En el vostre treball, d’entrada, parleu de la urgència i la necessitat d’un estudi d’aquestes característiques. Esmenteu raons temporals i biològiques, així com motius històrics i polítics. Quins són?
Carles: La urgència temporal està condicionada per l’edat dels informants. Nosaltres volíem estudiar el procés d’extensió del castellà a Catalunya entre persones de classes populars i mitjanes, i com això va transformar les seves pràctiques lingüístiques. Per fer-ho, volíem entrevistar les persones de la primera generació que ho va viure de manera general, la nascuda en les dècades de 1910 i 1920. Aquestes veus, per llei de vida, s’apaguen; per tant, era la darrera oportunitat per a recollir les seves percepcions i experiències. I aquestes veus el que ens diuen és que el castellà durant la seva infantesa, i sobretot en el pla oral, no formava part de les seves vides quotidianes: o no en sabien o no tenien amb qui parlar-lo. Això contrasta amb la idea difosa des de determinades posicions ideològiques que els catalans —el conjunt de la població— parlen el castellà des de fa segles. A partir del que han explicat els informants sabem que no és així.
Per a entendre el procés de bilingüització de la població catalana amb el castellà entre els segles XIX i XX, cal partir de les conseqüències de la Revolució Francesa, de 1789. Quines claus lingüístiques trobem en aquest conflicte?
Francesc: Amb la Revolució Francesa (la primera de les revolucions liberals burgeses europees) comença la construcció dels nous estats nació. Això explica que les noves elits burgeses emprenguin una política destinada a fer que el conjunt dels ciutadans d’un estat (és a dir, la nació) se senti part integrant d’un projecte comú, cosa que implica necessàriament, segons els revolucionaris francesos, l’homogeneïtzació lingüística de tota la població. Pretenien, doncs, que tota la població abandonés les llengües i varietats tradicionals a favor de la llengua nacional (en aquest cas, el francès).
La majoria dels estats nació que sorgiran a Europa al llarg del segle XIX copiaran aquest model amb els mateixos objectius, amb la qual cosa es fa un salt qualitatiu i quantitatiu importantíssim, perquè fins a aquell moment la política lingüística només havia afectat les elits.
L’estudi se centra en l’extensió de l’escolarització obligatòria durant el segle XIX. Va ser l’eina principal dels estats per a implantar la llengua nacional? Va ser més lenta la implantació del castellà a Catalunya que el d’altres llengües nacionals en països com França o Itàlia? Per què va ser així?
Francesc: En el cas d’Espanya, i a diferència del que succeïa a França o Itàlia, el procés de nacionalització durant el segle XIX és lent i superficial. La poca eficàcia del model de construcció nacional espanyol es fa palesa, per exemple, en les altes taxes d’analfabetisme, ja que l’Estat no va invertir prou recursos en aquesta institució, que era clau per a la difusió del projecte nacional i del castellà. Com que l’escolarització implicava aprendre castellà, ser analfabet a la Catalunya del segle XIX significava necessàriament ser monolingüe en català. En conseqüència, si el 1900 el 53 % de la població catalana encara era analfabeta, això vol dir que la majoria dels catalans encara no sabia castellà. Malgrat aquestes deficiències, és cert que a partir de la segona meitat del segle XIX l’escola nacional espanyola aconsegueix a poc a poc que la població de Catalunya vagi aprenent gradualment el castellà, tot i que a un ritme molt lent i amb mancances significatives fins ben entrat el segle XX.
Quines altres estratègies van tenir en aquell moment els estats per a implantar la llengua nacional i quina importància tenia aquest objectiu?
Francesc: Els instruments més habituals amb què els estats difonen la llengua nacional són l’escola, una Administració centralitzada, el servei militar obligatori i mesures legals per a excloure la resta de varietats lingüístiques dels àmbits públics. A més de l’acció dels estats nació, les transformacions socioeconòmiques i demogràfiques derivades de la implantació del capitalisme també van facilitar molt l’adopció gradual de les llengües nacionals. L’objectiu era aconseguir una societat homogènia que se sentís identificada amb l’estat nació, un projecte comú sense el qual creien que no es podia assolir el progrés social. Evidentment, és una idea que parteix de la premissa que la diversitat lingüística i cultural és un impediment per al desenvolupament de la societat capitalista tal com l’entenien els liberals.
Gairebé tots els informants declaren que els seus avis no coneixien el castellà. Per quins motius?
Mireia: Els seus avis, nascuts en les dècades de 1850 i 1860, tenien molt poc contacte amb el castellà, per dues raons. D’una banda, perquè tenien poques oportunitats per a interactuar amb parlants de primera llengua castellana (hem de tenir en compte que el 1920, primer any del qual tenim dades, el percentatge de població de Catalunya nascuda en territoris no catalanòfons de l’Estat espanyol era inferior al 9 % i, vint o trenta anys abans, aquest percentatge era sensiblement inferior). D’altra banda, perquè havien tingut poc accés a l’escolarització, un focus importantíssim de castellanització. Ho demostra l’índex d’analfabetisme a Catalunya, que el 1887 se situava en el 60 %.
