La filòsofa va avisar que l’ànim d’aquesta lliçó era entendre Aristòtil, i no justificar-lo, i tot seguit va plantejar les qüestions prèvies que «afecten tot el plantejament aristotèlic dels homes i les dones». La primera pregunta: «Poden ser dues coses essencialment iguals si es donen en graus diferents?», una pregunta primordial en Aristòtil, segons va explicar Mauri, per a determinar si quan parlem d’esclaus, homes i dones estem parlant en els tres casos d’éssers humans o si, per contra, estem parlant de tres classes d’éssers diferents.
La segona qüestió: «Si dues coses són essencialment iguals però existeixen en graus diferents, poden arribar a igualar-se completament gràcies a algun tipus d’intervenció externa?». Segons la conferenciant, aquesta pregunta dona per descomptat que dones, esclaus i homes són éssers humans, i pretenia determinar si l’educació podria dotar els esclaus i les dones de les mateixes característiques que posseïen els homes lliures.
Mauri va continuar explicant que per a Aristòtil era esclau aquell que no es pertany a si mateix, una afirmació que es pot entendre fent l’equivalent a l’expressió «autodomini»; així, «un es pertany a si mateix quan és capaç de deliberar i escollir el resultat de la deliberació sense trobar impediments interiors ni exteriors».
Després d’aquestes consideracions prèvies, la conferenciant va abordar la visió que Aristòtil tenia de les dones, que, com els esclaus, eren «naturalment inferiors als homes lliures». Per a Aristòtil, «la dona és capaç de deliberar, però no té autoritat». Entre les interpretacions que s’han fet de la visió aristotèlica de la dona, n’hi ha que afirmen que Aristòtil «reconeix la capacitat de raonament i de deliberació de la dona, però la falta d’autoritat prové de la seva incapacitat de controlar les emocions durant el procés deliberatiu».
Però per al filòsof grec, la dona i l’esclau no eren equivalents. Sobre la virtut i les dones, Aristòtil va escriure: «De les dones és virtut, del cos, la bellesa i l’alçada; de l’ànima, la temprança i la laboriositat sense servilisme». Segons Mauri, quan Aristòtil diu «laboriositat sense servilisme», està diferenciant entre la laboriositat desitjada en la dona de la que s’espera en l’esclau, i posa distància entre tots dos.
Per acabar, Margarita Mauri va resumir el pensament aristotèlic sobre aquestes qüestions: «Els esclaus són necessaris i imprescindibles per a la vida en un ordre natural format per dones, esclaus i homes lliures, en què el fet que cada ésser humà ocupi el lloc adequat a les seves possibilitats és el millor per a cadascú i per a la totalitat. El pitjor és que qui no està capacitat per manar organitzi, i el que sí que ho està, obeeixi». |
