Eva Baltasar: «El treball del llenguatge és el repte més gran, el que més gaudeixo i el que m’ocupa més temps quan escric un llibre»
L’escriptora Eva Baltasar, autora de Boulder (Premi Òmnium a la millor novel·la de l’any 2020) i l’editora Maria Bohigas (Club Editor) van conversar el dijous 27 de maig amb Màrius Serra, Magí Camps i altres membres de la Secció Filològica (SF) de l’Institut d’Estudis Catalans (IEC). L’acte, organitzat per la SF, es va fer a la Sala Prat de la Riba de l’IEC i es va poder seguir virtualment.
|
La presidenta de la SF, M. Teresa Cabré, va iniciar l’acte amb paraules de reconeixement per a l’obra de Baltasar: «Has creat uns personatges d’una envergadura molt important. S’expressen en primera persona, coherents i contradictoris, sensibles, poc convencionals.» Pel que fa a l’estil de la seva escriptura, el va qualificar de «molt poètic, amb un ús de la llengua d’una filigrana poètica molt bonica».
L’autora va explicar que la seva narrativa parteix de la poesia: «Bona part del meu esforç a l’hora d’escriure és treballar el llenguatge, que és el repte més gran, el que més gaudeixo i el que m’ocupa més temps; busco un ritme, una musicalitat i penso i escric amb imatges».
A propòsit de la llengua, Maria Bohigas va apuntar: «Avui hi ha molta preocupació per si una paraula és pura o fruit del contacte amb una altra llengua, i t’acabes trobant un personatge barroer, mala persona i brut que s’expressa com un conseller de la Generalitat.» També va subratllar la importància de la traducció: «Un bon traductor es pregunta: “Què ha volgut dir l’autor?” I busca la manera d’expressar-ho.»
Per a Baltasar, el procés d’escriptura és lent: «M’aturo molt. M’he adonat que quan estic escrivint faig com alguns filòsofs: introdueixo un concepte important per a mi i necessito descriure’l, explicar-lo.»
Sobre els personatges, Baltasar va explicar que aprofita la seva veu per a dir coses que ella també pensa o ha pensat en algun moment o per a «mostrar incomoditats». Va admetre que també són una manera de distanciar-se d’ella mateixa: «L’ego acaba creant una bombolla que, al cap dels anys, fa olor de resclosit. Amb la creació del personatge hi ha una distància i això permet que corri l’aire.»
La seva editora va confirmar que l’autora necessita sentir-se enamorada dels seus personatges: «L’he vista llençar una novel·la sencera —i no una vegada, sinó dues—, perquè la protagonista no li agradava prou.»
Durant la conversa es van anar repassant temes cabdals de Boulder com la llibertat, la maternitat, la solitud, el nomadisme o l’amor. La novel·la forma part d’una trilogia que explora la vida de tres dones, que va començar amb Permagel i que es completarà amb Mamut. |
 
|
|
Esteve Valls: «El canvi és intrínsec a la naturalesa de la llengua catalana i de totes les llengües»
El dimecres 26 de maig va tenir lloc en format virtual la tercera sessió dels Diàlegs Sociolingüístics, organitzats per la Societat Catalana de Sociolingüística (SOCS), que es titulava «Entre la inundació del catanyol i la sequera del purisme: reflexions sobre la qualitat de la llengua en un context de subordinació lingüística».
En aquesta edició dels Diàlegs Sociolingüístics, Isidor Marí i Esteve Valls van intentar resoldre dues qüestions: d’una banda, com pot canviar el català sense deixar de ser la mateixa llengua i, de l’altra, com pot canviar la catalanofonia sense deixar de ser la mateixa comunitat lingüística. Va moderar l’acte Joan Costa Carreras, vocal de la SOCS. |
Esteve Valls, professor de la Universitat Internacional de Catalunya i especialista en el canvi lingüístic, va iniciar el seu discurs incidint en el fet que el tema de la xerrada és de molta actualitat i que genera «més polèmica que política». Valls va afirmar que, inevitablement, el català ha canviat, canvia i canviarà. «El canvi és intrínsec a la naturalesa de la llengua catalana i de totes les llengües», va dir, a la vegada que «els processos de convergència i divergència lingüística i també els processos de substitució i extinció de les llengües es produeixen cada vegada de manera més accelerada».
