Joandomènec Ros: «L’espai transfronterer és un laboratori per a prendre decisions solidàries a cada banda de la frontera»
Divendres 13 de novembre va tenir lloc, en format virtual, la conferència anual del Transfrontier Euro-Institut Network (TEIN), la xarxa europea de la qual l’Institut d’Estudis Catalans (IEC) és membre. En aquesta ocasió, la trobada es va dedicar a les conseqüències derivades de la crisi de la COVID-19 per a la cooperació territorial a la frontera pirinenca. Va obrir la conferència Joandomènec Ros, president de l’IEC. |
Ros va afirmar que «per a la cooperació territorial europea, les conseqüències són importants. El precepte d’una “Europa sense fronteres” va trontollar ja el 2015 a causa de la crisi migratòria i el terrorisme, i va provocar un cert control de les fronteres de l’espai de Schengen, però que no era permanent ni sistemàtic. En canvi, amb la COVID-19 es van tancar realment les fronteres, i amb uns controls sistemàtics».
En aquest sentit, va advertir: «La frontera nacional s’ha convertit de nou en una barrera impossible de travessar. Tanmateix, imposar aquestes mesures de fronteres nacionals no coordinades a la Unió Europea és quelcom perillós: s’envia el missatge que l’amenaça per a la salut està provenint de fora, com si el virus optés per infectar nacions i no persones. Com si el virus es pogués aturar en una frontera nacional. Però tenim l’exemple de l’hospital transfronterer de Puigcerdà, que es va convertir en un corredor sanitari.»
El president de l’IEC va advocar per fomentar la cooperació i per estar molt atents al que passa a l’espai transfronterer com a model a seguir: «Cal treballar a partir del que és local amb els actors, i tenir en compte que l’espai transfronterer és un laboratori que pot servir, en temps d’incertesa, per a prendre decisions solidàries a cada banda de la frontera.»
En la conferència hi van intervenir també Andreu Domingo i Valls, membre de l’IEC i sotsdirector i gerent del Centre d’Estudis Demogràfics (CED) de la Universitat Autònoma de Barcelona, que va fer un balanç dels efectes de la crisi en la població de Catalunya. Domingo va subratllar que la COVID-19 agreuja la tendència a la baixa de la fecunditat i també que l’evolució de les migracions estarà vinculada a la situació de la pandèmia i al ritme de la recuperació econòmica. Va avançar que la previsió a curt i mitjà termini és de pèrdua de població.
Xavier Bernard-Sans, director de l’AECT Euroregió Pirineus-Mediterrània, va explicar l’impacte de la crisi en la cooperació territorial a la zona de l’Euroregió Pirineus-Mediterrània. Va començar la seva exposició del territori transfronterer pirinenc, que amb gairebé 110.000 kilòmetres quadrats, cobreix un territori més gran que setze dels vint-i-vuit països europeus. També va parlar d’un fons euroregional per a la COVID-19, que té com a objectius treballar per l’autosuficiència alimentària, donar suport a la cooperació de les universitats i a les classes en línia, convertir la zona en un destí turístic més resistent, destinar recursos a creadors joves i a la digitalització de la cultura i buscar noves formes de fomentar els sectors ambientals, així com l’economia circular i la inclusió social.
Finalment, Maria Ubach i Font, ministra d’Afers Exteriors d’Andorra, va aportar el punt de vista andorrà de la crisi. Durant la seva exposició va admetre que la COVID-19 ha evidenciat la fragilitat del seu país i la dependència que té en situacions com les que estem vivint, en què la cooperació és fonamental. |
 
|
|
La Secció Filològica de l’IEC homenatja Giuseppe Tavani (1924-2019)
La Secció Filològica de l’Institut d’Estudis Catalans (IEC) va celebrar virtualment el divendres 13 de novembre la sessió en memòria de Giuseppe Tavani, membre d’aquesta secció del 1992 al 2019. |
La inauguració de la jornada va ser a càrrec del president de l’IEC, Joandomènec Ros, que va subratllar que Tavani «és mereixedor d’una sessió com aquesta». El president va donar pas a les cinc ponències de l’acte. La primera, titulada «Prima e dopo La Fiammetta catalana: un collega, un amico», va ser a càrrec de la professora Annamaria Annicchiarico.
