Doctor Clotet: «Hi ha molta gent bona en recerca, però les idees s’han d’executar: calen molts diners, i ràpid»
El doctor Bonaventura Clotet, membre de la Secció de Ciències Biològiques de l’Institut d’Estudis Catalans (IEC) i cap del Servei de Malalties Infeccioses de l’Hospital Germans Trias i Pujol, lidera, juntament amb el doctor Oriol Mitjà, un assaig clínic amb un nou medicament contra la COVID-19. L’estudi avalua la seguretat i l’eficàcia d’un tractament que proporcionaria immunitat immediata contra la COVID-19.
Hem parlat amb el doctor Clotet sobre aquest assaig i sobre la situació actual de la pandèmia. |
Doctor Clotet, aquest mes de febrer comença a Catalunya un nou assaig clínic amb un nou medicament que podria proporcionar immunitat immediata contra la COVID a persones que s’acaben d’infectar.
Tothom s’emmiralla en la vacuna; n’hi ha diverses que poden controlar la pandèmia, però cal comprovar-ne l’eficàcia (quant de temps durarà la protecció?, protegiran contra les variants?). Cal veure també com protegirem la gent gran que té més de setanta anys, que respon pitjor a les vacunes. Això ens exigeix continuar treballant per aconseguir tractaments eficients.
En què consisteix el tractament que comença ara a Catalunya?
El tractament es basa en la immunoglobulina de Grifols, Gamunex®-C, i conté anticossos policlonals anti-SARS-CoV-2 obtinguts de donants de plasma que han superat la malaltia. S’administrarà durant les primeres 72 hores a persones no simptomàtiques però diagnosticades, i veurem si evoluciona o no. Serà un assaig doble cec, amb 800 persones infectades. L’objectiu és demostrar-ne l’eficàcia per a frenar la progressió amb ingrés hospitalari i, fins i tot, la mortalitat.
A qui va dirigit?
Podria protegir la gent gran i el personal sanitari, així com pacients immunodeficients per als quals la vacunació no és recomanable. També contribuiria a ajudar a contenir brots en llocs on no s’hagi iniciat la vacunació o aquesta no hagi estat completada.
Quan en tindrem els primers resultats?
Els podríem tenir a la primavera.
Aquests medicaments podrien ser armes contra la COVID, juntament amb la vacuna. Però la vacunació va molt lenta. Com en valora el ritme? On hem de buscar la responsabilitat dels retards?
La indústria va desenvolupar les vacunes amb poc temps, però no es van calcular bé ni la capacitat de producció ni la necessitat. Nosaltres estem en la fase animal. Moltes vegades la gent es pregunta per què s’han de desenvolupar noves vacunes si ja n’hi ha. Però no totes són iguals; nosaltres estem intentant dissenyar un model de vacuna que pugui anticipar-se a les noves variants del virus. Volem fer front a la pandèmia amb una vacuna que s’anticipi, que desperti una resposta immunitària que desencadeni una producció d’anticossos contra regions molt conservades del virus i sigui eficaç malgrat les mutacions. La vacuna atacarà la immunitat cel·lular. Hi ha altres grups que ho estan investigant i totes les vacunes faran falta per a poder tenir prou producció i immunitzar tot el món. Si permetem brots, permetrem que el virus evolucioni i es torni resistent a les vacunes. És possible desenvolupar una vacuna pancoronavirus. Però en sortiran d’altres, de coronavirus, i també altres virus. Tot és una cursa i s’ha d’anar per davant. Si això s’hagués fet el 2012, hauríem pogut prevenir aquest brot. Cal fer recerca sobre salut humana i salut animal. Hem d’estudiar les malalties que afecten els animals i que podrien saltar als humans, però això cal fer-ho anticipant-se a la nova zoonosi.
Creu que les autoritats entenen la gravetat de la situació? Què li sembla que es facin les eleccions i que els ciutadans es puguin saltar el confinament per a anar a mítings?
