L’objectiu de l’acte, a banda de recaptar fons d’ajuda per l’emergència humanitària a Ucraïna, va ser endinsar-se en aquesta regió de l’Europa de l’Est posant la mirada en el paper que fan cadascun dels estats i actors internacionals, però aprofundint en el context històric que ens ha portat a la situació actual. És per això que es van convidar diferents perfils professionals per a disposar d’una varietat de perspectives del coneixement.
Per començar, Albert Orta, doctorand en geografia i política urbana, va introduir el context de la geopolítica. Segons el ponent, aquesta s’ha guanyat una mala reputació popularment a conseqüència de les relacions internacionals pessimistes i conservadores que han adoptat molts països, però la geopolítica va néixer fa més de cent anys: «A finals del segle XIX es considera que ja no queden més territoris per conquerir i s’entra en una competició constant per a aquests.» Va reconèixer que la geografia ha contribuït a desenvolupar visions de política exterior més agressives: «La geografia és útil per facilitar operacions militars.» Tanmateix, Orta va reivindicar que els geòlegs poden contribuir en aspectes positius: «La geografia pot servir per entendre com es construeixen determinats ordres geopolítics que es basen en l’exclusió, l’ordre i la violència.» «El discurs de Putin es basa en una concepció d’aquest espai, i la geografia pot ajudar a adoptar una visió més crítica», va afegir, i va insistir que en la política internacional també hi ha processos de pau i relacions de cooperació.
A continuació, Josep Puigsech, professor d’història contemporània de la Universitat Autònoma de Barcelona, va agafar el relleu d’Orta i va enllaçar amb les paraules d’aquest darrer: «Ucraïna té un paper determinant en la geopolítica europea i mundial des de finals del segle XVIII fins a l’actualitat.» Puigsech va recordar que «Ucraïna ha estat històricament l’entrada d’Occident cap a Rússia i l’escenari de retirada de les tropes de l’Alemanya nazi.» Vist amb aquesta perspectiva, i sumant-hi que aquesta regió és el gran graner europeu i l’entrada al marc calent per part de Rússia, s’evidencia que el territori ha estat un escenari bèl·lic permanent des del 1914. «Aquesta guerra, malauradament, no és una sorpresa», va sentenciar.
En tercer lloc, Abel Riu, especialista en geopolítica i en l’espai postsoviètic al Catalonia Global Institute, va centrar-se en els actors, interessos i relacions que van aparèixer a partir del 1991: «La manera com la Unió Soviètica es va dissoldre forma part del problema, ja que van quedar qüestions fonamentals per resoldre.» Van sorgir tres grans interrogants respecte a la qüestió ucraïnesa: què és Ucraïna, on acaba Rússia, i quin és l’espai geopolític on Ucraïna s’ha d’integrar: «Cal destacar que Crimea i el Donbass tenien tots els números per entrar als conflictes territorials que van esclatar després de la caiguda de l’URSS.» No obstant això, part de la població d’aquests territoris ja mostraven disconformitat per formar part d’un estat que, alguns, no sentien com a seu.
Tal com va ratificar Riu, tot es va estancar el 2014 amb la voluntat inexistent de les autoritats ucraïneses d’implementar els acords d’una autonomia política per a les regions del Donbass. A això, cal sumar-hi la vulneració de drets i il·legalitzacions de partits. «Finalment, el conflicte ha conclòs amb una agressió contra el poble ucraïnès injustificable i amb l’impacte militar més gran des de la Segona Guerra Mundial. Per al Kremlin, la no resolució del conflicte del Donbass i la integració o no integració d’Ucraïna a l’OTAN era una pedra a la sabata», va destacar el conferenciant.
Carme Colomina, periodista i investigadora al CIDOB, va ser l’encarregada de pronunciar l’última ponència. Va començar plantejant una pregunta: «Per què ara?» Per a intentar desxifrar aquesta qüestió, la ponent va endinsar-se en els actors internacionals que s’emmarquen en aquesta guerra. Actualment, en el món estan canviant les aliances, el concepte de poder o la hiperconnectivitat en les guerres: «Segons els documents oficials, el 2016 Rússia passa a ser de soci a desafiament estratègic per a la Unió Europea (UE).» De fet, la mateixa concepció d’allò que ha de ser la UE com a poder global ha variat: «De cop i volta, la UE es planteja ser un poder també defensiu o militar, cosa que no havia estat mai en la seva naturalesa». Per a concloure la seva intervenció, Colomina va remarcar que Putin és conscient d’una debilitat dels rivals: la dependència energètica del gas rus. «Ara cal esperar per veure quines conseqüències sociopolítiques i socioeconòmiques hi haurà més enllà de la guerra.», va finalitzar. |