Francesc Feliu, professor de l’Institut de Llengua i Cultura Catalanes, va presentar la segona conferència: «Tavani i la funció de la història de la llengua». Feliu va explicar que per a Tavani la llengua era el lligam indispensable de tota societat civil: «La considera el nervi veritable de qualsevol cultura nacional, que permet construir un col·lectiu». Per això, Feliu va emfasitzar la idea que els filòlegs han de «persistir en aquesta tasca» en què tant va insistir l’italià.
La tercera exposició de títol «Tovani, romanista» va ser a càrrec de Vicenç Beltran, membre de la Secció Històrico-Arqueològica de l’IEC, que va ressaltar la faceta «iberista» del filòleg: «Va ser l’excepció dels romanistes italians perquè va dedicar-se a les llengües ibèriques». Així mateix, també va recalcar que Tavani va canviar el camp de treball dels especialistes en filologia romànica: «Va ocupar-se d’autors més contemporanis. Va anar més enllà de l’època medieval, el camp que solen tractar els romanistes».
El membre de la Secció Filològica August Bover va exposar la quarta ponència, «Tavani, catalanista», en què va destacar la transcendència del filòleg per a la llengua catalana i el catalanisme en general: «A banda de ser un gran filòleg, va donar suport al poble català durant la dictadura franquista». A més, Bover va recordar que Tavani va difondre el català i la cultura catalana a la Universitat “La Sapienza” de Roma i que va tenir un paper clau en el desenvolupament dels estudis catalans a Itàlia.
Per acabar el bloc de conferències, Francesco Ardolino, professor a la Universitat de Barcelona, va presentar «Per a una crítica ritmèmica. Tavani i el mètode». Ardolino, que va tenir Tavani com a professor, va reforçar la idea de Beltran que el filòleg estudiava també autors contemporanis: «Passava tranquil·lament dels textos medievals als més actuals». De fet, segons Ardolino, Tavani dedicava moltes anàlisis poètiques al poeta català Salvador Espriu.
Abans de donar per acabada la sessió, la presidenta de la Secció Filològica, M. Teresa Cabré, també va voler recordar que Tavani va ser membre de la Secció: «Va ser una figura cabdal en la difusió de la cultura catalana. Estem molt contents d’haver pogut celebrar aquest homenatge». |
|
|
M. Teresa Cabré: «Casassas tenia la capacitat de pensar sempre en gran»
El dilluns 23 de novembre va tenir lloc la XX Conferència Enric Casassas: «Química i llengua», just en el centenari del naixement del científic i intel·lectual del nostre país. La seva passió pel desenvolupament i la comunicació del coneixement expliquen que considerés el fet científic i la forma d’expressar-lo dues realitats indestriables; per això, l’edició d’enguany d’aquesta conferència s’ha dedicat a la química i la llengua. |
Va obrir l’acte Gregori Ujaque, president de la Societat Catalana de Química, que va explicar que la Conferència Casassas va néixer com un memorial i que enguany tenia un sentit especial, ja que se celebra el centenari del naixement d’Enric Casassas i se li volia donar un caire diferent. Ujaque va afirmar que Casassas «era un apassionat de la llengua, a banda de la ciència».
Després, Javier García Martínez, president electe de la Unió Internacional de Química Pura i Aplicada (IUPAC) i catedràtic de química de la Universitat d’Alacant, va donar la benvinguda als assistents a l’acte. Tot seguit, va ser el torn d’Àngel Messeguer, membre de la Secció de Ciències i Tecnologia de l’Institut d’Estudis Catalans (IEC), que va presentar la primera ponent del dia, M. Teresa Cabré, presidenta de la Secció Filològica de l’IEC.
