L’IEC acull la presentació del Diccionari d’economistes catalans
El dilluns 21 de setembre, la Sala Prat de la Riba de l’Institut d’Estudis Catalans (IEC) va ser l’escenari de la presentació del llibre Diccionari d’economistes catalans, elaborat per membres de la Societat Catalana d’Economia (SCE), filial de l’IEC. |
El llibre conté una ressenya de tres-cents deu autors que han tractat i escrit sobre economia en diverses etapes de la nostra història col·lectiva i que han nascut o han treballat (durant un temps adequat) en terres del nostre comú patrimoni lingüístic i cultural. De cadascun d’aquests autors, se’n recullen una breu biografia i les respectives aportacions a la ciència econòmica o a l’economia catalana, així com un detall de la seva bibliografia directa i de la que hi fa referència.
L’acte va comptar amb la presència del president de l’IEC, Joandomènec Ros; el director territorial institucional del Grupo Santander a Catalunya, Luis Javier Herrero (en representació de l’entitat col·laboradora en l’edició del llibre); els membres del Consell de Redacció, i altres redactors, així com el president de la SCE, Eduard Arruga.
Joandomènec Ros va donar la benvinguda a l’acte i, tot seguit, va concedir la paraula a Eduard Arruga, que es va mostrar satisfet que aquest fos el primer acte públic de la SCE del curs 2020-2021.
Arruga va iniciar la seva intervenció exposant els tres propòsits d’aquest diccionari. «Un, el de donar a conèixer la continuïtat dels estudis i els treballs relacionats amb l’economia als països de llengua i cultura catalanes al llarg del temps. El segon, el de verificar el fet que al llarg de la història sempre hi ha hagut a casa nostra persones i institucions dedicades a l’estudi de la ciència econòmica o bé de l’economia catalana. I el darrer, el de servir de base per a l’estudi i l’anàlisi de l’evolució del pensament econòmic.»
El president de la SCE va fer un èmfasi especial en el fet que aquest diccionari «no vol ser un estudi científic, sinó un document de referència per a anàlisis posteriors sobre els economistes catalans que han fet aportacions a la ciència econòmica o a l’economia catalana; així mateix, també vol possibilitar una anàlisi de l’evolució del pensament econòmic». |
 
|
|
«La química que ensenyem a les classes està molt allunyada de la vida»
Aquest és un dels missatges que va donar Neus Sanmartí, del Departament de Didàctica de la Matemàtica i de les Ciències Experimentals de la Universitat Autònoma de Barcelona, ponent del XXXII Debat de Química a l’Institut d’Estudis Catalans (IEC). Durant l’acte, organitzat per la Societat Catalana de Química, filial de l’IEC, també es van lliurar els diplomes de la catorzena edició dels Premis als Treballs de Recerca de Batxillerat dins l’Àmbit de la Química. |
Sanmartí va oferir la conferència titulada «Els treballs de recerca en química i la relació amb els ODS». La doctora va centrar la intervenció a explicar la importància d’aquests projectes per a la formació dels alumnes: «Una recerca sempre comporta fer bones preguntes investigables.» En aquest sentit, va advertir que molts dels treballs que es presenten actualment són reculls de dades ben organitzats, però no responen a qüestions d’interès social. Per això, va afegir que el repte més important en aquest camp és connectar les investigacions amb els problemes del món real: «En química, aquest repte és exponencial: el que ensenyem a les classes està molt allunyat de la vida. Ens caldrà repensar molt el currículum en un futur no gaire llunyà.»
Sanmartí va apuntar que els treballs de recerca són un aprenentatge competencial essencial. «Si es fessin bé», va precisar. També va subratllar la importància que sigui un treball autònom que obligui els alumnes a pensar i a autoavaluar-se. «I les preguntes que es plantegin els estudiants han de ser socialment rellevants.» Com a model, va parlar del cas de Cornellà, on la comunitat educativa s’ha coordinat per organitzar els treballs de recerca de secundària partint dels objectius de desenvolupament sostenible (ODS) de les Nacions Unides, aprovats per tots els estats membres l’any 2015, com a part de la Agenda 2030 per al Desenvolupament Sostenible.
Després de la intervenció de Sanmartí es va obrir el debat «Els treballs de recerca a batxillerat: què aporten i què haurien d’aportar a l’alumnat?».
Finalment, es van entregar els accèssits i les mencions de la catorzena edició dels Premis als Treballs de Recerca de Batxillerat dins l’Àmbit de la Química. Podeu consultar la llista completa de premiats aquí.
