L’IEC va muntar aquesta missió per a recopilar informació històrica, artística i jurídica que serviria per a estudis posteriors. Integraven l’expedició dos membres de l’Institut: el prestigiós arquitecte Josep Puig i Cadafalch i el jurista Guillem M. de Brocà, als quals se sumaven mossèn Josep Gudiol (conservador del Museu Episcopal de Vic), l’arquitecte Josep Goday i el fotògraf Adolf Mas. El 1907, l’any de la missió, va ser l’any de fundació de l’IEC. Com es va gestar una missió tan important quan la institució tot just començava a caminar?
Justament és la primera iniciativa que es proposa en la reunió constitutiva de l’IEC, celebrada el 5 de juliol d’aquell any: Josep Puig i Cadafalch indica la necessitat d’estudiar el que ara anomenem patrimoni cultural d’algunes comarques pirinenques de les quals es tenia poca informació. Se li va encarregar que aportés una proposta detallada i un pressupost, cosa que va fer en la reunió del 2 d’agost; seguidament, es van aprovar la iniciativa, el pressupost i la composició del grup d’expedicionaris, sota la direcció de Puig i Cadafalch, i a finals de mes ja sortien.
En aquell moment, a principis del segle XX, s’havien fet famoses a tot el món missions científiques enviades per entitats dedicades a la història i la geografia, com la Royal Geographical Society. L’IEC s’hi va inspirar?
No ho sabem del cert. El que sí que coneixem és la importància que des de feia anys tenia a Catalunya l’excursionisme científic. És lògic si tenim en compte quines eren les vies de comunicació i els mitjans de transport de l’època i que, per a conèixer aspectes com ara el patrimoni cultural del territori, calia emprendre llargues excursions. Puig i Cadafalch i Gudiol eren membres del Centre Excursionista de Catalunya (CEC).
Les publicacions del butlletí del CEC van tenir un paper molt important. Ja el 1897, Lluís Marià Vidal havia publicat fotografies de la Vall de Boí i de les esglésies d’Erill la Vall i Sant Climent de Taüll. En el cas de la Vall d’Aran i la Ribagorça, cal destacar les publicacions de Juli Soler Santaló del 1906 i, per al Pirineu de Lleida, les de Ceferí Rocafort. A més a més, a la Vall de Boí hi havia en funcionament el balneari de Caldes, conegut i freqüentat per la burgesia barcelonina, per exemple, per Guillem M. de Brocà. No és casualitat que essent membre de l’IEC s’incorporés a l’expedició: coneixia molt bé aquelles valls pirinenques.
Tanmateix, hi ha una altra circumstància molt important que probablement també va ser determinant en l’organització de l’expedició. Si ens fixem en l’itinerari que van seguir, era molt semblant a l’excursió que havia fet el 1906 Lluís Domènech i Montaner fins a la Vall d’Aran. Va ser una excursió programada des de l’Escola d’Arquitectura de Barcelona i que era coneguda, com a mínim, per Puig i Cadafalch. Des de feia anys, Domènech i Montaner recopilava materials sobre el romànic per a fer-ne un llibre i el 1904 havia recorregut les valls del Pallars i la Vall de Boí.
Domènech i Montaner es va avançar a l’IEC en la redescoberta d’aquest patrimoni. Per què no ho va publicar? Com és que no es va donar a conèixer aquest material fins al segle XXI?
Lluís Domènech i Montaner va fer tota una sèrie d’excursions científiques per Catalunya per a fotografiar i documentar el patrimoni. En certa manera, era treball de camp que formava part de l’ensenyament pràctic de l’Escola d’Arquitectura. A partir del 1901, Domènech es va centrar en el romànic i, durant les excursions recollia anotacions, feia plantes dels edificis i fotografies amb l’objectiu de fer un llibre sobre l’art romànic català. I això se sabia perquè n’havia fet conferències, per exemple a l’Ateneu Barcelonès (1905). Les raons per les quals el llibre no es va acabar —hi havia parts redactades— i tots aquests materials van restar guardats fins que no van ser donats per la família a l’arxiu històric del Col·legi d’Arquitectes tenen a veure molt probablement amb el distanciament amb Puig i Cadafalch, que havia sigut el seu alumne i amb qui havia col·laborat. Puig va presentar, justament el 1907, una obra al prestigiós Premi Martorell de l’Ajuntament de Barcelona, i el va guanyar: una història de l’arquitectura romànica catalana. Tant Domènech com Pijoan s’hi refereixen críticament: s’havia premiat una obra encara no escrita. És l’obra que després va publicar l’IEC en diversos volums entre 1909 i 1918.
