: Diary (1973-1983), Updated Diary (19990-1999) y My Stills (1952-2002), i a Gemma Palà Navarro per La construcció del relat periodístic de TV3 sobre el procés sobiranista de Catalunya (2014-2017). De la consulta del 9-N al referèndum de l’1-O.   La cloenda de l’acte va anar a càrrec de Xevi Xirgo i Teixidó, president del Consell de l’Audiovisual de Catalunya, que va recordar que l’audiovisual és un sector canviant, estratègic i de gran importància econòmica, i, a més a més, és una de les formes d’oci de la societat que afecta la cultura, la llengua, la identitat i la cohesió social. Per això, va dir, la recerca és «més necessària que mai».  L’organització de la jornada va anar a càrrec de la Societat Catalana de Comunicació i del Consell de l’Audiovisual de Catalunya.

Tweet

---

El dimecres 20 d’abril va tenir lloc a l’IEC i també de manera virtual la conferència Geography in the Anthropocene: a perspective from the International Geographical Union, a càrrec de Michael E. Meadows, president de la Unió Geogràfica Internacional (UGI) i professor de geografia a les universitats de Ciutat del Cap, Zhejiang i Nanjing.

Maria Corominas, vicepresidenta de l’IEC, va obrir l’acte i va recordar que es tractava d’«una sessió extraordinària perquè és la primera vegada que el president en exercici de l’UGI fa una visita a la Societat Catalana de Geografia». Rafael Giménez Capdevila, president de la Societat Catalana de Geografia (SGC), va destacar l’estreta relació de la SCG amb l’UGI. Tot seguit, Oriol Nel·lo, membre numerari de l’IEC i delegat a la Societat Catalana de Geografia, va explicar a Meadows que l’IEC, «amb les societats afiliades, té uns 10.000 membres i és una de les institucions científiques més rellevants de Catalunya».  Joaquim Farguell, secretari de la SGC, va presentar el ponent, de qui va destacar que els seus estudis se centren en l’àrea de la geografia física, més concretament en els temes que fan referència als canvis mediambientals del Quaternari i als impactes geomorfològics i biogeogràfics produïts per aquest canvi, tant els naturals com els induïts per l’home.  Michael E. Meadows va centrar la seva conferència en la geografia de l’antropocè, tema del llibre que està preparant actualment, i va començar afirmant que el terme antropocè va començar sent discutit, però que el seu ús i acceptació han anat augmentant des de l’any 2000 fins ara, per retratar el creixement exponencial dels efectes de l’home a la Terra. Això no obstant, de moment, el terme no ha estat formalment adoptat per la comunitat geològica.  «Veiem exemples de l’antropocè contínuament —va dir—, però els geòlegs encara no s’hi han posat d’acord.» Michael E. Meadows va posar exemples de la petjada de l’home en la geografia i el sistema terrestre, especialment a partir dels anys cinquanta. Va destacar el fet que «un 96 % del que existeix és humà o està al servei dels humans». I hi va afegir: «Aquesta empremta humana està començant a amenaçar seriosament el funcionament del sistema terrestre.» Michael E. Meadows, a més, va remarcar el fet que entre 1993 i 2009, segons un estudi australià, molts dels ecosistemes d’Espanya van començar a mostrar els efectes de l’activitat humana i va suggerir que seria molt interessant estudiar què ha passat des del 2009 fins a l’actualitat.    En certa manera, va dir, «el clima és el nostre canari per al sistema global», recordant els ocells que es feien servir a les mines per detectar la presència de gas i comparant-ho amb els gasos d’efecte hivernacle. «Per resoldre el problema del medi ambient, primer hem d’acceptar que és real», va afegir, i va assegurar que «ara ja sabem que els humans tenim un impacte sobre el clima» i que cal accelerar la implantació de l’energia renovable.    També va participar en l’acte el professor Rubén C. Lois, vicepresident de la Unió Geogràfica Internacional i catedràtic de geografia de la Universitat de Santiago de Compostel·la.   La conferència va ser organitzada per la Societat Catalana de Geografia.