Cabré va agrair la presentació i va començar explicant que va conèixer Casassas l’any 1989, quan ella va entrar a l’IEC, i van tenir llargues converses al voltant de l’actualització del diccionari Fabra. «Per mi, Casassas era un home singular; tenia una empenta, una activitat científica i un comportament cívic inigualables, exemplars», va afirmar. I va destacar que era un home que tenia la capacitat de pensar sempre en gran i que no hi ha gaires persones així.
Com a home de l’Institut, Casassas va deixar empremta «en una sèrie d’infraestructures moltes de les quals encara són vives avui, tot i que amb altres modalitats, com pot ser el Servei d’Informàtica de l’IEC, el Centre de Recerca Matemàtica (CRM) o el Centre de Recerca Ecològica i Aplicacions Forestals (CREAF). Perquè ell tenia una dèria, que era que volia que l’IEC tornés a ser el centre d’una constel·lació de centres de recerca. Volia fer acords amb organismes governamentals o universitaris per a fer aquesta recerca compartida. Tenia un projecte al cap. Per ell, l’IEC era un organisme que havia estat creat per bastir la infraestructura per a la recerca catalana, que en aquell moment era la descripció del patrimoni històric, arquitectònic, lingüístic, etc. I ell volia que l’Institut tornés a recuperar el sentit històric que va tenir quan es va fundar». Cabré va afirmar que Casassas va deixar la seva empremta, però que el paisatge ha canviat notablement perquè les universitats s’han ocupat de l’activitat de recerca.
Segons la presidenta de la Secció Filològica, «Casassas va deixar una marca sempre innovadora en tots els càrrecs que va ocupar a l’IEC» i en va destacar l’autoritat moral i el caràcter persistent. «Sabia on volia arribar i ho perseguia d’una manera incansable.» Cabré també va afirmar que Casassas no va saber destriar mai entre la química i la llengua i no ho va viure com una contradicció, sinó que en va fer un assemblatge.
Santiago Álvarez Reverter, doctor en química per la Universitat de Barcelona, per la seva banda, va fer un repàs d’una sèrie d’anècdotes que serveixen per a fer-se una idea de la personalitat de Casassas com a científic.
Javier García Martínez va manifestar la seva il·lusió pel fet que se li donés l’oportunitat de reconèixer la labor de Casassas, que «va fer tant per apropar la llengua de la química a la llengua catalana». García Martínez va destacar de Casassas el fet de ser «un home complet, un home que, a més de ser un químic excepcional, va ser també un poeta. Tots els seus poemes destil·len química».
La segona part de la conferència va ser a càrrec de Salvador Alegret, Romà Tauler i Anna de Juan. |
|
|
El Banc de Barcelona, 1874-1920. Decadència i fallida, obra guanyadora del XVI Premi Catalunya d’Economia 2019
La Societat Catalana d’Economia (SCE), filial de l’Institut d’Estudis Catalans, va celebrar el dilluns 23 de novembre l’acte de lliurament del XVI Premi Catalunya d’Economia 2019. L’obra guardonada va ser El Banc de Barcelona, 1874-1920. Decadència i fallida, dels professors de la Universitat de Barcelona Carles Sudrià Triay i Yolanda Blasco-Martel. El llibre és la segona part de l’obra El Banc de Barcelona, 1844-1874. Història d’un banc d’emissió, i analitza les causes del declivi del banc català. |
El president de la SCE, Eduard Arruga, va assegurar que es tractava d’un dia important per a la Societat, ja que l’acte «premia la recerca científica». Antoni Montserrat, secretari i membre del jurat d’aquest premi, va ressaltar la transcendència de l’obra premiada: «Porta tota l’economia de la Restauració.»
