Va obrir l’acte Joandomènec Ros, president de l’IEC. També hi van intervenir Ramon Pinyol, president de la Secció Històrico-Arqueològica de l’IEC; Pere Quer, curador de l’obra, i Ester Franquesa, directora general de Política Lingüística de la Generalitat de Catalunya.
Ros va subratllar que el llibre és la culminació d’un homenatge que es va gestar l’any 1928 i que constitueix un acte de «reparació històrica». També va reivindicar el paper cabdal de la consellera de Cultura, Mariàngela Vilallonga, que quan era vicepresidenta de l’IEC va treballar molt per tirar endavant la publicació. El president va tancar la seva intervenció subratllant la importància de la tasca de l’Arxiu de l’IEC, que ha servat els documents durant més de noranta anys.
Ramon Pinyol, per la seva banda, va remarcar que «la recuperació de la memòria és essencial» i va recordar que Fabra va ser el «pal de paller del país» i que «va salvar la llengua».
Pere Quer va explicar que, en el seu origen, l’homenatge el va promoure una comissió formada per «set grans noms de la intel·lectualitat, les lletres i el periodisme catalanista»: Josep Carner, Josep M. de Casacuberta, Joan Estelrich, Jaume Massó i Torrents, Lluís Nicolau d’Olwer, Carles Riba i Antoni Rovira i Virgili. Quer va detallar que l’objectiu de la comissió «era aplegar en un volum tot un seguit d’escrits en català, de creació i d’assaig, de temàtiques humanístiques, socials, tecnològiques o científiques, que demostressin com la llengua reformada per Pompeu Fabra era apta per a sortir a l’arena de les llengües cultes i completes».
Els textos s’havien d’aplegar en un volum commemoratiu dels seixanta anys de Fabra. Les col·laboracions es van anar recollint a l’IEC, però no es van publicar mai. Quer va descriure el context polític en què va néixer l’homenatge i la seva transcendència: «En temps de Primo de Rivera, en un moment en què la catalanitat havia patit una reducció molt forta dels espais on podia viure i desenvolupar-se, un moment en què no hi havia una prohibició total de la cultura catalana, però sí un règim de suspicàcia constant, és indubtable que una expressió pública de gratitud cap a Fabra portava inclosa la voluntat de mostrar una Catalunya moderna i en progrés, expressada a través d’un vehicle de comunicació modern i sòlid.»
El llibre publicat inclou aportacions laudatòries o vivencials, com el text que signa Prudenci Bertrana; reflexions sobre aspectes lingüístics, com la d’Agustí Esclasans; reflexions sobre aspectes no lingüístics, com la de Delfí Dalmau; creacions literàries, com ara dos poemes de Cèsar Ferrater, i traduccions, com la que signa Josep M. López-Picó. Quer va destacar la «transversalitat» dels continguts, que van aplegar «territoris, generacions i posicions estètiques i ideològiques molt diferents». El llibre inclou divuit textos complets i un conjunt de documents i cartes que acrediten altres adhesions a l’homenatge, de les quals no es conserven els escrits.
Finalment, Ester Franquesa va llegir unes paraules de la consellera Mariàngela Vilallonga, que, per motius d’agenda, no va poder ser a l’acte. En el text, la consellera apuntava que el llibre «té la força insubornable d’un mirall que reflecteix un homenatge que no es va poder fer en el seu moment i que, en conseqüència, és un llibre que mostra la fatídica interinitat de la política i la cultura catalanes, secularment estroncades per la persecució, però sempre conservades per la perseverança i la iniciativa particular i col·lectiva». |