Enguany, la Junta de la Societat Catalana de Química ha decidit no atorgar els premis especials d’estades científiques per a l’alumnat, ja que les circumstàncies actuals, degudes a la COVID-19, ho desaconsellen. |
|
|
Missió: romànic
El 5 de setembre de fa cent tretze anys, un equip encapçalat per l’arquitecte Josep Puig i Cadafalch arribava a Taüll. Es tractava de la «Missió arqueològico-jurídica a la ratlla d’Aragó», l’expedició que el 30 d’agost de l’any 1907 l’Institut d’Estudis Catalans (IEC) va posar en marxa per a estudiar el patrimoni cultural del Pirineu. Les comarques de la Vall d’Aran i l’Alta Ribagorça i també el sud de França van ser els escenaris d’una aventura que va comportar el redescobriment d’algunes de les icones més importants de l’art medieval. Avui, el conjunt d’esglésies romàniques de la Vall de Boí són patrimoni de la humanitat per la UNESCO i les peces que s’hi van trobar són en museus, com el Museu Nacional d’Art de Catalunya (MNAC), però aleshores aquells tresors no eren gens valorats en aquell àmbit rural i ben aviat es van començar a malvendre. Hem parlat sobre aquella missió amb Imma Lorés, catedràtica d’història de l’art a la Universitat de Lleida i membre de la Secció Històrico-Arqueològica de l’IEC. |
L’IEC va muntar aquesta missió per a recopilar informació històrica, artística i jurídica que serviria per a estudis posteriors. Integraven l’expedició dos membres de l’Institut: el prestigiós arquitecte Josep Puig i Cadafalch i el jurista Guillem M. de Brocà, als quals se sumaven mossèn Josep Gudiol (conservador del Museu Episcopal de Vic), l’arquitecte Josep Goday i el fotògraf Adolf Mas. El 1907, l’any de la missió, va ser l’any de fundació de l’IEC. Com es va gestar una missió tan important quan la institució tot just començava a caminar?
Justament és la primera iniciativa que es proposa en la reunió constitutiva de l’IEC, celebrada el 5 de juliol d’aquell any: Josep Puig i Cadafalch indica la necessitat d’estudiar el que ara anomenem patrimoni cultural d’algunes comarques pirinenques de les quals es tenia poca informació. Se li va encarregar que aportés una proposta detallada i un pressupost, cosa que va fer en la reunió del 2 d’agost; seguidament, es van aprovar la iniciativa, el pressupost i la composició del grup d’expedicionaris, sota la direcció de Puig i Cadafalch, i a finals de mes ja sortien.
En aquell moment, a principis del segle XX, s’havien fet famoses a tot el món missions científiques enviades per entitats dedicades a la història i la geografia, com la Royal Geographical Society. L’IEC s’hi va inspirar?
No ho sabem del cert. El que sí que coneixem és la importància que des de feia anys tenia a Catalunya l’excursionisme científic. És lògic si tenim en compte quines eren les vies de comunicació i els mitjans de transport de l’època i que, per a conèixer aspectes com ara el patrimoni cultural del territori, calia emprendre llargues excursions. Puig i Cadafalch i Gudiol eren membres del Centre Excursionista de Catalunya (CEC).
Les publicacions del butlletí del CEC van tenir un paper molt important. Ja el 1897, Lluís Marià Vidal havia publicat fotografies de la Vall de Boí i de les esglésies d’Erill la Vall i Sant Climent de Taüll. En el cas de la Vall d’Aran i la Ribagorça, cal destacar les publicacions de Juli Soler Santaló del 1906 i, per al Pirineu de Lleida, les de Ceferí Rocafort. A més a més, a la Vall de Boí hi havia en funcionament el balneari de Caldes, conegut i freqüentat per la burgesia barcelonina, per exemple, per Guillem M. de Brocà. No és casualitat que essent membre de l’IEC s’incorporés a l’expedició: coneixia molt bé aquelles valls pirinenques.
Tanmateix, hi ha una altra circumstància molt important que probablement també va ser determinant en l’organització de l’expedició. Si ens fixem en l’itinerari que van seguir, era molt semblant a l’excursió que havia fet el 1906 Lluís Domènech i Montaner fins a la Vall d’Aran. Va ser una excursió programada des de l’Escola d’Arquitectura de Barcelona i que era coneguda, com a mínim, per Puig i Cadafalch. Des de feia anys, Domènech i Montaner recopilava materials sobre el romànic per a fer-ne un llibre i el 1904 havia recorregut les valls del Pallars i la Vall de Boí.
Domènech i Montaner es va avançar a l’IEC en la redescoberta d’aquest patrimoni. Per què no ho va publicar? Com és que no es va donar a conèixer aquest material fins al segle XXI?