Abans de començar la presentació del llibre, Yolanda Blasco-Martel va agrair a la SCE l’entrega del guardó: «Per a nosaltres representa un doble reconeixement: el del treball realitzat durant gairebé vint anys i el reconeixement de l’aportació que la història econòmica realitza a l’economia.» A continuació, els professors van oferir una exposició que es va centrar en l’etapa que va des de la pèrdua del privilegi d’emissió del Banc de Barcelona (1874) fins al tancament definitiu (1920), caracteritzada per la incapacitat de reformar la manera d’actuar del banc.
El gener del 1874 la Primera República va ser dissolta i Espanya va entrar en un període de govern provisional. En aquesta fase d’incertesa, es va publicar el decret que instaurava el monopoli d’emissió. Segons Sudrià, va sortir el decret perquè «el Govern necessitava diners i no trobava altra manera d’aconseguir-los que cedint el dret d’emissió —fins aleshores estava repartit entre vint bancs— al Banc d’Espanya, a canvi que el banc fes un substanciós crèdit a l’Estat per tal que pogués sortir de les seves penes econòmiques».
El Banc de Barcelona, com era d’esperar, s’hi va oposar en un primer moment, però després va canviar la seva posició: «Manuel Girona va mostrar-se partidari de negociar unes condicions d’autonomia per a la sucursal barcelonina del Banc d’Espanya convenients per a Catalunya. Tot i això, al final va sostenir la posició rupturista de la majoria.» Aquesta decisió ha sigut catalogada pels crítics com «l’error Girona», ja que el banquer no hauria valorat prou que l’entrada al Banc d’Espanya hagués pogut ser una bona opció i hagués pogut donar a Barcelona un paper més decisiu.
D’aquesta manera, sense gaudir del privilegi d’emissió, el Banc de Barcelona va seguir actuant com a banc comercial, però no es va saber adaptar al nou paper: «Com va criticar Emili Riu el 1901, el banc tenia una gran quantitat de diners, però no els prestava a ningú.» L’arribada de la Primera Guerra Mundial podria haver suposat una millora de l’economia catalana, però no va ser així: «Es podria haver treballat amb el finançament de les exportacions o amb la producció de productes que no es podien importar, però també hi havia riscos, com l’especulació financera amb valors estrangers.»
Així doncs, el 1920 es va produir el tancament de l’entitat, fet que va sortir molt car a la població de la ciutat: la Junta de Govern hi va haver de posar 14,3 milions de pessetes; els accionistes van perdre gairebé el 90 % del valor de les seves accions, i els dipositants i creditors van acabar perdent el 57,5 % del que hi tenien dipositat. El ponent va concloure que «el problema bàsic va ser intern i de gestió» i que «no s’ha d’oblidar el període anterior del banc, en el qual va tenir funcions molt importants per a l’economia catalana».
Finalment, l’entrega del Premi va ser a càrrec del vicepresident de la Fundació La Caixa, Juan José López Burniol, qui va felicitar els guanyadors i va subratllar el compromís de la Fundació amb la recerca i la difusió del coneixement: «Impulsar la formació d’excel·lència, la investigació i el coneixement, així com la translació dels avenços científics a la societat, forma part del nostre compromís amb el benestar de les persones, el progrés social i l’aposta per un futur millor.» |
|
|
Pere Puigdomènech, primer autor d’una nova col·lecció de divulgació científica, publicada per la revista Mètode
Cròniques de l’ADN és el llibre escrit per Pere Puigdomènech, president de la Secció de Ciències Biològiques de l’Institut d’Estudis Catalans (IEC), que enceta la col·lecció de la revista de la Universitat d’Alacant, que s’ha batejat amb el nom «eMètode». Es tracta d’una proposta digital que tractarà temes científics vinculats a la salut, el medi ambient i la societat, sempre des d’una perspectiva divulgativa. |
Les obres d’aquesta col·lecció es podran descarregar en format de publicació electrònica (EPUB) des del web de la revista i de manera completament gratuïta. Entre altres avantatges, aquest format permet navegar pels continguts d’una manera diferent de l’habitual, amb enllaços externs, interns, etc., que n’augmenten la riquesa com a material de consulta.
