L’Espai Ciència, un programa d’activitats patrocinat per l’Institut d’Estudis Catalans, Acció Cultural del País Valencià i la Càtedra de Divulgació de la Ciència/Unitat de Cultura Científica de la Universitat de València, ha celebrat al llarg del mes de gener un cicle de conferències per a analitzar les contribucions a la ciència i la literatura dels guardonats amb els Premi Nobel 2016 d’Economia, Física, Química, Medicina i Literatura.

La primera conferència, titulada «Propietaris, alts executius i treballadors: contractes i institucions», va ser a càrrec de Gonzalo Olcina, especialista en teoria de jocs, incentius i contractes i economia del comportament, que va explicar l’aportació d’Oliver Hart, Premi Nobel d’Economia 2016 per les seues contribucions a la teoria del contracte. Vicent Vento, de l’Institut de Física Corpuscular de la Universitat de València-CSIC, va pronunciar la segona conferència, «Vòrtex d’Espín», el dimecres 18 de gener. Vento va parlar dels treballs de David J. Thouless, Duncan M. Haldane i J. Michael Kosterlitz, distingits amb el guardó en física «pels seus descobriments teòrics de les transicions de fase topològiques i fases topològiques de la matèria». El 23 de gener, Jordi Solà, del CSIC de Barcelona, va impartir la conferència «Màquines i motors moleculars: què són i com i per a què es fabriquen?» sobre la transcendència dels guardonats amb el Premi Nobel de Química, Jean-Pierre Sauvage, Sir J. Fraser Stoddart i Bernard L. Feringa. Carmen Aguado, del Centre d’Investigació Príncep Felip de València, va intervenir el dimecres 25 de gener per argumentar la importància de Yoshinori Ohsumi, Premi Nobel de Fisiologia o Medicina, amb la conferència «Autofàgia, una via de degradació intracel·lular». Per acabar, Vicent Partal, periodista i director de Vilaweb, i Borja Penalba, músic, van parlar de Bob Dylan, el músic guanyador del Nobel de Literatura 2016 per haver creat noves expressions poètiques dins la tradició de la cançó americana. Totes les conferències es van celebrar a l’Octubre Centre de Cultura Contemporània de València.

Tweet

---

Amb motiu del trentè aniversari de la seva creació, la Societat Catalana de Comunicació (SCC) va reunir tots els seus presidents i es va permetre de fer una breu mirada al seu passat abans de parlar sobre els reptes de la recerca en comunicació social i els canvis constants a què es veu sotmesa. Ho va fer en la seva VIII Jornada de Recerca, celebrada el 26 de gener a l’IEC, en la qual també es van lliurar els XXVIII Premis del Consell de l’Audiovisual de Catalunya (CAC) a la investigació sobre comunicació audiovisual.