Lluís Domènech i Montaner va fer tota una sèrie d’excursions científiques per Catalunya per a fotografiar i documentar el patrimoni. En certa manera, era treball de camp que formava part de l’ensenyament pràctic de l’Escola d’Arquitectura. A partir del 1901, Domènech es va centrar en el romànic i, durant les excursions recollia anotacions, feia plantes dels edificis i fotografies amb l’objectiu de fer un llibre sobre l’art romànic català. I això se sabia perquè n’havia fet conferències, per exemple a l’Ateneu Barcelonès (1905). Les raons per les quals el llibre no es va acabar —hi havia parts redactades— i tots aquests materials van restar guardats fins que no van ser donats per la família a l’arxiu històric del Col·legi d’Arquitectes tenen a veure molt probablement amb el distanciament amb Puig i Cadafalch, que havia sigut el seu alumne i amb qui havia col·laborat. Puig va presentar, justament el 1907, una obra al prestigiós Premi Martorell de l’Ajuntament de Barcelona, i el va guanyar: una història de l’arquitectura romànica catalana. Tant Domènech com Pijoan s’hi refereixen críticament: s’havia premiat una obra encara no escrita. És l’obra que després va publicar l’IEC en diversos volums entre 1909 i 1918.
Com es va finançar l’expedició, que no tenia interès econòmic?
El pressupost de l’expedició, «tirant llarg» tal com consta en el llibre d’actes, era de 3.500 pessetes d’aquell moment i les va aportar l’IEC. Aquesta xifra, dita així, no ens diu gran cosa; tanmateix, podríem suposar, sense que es pugui fer una traducció a una quantitat exacta, que avui podrien ser aproximadament 20.000 €. Tot i que el pressupost no estava desglossat, cal imaginar que incloïa els mitjans de transport diversos, l’allotjament i la manutenció. A més a més, els membres de l’expedició van cobrar una retribució, de la qual desconeixem l’import. Al final, van sobrar 722 pessetes.
El fet de tenir l’aval dels bisbes va comportar algun avantatge inesperat, com ara poder entrar en una de les esglésies per la finestra…
Efectivament, necessitaven documentació acreditativa dels permisos no només per a entrar a les esglésies, sinó per a mostrar-la al rector en cada població per tal que els deixés accedir a tots els racons: a darrere els retaules, a les sagristies, a sobre les voltes o, fins i tot, per a aixecar les teles que cobrien els antependis (o frontals) dels altars. També per a les fotografies, moltes de les quals es van fer portant les imatges, els objectes i els antependis a fora de l’església, per tenir una bona il·luminació. Aquests permisos els tenien i en aquesta qüestió Josep Gudiol degué tenir un paper fonamental. Però a Santa Maria d’Ovarra es van trobar l’església tancada i sembla que ningú els la va obrir. No es podien entretenir perquè el programa era molt ajustat. Així és que van decidir entrar per la finestra! Tenien permís; per tant, van considerar que era una opció viable, i va ser Josep Gudiol qui va accedir a l’església d’aquesta manera.
Com es va despertar l’interès pel romànic, que fins a principis del segle XX no interessava gaire?
El romànic no es comença a definir, identificar, estudiar i, per tant, a valorar fins a començament del segle XIX, sobretot a França. És el resultat d’un interès nou per l’edat mitjana, que farà també que, al llarg d’aquest segle, els museus i els col·leccionistes adquireixin obres medievals. A Catalunya, aquest interès pel romànic l’hem de situar ja a la segona meitat del segle XIX, en el marc de la Renaixença i de l’interès per l’estudi de la història, l’art i la cultura catalanes. En són fites importants la restauració de Ripoll o algunes de les obres que entren a formar part del Museu Episcopal de Vic, entre les quals hi ha alguns antependis romànics, que es van exposar a l’Exposició Universal de Barcelona del 1888. En són també indicis interessants algunes publicacions de finals del segle XIX i inicis del XX. Entre elles, Notes sobre l’art religiós del Rosselló, de Jean-Auguste Brutails, publicat el 1892-1893 i traduït al català el 1901, o les Nocions d’arqueologia sagrada catalana, de Josep Gudiol. És la primera història de l’art català, des de la perspectiva de l’art religiós, publicada el 1902. Tot i que s’inspira en un manual més general escrit en castellà el 1867 en què el romànic era pràcticament absent, Gudiol no només li dedica un espai important, sinó que l’identifica com l’«estil nacional». L’excursionisme científic, com ja he dit, també hi va tenir un paper destacat juntament amb les publicacions dels centres excursionistes catalans. El 1902 també es va celebrar l’«Exposició d’Art Antic», en la qual es van exposar diverses obres romàniques, ara també del Museu Diocesà de Lleida. En els primers anys del segle XX, la Junta de Museus de Barcelona va començar a comprar obres romàniques als antiquaris, però el pressupost era molt limitat i van decidir, a partir de 1906, anar-les a comprar directament a les parròquies. És així com, també des del Museu i per iniciativa de Josep Pijoan, es van organitzar expedicions a esglésies de la Cerdanya i de la Seu d’Urgell per a comprar obres d’art i mobles.