Anna Mateu, cap de redacció de la revista Mètode, explica que «la idea és traure un nou títol cada l’any» i avança que «ara mateix estem treballant en la possibilitat de publicar un llibre sobre etnobotànica».
Sobre com va sorgir la idea, Mateu detalla: «És una possibilitat que treballàvem des de fa temps, però durant la pandèmia ens hem adonat que és més necessària que mai una informació científica rigorosa, i que és una via per a posar, de manera accessible, contingut científic a l’abast d’un públic general, amb certes inquietuds i curiositat científica.»
Mateu destaca que la col·lecció «eMètode» està concebuda com una eina per a donar difusió a una versió divulgativa de materials com tesis, investigacions, recopilacions d’articles, etc., en català i que és una iniciativa ben viva: «La col·lecció està oberta a noves propostes que es poden fer arribar a metodessj@uv.es perquè l’equip editorial les revise.»
Cròniques de l’ADN
El títol que inicia la col·lecció compila més de cent cinquanta articles provinents de les seccions regulars de Pere Puigdomènech publicades al diari El Periódico de Catalunyaentre els anys 2008 i 2018, «L’ADN de la setmana» i «Els dissabtes, ciència». El llibre s’ha publicat en accés obert i es pot descarregar aquí.
El recull s’estructura en set parts. La primera se centra en el genoma humà, mentre que la segona aborda diversos casos de genomes d’animals i plantes obtinguts durant aquest període. Sense deixar de banda les qüestions relacionades amb la seqüenciació de l’ADN, les tres parts següents naveguen per temes com la relació dels humans amb el menjar, el medi ambient i les noves idees i línies d’investigació en el món científic. Les dues últimes parts tracten les complexes interseccions entre ciència i ètica i, per últim, ciència i política.
L’obra compta amb il·lustracions de Xavier Sepúlveda i amb un pròleg a càrrec d’Antonio Madridejos, periodista especialista en ciència d’El Periódico. |
|
|
El llibre Ser persona, de Valentí Feixas, punt de partida d’un debat sobre educació organitzat per l’IEC
El dimecres 4 de novembre es va presentar, en un debat virtual, el llibre Ser persona, de Valentí Feixas, publicat per Pagès Editors i guardonat amb el Premi Joan Profitós 2016. Josep Senterill, vicepresident de la Societat Catalana de Pedagogia, filial de l’Institut d’Estudis Catalans (IEC), va prendre la paraula a l’inici de l’acte i va destacar que el llibre parla de Pau López Castellote (1929-1994), «una figura molt significativa de l’educació i la pedagogia del país». També va celebrar que es reconeguin els «mestres que han influït en generacions i generacions de ciutadans». |
A continuació, Josep Gallifa, catedràtic de pedagogia de la Universitat Ramon Llull i membre del jurat del Premi Joan Profitós, va destacar que el llibre fa una aportació important a la pedagogia de Catalunya i que, com que ell mateix va dirigir la tesi doctoral de l’autor sobre Pau López, coneix perfectament el rigor que hi ha darrere d’aquest treball.
L’autor, Valentí Feixas, va destacar que Pau López va dedicar la seva vida a l’educació i va explicar què va aprendre d’ell: «Em va transmetre la seva passió i el seu testimoniatge, sobretot en tres aspectes fonamentals: l’educació ha de tenir un sentit, ajudar-nos a créixer com a persones, ha d’estar guiada per la coherència i la fidelitat i s’ha de sustentar en dos valors intrínsecs, que són l’exigència acadèmica i l’acolliment de l’alumne (sempre hem d’estar disposats a ajudar-lo).» Feixas també va destacar la gran generositat amb què Pau López va desenvolupar la seva tasca pedagògica.