Sempre dic que l’experiència no serveix per a prevenir, serveix només per a veure ràpidament que t’has tornat a equivocar. Els polítics no han sabut anticipar-se. Calen moltíssims diners, anem molt malament: dediquem 20.000 milions a l’exèrcit i 3.000 milions a la recerca. Definitivament, caldria invertir aquests pressupostos. Ens hem de poder anticipar, hi ha molta gent bona en recerca; les idees es poden tenir, però s’han d’executar: calen diners, i ràpid. Les donacions són importants. Per què cal recerca si ja la fan als Estatus Untis? Doncs, perquè cal recerca global, amb talent, cal dinamitzar la recerca global. La consolidació de les troballes científiques es produeix quan diferents grups demostren el mateix. A més, cada estudi sempre millora l’anterior encara que siguin molt semblants. Tanmateix, estimular la competitivitat és bo. |
 
|
|
Què passa quan el gel de l’Àrtic es fon a causa de l’escalfament de la Terra?
L’Institut d’Estudis Catalans (IEC) participa en diversos projectes de recerca internacionals que estudien les conseqüències que té l’augment de temperatura sobre els ecosistemes àrtics. L’escalfament global està accelerant el desgel de les zones nòrdiques del planeta i això té conseqüències greus, que ja s’estan notant: s’allibera carboni i nitrogen a l’atmosfera i les poblacions que viuen sobre el subsol congelat perillen. De tot plegat n’hem parlat amb Josep Peñuelas, membre de la Secció de Ciències Biològiques de l’IEC i investigador del CREAF-CSIC. |
Vostè dirigeix el projecte Future Artic, ens pot explicar en què consisteix? Quin és el seu objecte d’estudi i quin és el seu mètode de recerca?
Future Artic arriba després de Forhot, un projecte que va ser la llavor d’aquest. Hi participen investigadors d’arreu del món, que treballen en àmbits diferents. Nosaltres hi participem representant Catalunya a través de l’Institut d’Estudis Catalans.
Estudiem com estan responent els ecosistemes àrtics i subàrtics a l’escalfament produït pel canvi climàtic. El que té d’especial aquest projecte és que es fa amb un sistema experimental creat de manera natural a partir de les fonts geotèrmiques que hi ha a Islàndia. A prop d’aquestes fonts, al sòl, l’ecosistema està vint graus per sobre de la resta de l’entorn. A mesura que te n’allunyes, la temperatura va disminuint, de manera que es generen gradients naturals que ens permeten estudiar la resposta dels ecosistemes a un escalfament progressiu. I això es genera contínuament: tenim respostes a curt termini, però també les que s’han generat fa tres-cents anys, quelcom que ens interessava molt per veure com s’adapta la vida a un escalfament progressiu al llarg del temps.
Què passa quan s’escalfen aquestes zones àrtiques i subàrtiques?
Són les més vulnerables, perquè són les que s’escalfen més i tenen una gran quantitat de carboni acumulat. Amb l’escalfament, aquest carboni se’n va a l’atmosfera i retroalimenta l’escalfament. Estem, doncs, preocupats per aquesta gran quantitat de carboni congelat que es pot descongelar.
També estem veient que amb el desglaç es perd el nitrogen del sòl i tot això va a l’Àrtic i canvia les condicions de l’oceà. També hi estan congelats tot tipus de microorganismes que, si reviscolen, no sabem què pot passar. Ara tenen aigua i temperatura per a tornar a estar actius. Poden sorgir malalties que havien passat a la història.
En quin punt es troba el projecte? En principi, s’havia d’acabar aquest 2021?
S’ha allargat. La pandèmia ha complicat molt els treballs i els viatges a Islàndia. Com a mínim, hi serem un any més.
Aquest projecte se suma a altres recerques ja en marxa a Suècia, Alaska i Sibèria en què l’IEC també participa.
Sí, allà estudiem directament el permagel, com es fon, què passa amb l’estructura geofísica: veiem com es col·lapsen els sòls, com els arbres i les cases tenen dificultats per a aguantar-se o com el mar s’emporta parts de la costa. I tornem al tema d’abans: ens preocupa també aquí com s’allibera diòxid de carboni a l’atmosfera. Penseu que aquest permagel és un reservori de carboni tres o quatre vegades més gran del que hi ha a l’aire. I recordem, una vegada més, que el canvi climàtic associat a aquest augment de diòxid de carboni ens ha de preocupar enormement com a societat. No estem preparats per a viure en un ambient tan calent, amb fenòmens extrems.