El professor va fer èmfasi en el fet que cal tenir en compte que «la paràlisi, a l’hora d’emprendre accions de normalització o revitalització de les llengües, pot ser letal» i va posar exemples com el de l’aragonès, en què han arribat a conviure cinc propostes ortogràfiques; actualment n’hi ha tres i no hi ha manera d’arribar a un consens.
Valls va destacar que el filòleg Pau Vidal afirma que la salut de la llengua es mesura pel nombre de parlants, però que s’ha deixat de banda un altre aspecte: la qualitat. «Accions com la d’avui demostren que això no és veritat, però sí que és cert que hi ha hagut poca cura davant la urgència de mantenir el català com una llengua viva per fer-ne també una llengua de qualitat».
Finalment, Valls va parlar de la transformació de la comunitat lingüística: «plana la idea que ens estem empobrint. Doncs, enriquim-nos! Però hem d’aprendre a incorporar, a disseminar i a encarar el conflicte. Perquè n’hi haurà.»
Isidor Marí, professor jubilat de la Universitat Oberta de Catalunya i membre de la Secció Filològica de l’Institut d’Estudis Catalans, va iniciar el seu discurs sobre la qualitat de la llengua subratllant aquelles idees amb què coincidia amb Valls, com ara la necessitat que hi hagi diligència política en un sentit ampli de la paraula.
Marí, en la seva intervenció, es va centrar en el caràcter de la llengua com a marc d’interacció i en la necessitat de gestionar la innovació dels repertoris lingüístics i comunicatius. Marí va afirmar que «entén la comunitat lingüística com un conjunt d’espais i un gran espai d’interacció, amb diferents nivells i àmbits d’actuació i de responsabilitat per a fer efectiva la qualitat lingüística. És aquí on hauríem de centrar l’atenció». I va afegir que «la política ha de tendir a superar la fragmentació i la subordinació, les dues causes que fan que la qualitat lingüística funcioni malament».
Marí, que va ser president de la Secció Filològica entre el 2010 i el 2014, va afirmar que «no volem inundacions però tampoc sequeres. La inundació és l’adopció i la difusió indiscriminada d’interferències recents, sobretot de les no adaptades, especialment en els usos públics formals. Això passa per deixadesa o per mimetisme. A l’altre extrem, la sequera consisteix a corregir d’una manera simplista i a ultrança manlleus en qualsevol varietat o registre de la llengua».
Marí va incidir en el fet que el pitjor purisme és el simplificador. «Com amb el colesterol, hi ha el purisme bo i el dolent. Hi ha un purisme que tendeix a preservar la llengua, sense perseguir formes indesitjables, sinó que procura evitar quan correspon formes no gaire desitjables», va afirmar, tot advocant per cultivar el conjunt de les varietats pròpies creativament, triant els empelts i separant les herbes innecessàries.
Va acabar reclamant «avançar amb lideratge clar i projecte col·lectiu en la construcció d’una comunitat lingüística real. Podem superar la fragmentació amb la unió lingüística, plantejada fa temps a la societat catalana, amb un consell de la llengua i de les lletres, que agrupi les institucions acadèmiques i professionals, amb una comissió interparlamentària que vetlli per l’afinitat de les legislacions, amb un comitè de consellers que coordini els poders executius i amb una política conjunta que reclami la igualtat fins a obtenir-la».
Després del diàleg entre els dos ponents, es va obrir un torn de preguntes del públic. |
|
|
Antoni Montserrat Solé explica els orígens de la Societat Catalana d’Economia
El dilluns 10 de maig va tenir lloc en format virtual la conferència «Les aportacions de la Societat Catalana d’Economia a la recerca en ciència econòmica i economia catalana». Després de la presentació d’Eduard Arruga, president de la Societat Catalana d’Economia (SCE), filial de l’Institut d’Estudis Catalans (IEC), Antoni Montserrat Solé, soci de la SCE, va fer un repàs per la història de l’entitat i va explicar l’evolució de les institucions que la van precedir. |
El conferenciant va explicar que l’economia va ser present a l’IEC des de la seva creació, l’any 1907, i va destacar el paper de Pere Coromines: «Va ser la figura més interessant de l’àmbit econòmic fins al 1939, any en què va morir a l’exili.» Sobre aquell moment fundacional, va apuntar: «Quan es va crear l’IEC també s’estava produint un interès creixent per la cultura per part de les classes populars, i això va donar lloc a l’aparició dels ateneus, els centres culturals i els centres de lectura, que van tenir un paper fonamental en la societat catalana; eren la mostra de la seva vitalitat i van permetre el sorgiment de moltes idees.»