El debat participatiu, amb el títol L’educació cristiana en una societat globalitzada, multicultural i cada cop més laica. Reptes i contribució social, va comptar amb la presència de Carles Cereceda, director de l’Escola Pia de Terrassa; Berta Meneses, professora de l’Escola Nostra Senyora de Lurdes i responsable de la Fundació Valors Humans, i Coral Regí, directora de l’Escola Virolai. |
|
|
Josep Batlló recorda les contribucions d’Eduard Fontserè en la sismologia catalana amb motiu del seu 150è aniversari
El dijous 5 de novembre es va celebrar la conferència virtual Fontserè i la sismologia catalana, amb motiu del 150è aniversari del naixement i 50è aniversari de la mort d’Eduard Fontserè i Riba (1870-1970). La xerrada va ser organitzada pel Laboratori d’Estudis Geofísics Eduard Fontserè (LEGEF) de l’Institut d’Estudis Catalans (IEC) i l’Institut Cartogràfic i Geològic de Catalunya. |
La directora del LEGEF, Emma Suriñach, va ser l’encarregada de presentar la conferència. Eduard Fontserè és una de les figures més importants de la ciència catalana del segle XX, molt especialment en relació amb el desenvolupament de la meteorologia professional a Catalunya. No és tan coneguda, però, la seva contribució —també cabdal— al desenvolupament de la sismologia a Catalunya: «Vam creure que el doctor Josep Batlló era la persona adient per a fer aquesta conferència sobre Eduard Fontserè, perquè es dedica a l’estudi del vessant històric de la sismologia.»
Josep Batlló, membre de la Societat Catalana de Física i de la Societat Catalana d’Història de la Ciència i de la Tècnica i doctorat en física per la Universitat de Barcelona, va impartir la conferència durant la qual va explicar que «la sismologia instrumental a Barcelona va començar el 1905 amb la construcció de l’Observatori Fabra i la instal·lació dels primers sismògrafs un any després». Fontserè es va convertir en el director de la Secció de Meteorologia i Sismologia de l’Observatori l’any 1909.
En un text escrit pel sismòleg cinc abans de la seva mort, va deixar clares les finalitats que tenia l’Observatori Fabra: «Els objectius eren contribuir a la sismologia mundial, refer l’historial sísmic del país des dels temps antics fins a la fundació de l’Observatori, i establir una vigilància curosa perquè no es deixés d’anotar cap trepidació natural del sòl de la regió.»
Quan va esdevenir la figura més rellevant de la sismologia catalana, Fontserè va voler fer publicitat del que es portava a terme a Barcelona arreu del món: «Va assistir a l’Assemblea General de l’Associació Internacional de Sismologia de 1914 per parlar dels estudis realitzats aquí.» Així mateix, el 1927 va assistir a la reunió de la Unió Internacional de Geodèsia i Geofísica (UIGG) per demanar una estació per a Mallorca. «Volia crear oportunitats per a l’estudi, amb l’esperança que la UIGG demanés l’estació al Govern espanyol.» Tanmateix, no va ser així.
Després de la Guerra Civil espanyola (1936-1939), Fontserè va dedicar més de la meitat de les seves publicacions a la sismologia, principalment a la macrosísmica. El 1965 va escriure a la revista San Jorge: «Mentrestant, molts nous problemes es plantegen, acuitats per la pressió dels descobriments moderns, que agermanen cada vegada més la geologia i la geofísica, l’elasticitat de les roques i la tectònica. Amb tot això comença per a la sismologia de l’Acadèmia una nova època destinada a deixar molt enrere allò fet en el mig segle transcorregut.» Era l’època en què es començava a conèixer la tectònica de plaques: «Efectivament, va encertar.»
Per acabar la ponència, Batlló va subratllar la gran contribució de Fontserè en la sismologia catalana: «Va mantenir viva la flama en una època en què no hi havia cap institució pública que s’hi dediqués.»
El president de l’IEC, Joandomènec Ros, va cloure l’acte agraint les aportacions del sismòleg en la recerca i la difusió del coneixement científic a Catalunya: «Va ser un investigador i professor molt complet, amb una obra magnífica i extensa, al qual devem moltíssimes coses.» |
|
|
|
|