Com va arribar a l’IEC la notícia que al Pirineu es conservaven peces importants del romànic i que s’estaven malvenent? Van tenir temptacions de comprar-ho?
L’adquisició d’obres d’art no es trobava entre els objectius de l’expedició: era una «missió científica». El pressupost segur que no ho preveia i, a més a més, la logística que havien preparat tampoc no ho tenia previst. Dit això, cal tenir present que Gudiol era el conservador del Museu Episcopal de Vic (MEV) i, per exemple, va quedar molt impressionat amb les imatges romàniques de gran format dels grups escultòrics del davallament: primer, amb el grup sencer que van descobrir a Erill la Vall i, després, amb les figures de Santa Maria de Taüll i Durro. El 1911 el MEV va comprar cinc de les set figures del davallament d’Erill i en la memòria del Museu d’aquell any Gudiol rememora la impressió que li va causar aquella descoberta. Però les altres dues ja estaven en unes altres mans i van acabar al MNAC amb l’adquisició de la col·lecció Plandiura el 1932.
Què va passar amb l’art redescobert un cop inventariat?
Els expedicionaris no en van fer exactament un inventari: no tenien prou temps. Gudiol va anotar tot allò que segons ell tenia interès en les esglésies, però no tot ni amb els mateixos detalls. Per exemple, no esmenta tots els retaules, però les seves notes constitueixen la llista més aproximada que tenim de com estaven les esglésies en aquell moment.
El 1907 també es va posar en marxa una iniciativa de Josep Pijoan i la Junta de Museus, que va implicar l’IEC un cop constituït: la publicació en fascicles de Les pintures murals catalanes. L’edició va ser assumida per l’IEC i va començar a sortir el mateix 1907, amb la qual cosa fou la primera publicació de l’Institut. Els fascicles incorporaven estudis dels edificis, amb plantes i fotografies i làmines en color amb les reproduccions de les pintures murals encarregades a pintors, sobretot a Joan Vallhonrat. El 1911 es va publicar el tercer fascicle, dedicat a Sant Climent i Santa Maria de Taüll, Sant Joan de Boí i Santa Maria d’Àneu. Incorporava les plantes i alçats i les fotografies fetes en l’expedició de 1907, així com l’estudi de les pintures que després va fer Gudiol.
Els comerciants no van trigar a arribar a la Ribagorça i la Vall d’Aran i van comprar tot allò que van poder, com ja hem vist en el cas del davallament d’Erill. Compraven sempre objectes mobles fins al 1919, moment en què van comprar tota la pintura mural romànica que es coneixia a través dels fascicles i van contractar tècnics italians especialistes en arrencaments de pintura mural. Ara es tractava d’endur-se la «pell romànica» d’aquelles esglésies. Després de l’arrencament de les pintures de Santa Maria de Mur, el Museu de Barcelona va intervenir i va passar a ser el comprador de les pintures. Aquestes es van arrencar entre el 1920 i el 1923 i formen la magnífica col·lecció del MNAC.
D’aquella missió en conservem fotos, apunts i dibuixos que en són un testimoni excepcional. Se n’han fet exposicions per a commemorar-ne el centenari. Es coneix prou aquella gesta? S’hauria de reivindicar més?
Deixant de banda les dificultats en els desplaçaments, sobretot entre una vall i una altra —van tenir força dificultats per a arribar a la Vall de Boí des de la Vall d’Aran—, jo no ho consideraria una «gesta» perquè, com ja he comentat, no van ser els primers. Ara bé, la importància de l’expedició de l’IEC és indiscutible, perquè va aportar tota una sèrie de fotografies, dibuixos, quaderns de notes i estudis que donen a conèixer un seguit d’esglésies d’ambdós vessants dels Pirineus, moltes d’elles romàniques, en l’estat en què es trobaven en aquell moment. S’hi conservaven pintures, retaules, mobiliari, indumentària, objectes i imatges d’època romànica però també posteriors. És una «instantània» extraordinàriament interessant, feta abans que al llarg del segle XX es produïssin canvis molt importants: va ser a partir de llavors que els comerciants van començar a comprar obres, que anys més tard s’arrencarien les pintures murals i que es desmantellarien els contextos litúrgics durant la Guerra Civil.
