Els Banys «Àrabs» de Girona és la primera monografia raonada que es dedica a aquest edifici —la seva història medieval, la restauració moderna, l’arquitectura i l’escultura— i el situa en el marc general dels banys públics i privats de les ciutats medievals. Rics i pobres es trobaven als banys, per higiene, per plaer i per desig de sociabilitat: era un lloc de llibertat, de conjures i d’amor.
Abans del segle XIX, els banys públics de la Girona medieval eren desconeguts, potser perquè l’edifici formava part d’un convent de monges caputxines i no se’l distingia des del carrer. Els viatgers romàntics els van descobrir i en van atribuir erròniament l’origen a la cultura musulmana.
A l’època medieval, aquests edificis públics, utilitaris, higiènics, medicinals, d’esplai i també de llibertinatge eren freqüents a totes les ciutats. Només s’ha conservat el de Girona i s’ha convertit en un testimoni excepcional del passat quotidià de la ciutat medieval. La construcció actual és fruit de la reconstrucció d’un edifici que ja existia a la darreria del segle XII i que es va refer enriquint-lo d’escultura al final del segle XIII.
Aquest edifici singular no era excepcional a l’època, ja que el bany era un hàbit corrent al món romànic, tant per a les persones de religió musulmana com per als cristians i els jueus. Es banyaven els reis, els senyors, els frares, les monges i també el poble, de manera que hom podia trobar banys a les ciutats, als palaus, als monestirs i, fins i tot, en algunes cases particulars. Però l’edifici gironí és excepcional avui tant pel seu estat de conservació com per la documentació que l’acompanya i que demostra, per exemple, que també els jueus es banyaven en dies i hores determinats, en aquest edifici gironí. |