Com es va finançar l’expedició, que no tenia interès econòmic?
El pressupost de l’expedició, «tirant llarg» tal com consta en el llibre d’actes, era de 3.500 pessetes d’aquell moment i les va aportar l’IEC. Aquesta xifra, dita així, no ens diu gran cosa; tanmateix, podríem suposar, sense que es pugui fer una traducció a una quantitat exacta, que avui podrien ser aproximadament 20.000 €. Tot i que el pressupost no estava desglossat, cal imaginar que incloïa els mitjans de transport diversos, l’allotjament i la manutenció. A més a més, els membres de l’expedició van cobrar una retribució, de la qual desconeixem l’import. Al final, van sobrar 722 pessetes.
El fet de tenir l’aval dels bisbes va comportar algun avantatge inesperat, com ara poder entrar en una de les esglésies per la finestra…
Efectivament, necessitaven documentació acreditativa dels permisos no només per a entrar a les esglésies, sinó per a mostrar-la al rector en cada població per tal que els deixés accedir a tots els racons: a darrere els retaules, a les sagristies, a sobre les voltes o, fins i tot, per a aixecar les teles que cobrien els antependis (o frontals) dels altars. També per a les fotografies, moltes de les quals es van fer portant les imatges, els objectes i els antependis a fora de l’església, per tenir una bona il·luminació. Aquests permisos els tenien i en aquesta qüestió Josep Gudiol degué tenir un paper fonamental. Però a Santa Maria d’Ovarra es van trobar l’església tancada i sembla que ningú els la va obrir. No es podien entretenir perquè el programa era molt ajustat. Així és que van decidir entrar per la finestra! Tenien permís; per tant, van considerar que era una opció viable, i va ser Josep Gudiol qui va accedir a l’església d’aquesta manera.
Com es va despertar l’interès pel romànic, que fins a principis del segle XX no interessava gaire?
El romànic no es comença a definir, identificar, estudiar i, per tant, a valorar fins a començament del segle XIX, sobretot a França. És el resultat d’un interès nou per l’edat mitjana, que farà també que, al llarg d’aquest segle, els museus i els col·leccionistes adquireixin obres medievals. A Catalunya, aquest interès pel romànic l’hem de situar ja a la segona meitat del segle XIX, en el marc de la Renaixença i de l’interès per l’estudi de la història, l’art i la cultura catalanes. En són fites importants la restauració de Ripoll o algunes de les obres que entren a formar part del Museu Episcopal de Vic, entre les quals hi ha alguns antependis romànics, que es van exposar a l’Exposició Universal de Barcelona del 1888. En són també indicis interessants algunes publicacions de finals del segle XIX i inicis del XX. Entre elles, Notes sobre l’art religiós del Rosselló, de Jean-Auguste Brutails, publicat el 1892-1893 i traduït al català el 1901, o les Nocions d’arqueologia sagrada catalana, de Josep Gudiol. És la primera història de l’art català, des de la perspectiva de l’art religiós, publicada el 1902. Tot i que s’inspira en un manual més general escrit en castellà el 1867 en què el romànic era pràcticament absent, Gudiol no només li dedica un espai important, sinó que l’identifica com l’«estil nacional». L’excursionisme científic, com ja he dit, també hi va tenir un paper destacat juntament amb les publicacions dels centres excursionistes catalans. El 1902 també es va celebrar l’«Exposició d’Art Antic», en la qual es van exposar diverses obres romàniques, ara també del Museu Diocesà de Lleida. En els primers anys del segle XX, la Junta de Museus de Barcelona va començar a comprar obres romàniques als antiquaris, però el pressupost era molt limitat i van decidir, a partir de 1906, anar-les a comprar directament a les parròquies. És així com, també des del Museu i per iniciativa de Josep Pijoan, es van organitzar expedicions a esglésies de la Cerdanya i de la Seu d’Urgell per a comprar obres d’art i mobles.
