Format a Barcelona amb filòlegs com Antoni M. Badia i Margarit i Martí de Riquer, es llicencià en filologia romànica l’any 1951 i es doctorà l’any següent a la Universitat de Madrid amb una tesi de dialectologia sobre la parla de Castelló. Gràcies a una beca va poder estudiar a Lovaina i a Zuric, on va conèixer els grans romanistes europeus, com Sever Pop i el filòleg suís Walther von Wartburg, que li proposà un lectorat d’espanyol a la Universitat de Basilea, on va fer la carrera acadèmica: va arribar a catedràtic emèrit i va crear-hi una escola d’hispanistes i catalanistes notable. També va donar classes a la Universitat d’Estrasburg i a la Universitat Autònoma de Barcelona.
Colón va escriure obres com ara El lèxic català a la Romània (1993), publicada en castellà el 1976; La llengua catalana en els seus textos (1978); Panorama de la lexicografia catalana (1986), i Problemes de la llengua a València i als seus voltants (1987). Es va dedicar també a l’edició de textos medievals d’interès històric, com els nou volums dels Furs de València (1970-2002) i els quatre del Llibre del consolat de mar (1981-1987), totes dues obres en col·laboració amb Arcadi Garcia i Sanz.
Colón va ser president de l’Associació Internacional de Llengua i Literatura Catalanes (1976-1982), de la Sociedad Suiza de Estudios Hispánicos (1982-1986) i del Collegium Romanicum (1996-2000); membre numerari de l’Institut Interuniversitari de Filologia Valenciana (1995), i membre corresponent de la Real Academia Española (1984) i de la Reial Acadèmia de Bones Lletres (1963).
Al llarg de la seva vida va obtenir diversos reconeixements, com els doctorats honoris causa per les universitats de València, Alacant, Jaume I de Castelló, Autònoma de Barcelona i Complutense de Madrid. També havia rebut la Creu de Sant Jordi i la Gran Creu de l’Ordre Civil d’Alfons X el Savi. |