«Estem en una revolució de la comunicació social tan important com l’aparició de la impremta o els mitjans audiovisuals», va afirmar Jordi Berrio, president actual de la SCC, en inaugurar l’acte juntament amb Joandomènec Ros, president de l’IEC. Ros va destacar la importància de la recerca en comunicació i va animar la Societat a treballar amb la mateixa intensitat els propers trenta anys. A continuació, Berrio va lliurar una litografia commemorativa, obra de Jordi Pericot, al sis expresidents de la SCC: Miquel de Moragas (1986-1987), Josep Maria Casasús (1987-1990), Jaume Guillamet (1991-1996), Josep Maria Martí (1997-2005), Maria Corominas (2006-2009) i Rosa Franquet (2009-2015). El mateix artista, que era present a l’acte, va dedicar a l’auditori unes paraules sobre el pas del temps, els canvis i les inesperades confluències del passat amb el present. Dels trenta anys de feina feta a un futur ple de reptes En la jornada, els presidents de la SCC van participar en una taula rodona per parlar del passat i del futur de la Societat i el seu paper en la recerca. En la primera part, moderada per María José Recoder, degana de la Facultat de Ciències de la Comunicació de la Universitat Autònoma de Barcelona, els ponents en van recordar els orígens i van destacar les fites més importants assolides per l’entitat en aquests trenta anys. Entre d’altres, van destacar la visibilitat que ha aconseguit la recerca feta en comunicació, l’ampliació de la base social de la Societat, i la importància i el reconeixement que ha obtingut la revista Comunicació i la seva predecessora, Treballs de Comunicació. En la segona part de la taula, moderada per José Fernández-Cavia, director del Departament de Comunicació de la Universitat Pompeu Fabra, els mateixos investigadors van abordar el futur de la recerca en comunicació i quin paper hi ha de tenir la SCC. Sobre aquesta qüestió, Jaume Guillamet va advertir de la creixent precarietat laboral dels investigadors i la manca de convocatòries de places de professors titulars a les universitats catalanes. «Hauríem de considerar si la SCC ha de prendre una posició pública sobre aquest problema.» Miquel de Moragues va reforçar aquesta posició en declarar que la SCC hauria de participar en les polítiques d’investigació del país i donar suport als investigadors, perquè «té l’autoritat i la independència per fer aquesta funció sindical». Pel que fa al seu paper en la recerca, per a Moragues el repte és «saber en cada moment en quin punt estem d’una transformació social que ja ve accelerada des de fa quaranta anys». Al seu torn, Josep Maria Casasús va posar l’accent en l’ètica com a eix central de la recerca i la formació de professionals: «Avui dia tothom és comunicador i, per tant, el que ha de determinar qui és professional de la comunicació ha de ser el seu grau de compromís amb l’ètica». «Ara es fa un periodisme d’urgència i el que ens cal és un periodisme de prevenció», va afegir Casasús, per a qui s’hauria de fer recerca «sobre què necessita saber el públic, no sobre què vol saber». Per a Maria Corominas, actual presidenta de la Secció de Filosofia i Ciències Socials de l’IEC, un dels reptes més importants per a la recerca en comunicació a Catalunya, igual que a qualsevol altra indret del món, «és intentar entendre els algoritmes i l’anàlisi de les dades massives que circulen globalment a la xarxa». Corominas va afegir que això també ens permetria analitzar «les conseqüències que té en el català i les nostres institucions». A continuació, Rosa Franquet va afirmar que la SCC «hauria de ser un pol de reflexió col·lectiu per a suplir les deficiències del sistema de recerca i les seves individualitats». Franquet va afegir que «els temes d’estudi han canviat, però els problemes són els mateixos», i va proposar que hi hagi més diàleg intergeneracional entre investigadors de la comunicació. Lliurament dels XXVIII Premis CAC a la investigació sobre comunicació audiovisual En la part final de la jornada es va celebrar l’acte de lliurament dels Premis CAC a la investigació sobre comunicació audiovisual d’enguany, a càrrec del seu president, Roger Loppacher. La lectura del veredicte va ser a càrrec del vicepresident del CAC, Salvador Alsius. Posteriorment, hi van intervenir els dos guardonats: Dolores Costa, que va obtenir el segon premi amb el treball ¿A quién le importa? Radio especializada musical en España desde la perspectiva del servicio público, i el guanyador del primer premi, Ignacio Bergillos, autor de la recerca Participación de la audiencia y televisión en la era digital. Propuesta de análisis y evolución de las invitaciones a la participación en la TDT y en otras plataformas. Sergi Cortiñas, vicepresident de la SCC, va cloure la jornada, amb què es van inaugurar les activitats del curs 2016-2017.

Tweet

---

Els Amics de l’Art Romànic, societat filial de l’Institut d’Estudis Catalans, ja han començat a celebrar l’Any Puig i Cadafalch amb un cicle de conferències que aborden diversos aspectes de la figura de l’arquitecte i la seva època, amb una atenció especial a l’estudi que va dedicar a l’arquitectura romànica al llarg de la seva vida.