Com va arribar a l’IEC la notícia que al Pirineu es conservaven peces importants del romànic i que s’estaven malvenent? Van tenir temptacions de comprar-ho?
L’adquisició d’obres d’art no es trobava entre els objectius de l’expedició: era una «missió científica». El pressupost segur que no ho preveia i, a més a més, la logística que havien preparat tampoc no ho tenia previst. Dit això, cal tenir present que Gudiol era el conservador del Museu Episcopal de Vic (MEV) i, per exemple, va quedar molt impressionat amb les imatges romàniques de gran format dels grups escultòrics del davallament: primer, amb el grup sencer que van descobrir a Erill la Vall i, després, amb les figures de Santa Maria de Taüll i Durro. El 1911 el MEV va comprar cinc de les set figures del davallament d’Erill i en la memòria del Museu d’aquell any Gudiol rememora la impressió que li va causar aquella descoberta. Però les altres dues ja estaven en unes altres mans i van acabar al MNAC amb l’adquisició de la col·lecció Plandiura el 1932.
Què va passar amb l’art redescobert un cop inventariat?
Els expedicionaris no en van fer exactament un inventari: no tenien prou temps. Gudiol va anotar tot allò que segons ell tenia interès en les esglésies, però no tot ni amb els mateixos detalls. Per exemple, no esmenta tots els retaules, però les seves notes constitueixen la llista més aproximada que tenim de com estaven les esglésies en aquell moment.
El 1907 també es va posar en marxa una iniciativa de Josep Pijoan i la Junta de Museus, que va implicar l’IEC un cop constituït: la publicació en fascicles de Les pintures murals catalanes. L’edició va ser assumida per l’IEC i va començar a sortir el mateix 1907, amb la qual cosa fou la primera publicació de l’Institut. Els fascicles incorporaven estudis dels edificis, amb plantes i fotografies i làmines en color amb les reproduccions de les pintures murals encarregades a pintors, sobretot a Joan Vallhonrat. El 1911 es va publicar el tercer fascicle, dedicat a Sant Climent i Santa Maria de Taüll, Sant Joan de Boí i Santa Maria d’Àneu. Incorporava les plantes i alçats i les fotografies fetes en l’expedició de 1907, així com l’estudi de les pintures que després va fer Gudiol.
Els comerciants no van trigar a arribar a la Ribagorça i la Vall d’Aran i van comprar tot allò que van poder, com ja hem vist en el cas del davallament d’Erill. Compraven sempre objectes mobles fins al 1919, moment en què van comprar tota la pintura mural romànica que es coneixia a través dels fascicles i van contractar tècnics italians especialistes en arrencaments de pintura mural. Ara es tractava d’endur-se la «pell romànica» d’aquelles esglésies. Després de l’arrencament de les pintures de Santa Maria de Mur, el Museu de Barcelona va intervenir i va passar a ser el comprador de les pintures. Aquestes es van arrencar entre el 1920 i el 1923 i formen la magnífica col·lecció del MNAC.
D’aquella missió en conservem fotos, apunts i dibuixos que en són un testimoni excepcional. Se n’han fet exposicions per a commemorar-ne el centenari. Es coneix prou aquella gesta? S’hauria de reivindicar més?
Deixant de banda les dificultats en els desplaçaments, sobretot entre una vall i una altra —van tenir força dificultats per a arribar a la Vall de Boí des de la Vall d’Aran—, jo no ho consideraria una «gesta» perquè, com ja he comentat, no van ser els primers. Ara bé, la importància de l’expedició de l’IEC és indiscutible, perquè va aportar tota una sèrie de fotografies, dibuixos, quaderns de notes i estudis que donen a conèixer un seguit d’esglésies d’ambdós vessants dels Pirineus, moltes d’elles romàniques, en l’estat en què es trobaven en aquell moment. S’hi conservaven pintures, retaules, mobiliari, indumentària, objectes i imatges d’època romànica però també posteriors. És una «instantània» extraordinàriament interessant, feta abans que al llarg del segle XX es produïssin canvis molt importants: va ser a partir de llavors que els comerciants van començar a comprar obres, que anys més tard s’arrencarien les pintures murals i que es desmantellarien els contextos litúrgics durant la Guerra Civil.