Des del centenari sobretot, l’expedició és força coneguda. Ha sigut objecte de diverses exposicions. El MNAC hi va dedicar un petit apartat en l’exposició del 2001 «Puig i Cadafalch i la col·lecció de pintura romànica del MNAC»; el Museu Episcopal de Vic va tractar l’expedició una mica més extensament el 2007 en l’exposició «Gilabertus. Un viatge decisiu a la descoberta del romànic»; finalment, l’exposició monogràfica més extensa i amb més repercussió perquè va ser itinerant és l’organitzada per la Fundació La Caixa i l’Institut Amatller d’Art Hispànic el 2008 sota el títol «La missió arqueològica del 1907 als Pirineus». En aquest darrer cas, el catàleg té molt interès perquè s’hi publiquen els quaderns de notes de Puig i de Gudiol i totes les fotografies que va fer Adolf Mas.
El 2013 vam publicar, amb Milagros Guardia, el llibre El Pirineu romànic vist per Josep Gudiol i Emili Gandia (Tremp: Garsineu Edicions), que inclou un estudi renovat de l’expedició del 1907 després de la troballa que vam fer a l’Arxiu Històric de l’IEC de la memòria que Josep Gudiol va escriure just a la tornada de l’expedició. Hi expliquem l’expedició minuciosament i la contextualitzem; el llibre també inclou la transcripció i l’edició del manuscrit de Gudiol.
L’expedició va ser l’inici d’una sèrie de projectes que van suposar, entre el 1907 i el 1936, un formidable treball de recuperació i catalogació del patrimoni històric, artístic i científic. Ho van fer bé? Tenim un bon inventari? Queden coses per descobrir?
No podem valorar si la feina feta fa més de cent anys es va fer bé, perquè aquesta avaluació la faríem des dels nostres criteris, que no necessàriament eren els d’aquell moment. Van fer molt i ho van fer com van considerar que ho havien de fer. El que ens pertoca és estudiar i conèixer el millor possible què es va fer i en quines circumstàncies es van fer les coses. Darrere hi ha un context, uns mitjans, unes iniciatives personals diverses i no sempre coincidents… El que sí que podem dir és que a Catalunya en aquells anys es va fer una feina ingent en l’exploració, l’estudi, les publicacions, el salvament del patrimoni, la formació de col·leccions per part de museus, les presentacions museogràfiques, etc. És un període d’un gran interès, com ja és conegut, i no només des del punt de vista del patrimoni. Tota aquesta dinàmica va quedar estroncada amb la Guerra Civil.
Hi ha encara molta feina per fer, i sí, encara hi ha coses per descobrir. Cal seguir treballant i és així com encara es descobreixen coses: sense anar més lluny, l’any 2000 van aparèixer noves pintures a Sant Climent de Taüll.
El romànic és un art molt popular. Per què? És més senzill de comprendre que altres estils?
Certament, el romànic agrada i és un reclam important per al turisme cultural. Però, al mateix temps, no és un art senzill de comprendre. D’una banda, les claus d’interpretació ja no formen part dels nostres codis culturals i ideològics: cal anar-les a cercar en el que passava, es pensava i es volia en aquell moment. D’altra banda, la realitat del patrimoni tal com ens ha arribat també hi afegeix dificultats. Crec que s’ha d’aprofitar aquesta «popularitat» del romànic perquè hi ha molta feina per fer pel que fa a la manera com expliquem als visitants, turistes i persones interessades els resultats de les recerques més recents sobre el romànic, com utilitzem les eines que tenim disponibles al segle XXI i com acostem aquest patrimoni al públic d’avui (turisme de procedències diverses, multiculturalitat, etc.). I, sobretot, com expliquem unes esglésies les pintures murals de les quals es troben fragmentades entre un o més museus i col·leccions i, a vegades, amb parts conservades encara a l’edifici. |
|
|
Magí Camps, membre de la Secció Filològica, publica el llibre Parla’m amb estil
Cada persona té un estil. A l’hora de fer servir la llengua, també. Magí Camps, membre de la Secció Filològica de l’Institut d’Estudis Catalans (IEC), ens convida a ser conscients de la llengua que utilitzem i per què triem una paraula o expressió i no unes altres. Si volem ser bons usuaris de la nostra llengua i transmetre amb claredat allò que volem dir, no ho podem fer sense polir el nostre llenguatge, la nostra manera de parlar. |
L’autor tracta sobre eufemismes i objectivitat, llenguatge sexista i inclusiu, normativa, bones transgressions i errors greus, argot importat i neologismes, traducció automàtica, domini de la llengua i escriptors estrella.