Per commemorar el cent cinquantè aniversari del naixement de l’arquitecte català Josep Puig i Cadafalch, membre fundador de l’IEC, el Departament de Cultura de la Generalitat, les diputacions catalanes i els ajuntaments de Barcelona, Mataró i Montblanc organitzen conjuntament l’Any Puig i Cadafalch, en el qual col·laboren l’IEC i els Amics de l’Art Romànic, la seva societat filial. El cicle de conferències, titulat Josep Puig i Cadafalch (1867-1956). Memòria de l’historiador i de l’arquitecte, es va inaugurar el dia 9 de gener amb la conferència «Josep Puig i Cadafalch i la recuperació de la pintura monumental romànica», a càrrec de Milagros Guardia, de la Universitat de Barcelona, que va tenir lloc a la Sala Pere i Joan Coromines de la seu de l’Institut. Guardia va fer referència, entre altres qüestions, al paper de Puig i Cadafalch en la salvaguarda de l’art romànic des de l’Institut d’Estudi Catalans, com ara la famosa missió arqueològica del 1907, que va culminar amb la descoberta de les magnífiques obres romàniques de la Vall de Boí. La segona conferència del cicle, titulada «Influència intel·lectual i professional de Puig i Cadafalch en la trajectòria de l’arquitecte Josep Danés», a càrrec de Joaquim M. Puigvert, de la Universitat de Girona, es va celebrar el dilluns 16 de gener. Puigvert va destacar les coincidències dels dos arquitectes en la concepció urbanística de Barcelona i en les crítiques a «la monotonia de la trama urbana regular» d’Ildefons Cerdà. Els Amics de l’Art Romànic van continuar el cicle amb una visita guiada a la casa natal de Puig i Cadafalch i altres indrets de Mataró relacionats amb l’arquitecte, que, amb el títol «El paisatge dels orígens. Josep Puig i Cadafalch i Mataró (1867-1897)», es va celebrar el dissabte 21 de gener. Les properes conferències del cicle són les següents: «L’estela de Josep Puig i Cadafalch en la interpretació del romànic català», el 30 de gener; «L’etapa formativa de Puig I Cadafalch. Idees i referents», el 6 de febrer, i «El primer romànic com a projecte europeu de Josep Puig i Cadafalch en temps d’entreguerres», el 13 de febrer. Totes les sessions comencen a les set del vespre i se celebren a la seu de l’IEC.

Tweet

---

Des de l’estiu del 2015, el nombre de persones que volen entrar a la Unió Europea fugint de la guerra o de la repressió política ha crescut de manera exponencial i ha posat en primer pla de l’atenció mediàtica l’anomenada crisi dels refugiats. El blindatge de fronteres, la repressió, l’ascens de la xenofòbia i l’emergència de noves formes de solidaritat acompanyen una crisi humanitària sense precedents que està deixant milers de morts.