Tweet

---

Jean-Pierre Bourguignon, director de recerca emèrit del CNRS (França) i especialista en geometria diferencial i les seves relacions amb la física matemàtica, va oferir dijous 21 d’abril la conferència «Millorar el dinamisme i l’ambició dels investigadors i investigadores europeus, un esforç clau per al futur d’Europa». L’acte es va celebrar a l’Institut d’Estudis Catalans (IEC) a la sala Pere i Joan Coromines i també es va poder seguir en directe per Youtube i Zoom. La conferència forma part del cicle Dijous de ciència i tecnologia 2022.

El conferenciant es va referir al sistema d’innovació i recerca europeu i a la necessitat de crear les condicions que fomentin l’aparició d’innovacions disruptives. Només així Europa es podrà mantenir en un escenari internacional altament competitiu. Per a ell, actualment «el missatge clau per als joves investigadors és que Europa els necessita terriblement». En aquest sentit, es va mostrar convençut que cal tenir en compte tot l’ecosistema de recerca i innovació, que implica molts elements interrelacionats, i que cal «no oblidar mai que a les bases d’aquest sistema hi ha éssers humans». Bourguignon va recordar que el món no és mai estàtic i que, actualment, la competició mundial pels cervells és ferotge: «Àsia avança ràpidament després d’haver fet una important inversió en educació.» No obstant això, va assenyalar que Europa compta també amb alguns avantatges: «La gent entra en recerca pel repte intel·lectual, perquè tenen curiositat pel món. La seva ambició és treballar amb els líders del seu camp o fins i tot arribar a crear un nou camp. Per això, privar els científics de la seva llibertat és la millor manera de fer que se’n vagin. La llibertat és un valor molt important a Europa.»  El matemàtic considera que les condicions materials de la feina, com la remuneració o l’estabilitat laboral, influeixen en l’elecció d’una carrera en recerca. Tanmateix, «els joves asseguren que aquests no són els factors decisius per a la seva mobilitat laboral. El que més valoren és tenir les condicions necessàries per dur a terme la seva recerca: una posició segura en un ambient estimulant, accés a finançament i instal·lacions, autonomia científica, trobar un equilibri entre ensenyar i investigar i, molt important, tenir la perspectiva d’una carrera a llarg termini». En aquest sentit, un 74 % dels investigadors es declara satisfet de les seves condicions de treball a Europa. Però aquesta és una dada que varia molt entre països i, a més, «cal veure com ha afectat la pandèmia a aquesta situació». En tot cas, els joves investigadors són els més descontents. «La meva generació va ser molt més ben tractada», reconeix, i assenyala que la precarietat de les condicions laborals dels investigadors joves penalitza especialment les dones i fa que la proporció de dones en ciència estigui decreixent.  La conferència la va organitzar la Secció de Ciències i Tecnologia de l’IEC.

Tweet

---

El dijous, 21 d’abril, va tenir lloc a la sala Nicolau d’Olwer de l’IEC, i també en format virtual, la jornada Els reptes de l’alimentació del futur, que va organitzar l’Associació Catalana de Ciències de l’Alimentació (ACCA), societat filial de l’IEC.