Parla’m amb estil, doncs, parla de les dèries lingüístiques de Magí Camps, filòleg per la Universitat de Barcelona i periodista per la Universitat Autònoma de Barcelona, que ha desenvolupat la seva vida professional a La Vanguardia. Ha estat el responsable lingüístic del diari i ara fa de periodista cultural. També és professor de traducció periodística de la Facultat de Traducció i Interpretació de la Universitat Pompeu Fabra, col·labora amb SER Catalunya i és membre de la Secció Filològica de l’IEC. |
|
|
Se celebren les I Jornades de Biologia de Girona de la Societat Catalana de Biologia
Els dies 16 i 17 de setembre, la Secció de la Societat Catalana de Biologia (SCB) a Girona ha organitzat les I Jornades de Biologia de Girona, un esdeveniment que estava programat per al mes de març i que es va ajornar a causa de la pandèmia de COVID-19. Les sessions han comptat amb més de vint conferències en format virtual i més de seixanta assistents. |
La SCB, filial de l’Institut d’Estudis Catalans (IEC), compta amb vuit seccions territorials i la de Girona és una de les de creació més recent. Els organitzadors d’aquesta secció han volgut que aquestes I Jornades de Biologia de Girona fossin una realitat i han mantingut el programa de conferències adaptant-lo al format virtual.
Investigadors de diferents centres —majoritàriament de la Universitat de Girona (UdG), però també de l’Institut d’Investigació Biomèdica de Girona (IDIBGI) o de l’Hospital Universitari Doctor Josep Trueta— han protagonitzat aquesta trobada virtual, en què han compartit i discutit els resultats dels seus projectes. Les vint-i-dues conferències han abastat un ventall ben ampli de temàtiques dins les ciències biològiques, incloent-hi biologia del càncer, biologia de la reproducció, biologia vegetal, microbiologia, biologia animal, neurobiologia, genètica molecular i biologia cel·lular i molecular.
Els seus organitzadors, Elisabeth Pinart, investigadora del Grup de Biotecnologia de la Reproducció Animal i Humana (TechnoSperm) de l’Institut de Tecnologia Agroalimentària i del Departament de Biologia de la UdG, i Enric Verdú, investigador del Grup de Recerca d’Anatomia Clínica, Embriologia i Neurociència (NEOMA) del Departament de Ciències Mèdiques, també de la UdG, han destacat el caràcter interdisciplinari de les Jornades i l’èxit de participació en uns moments complicats per a l’organització d’esdeveniments, en els quals els espais de trobada i debat es fan més necessaris que mai, especialment en l’àmbit científic. |
|
|
«Durant la darrera dècada de segle XIX la meitat de la població de Catalunya encara no devia saber el castellà»
És una de les principals conclusions de l’estudi «El procés de bilingüització a Catalunya en el segle XX a partir de testimonis orals», publicat en el número 30 de Treballs de Sociolingüística Catalana, l’anuari de la Societat Catalana de Sociolingüística, filial de l’Institut d’Estudis Catalans (IEC). La investigació ha comptat amb cinquanta-cinc testimonis, nascuts abans del 1930, per la qual cosa tots tenen més de noranta anys, que relaten com i quan van adquirir el castellà.
Els seus autors són Mireia Galindo Solé i Carles de Rosselló Peralta, membres de la Societat Catalana de Sociolingüística (SOCS), i Francesc Bernat i Baltrons, membre de la Societat Catalana de Llengua i Literatura (SCLL), també filial de l’IEC. N’hem parlat amb tots tres, investigadors del Centre de Recerca en Sociolingüística i Comunicació (CUSC) de la Universitat de Barcelona. |
En el vostre treball, d’entrada, parleu de la urgència i la necessitat d’un estudi d’aquestes característiques. Esmenteu raons temporals i biològiques, així com motius històrics i polítics. Quins són?
Carles: La urgència temporal està condicionada per l’edat dels informants. Nosaltres volíem estudiar el procés d’extensió del castellà a Catalunya entre persones de classes populars i mitjanes, i com això va transformar les seves pràctiques lingüístiques. Per fer-ho, volíem entrevistar les persones de la primera generació que ho va viure de manera general, la nascuda en les dècades de 1910 i 1920. Aquestes veus, per llei de vida, s’apaguen; per tant, era la darrera oportunitat per a recollir les seves percepcions i experiències. I aquestes veus el que ens diuen és que el castellà durant la seva infantesa, i sobretot en el pla oral, no formava part de les seves vides quotidianes: o no en sabien o no tenien amb qui parlar-lo. Això contrasta amb la idea difosa des de determinades posicions ideològiques que els catalans —el conjunt de la població— parlen el castellà des de fa segles. A partir del que han explicat els informants sabem que no és així.
Per a entendre el procés de bilingüització de la població catalana amb el castellà entre els segles XIX i XX, cal partir de les conseqüències de la Revolució Francesa, de 1789. Quines claus lingüístiques trobem en aquest conflicte?
