Esteve Valls, professor de la Universitat Internacional de Catalunya i especialista en el canvi lingüístic, va iniciar el seu discurs incidint en el fet que el tema de la xerrada és de molta actualitat i que genera «més polèmica que política». Valls va afirmar que, inevitablement, el català ha canviat, canvia i canviarà. «El canvi és intrínsec a la naturalesa de la llengua catalana i de totes les llengües», va dir, a la vegada que «els processos de convergència i divergència lingüística i també els processos de substitució i extinció de les llengües es produeixen cada vegada de manera més accelerada».
El professor va fer èmfasi en el fet que cal tenir en compte que «la paràlisi, a l’hora d’emprendre accions de normalització o revitalització de les llengües, pot ser letal» i va posar exemples com el de l’aragonès, en què han arribat a conviure cinc propostes ortogràfiques; actualment n’hi ha tres i no hi ha manera d’arribar a un consens.
Valls va destacar que el filòleg Pau Vidal afirma que la salut de la llengua es mesura pel nombre de parlants, però que s’ha deixat de banda un altre aspecte: la qualitat. «Accions com la d’avui demostren que això no és veritat, però sí que és cert que hi ha hagut poca cura davant la urgència de mantenir el català com una llengua viva per fer-ne també una llengua de qualitat».
Finalment, Valls va parlar de la transformació de la comunitat lingüística: «plana la idea que ens estem empobrint. Doncs, enriquim-nos! Però hem d’aprendre a incorporar, a disseminar i a encarar el conflicte. Perquè n’hi haurà.»
Isidor Marí, professor jubilat de la Universitat Oberta de Catalunya i membre de la Secció Filològica de l’Institut d’Estudis Catalans, va iniciar el seu discurs sobre la qualitat de la llengua subratllant aquelles idees amb què coincidia amb Valls, com ara la necessitat que hi hagi diligència política en un sentit ampli de la paraula.
Marí, en la seva intervenció, es va centrar en el caràcter de la llengua com a marc d’interacció i en la necessitat de gestionar la innovació dels repertoris lingüístics i comunicatius. Marí va afirmar que «entén la comunitat lingüística com un conjunt d’espais i un gran espai d’interacció, amb diferents nivells i àmbits d’actuació i de responsabilitat per a fer efectiva la qualitat lingüística. És aquí on hauríem de centrar l’atenció». I va afegir que «la política ha de tendir a superar la fragmentació i la subordinació, les dues causes que fan que la qualitat lingüística funcioni malament».
Marí, que va ser president de la Secció Filològica entre el 2010 i el 2014, va afirmar que «no volem inundacions però tampoc sequeres. La inundació és l’adopció i la difusió indiscriminada d’interferències recents, sobretot de les no adaptades, especialment en els usos públics formals. Això passa per deixadesa o per mimetisme. A l’altre extrem, la sequera consisteix a corregir d’una manera simplista i a ultrança manlleus en qualsevol varietat o registre de la llengua».
Marí va incidir en el fet que el pitjor purisme és el simplificador. «Com amb el colesterol, hi ha el purisme bo i el dolent. Hi ha un purisme que tendeix a preservar la llengua, sense perseguir formes indesitjables, sinó que procura evitar quan correspon formes no gaire desitjables», va afirmar, tot advocant per cultivar el conjunt de les varietats pròpies creativament, triant els empelts i separant les herbes innecessàries.
Va acabar reclamant «avançar amb lideratge clar i projecte col·lectiu en la construcció d’una comunitat lingüística real. Podem superar la fragmentació amb la unió lingüística, plantejada fa temps a la societat catalana, amb un consell de la llengua i de les lletres, que agrupi les institucions acadèmiques i professionals, amb una comissió interparlamentària que vetlli per l’afinitat de les legislacions, amb un comitè de consellers que coordini els poders executius i amb una política conjunta que reclami la igualtat fins a obtenir-la».
Després del diàleg entre els dos ponents, es va obrir un torn de preguntes del públic. |