Montse Rivero va obrir la jornada del 2022 celebrant la incorporació de 24 nous socis a l'ACCA, amb els quals s’està a prop d’arribar a 300. «És una associació molt transversal, amb professionals de diversos àmbits que tenen en comú l’interès per les ciències de l’alimentació», va dir.  La jornada anual de l’ACCA es va estructurar al voltant de sis intervencions. La primera va anar a càrrec de Francesc Reguant Fosas, del Col·legi d’Economistes, i es va centrar en El repte de l’alimentació sostenible. «Ens apropem a un escenari crític d’escassetat d’aliments», va anunciar. Reguant va explicar que ens trobem en la quarta gran bombolla del preu del cereal, que provocarà una nova crisi alimentària: «Àfrica del nord tindrà molts problemes.»  Reguant va dir que «la guerra d’Ucraïna obliga a revisar aspectes del Green Deal», perquè impliquen «convertir la qualitat de la nostra producció en importacions insostenibles» en un moment en què hi ha una expectativa real de manca de proveïment. I va assenyalar que «l’agricultura ecològica produeix un 30 % menys de cereals».  «Els camins de la sostenibilitat són complexos», va assegurar. Cal produir els aliments de manera sostenible, en quantitat suficient i que arribin a tothom. «És el triangle de la complexitat». I va advertir: «Cal que ens diguem la veritat: tot això no ho farem sense un gran canvi cultural». Un canvi que exigeix «prendre consciència de la urgència i gravetat estratègica del moment» i, alhora, explicar que els canvis tindran costos en benestar: «Cal rearmar culturalment la societat en defensa de solucions dins del marc democràtic.» «El gran enemic de les transformacions necessàries és la desigualtat», va concloure. Anna Pallí Güell, cap de l’oficina de vigilància tecnològica a l’IRTA, va advertir que estem davant d’«un nou tipus de problemes molt més complexos», que es produeixen a un ritme exponencial, amb dinàmiques imprevisibles i que no es poden abordar de la manera convencional. Canvis que «afecten el necessari per a la vida: l’aigua, l’aire, els aliments, el sol i la biodiversitat». Pallí va recordar que s’estan creuant límits planetaris i que els primers que en patiran les conseqüències seran els més desafavorits. Per això, considera urgent una transformació radical del sistema alimentari actual, basada en tres línies estratègiques: «La reducció del malbaratament alimentari, l’ecoinnovació en agrosistemes i el canvi de dietes.»  Ricard Bou Novensà, també de l’IRTA, va centrar la seva intervenció en les propietats nutricionals del peix i els seus derivats, que són «molt rics en macro i micronutrients» i que contenen dos àcids grassos imprescindibles: l’EPA i el DHA. «El consum de peix i d’oli de peix té uns efectes molt positius en la prevenció de malalties cròniques, sobretot les cardiovasculars», va recordar. Caldria consumir peix blau dos o tres cops a la setmana i saber que «el peix d’aqüicultura és igual d’interessant nutricionalment que el de pesca extractiva».  Mireia Porta Oliva, de la Universitat Autònoma de Barcelona, va parlar de Vegetarianisme i veganisme i de la confusió que hi sol haver entre aquests dos termes. Va dir que «la Covid ha afectat molt en el tipus d’alimentació» i va explicar que un 13 % de la població espanyola està fent una alimentació flexiteriana, vegana o vegetariana. Un tipus d’alimentació que pot ser molt saludable sempre que es tingui en compte la qualitat i quantitat proteica, que hauria d’anar augmentant amb l’edat.  Eulàlia Vidal Garcia, de la Universitat Ramon Llull, va parlar de la reformulació d’aliments, un concepte que s’està tractant des del 2004 en el marc de l’estratègia mundial sobre règims alimentaris. «Però continuem tenint una indústria plena de productes rics en sucre, en greixos saturats, rics en sal i en greixos trans», va dir. La reformulació alimentària és necessària per abordar la qüestió de l’obesitat i el sobrepès i tots els problemes de salut que comporten, com patologies cardiovasculars.  Per acabar la jornada, Montserrat Banqué Molas, nutricionista clínica i membre de l’ONG Nutrició sense fronteres, va parlar de la llei de malbaratament alimentari. «Sobta, perquè és una eina de la qual se’n sap poc», va dir, i va assegurar que «és una llei pionera, capdavantera a Europa i la primera d’Espanya». Per a Banqué, cal donar més valor als aliments, fer un esforç per replantejar-ne els preus, escoltar els productors i anar cap a una economia circular amb els aliments.

Tweet

---

La Societat Catalana de Geografia (SCG), filial de l’Institut d’Estudis Catalans, conjuntament amb el Col·legi de Geògrafs i l’Associació de Geògrafs Professionals de Catalunya, va celebrar la Nit de la Geografia 2022 divendres passat, 1 d’abril. Es tracta d’un esdeveniment solidari que s’organitza a tot Europa. Enguany ha arribat a la seva quarta edició, i s’ha dedicat a una temàtica d’estricta actualitat: La geopolítica de l’Europa de l’Est: la guerra a Ucraïna.