Francesc: Amb la Revolució Francesa (la primera de les revolucions liberals burgeses europees) comença la construcció dels nous estats nació. Això explica que les noves elits burgeses emprenguin una política destinada a fer que el conjunt dels ciutadans d’un estat (és a dir, la nació) se senti part integrant d’un projecte comú, cosa que implica necessàriament, segons els revolucionaris francesos, l’homogeneïtzació lingüística de tota la població. Pretenien, doncs, que tota la població abandonés les llengües i varietats tradicionals a favor de la llengua nacional (en aquest cas, el francès).
La majoria dels estats nació que sorgiran a Europa al llarg del segle XIX copiaran aquest model amb els mateixos objectius, amb la qual cosa es fa un salt qualitatiu i quantitatiu importantíssim, perquè fins a aquell moment la política lingüística només havia afectat les elits.
L’estudi se centra en l’extensió de l’escolarització obligatòria durant el segle XIX. Va ser l’eina principal dels estats per a implantar la llengua nacional? Va ser més lenta la implantació del castellà a Catalunya que el d’altres llengües nacionals en països com França o Itàlia? Per què va ser així?
Francesc: En el cas d’Espanya, i a diferència del que succeïa a França o Itàlia, el procés de nacionalització durant el segle XIX és lent i superficial. La poca eficàcia del model de construcció nacional espanyol es fa palesa, per exemple, en les altes taxes d’analfabetisme, ja que l’Estat no va invertir prou recursos en aquesta institució, que era clau per a la difusió del projecte nacional i del castellà. Com que l’escolarització implicava aprendre castellà, ser analfabet a la Catalunya del segle XIX significava necessàriament ser monolingüe en català. En conseqüència, si el 1900 el 53 % de la població catalana encara era analfabeta, això vol dir que la majoria dels catalans encara no sabia castellà. Malgrat aquestes deficiències, és cert que a partir de la segona meitat del segle XIX l’escola nacional espanyola aconsegueix a poc a poc que la població de Catalunya vagi aprenent gradualment el castellà, tot i que a un ritme molt lent i amb mancances significatives fins ben entrat el segle XX.
Quines altres estratègies van tenir en aquell moment els estats per a implantar la llengua nacional i quina importància tenia aquest objectiu?
Francesc: Els instruments més habituals amb què els estats difonen la llengua nacional són l’escola, una Administració centralitzada, el servei militar obligatori i mesures legals per a excloure la resta de varietats lingüístiques dels àmbits públics. A més de l’acció dels estats nació, les transformacions socioeconòmiques i demogràfiques derivades de la implantació del capitalisme també van facilitar molt l’adopció gradual de les llengües nacionals. L’objectiu era aconseguir una societat homogènia que se sentís identificada amb l’estat nació, un projecte comú sense el qual creien que no es podia assolir el progrés social. Evidentment, és una idea que parteix de la premissa que la diversitat lingüística i cultural és un impediment per al desenvolupament de la societat capitalista tal com l’entenien els liberals.
Gairebé tots els informants declaren que els seus avis no coneixien el castellà. Per quins motius?
Mireia: Els seus avis, nascuts en les dècades de 1850 i 1860, tenien molt poc contacte amb el castellà, per dues raons. D’una banda, perquè tenien poques oportunitats per a interactuar amb parlants de primera llengua castellana (hem de tenir en compte que el 1920, primer any del qual tenim dades, el percentatge de població de Catalunya nascuda en territoris no catalanòfons de l’Estat espanyol era inferior al 9 % i, vint o trenta anys abans, aquest percentatge era sensiblement inferior). D’altra banda, perquè havien tingut poc accés a l’escolarització, un focus importantíssim de castellanització. Ho demostra l’índex d’analfabetisme a Catalunya, que el 1887 se situava en el 60 %.
Poseu-nos algun exemple significatiu que il·lustri aquest desconeixement.
Mireia: Una informant de la Catalunya Central ens explica que, durant la retirada de l’exèrcit republicà, uns soldats van demanar a la seva àvia una sartén. «Abuela, ¿no tiene una sartén?», diu que li van preguntar. I la seva àvia els va etzibar: «Què vol ara aquest ximple, una serp?». Un altre testimoni, en aquest cas del Penedès, relata com uns caçadors de Barcelona van preguntar a la seva mare per l’abundància de perdius a la zona. «¿Hay muchas perdices por aquí?», explica que li van dir. I la mare, que no entenia gaire el castellà, va confondre perdices per bardisses, i els va respondre: «De bardisses hay, sí».
Les dades demostren que els primers casos de bilingüització es donen en zones urbanes i en capes més o menys benestants. Per què va ser així?
Mireia: Les elits i les classes dirigents autòctones sempre són les capdavanteres en tot procés de substitució lingüística. En el cas català, va ser a partir del segle XVI que les elits van adoptar aquest lideratge en l’aprenentatge de castellà, i no va ser fins ben entrada la segona meitat del segle XIX, amb l’acció dels governs liberals, que les capes mitjanes i populars van començar a saber castellà. De fet, la posició capdavantera de les capes benestants urbanes en el procés de castellanització s’ha observat en altres territoris, no només a territoris catalanòfons, sinó també a Escòcia o a Occitània, per posar-ne dos exemples.
