L’IEC acull una jornada que analitza la repressió que ha patit la llengua catalana en l’època contemporània
Els dies 9 i 10 de desembre va tenir lloc a l’Institut d’Estudis Catalans (IEC) la jornada La repressió de la llengua catalana als segles XIX a XXI. La primera sessió la va obrir Joandomènec Ros, president de l’IEC, que va recordar que ell mateix ha patit aquesta persecució del català. «El meu descobriment del català no va ser quan era un nen de bolquers; va ser molts anys després, quan vaig recuperar uns llibres en català publicats abans de la Guerra que miraculosament s’havien salvat», va explicar. |
La presentació de la jornada va anar a càrrec de Jaume Sobrequés, director del Centre d’Història Contemporània de Catalunya (CHCC) i president de la Societat Catalana d’Estudis Històrics (SCEH), filial de l’IEC. Sobrequés va advertir que «la normalització del català no serà rica i plena fins que tinguem un estat independent». Va recordar que la llengua ha patit circumstàncies molt adverses, des del 1714 i fins a la mort del dictador Francisco Franco, l’any 1975. Per a ell, la història del català és una lluita de resistència contra l’agressió constant de l’Estat espanyol. Sobrequés va subratllar que l’objectiu de la jornada era debatre sobre la situació del català a l’escola, el món editorial, les institucions i el carrer. Els debats del programa també van estar impregnats d’anàlisis del context polític, des de la dictadura de Primo de Rivera al paper dels partits actuals. L’historiador es va mostrar convençut que la valoració de la salut del català ha de bascular entre l’optimisme i el pessimisme, perquè un excés del primer «fa abaixar els braços» i un excés del segon porta al «derrotisme». Sobrequés va concloure que, «mentre els catalans i el Govern català vulguin, el català gaudirà de bona salut».
La primera sessió la va presidir Joaquim Nadal, catedràtic d’història contemporània de la Universitat de Girona i director de l’Institut Català de Recerca en Patrimoni Cultural, i va comptar amb les ponències de Josep Maria Roig i Rosich, de la Universitat Rovira i Virgili (URV); Josep Maria Solé i Sabaté, de la Universitat Autònoma de Barcelona (UAB), i Josep Maria Figueres i Artigues, de la UAB.
La segona sessió va ser presidida per Marta Prevosti, vicepresidenta de l’IEC, i va comptar amb les intervencions de Pere Mayans i Balcells, del Departament d’Educació de la Generalitat de Catalunya; Montserrat Duch i Plana, de la URV, i Lluís Duran i Solà, del CHCC.
L’organització de la jornada va anar a càrrec del Centre d’Història Contemporània de Catalunya i de la Societat Catalana d’Estudis Històrics. |
 
|
|
Jaume Sobrequés: «La premsa clandestina va contribuir a preservar la catalanitat i l’esperit democràtic de Catalunya»
Jaume Sobrequés, president de la Societat Catalana d’Estudis Històrics (SCEH), filial de l’Institut d’Estudis Catalans (IEC), va reivindicar el paper d’aquestes publicacions durant el col·loqui internacional sobre premsa clandestina que es va fer l’11 de desembre. Durant la jornada es va parlar de les publicacions catalanes a l’exili, de la premsa durant la dictadura de Primo de Rivera, del cas francès durant la Segona Guerra Mundial i de l’humor gràfic en aquest tipus de periodisme, entre altres qüestions. |
El col·loqui es va dividir en dues sessions. Al matí es va fer a la Facultat de Ciències de la Comunicació de la Universitat Autònoma de Barcelona (UAB), on es van inaugurar dues exposicions sobre premsa clandestina catalana: una de virtual i una altra de bibliogràfica i hemerogràfica. A la tarda, la jornada va continuar a la Sala Prat de la Riba de l’IEC. Jaume Sobrequés va ser l’encarregat de presentar aquesta segona sessió.