L’objectiu de l’acte, a banda de recaptar fons d’ajuda per l’emergència humanitària a Ucraïna, va ser endinsar-se en aquesta regió de l’Europa de l’Est posant la mirada en el paper que fan cadascun dels estats i actors internacionals, però aprofundint en el context històric que ens ha portat a la situació actual. És per això que es van convidar diferents perfils professionals per a disposar d’una varietat de perspectives del coneixement. Per començar, Albert Orta, doctorand en geografia i política urbana, va introduir el context de la geopolítica. Segons el ponent, aquesta s’ha guanyat una mala reputació popularment a conseqüència de les relacions internacionals pessimistes i conservadores que han adoptat molts països, però la geopolítica va néixer fa més de cent anys: «A finals del segle XIX es considera que ja no queden més territoris per conquerir i s’entra en una competició constant per a aquests.» Va reconèixer que la geografia ha contribuït a desenvolupar visions de política exterior més agressives: «La geografia és útil per facilitar operacions militars.» Tanmateix, Orta va reivindicar que els geòlegs poden contribuir en aspectes positius: «La geografia pot servir per entendre com es construeixen determinats ordres geopolítics que es basen en l’exclusió, l’ordre i la violència.» «El discurs de Putin es basa en una concepció d’aquest espai, i la geografia pot ajudar a adoptar una visió més crítica», va afegir, i va insistir que en la política internacional també hi ha processos de pau i relacions de cooperació. A continuació, Josep Puigsech, professor d’història contemporània de la Universitat Autònoma de Barcelona, va agafar el relleu d’Orta i va enllaçar amb les paraules d’aquest darrer: «Ucraïna té un paper determinant en la geopolítica europea i mundial des de finals del segle XVIII fins a l’actualitat.» Puigsech va recordar que «Ucraïna ha estat històricament l’entrada d’Occident cap a Rússia i l’escenari de retirada de les tropes de l’Alemanya nazi.» Vist amb aquesta perspectiva, i sumant-hi que aquesta regió és el gran graner europeu i l’entrada al marc calent per part de Rússia, s’evidencia que el territori ha estat un escenari bèl·lic permanent des del 1914. «Aquesta guerra, malauradament, no és una sorpresa», va sentenciar. En tercer lloc, Abel Riu, especialista en geopolítica i en l’espai postsoviètic al Catalonia Global Institute, va centrar-se en els actors, interessos i relacions que van aparèixer a partir del 1991: «La manera com la Unió Soviètica es va dissoldre forma part del problema, ja que van quedar qüestions fonamentals per resoldre.» Van sorgir tres grans interrogants respecte a la qüestió ucraïnesa: què és Ucraïna, on acaba Rússia, i quin és l’espai geopolític on Ucraïna s’ha d’integrar: «Cal destacar que Crimea i el Donbass tenien tots els números per entrar als conflictes territorials que van esclatar després de la caiguda de l’URSS.» No obstant això, part de la població d’aquests territoris ja mostraven disconformitat per formar part d’un estat que, alguns, no sentien com a seu. Tal com va ratificar Riu, tot es va estancar el 2014 amb la voluntat inexistent de les autoritats ucraïneses d’implementar els acords d’una autonomia política per a les regions del Donbass. A això, cal sumar-hi la vulneració de drets i il·legalitzacions de partits. «Finalment, el conflicte ha conclòs amb una agressió contra el poble ucraïnès injustificable i amb l’impacte militar més gran des de la Segona Guerra Mundial. Per al Kremlin, la no resolució del conflicte del Donbass i la integració o no integració d’Ucraïna a l’OTAN era una pedra a la sabata», va destacar el conferenciant. Carme Colomina, periodista i investigadora al CIDOB, va ser l’encarregada de pronunciar l’última ponència. Va començar plantejant una pregunta: «Per què ara?» Per a intentar desxifrar aquesta qüestió, la ponent va endinsar-se en els actors internacionals que s’emmarquen en aquesta guerra. Actualment, en el món estan canviant les aliances, el concepte de poder o la hiperconnectivitat en les guerres: «Segons els documents oficials, el 2016 Rússia passa a ser de soci a desafiament estratègic per a la Unió Europea (UE).» De fet, la mateixa concepció d’allò que ha de ser la UE com a poder global ha variat: «De cop i volta, la UE es planteja ser un poder també defensiu o militar, cosa que no havia estat mai en la seva naturalesa». Per a concloure la seva intervenció, Colomina va remarcar que Putin és conscient d’una debilitat dels rivals: la dependència energètica del gas rus. «Ara cal esperar per veure quines conseqüències sociopolítiques i socioeconòmiques hi haurà més enllà de la guerra.», va finalitzar.

Tweet

---