Aquesta recerca també continuarà durant dos o tres anys més.
Sí. Tot just ara ens han donat un nou projecte amb fons europeus, que lideraran Oriol Grau, Olga Margalef i Sergi Pla, que ens permetrà continuar treballant allà, també amb la participació de l’IEC, que finança una petita part de despeses no previstes.
Parlem ara del projecte Natura, Ús o Abús?: la revista Land s’ha fet ressò del treball de recerca sobre la sobreexplotació de recursos naturals Natura, ús o abús? (2018-2019), impulsat per l’IEC, i del qual també forma part. Està satisfet del recorregut d’aquesta investigació?
Sí, molt. És una revista internacional i l’article, que és un resum del llibre Natura, ús o abús? (2018-2019), aporta un exemple de l’ús, l’abús i la gestió dels recursos que es fa en un país europeu com és Catalunya. Pot ser útil per a gestors de tot el món, perquè el treball inclou recomanacions sobre l’ús dels recursos naturals.
Podeu consultar l’edició digital de Natura, ús o abús? (2018-2019) aquí i la notícia de la presentació de l’obra a la pàgina web de l’IEC. |
|
|
Es posa en marxa el curs Linguistic Diversity, What for?
Aquest curs en línia, organitzat per la Càtedra UNESCO de Diversitat Lingüística i Cultural de l’Institut d’Estudis Catalans (IEC) i Linguapax Internacional, amb la col·laboració de la Universitat Autònoma de Barcelona, se centra en la introducció a la diversitat lingüística i en la gestió del multilingüisme des d’una perspectiva teòrica i també orientada a la gestió de determinats contextos que emergeixen de la diversitat (diversitat lingüística en diferents entorns d’interacció social). |
Els continguts tractaran aspectes relacionats amb el marc conceptual, amb els marcs jurídics i amb casos específics de gestió de la diversitat lingüística.
El curs, que es distribueix en cinc setmanes i està disponible de manera gratuïta per a tothom, es pot iniciar i acabar en el moment que es vulgui.
Podeu trobar més informació aquí.
|
|
|
El volum I de l’Obra científica de Pasqual Calbó rep el Premi Emili Darder que atorga l’Obra Cultural Balear
El volum I de l’Obra científica de Pasqual Calbó (Maó, 1752-1817), dedicat als tractats de matemàtiques pures, ha rebut el Premi Emili Darder dels Premis 31 de desembre 2020, que atorga l’Obra Cultural Balear i que aquest Nadal passat no es van poder celebrar de la manera tradicional arran de la pandèmia. Els premis es van lliurar en un programa de televisió que es va emetre per IB3 el 26 de desembre i pel Canal 33 el dia de Reis. |
El projecte ha estat dirigit per Antoni Roca Rosell, Josefina Salord i Joan-Lluís Torres, amb el suport de la filòloga Maria Toldrà, i és un text tècnic antic que mostra «el català usat en aquella època, vist com una eina útil per a l’elaboració i la traducció d’obres tècniques», en el context advers de principis del segle XVIII.
Pasqual Calbó i Caldés fou un artista menorquí que s’inclou en el moviment il·lustrat. Estudià vuit anys a Venècia i Roma i, després, es traslladà a Viena, on fou contractat com a dibuixant del nou museu imperial del Belvedere. Tanmateix, tornà a Menorca, on exercí com a pintor i com a professor. Preparà un Curs matemàtic en català, del qual es conserva un manuscrit de 500 folis al Museu de Menorca. Se n’ha editat el primer volum, que inclou els tractats de matemàtiques «pures». Estan previstos dos volums més, un de dedicat a la física experimental, i el tercer, dedicat a la perspectiva, la gnomònica, l’arquitectura i la construcció de vaixells. L’edició està patrocinada per l’Institut Menorquí d’Estudis i altres institucions.