L’historiador va admetre que la difusió de la premsa clandestina va ser molt reduïda a Catalunya, però va subratllar-ne la importància per a la conservació de la identitat catalana en temps de repressió i prohibicions: «La premsa clandestina va contribuir a preservar la catalanitat i l’esperit democràtic de Catalunya. Ho va fer al costat dels partits i les organitzacions sindicals clandestines, i d’altres elements molt simbòlics, com l’Orfeó Català, el Palau de la Música o el Barça.» Sobrequés també va reivindicar la feina de les persones que la tiraven endavant, «un nucli de gent compromesa que es jugaven la seva llibertat, tant per produir aquesta premsa com per difondre-la».
L’organització del col·loqui va anar a càrrec de la SCEH, el Grup de Recerca en Història de la Llengua Catalana de l’Època Contemporània de la UAB i el Departament de Periodisme i de Ciències de la Comunicació de la Facultat de Ciències de la Comunicació de la UAB. |
|
|
Albert Carreras de Odriozola analitza l’economia catalana en el seu discurs de presentació com a membre numerari de la Secció de Filosofia i Ciències Socials de l’IEC
El 10 de desembre va tenir lloc a la Sala Prat de la Riba de l’Institut d’Estudis Catalans (IEC) el discurs de presentació d’Albert Carreras de Odriozola com a membre numerari de la Secció de Filosofia i Ciències Socials de l’IEC. El discurs portava per títol L’economia catalana: una visió plurisecular. |
Joandomènec Ros, president de l’IEC, va obrir l’acte juntament amb Maria Corominas, presidenta de la Secció de Filosofia i Ciències Socials.
En el seu discurs, Carreras va fer un recorregut per la història econòmica de Catalunya entre finals del segle XIX i principis del XX. Primer va fer un petit repàs de la seva recerca orientada a la quantificació en història econòmica i va explicar que «durant molts anys el gruix de les meves millors aportacions i les acadèmicament més influents han estat reconstruccions quantitatives —“estimacions” en diem— de magnituds econòmiques significatives com la producció industrial o el PIB per capita».
Pel que fa a la Catalunya moderna, Carreras va afirmar que «hem estat molt a les fosques sobre l’evolució quantitativa de l’economia catalana comparada amb les del seu entorn. Hem sabut més sobre les grans dades demogràfiques —tot i que amb moltes dificultats— que sobre les dades estrictament econòmiques, com ara el producte interior brut, total o per capita, o l’ingrés o renda total i per persona.»
Després del discurs, li va donar resposta Andreu Mas-Colell, membre emèrit de la mateixa Secció. |
|
|
Xavier Besalú reflexiona sobre la renovació pedagògica a la Catalunya del segle XXI en el seu discurs de presentació com a membre numerari de la Secció de Filosofia i Ciències Socials de l’IEC
El 17 de desembre va tenir lloc a la Sala Prat de la Riba de l’Institut d’Estudis Catalans (IEC) el discurs de presentació de Xavier Besalú com a membre numerari de la Secció de Filosofia i Ciències Socials de l’IEC. El discurs portava per títol La renovació pedagògica a la Catalunya del segle XXI. |
Maria Corominas, presidenta de la Secció de Filosofia i Ciències Socials, va obrir l’acte i va donar la paraula a Xavier Besalú, que va començar el seu discurs donant les gràcies, d’una banda, a l’Associació de Mestres Rosa Sensat, per ser una «atalaia extraordinària per a estudiar l’escola catalana» i, de l’altra, a la Càtedra de Renovació Pedagògica de la Universitat de Girona i de l’Ajuntament de la Vall d’en Bas, per «l’oportunitat de col·laborar en diferents projectes de recerca i publicacions diverses sobre la renovació pedagògica a Catalunya».
En el seu discurs, Besalú va fer un recorregut sobre la renovació pedagògica a Catalunya en el segle XXI que va constar de dues parts: una en què es va fer una breu aproximació descriptiva a la renovació pedagògica des del 1900 fins avui dia, i una altra en què va analitzar més profundament la renovació pedagògica dels darrers deu anys.
Després del discurs, li va donar resposta Josep González-Agàpito, membre emèrit de la mateixa Secció. |
|
|
|
|
