El president de la SCE, Eduard Arruga, va assegurar que es tractava d’un dia important per a la Societat, ja que l’acte «premia la recerca científica». Antoni Montserrat, secretari i membre del jurat d’aquest premi, va ressaltar la transcendència de l’obra premiada: «Porta tota l’economia de la Restauració.»
Abans de començar la presentació del llibre, Yolanda Blasco-Martel va agrair a la SCE l’entrega del guardó: «Per a nosaltres representa un doble reconeixement: el del treball realitzat durant gairebé vint anys i el reconeixement de l’aportació que la història econòmica realitza a l’economia.» A continuació, els professors van oferir una exposició que es va centrar en l’etapa que va des de la pèrdua del privilegi d’emissió del Banc de Barcelona (1874) fins al tancament definitiu (1920), caracteritzada per la incapacitat de reformar la manera d’actuar del banc.
El gener del 1874 la Primera República va ser dissolta i Espanya va entrar en un període de govern provisional. En aquesta fase d’incertesa, es va publicar el decret que instaurava el monopoli d’emissió. Segons Sudrià, va sortir el decret perquè «el Govern necessitava diners i no trobava altra manera d’aconseguir-los que cedint el dret d’emissió —fins aleshores estava repartit entre vint bancs— al Banc d’Espanya, a canvi que el banc fes un substanciós crèdit a l’Estat per tal que pogués sortir de les seves penes econòmiques».
El Banc de Barcelona, com era d’esperar, s’hi va oposar en un primer moment, però després va canviar la seva posició: «Manuel Girona va mostrar-se partidari de negociar unes condicions d’autonomia per a la sucursal barcelonina del Banc d’Espanya convenients per a Catalunya. Tot i això, al final va sostenir la posició rupturista de la majoria.» Aquesta decisió ha sigut catalogada pels crítics com «l’error Girona», ja que el banquer no hauria valorat prou que l’entrada al Banc d’Espanya hagués pogut ser una bona opció i hagués pogut donar a Barcelona un paper més decisiu.
D’aquesta manera, sense gaudir del privilegi d’emissió, el Banc de Barcelona va seguir actuant com a banc comercial, però no es va saber adaptar al nou paper: «Com va criticar Emili Riu el 1901, el banc tenia una gran quantitat de diners, però no els prestava a ningú.» L’arribada de la Primera Guerra Mundial podria haver suposat una millora de l’economia catalana, però no va ser així: «Es podria haver treballat amb el finançament de les exportacions o amb la producció de productes que no es podien importar, però també hi havia riscos, com l’especulació financera amb valors estrangers.»
Així doncs, el 1920 es va produir el tancament de l’entitat, fet que va sortir molt car a la població de la ciutat: la Junta de Govern hi va haver de posar 14,3 milions de pessetes; els accionistes van perdre gairebé el 90 % del valor de les seves accions, i els dipositants i creditors van acabar perdent el 57,5 % del que hi tenien dipositat. El ponent va concloure que «el problema bàsic va ser intern i de gestió» i que «no s’ha d’oblidar el període anterior del banc, en el qual va tenir funcions molt importants per a l’economia catalana».
Finalment, l’entrega del Premi va ser a càrrec del vicepresident de la Fundació La Caixa, Juan José López Burniol, qui va felicitar els guanyadors i va subratllar el compromís de la Fundació amb la recerca i la difusió del coneixement: «Impulsar la formació d’excel·lència, la investigació i el coneixement, així com la translació dels avenços científics a la societat, forma part del nostre compromís amb el benestar de les persones, el progrés social i l’aposta per un futur millor.» |