La Societat Catalana d’Economia, creada el 1986, va néixer després de la creació i el creixement d’altres entitats com la Junta Particular de Comerç i la posterior Cambra de Comerç, Indústria i Navegació, la Comissió de Fàbriques i el posterior Foment del Treball Nacional, i la Societat Econòmica Barcelonesa d’Amics del País. Montserrat Solé també va parlar de la Societat Catalana d’Estudis Econòmics, Jurídics i Socials, creada el 1951, i de la seva Secció d’Economia, creada el 1977.
Durant la seva intervenció també va recordar el paper fonamental del món universitari, els diversos projectes de facultats d’economia, que no van concretar-se fins al 1954 a la Universitat de Barcelona.
Durant l’acte també es va presentar l’acció de les diverses Juntes de la SCE, les publicacions, les sessions mensuals, els premis, els congressos de la Societat i els lligams nacionals i internacionals de l’entitat. |
|
|
La Societat Catalana de Geografia conversa sobre el futur de les energies renovables a Catalunya
El dimecres 12 de maig la Societat Catalana de Geografia (SCG), filial de l'IEC, va organitzar una taula rodona titulada Energies alternatives i conflictes territorials. L’acte, celebrat en format virtual, el va presentar Josep Oliveras, president de la SCG, i va comptar amb la presència d’experts destacats en la matèria, com Joan López, Javier Martin, Sergi Saladié i Pep Salas. Va moderar el debat Joaquim Farguell, secretari de la SCG. |
La implementació de les energies renovables a Catalunya és un tema controvertit i que preocupa la societat. Davant d’aquest repte, els ponents han destacat la figura dels moviments de defensa del territori, així com la importància de crear un model de transició energètica just, democràtic i horitzontal. Aquest, sens dubte, serà un dels grans debats dels pròxims mesos i anys.
El professor de la Universitat Autònoma de Barcelona Joan López va començar l’acte fent una primera aproximació a l’estat de la transició energètica a Catalunya, en què es va centrar, sobretot, en el component territorial. També va explicar els diferents models d’energia renovable que existeixen, així com els seus avantatges i inconvenients.
Seguidament, Javier Martin va presentar la proposta de la Universitat de Girona (UdG) per a la ubicació d’instal·lacions de producció d’energia renovable solar en sòls no urbanitzables a la seva província. La UdG ha creat un mapa que mostra les diverses zones d’aptitud per a la localització d’instal·lacions a partir de la sobreposició i la suma de totes les capes de sòl. Així, es van definir quatre categories: molt apta, apta, poc apta i no apta.
Paral·lelament, el geògraf Sergi Saladié va destacar la Llei del canvi climàtic, aprovada pel Parlament de Catalunya l’any 2017, la qual es marca com a objectiu que el 2030 es cobreixi un 50 % del consum elèctric amb energia renovable i que aquesta xifra arribi al 100 % l’any 2050. Per a ell, un bon començament seria cobrir el 50 % de la demanda elèctrica amb plaques solars a les teulades. Així doncs, per al geògraf és evident: «el model ha de ser distribuït i ha de propiciar l’autoabastiment». Amb aquesta afirmació va estar d’acord Pep Salas, doctor per la Universitat Politècnica de Catalunya, que va aprofundir en el fet que, per a ell, el debat sobre la transició energètica ha de ser interdisciplinari. Tanmateix, va voler deixar clar que «fer un projecte d’energies renovables no és una bombolla financera», ja que les rendibilitats que es donen en aquesta mena de projectes estan molt per sota d’altres productes i, a més, accedir a finançament és difícil. I, per acabar, va posar èmfasi en el marc legal de la situació. La generació d’energia és una activitat liberalitzada, és a dir, qualsevol individu té, si compleix la normativa, la seguretat jurídica de poder executar la inversió. Segons Salas, la qüestió no és si ens agrada o no, perquè hi podem fer més aviat poc. Amb tot, els quatre experts van coincidir en quina és la pregunta clau: què volem a Catalunya? Salas va sentenciar que «això és el que ens hem de preguntar per a començar a treballar».
Després de les intervencions individuals, es va obrir un debat entre els participants i els assistents a la conferència a manera de taula rodona. |
|
|
|
|