La Societat Catalana de Geografia (SCG), filial de l’IEC, va aplegar en una mateixa taula especialistes del camp de la geografia, de l’àmbit jurídic, de l’Administració i de la societat civil per abordar un problema que Núria Benach, en obrir l’acte en nom de la SCG, va qualificar com una «emergència humanitària amb una evident dimensió geopolítica». El primer a intervenir va ser Andreu Domingo, subdirector del Centre d’Estudis Demogràfics de la Universitat Autònoma de Barcelona (CED-UAB), que va desmuntar el tòpic que culpa el creixement demogràfic dels països en vies de desenvolupament de la pressió migratòria que arriba a Europa. Per a Domingo, «és molt més determinant el creixent nombre d’expulsats del mercat laboral a causa del neoliberalisme que s’ha estès arreu del món». A continuació, Maria Elena Bedoya, vocal de la Comissió d’Estrangeria del Col·legi de l’Advocacia de Barcelona (ICAB) i membre de la comissió jurídica de SOS Racisme, va començar la seva intervenció subratllant que, a Europa, «s’estan violant tots el convenis internacionals sobre drets humanitaris». Bedoya va explicar que, segons els convenis europeus, els refugiats que arriben a les nostres fronteres «tenen dret a ser acollits i a no ser retornats als seus països d’origen». La jurista va afirmar que l’acord entre la Unió Europea i Turquia incompleix la legislació europea, per la qual cosa l’Associació Catalana de Juristes Demòcrates i la Plataforma Stop Mare Mortum han presentat una demanda de nul·litat contra aquest acord. «A Stop Mare Mortum vam decidir que alguna cosa havíem de fer, perquè els estats no feien res», va dir al seu torn Juli Tello, membre d’aquesta plataforma que treballa per canviar les polítiques migratòries i d’acció exterior en favor dels drets humans. «Cal obrir vies segures per als refugiats», va continuar, «però ara el rescat de les persones és el més urgent». Tello va afirmar que tot el que es fa ara en l’àmbit europeu contra els refugiats «ja ho feia Espanya, des de fa anys, a la seva frontera del sud». L’activista va lamentar que ja no es parli de pasteres o de cayucos, amb els quals moltes persones encara perden la vida. L’última intervenció va ser a càrrec de Jordi Virgili, tècnic del Comitè d’Acollida de Persones Refugiades de la Generalitat de Catalunya, que va assegurar que, a Catalunya, «podríem acollir ara mateix mil dues-centes persones sense cap problema si ens ho permetés el Govern espanyol». Virgili va xifrar en uns quatre mil cinc-cents el nombre total de refugiats que el país podria acollir si fos permès fer-ho, «i així ens hi hem compromès internacionalment». Per acabar, va dir que acollir els refugiats «ens faria ser un país millor». En la segona part de la jornada, els assistents van poder fer preguntes als ponents i debatre aquesta qüestió tan actual, en què milers de persones desplaçades es veuen obligades a deixar els seus espais de vida i a dirigir-se a nous territoris on no se les acull adequadament.

Tweet

---

Margarita Mauri, professora titular de la Facultat de Filosofia de la Universitat de Barcelona i experta en el pensament d’Aristòtil, va ser l’encarregada d’inaugurar el curs 2016-2017 de la Societat Catalana de Filosofia amb la lliçó «Sentiment i virtut. La visió aristotèlica de la dona», en una sessió celebrada el dijous 26 de gener a l’IEC.

La filòsofa va avisar que l’ànim d’aquesta lliçó era entendre Aristòtil, i no justificar-lo, i tot seguit va plantejar les qüestions prèvies que «afecten tot el plantejament aristotèlic dels homes i les dones». La primera pregunta: «Poden ser dues coses essencialment iguals si es donen en graus diferents?», una pregunta primordial en Aristòtil, segons va explicar Mauri, per a determinar si quan parlem d’esclaus, homes i dones estem parlant en els tres casos d’éssers humans o si, per contra, estem parlant de tres classes d’éssers diferents. La segona qüestió: «Si dues coses són essencialment iguals però existeixen en graus diferents, poden arribar a igualar-se completament gràcies a algun tipus d’intervenció externa?». Segons la conferenciant, aquesta pregunta dona per descomptat que dones, esclaus i homes són éssers humans, i pretenia determinar si l’educació podria dotar els esclaus i les dones de les mateixes característiques que posseïen els homes lliures. Mauri va continuar explicant que per a Aristòtil era esclau aquell que no es pertany a si mateix, una afirmació que es pot entendre fent l’equivalent a l’expressió «autodomini»; així, «un es pertany a si mateix quan és capaç de deliberar i escollir el resultat de la deliberació sense trobar impediments interiors ni exteriors». Després d’aquestes consideracions prèvies, la conferenciant va abordar la visió que Aristòtil tenia de les dones, que, com els esclaus, eren «naturalment inferiors als homes lliures». Per a Aristòtil, «la dona és capaç de deliberar, però no té autoritat». Entre les interpretacions que s’han fet de la visió aristotèlica de la dona, n’hi ha que afirmen que Aristòtil «reconeix la capacitat de raonament i de deliberació de la dona, però la falta d’autoritat prové de la seva incapacitat de controlar les emocions durant el procés deliberatiu». Però per al filòsof grec, la dona i l’esclau no eren equivalents. Sobre la virtut i les dones, Aristòtil va escriure: «De les dones és virtut, del cos, la bellesa i l’alçada; de l’ànima, la temprança i la laboriositat sense servilisme». Segons Mauri, quan Aristòtil diu «laboriositat sense servilisme», està diferenciant entre la laboriositat desitjada en la dona de la que s’espera en l’esclau, i posa distància entre tots dos. Per acabar, Margarita Mauri va resumir el pensament aristotèlic sobre aquestes qüestions: «Els esclaus són necessaris i imprescindibles per a la vida en un ordre natural format per dones, esclaus i homes lliures, en què el fet que cada ésser humà ocupi el lloc adequat a les seves possibilitats és el millor per a cadascú i per a la totalitat. El pitjor és que qui no està capacitat per manar organitzi, i el que sí que ho està, obeeixi».

