Va obrir l’acte Gregori Ujaque, president de la Societat Catalana de Química, que va explicar que la Conferència Casassas va néixer com un memorial i que enguany tenia un sentit especial, ja que se celebra el centenari del naixement d’Enric Casassas i se li volia donar un caire diferent. Ujaque va afirmar que Casassas «era un apassionat de la llengua, a banda de la ciència».
Després, Javier García Martínez, president electe de la Unió Internacional de Química Pura i Aplicada (IUPAC) i catedràtic de química de la Universitat d’Alacant, va donar la benvinguda als assistents a l’acte. Tot seguit, va ser el torn d’Àngel Messeguer, membre de la Secció de Ciències i Tecnologia de l’Institut d’Estudis Catalans (IEC), que va presentar la primera ponent del dia, M. Teresa Cabré, presidenta de la Secció Filològica de l’IEC.
Cabré va agrair la presentació i va començar explicant que va conèixer Casassas l’any 1989, quan ella va entrar a l’IEC, i van tenir llargues converses al voltant de l’actualització del diccionari Fabra. «Per mi, Casassas era un home singular; tenia una empenta, una activitat científica i un comportament cívic inigualables, exemplars», va afirmar. I va destacar que era un home que tenia la capacitat de pensar sempre en gran i que no hi ha gaires persones així.
Com a home de l’Institut, Casassas va deixar empremta «en una sèrie d’infraestructures moltes de les quals encara són vives avui, tot i que amb altres modalitats, com pot ser el Servei d’Informàtica de l’IEC, el Centre de Recerca Matemàtica (CRM) o el Centre de Recerca Ecològica i Aplicacions Forestals (CREAF). Perquè ell tenia una dèria, que era que volia que l’IEC tornés a ser el centre d’una constel·lació de centres de recerca. Volia fer acords amb organismes governamentals o universitaris per a fer aquesta recerca compartida. Tenia un projecte al cap. Per ell, l’IEC era un organisme que havia estat creat per bastir la infraestructura per a la recerca catalana, que en aquell moment era la descripció del patrimoni històric, arquitectònic, lingüístic, etc. I ell volia que l’Institut tornés a recuperar el sentit històric que va tenir quan es va fundar». Cabré va afirmar que Casassas va deixar la seva empremta, però que el paisatge ha canviat notablement perquè les universitats s’han ocupat de l’activitat de recerca.
Segons la presidenta de la Secció Filològica, «Casassas va deixar una marca sempre innovadora en tots els càrrecs que va ocupar a l’IEC» i en va destacar l’autoritat moral i el caràcter persistent. «Sabia on volia arribar i ho perseguia d’una manera incansable.» Cabré també va afirmar que Casassas no va saber destriar mai entre la química i la llengua i no ho va viure com una contradicció, sinó que en va fer un assemblatge.
Santiago Álvarez Reverter, doctor en química per la Universitat de Barcelona, per la seva banda, va fer un repàs d’una sèrie d’anècdotes que serveixen per a fer-se una idea de la personalitat de Casassas com a científic.
Javier García Martínez va manifestar la seva il·lusió pel fet que se li donés l’oportunitat de reconèixer la labor de Casassas, que «va fer tant per apropar la llengua de la química a la llengua catalana». García Martínez va destacar de Casassas el fet de ser «un home complet, un home que, a més de ser un químic excepcional, va ser també un poeta. Tots els seus poemes destil·len química».
La segona part de la conferència va ser a càrrec de Salvador Alegret, Romà Tauler i Anna de Juan. |