Podeu trobar més informació aquí i aquí. |
|
|
La conflictivització de l’educació lingüística a Catalunya, objecte de debat a l’IEC
La Societat Catalana de Sociolingüística (SOCS), filial de l’Institut d’Estudis Catalans (IEC), va celebrar el dimecres 10 de febrer una de les taules rodones del cicle sobre el model lingüístic de l’educació. La conferència, titulada «La conflictivització de l’educació lingüística a Catalunya», va comptar amb la participació d’Eva Pons (Universitat de Barcelona), Pere Mayans (professor de secundària) i Àlex Gutiérrez (diari Ara). |
El sistema educatiu de Catalunya té al voltant d’un milió i mig d’alumnes, però només onze famílies van demanar un ensenyament bilingüe durant el 2019. El nombre de peticions més elevat va ser l’any 2014, amb 325 famílies sol·licitants. Partint d’aquestes dades, Pere Mayans va considerar que s’ha generat un soroll mediàtic sobre l’educació lingüística que no s’adequa a la realitat: «El rebombori que es crea en l’àmbit periodístic i polític és prou important tenint en compte que les xifres no signifiquen gairebé res en el conjunt de la població».
El ponent va assegurar que la conflictivització de la llengua no ha causat gaire debats entre la comunitat educativa. Per acabar la seva intervenció, Mayans va sentenciar que tots els alumnes de Catalunya saben expressar-se en castellà: «El nostre sistema educatiu garanteix el coneixement de les dues llengües, i si hi ha cap llengua que alguns alumnes no saben comunicar, és el català».
D’altra banda, Eva Pons es va centrar en les qüestions jurídiques de la temàtica del dia. Per analitzar-les, va partir de la Llei de normalització lingüística a Catalunya, que es va aprovar el 1983, que establia el català com a llengua vehicular en el sistema educatiu i garantia la presència i el coneixement del castellà.
Tanmateix, la sentència de l’Estatut de Catalunya va afectar el sistema educatiu català. Tot i que no hi ha un dret constitucional que permeti la tria de la llengua per a l’educació, la sentència va assenyalar que l’article 35 impedia el dret de tenir un ensenyament en castellà com a llengua vehicular: «Semblava que anés en contra de la jurisprudència constitucional». Amb l’anomenada Llei Wert, del 2013, va passar el mateix, atès que el poder legislatiu intentava crear un dret que el Tribunal Constitucional havia decretat que no existia. D’aquesta manera, Pons va concloure que «la situació actual semblava impensable fa uns quants anys» i va afegir que ara hi ha un «activisme judicial desenfrenat».
Finalment, Àlex Gutiérrez va parlar sobre com els mitjans de comunicació influeixen en la conflictivització de la llengua a Catalunya. El periodista va remarcar que no ha trobat mai cap estadística que avali una persecució eficaç del castellà: «Tot i això, els mitjans projecten una sèrie de relats que es converteixen en tema d’estat». Per tant, aquests relats buscarien generar els prejudicis que hi ha sobre l’educació lingüística a Catalunya.
Segons el ponent, el català és atacat en dos àmbits: l’escola i TV3. Gutiérrez va subratllar que això es deu al fet que hi ha una correlació entre parlar català i ser independentista: «L’escola i TV3 són els instruments que utilitzen per a justificar la teoria de l’adoctrinament». El periodista va insistir que, encara que les dades desmenteixin les teories de persecució, els discursos responen a uns objectius empresarials i polítics: «Si desaparegués el català, aquesta premsa que ara és residual a Catalunya vendria més exemplars». |
|
|
Xavier Úbeda: «Les urbanitzacions són un dels pitjors invents del segle XX»
El dijous 11 de febrer, la Societat Catalana de Geografia (SCG), filial de l’Institut d’Estudis Catalans (IEC), va organitzar la conferència «Els incendis forestals, situació actual i evolució futura». A Catalunya sempre hi ha hagut incendis forestals i, avui dia, amb les comunicacions de què disposem, podem seguir en directe els incendis de qualsevol lloc del món, com els d’Austràlia o l’Amazònia. La xerrada va ser a càrrec de Xavier Úbeda, catedràtic de geografia de la Universitat de Barcelona. |
El ponent va plantejar que el foc ha de ser un aliat nostre, tesi en la qual va fer èmfasi durant tota la sessió: «No podem anar en contra d’ell, el fem servir molt». Segons Úbeda, la teoria del «Foc zero» no és viable: «Intentar que no cremi res és una utopia; al final esclatarà». Ara bé, va puntualitzar que això no significa que els incendis no siguin un problema.