Tweet

---

Com cada curs, la Societat Catalana d’Història de la Ciència i de la Tècnica (SCHCT) programa un sèrie de col·loquis en els quals tracta diversos temes d’interès en el seu camp d’estudi i en què participen especialistes rellevants d’arreu del món. En el curs 2016-2017, són vint-i-sis les sessions repartides entre els deu col·loquis programats i ja se n’han completat tres.

Catàstrofes artificials, és el títol del col·loqui que va iniciar el curs i que es va celebrar a l’Institut d’Història de la Medicina i de la Ciència López Piñero de València. Aquest cicle va tractar l’impacte de la societat industrial analitzat des del concepte de la societat del risc per mitjà de l’anàlisi d’alguns accidents industrials significatius. Va constar de tres sessions: «The American Nuclear Cover-up in Spain», a càrrec de John Howard, del King’s College de Londres; «An Oral History of the Torrey Canyon Disaster», de Timothy Cooper, de la Universitat d’Exeter, i «Not All Live In Bhopal: The Una(Count)able Catastrophe», de Bridget Hanna, de la Universitat de Harvard. Amb motiu del tercer centenari de la mort d’un dels matemàtics més rellevants de la història, Gottfried Wilhelm Leibniz, la SCHCT va organitzar, durant el mes de novembre a la seu de l’IEC, el cicle Leibniz, 300 anys després. Podeu llegir-ne una crònica detallada en aquest enllaç. La primera ponència del col·loqui, titulada «Una aproximació a la figura de Leibniz: filòsof, físic, enginyer i matemàtic», va ser a càrrec de Rosa Massa, de la Universitat Politècnica de Catalunya. Guillermo Lusa, de la mateixa Universitat, va tancar el cicle amb la conferència «Tras las huellas de Leibniz». Un altre dels cicles de col·loquis que s’han completat aquest curs ha estat Raça i determinisme geogràfic. En aquest cicle, celebrat a l’IEC, hi van participar Consuelo Naranjo, de l’Institut d’Història-CCHS, del CSIC, amb la conferència «Discursos identitarios y raciales en la Cuba del siglo XIX», i Wolfgang Kophamel, del Col·legi Alemany de València, amb la ponència «Raza y geografía antes, durante y después del III Reich: el caso del alemán Franz Termer (1894-1968)» De la resta de cicles del curs, n’han començat els següents: Tienen historia las «enfermedades mentales»?; Objectes perduts: explicar i exposar ciència a museus i altres llocs públics; Ciència i fotografia II, i La invenció del patrimoni natural: política, acadèmia, activisme i comunicació. La resta de cursos que començaran al llarg del 2017 són els següents: Els molts hereus d’una sola herència: el patrimoni industrial de Barcelona; Les revistes científiques com a patrimoni bibliogràfic: recuperació, digitalització i difusió, i Àtoms a la plaça: conflictes ambientals i energia nuclear, 1977-2016. Trobareu més informació sobre els cicles, els horaris, les sessions i tots els ponents al lloc web de la SCHCT.

Tweet

---