Ja entrats els anys trenta del segle XX, els catalans comencen a tenir més contacte amb el castellà. En quines circumstàncies? Com ho van encaixar? Va ser un procés natural?
Mireia: A partir del primer terç del segle XX es produeixen dues circumstàncies que intensifiquen el contacte dels catalans amb el castellà. Una és que la relació amb persones de primera llengua castellana es fa més general, ja sigui perquè els nostres informants van a altres punts del territori espanyol (per exemple, a fer el servei militar), ja sigui perquè el percentatge d’habitants de Catalunya nascuts fora de les zones catalanòfones registra un increment. L’altra circumstància té a veure amb l’augment de l’accés a l’escolarització, que, com hem dit, implicava aprendre castellà. Penseu que el 1940, a Catalunya, els índexs d’analfabetisme se situaven en el 14 %, un percentatge força allunyat d’aquell 60 % del 1887. Com ho van encaixar? Per a la majoria dels informants, la penetració del castellà en les seves vides i en el seu entorn no va ser traumàtica: en aquell moment, molts ho van percebre com el que tocava o el que s’havia de fer; d’altres com un enriquiment del seu bagatge cultural. Però no oblidem que eren nens, no adults. Tanmateix, amb la distància dels anys i després d’haver viscut la repressió franquista, conclouen que tot plegat va ser fruit d’una imposició més o menys encoberta, i no un procés benèvol com sempre havien cregut.
La introducció cada cop més important del castellà va alertar el catalanisme, que ha intentat tenir cura del català. En quina mesura s’ha aconseguit? En quin període s’ha tingut més èxit?
Carles: El català va resistir quaranta anys una dictadura que perseguia l’escolarització i qualsevol manifestació cultural en aquest idioma. Això parla bé de la capacitat de resiliència, de l’adhesió dels parlants a la seva llengua en una època tan difícil. Ara, és indiscutible que, des d’un punt de vista sociolingüístic, hi ha un abans i un després del franquisme. El català ha quedat desplaçat de la primera a la segona posició com a llengua habitual, i fer-ho possible ha estat fruit de diversos factors: una política lingüística contrària i repressiva, immigracions massives que arribaven sense coneixements previs de català, impossibilitat de construir estructures per a acollir-los lingüísticament, la consolidació de la norma de convergència al castellà, etc. Durant el període democràtic s’ha bilingüitzat la gran majoria de la població, un procés molt important per al futur de la llengua. Però és evident que no és suficient, i el repte principal el tenim ara a l’hora de fer de nou del català la llengua hegemònica del país, en el marc d’una població global i poliglota que ens allunya definitivament de la societat que van conèixer els nostres informants.
L’estudi forma part del projecte «L’evolució (inter)generacional de les bilingüitzacions: contextos, manteniment i substitució lingüístics», de la Universitat de Barcelona, dirigit per Emili Boix-Fuster. L’article publicat a la revista Treballs de Sociolingüística Catalana inclou un primer resum d’una part dels resultats finals. |
|
|
L’Institut d’Estudis Catalans estrena un compte d’Instagram
El compte d’Instagram (institutestudiscatalans) s’inaugurarà aquest divendres, 11 de setembre, coincidint amb la Diada Nacional de Catalunya. L’objectiu d’aquest nou canal de comunicació és mostrar la riquesa històrica i arquitectònica de la seu de l’Institut d’Estudis Catalans (IEC), ubicada a la Casa de Convalescència, un magnífic edifici civil del segle XVII, a més d’aprofundir en l’activitat de l’Institut en l’àmbit de les ciències, les humanitats i la llengua catalana. |
El recinte estava destinat a la convalescència dels malalts procedents de l’Hospital de la Santa Creu adjacent. Es tracta d’una joia arquitectònica, plena de racons singulars. En el nou compte d’Instagram de l’IEC, la ciutadania podrà conèixer la història i les característiques dels diferents espais de l’edifici i de les peces d’art que inclou: escultures, murals, quadres i revestiments.
El claustre i els seus detalls ornamentals, les llegendes entorn del finançament de l’edifici, les històries dels primers anys, la capella o el Jardí Mercè Rodoreda són alguns dels temes que aniran omplint aquesta nova xarxa social.
El compte d’Instagram de l’IEC se suma a la presència que ja té l’IEC a xarxes socials, amb un compte a Twitter (@iec) i una pàgina a Facebook (@InstitutEstudisCatalans).
|
|
|
|
|