El geògraf va destacar que és molt important gaudir d’una biodiversitat heterogènia als boscos: «Quan la biodiversitat és baixa i es crema, és molt difícil que torni a aparèixer; hauríem de tendir a tenir paisatges heterogenis». Així mateix, va carregar contra el model de les urbanitzacions: «Les urbanitzacions són un dels pitjors invents del segle XX». Els culs-de-sac dificulten que els bombers puguin realitzar la seva feina d’una manera eficaç: «Són trampes. Van en contra de tot allò que els geògrafs podem pensar com un bon plantejament urbà».
Per evitar els grans incendis existeixen solucions: «Els geògrafs creiem en els plans tècnics de gestió i millora forestal». Ara per ara, estem immersos en el Pla general de política forestal de Catalunya 2014-2024, i el ponent pensa que s’hauria de promocionar la gestió activa dels terrenys forestals com una necessitat per a potenciar llurs funcions socioeconòmiques i ambientals.
Els boscos ofereixen uns serveis ecosistèmics, com el sosteniment de la nostra salut, i també ecològics, com la conservació de la biodiversitat de la resta de les espècies de flora i fauna: «Tenim la imatge que només serveixen per a passejar-hi, però ens ajuden en moltes altres coses». És per això que el ponent va subratllar que seria interessant oferir una educació ambiental més àmplia que l’actual.
Finalment, Úbeda va concloure que «l’enemic no és el foc, sinó els grans incendis forestals fora de capacitat d’extinció» i va sentenciar que «la gestió de tot territori és bàsica». El geògraf va demanar més inversió en recerca i l’establiment de més contactes entre administracions, operatius i recerca. |
|
|
La Universitat Jaume I de Castelló premia Vicent Pitarch pel seu compromís amb la llengua i la cultura
Vicent Pitarch, membre de la Secció Filològica de l’Institut d’Estudis Catalans (IEC), rebrà properament la distinció extraordinària de la Universitat Jaume I de Castelló pel seu compromís amb la llengua i la cultura. També rebran aquesta distinció els col·lectius sanitaris, per l’exemplaritat davant la COVID-19, i l’associació ADONA’T i l’ONG ILÊWASI, per llur compromís amb la igualtat de gènere i la solidaritat, respectivament. |
Vicent Pitarch va estudiar filosofia i lletres (especialitats de filologia romànica i filosofia) a les universitats de València i Barcelona; en aquesta darrera es va doctorar en filologia catalana. Ha estat catedràtic de batxillerat, professor associat a la Universitat Jaume I de Castelló i és membre de l’Institut Interuniversitari de Filologia Valenciana i de la Societat Catalana de Sociolingüística (antic Grup Català de Sociolingüística, del qual fou cofundador).
Des del 1985 és membre de l’IEC (adscrit a la Secció Filològica). Promotor i membre fundador de la Fundació Carles Salvador, és així mateix membre del patronat de la Fundació Huguet. És el delegat de la Presidència a la seu de l’IEC a Castelló de la Plana d’ençà que es va inaugurar (2001). Va fundar el programa Nosaltres els valencians a Ràdio Popular de la Plana (1969-1980) i la primera escola en català, El Rotgle, a les comarques valencianes del nord.
És autor de llibres de text de llengua i literatura catalanes, i ha publicat treballs de sociolingüística, sobre la cultura (especialment sobre les Normes de Castelló, Carles Salvador i Gaietà Huguet), i sobre senderisme. Cal destacar Defensa de l’idioma (1972), Curs de llengua catalana (1977), Les Normes de Castelló. Textos i contextos (2002), i Pompeu Fabra, l’autoritat admirada pel valencianisme (2011), entre d’altres. Ha rebut nombrosos premis i distincions, com ara el I Premi Socarrat Major, de l’associació cultural Socarrats; el Premi Enric Soler i Godes a la Innovació Educativa (2003), de la Fundació Càtedra Soler i Godes, i el Miquelet d’Honor (2006), de la Societat Coral El Micalet. També ha rebut els guardons literaris següents: Premi de la Crítica dels Escriptors Valencians d’assaig 1997, per Control lingüístic o caos, i el IV Premi Ulisses (2002) de narrativa per De camí a Fisterra. |
|
|
|
|