Poseu-nos algun exemple significatiu que il·lustri aquest desconeixement.
Mireia: Una informant de la Catalunya Central ens explica que, durant la retirada de l’exèrcit republicà, uns soldats van demanar a la seva àvia una sartén. «Abuela, ¿no tiene una sartén?», diu que li van preguntar. I la seva àvia els va etzibar: «Què vol ara aquest ximple, una serp?». Un altre testimoni, en aquest cas del Penedès, relata com uns caçadors de Barcelona van preguntar a la seva mare per l’abundància de perdius a la zona. «¿Hay muchas perdices por aquí?», explica que li van dir. I la mare, que no entenia gaire el castellà, va confondre perdices per bardisses, i els va respondre: «De bardisses hay, sí».
Les dades demostren que els primers casos de bilingüització es donen en zones urbanes i en capes més o menys benestants. Per què va ser així?
Mireia: Les elits i les classes dirigents autòctones sempre són les capdavanteres en tot procés de substitució lingüística. En el cas català, va ser a partir del segle XVI que les elits van adoptar aquest lideratge en l’aprenentatge de castellà, i no va ser fins ben entrada la segona meitat del segle XIX, amb l’acció dels governs liberals, que les capes mitjanes i populars van començar a saber castellà. De fet, la posició capdavantera de les capes benestants urbanes en el procés de castellanització s’ha observat en altres territoris, no només a territoris catalanòfons, sinó també a Escòcia o a Occitània, per posar-ne dos exemples.
Ja entrats els anys trenta del segle XX, els catalans comencen a tenir més contacte amb el castellà. En quines circumstàncies? Com ho van encaixar? Va ser un procés natural?
Mireia: A partir del primer terç del segle XX es produeixen dues circumstàncies que intensifiquen el contacte dels catalans amb el castellà. Una és que la relació amb persones de primera llengua castellana es fa més general, ja sigui perquè els nostres informants van a altres punts del territori espanyol (per exemple, a fer el servei militar), ja sigui perquè el percentatge d’habitants de Catalunya nascuts fora de les zones catalanòfones registra un increment. L’altra circumstància té a veure amb l’augment de l’accés a l’escolarització, que, com hem dit, implicava aprendre castellà. Penseu que el 1940, a Catalunya, els índexs d’analfabetisme se situaven en el 14 %, un percentatge força allunyat d’aquell 60 % del 1887. Com ho van encaixar? Per a la majoria dels informants, la penetració del castellà en les seves vides i en el seu entorn no va ser traumàtica: en aquell moment, molts ho van percebre com el que tocava o el que s’havia de fer; d’altres com un enriquiment del seu bagatge cultural. Però no oblidem que eren nens, no adults. Tanmateix, amb la distància dels anys i després d’haver viscut la repressió franquista, conclouen que tot plegat va ser fruit d’una imposició més o menys encoberta, i no un procés benèvol com sempre havien cregut.
La introducció cada cop més important del castellà va alertar el catalanisme, que ha intentat tenir cura del català. En quina mesura s’ha aconseguit? En quin període s’ha tingut més èxit?
Carles: El català va resistir quaranta anys una dictadura que perseguia l’escolarització i qualsevol manifestació cultural en aquest idioma. Això parla bé de la capacitat de resiliència, de l’adhesió dels parlants a la seva llengua en una època tan difícil. Ara, és indiscutible que, des d’un punt de vista sociolingüístic, hi ha un abans i un després del franquisme. El català ha quedat desplaçat de la primera a la segona posició com a llengua habitual, i fer-ho possible ha estat fruit de diversos factors: una política lingüística contrària i repressiva, immigracions massives que arribaven sense coneixements previs de català, impossibilitat de construir estructures per a acollir-los lingüísticament, la consolidació de la norma de convergència al castellà, etc. Durant el període democràtic s’ha bilingüitzat la gran majoria de la població, un procés molt important per al futur de la llengua. Però és evident que no és suficient, i el repte principal el tenim ara a l’hora de fer de nou del català la llengua hegemònica del país, en el marc d’una població global i poliglota que ens allunya definitivament de la societat que van conèixer els nostres informants.
L’estudi forma part del projecte «L’evolució (inter)generacional de les bilingüitzacions: contextos, manteniment i substitució lingüístics», de la Universitat de Barcelona, dirigit per Emili Boix-Fuster. L’article publicat a la revista Treballs de Sociolingüística Catalana inclou un primer resum d’una part dels resultats finals. |