Des del centenari sobretot, l’expedició és força coneguda. Ha sigut objecte de diverses exposicions. El MNAC hi va dedicar un petit apartat en l’exposició del 2001 «Puig i Cadafalch i la col·lecció de pintura romànica del MNAC»; el Museu Episcopal de Vic va tractar l’expedició una mica més extensament el 2007 en l’exposició «Gilabertus. Un viatge decisiu a la descoberta del romànic»; finalment, l’exposició monogràfica més extensa i amb més repercussió perquè va ser itinerant és l’organitzada per la Fundació La Caixa i l’Institut Amatller d’Art Hispànic el 2008 sota el títol «La missió arqueològica del 1907 als Pirineus». En aquest darrer cas, el catàleg té molt interès perquè s’hi publiquen els quaderns de notes de Puig i de Gudiol i totes les fotografies que va fer Adolf Mas.
El 2013 vam publicar, amb Milagros Guardia, el llibre El Pirineu romànic vist per Josep Gudiol i Emili Gandia (Tremp: Garsineu Edicions), que inclou un estudi renovat de l’expedició del 1907 després de la troballa que vam fer a l’Arxiu Històric de l’IEC de la memòria que Josep Gudiol va escriure just a la tornada de l’expedició. Hi expliquem l’expedició minuciosament i la contextualitzem; el llibre també inclou la transcripció i l’edició del manuscrit de Gudiol.
L’expedició va ser l’inici d’una sèrie de projectes que van suposar, entre el 1907 i el 1936, un formidable treball de recuperació i catalogació del patrimoni històric, artístic i científic. Ho van fer bé? Tenim un bon inventari? Queden coses per descobrir?
No podem valorar si la feina feta fa més de cent anys es va fer bé, perquè aquesta avaluació la faríem des dels nostres criteris, que no necessàriament eren els d’aquell moment. Van fer molt i ho van fer com van considerar que ho havien de fer. El que ens pertoca és estudiar i conèixer el millor possible què es va fer i en quines circumstàncies es van fer les coses. Darrere hi ha un context, uns mitjans, unes iniciatives personals diverses i no sempre coincidents… El que sí que podem dir és que a Catalunya en aquells anys es va fer una feina ingent en l’exploració, l’estudi, les publicacions, el salvament del patrimoni, la formació de col·leccions per part de museus, les presentacions museogràfiques, etc. És un període d’un gran interès, com ja és conegut, i no només des del punt de vista del patrimoni. Tota aquesta dinàmica va quedar estroncada amb la Guerra Civil.
Hi ha encara molta feina per fer, i sí, encara hi ha coses per descobrir. Cal seguir treballant i és així com encara es descobreixen coses: sense anar més lluny, l’any 2000 van aparèixer noves pintures a Sant Climent de Taüll.
El romànic és un art molt popular. Per què? És més senzill de comprendre que altres estils?
Certament, el romànic agrada i és un reclam important per al turisme cultural. Però, al mateix temps, no és un art senzill de comprendre. D’una banda, les claus d’interpretació ja no formen part dels nostres codis culturals i ideològics: cal anar-les a cercar en el que passava, es pensava i es volia en aquell moment. D’altra banda, la realitat del patrimoni tal com ens ha arribat també hi afegeix dificultats. Crec que s’ha d’aprofitar aquesta «popularitat» del romànic perquè hi ha molta feina per fer pel que fa a la manera com expliquem als visitants, turistes i persones interessades els resultats de les recerques més recents sobre el romànic, com utilitzem les eines que tenim disponibles al segle XXI i com acostem aquest patrimoni al públic d’avui (turisme de procedències diverses, multiculturalitat, etc.). I, sobretot, com expliquem unes esglésies les pintures murals de les quals es troben fragmentades entre un o més museus i col·leccions i, a vegades, amb parts conservades encara a l’edifici. |
