José María Murià: «La identitat catalana és una realitat complexa que abasta moltes maneres de ser»
.jpg)
L’historiador mexicà José María Murià, membre corresponent de la Secció de Filosofia i Ciències Socials de l’Institut d’Estudis Catalans des del gener passat, va defensar un concepte obert i plural de la identitat catalana i la manera d’expressar-la en el discurs de presentació, titulat «Podrem ser el que som?». |
En l’acte, que es va celebrar el dilluns 17 d’octubre a la Sala Prat de la Riba, el president de l’IEC, Joandomènec Ros, i la presidenta de la Secció de Filosofia i Ciències Socials, Maria Corominas, van donar la benvinguda a Murià, a qui Ros va definir com «un fill de l’exili amb un doble paper: donar a conèixer a Llatinoamèrica què volem ser els catalans i, a Catalunya, explicar qui són els catalans d’allà».
L’historiador va dedicar les seves primeres paraules a Ramon Aramon i Serra, secretari general de l’IEC des del 1942 i fins al 1989, a qui va conèixer en la seva primera visita a Catalunya, encara sota el franquisme: «El professor Aramon em va obrir una primera porta a l’alta cultura catalana que restava al país i s’hi desenvolupava, justament aquella que, amb respecte i fins i tot amb veneració, els catalans refugiats polítics a Mèxic en deien “la d’allà”».
Per a Murià, la identitat catalana és «una realitat complexa que abasta moltes maneres de ser, i no pas tan sols la mateixa per a tothom». Per il·lustrar aquesta afirmació, l’historiador va comparar les identitats amb «una mena de cèl·lules vives que, conjuntament, conformen una identitat superior semblant a un organisme viu que evoluciona».
«Per cap motiu, no estic disposat a dimitir de la meva pertinença a la cultura mexicana», va continuar Murià, «però, això sí, amb el ferm desig ben explícit d’esdevenir un dels més catalanistes dels mexicans». Per acabar el discurs, Murià va afirmar que «el castell humà que volem construir necessita totes les mans i totes les voluntats, sense preguntar on s’ha nascut i on es viu, si de debò volem que arribi fins al cim dels nostres somnis».
Després d’uns llargs aplaudiments que van emocionar el conferenciant, hi va intervenir Josep González-Agàpito, també membre de la Secció de Filosofia i Ciències Socials, per respondre al discurs, que va qualificar com una «interessant elaboració de l’experiència immigratòria que cal posar en relleu en el moment actual, en què vivim una profunda crisi de la gestió dels refugiats i de la immigració en general».
Podeu llegir el discurs sencer en aquest enllaç. |
 
|
|
Són viables els objectius de reducció de les emissions de gasos d’efecte hivernacle fixats per l’Acord de París?
 En cas que ho siguin, n’hi ha prou amb estabilitzar el clima per sota dels 2ºC per evitar impactes irreversibles en el món natural i les economies associades? Josep Canadell, un dels setze autors més citats mundialment en literatura científica sobre el canvi climàtic, va analitzar, en una conferència, els riscos que comporta l’Acord de París, les probabilitats d’èxit i les oportunitats que puguin crear-se gràcies a canvis recents en la trajectòria global d’emissions de carboni. La conferència, titulada «És possible estabilitzar el sistema climàtic per sota els 2 °C d’increment de temperatura?» i organitzada per la Secció de Ciències i Tecnologia, es va celebrar el dilluns, 3 d’octubre, a dos quarts de sis de la tarda, a la Sala Pere i Joan Coromines.
|
Josep Canadell és el director executiu del Global Carbon Project (GCP) i investigador principal de la Commonwealth Scientific and Industrial Research Organization (CSIRO), a Austràlia. És doctor en ecologia terrestre per la Universitat Autònoma de Barcelona, i ha treballat com investigador a les universitats de San Diego, Berkeley i Stanford als Estats Units, des d’on es va traslladar a Austràlia, on viu actualment. La seva recerca s’enfoca a caracteritzar la pertorbació humana del cicle del carboni i s’ha especialitzat en reptes científics que requereixen alts nivells d’interdisciplinarietat i coordinació científica internacional, com la construcció i el seguiment dels balanços globals de carboni, metà i òxid de nitrogen, o l’exploració de trajectòries de mitigació de carboni per a estabilitzar el sistema climàtic. És contribuïdor regular del Grup Intergovernamental d’Experts sobre el Canvi Climàtic de les Nacions Unides. |
|
|
En quins contextos s’usa aquest mot?
'Treure un petit tros (a una cosa intacta), començar-la a gastar’ i ‘Pelar o irritar la pell (d’una part del cos)’ són les dues definicions que recull el DIEC2 per al verb encetar. Si s’analitza el context en què es fa servir, però, la conclusió a què s’arriba és que l’ús més habitual no és cap dels que recull el Diccionari ―encetar s’usa sovint com a sinònim d’iniciar una acció, una tasca o un desplaçament d’una certa durada. Més enllà de la definició d’un mot que recull el Diccionari, com es pot saber el context en què s’usa? L’IEC disposa d’un recurs lingüístic que permet saber-ho. Es tracta del Corpus Textual Informatitzat de la Llengua Catalana (CTILC), i ara s’hi pot accedir més fàcilment i ràpida que mai: n’hi ha prou a fer un clic un cop feta una cerca des de qualsevol dels diccionaris de l’Institut. |
Així, per exemple, si busquem encetar al DIEC2, apareixen cinc pestanyes, quatre de les quals porten a les definicions del mot incloses al Diccionari del català contemporani, al Diccionari català valencià balear, al Diccionari de sinònims d’Albert Jané i al Diccionari de ciència i tecnologia, i una última al CTILC. En clicar en la del CTILC, es mostren els contextos en què apareix dins del Corpus, essent-ne alguns exemples la frase «La senyora encetava el diàleg parlant del temps», de l’obra Bearn de Llorenç Villalonga, i «Fa uns dies que s’han encetat les obres als claustres», apareguda en un butlletí municipal de la Seu d’Urgell del 1980.
El CTILC té 52.000.000 de mots procedents d’una gran varietat de textos escrits en llengua catalana entre els anys 1832 i 1988. Les paraules que inclou provenen de registres literaris ―narrativa, teatre, poesia, assaig― i no literaris, com tractats i manuals sobre diverses disciplines, articles en publicacions especialitzades i de divulgació, textos legals, premsa diària i publicacions periòdiques diverses, etc. |
|
|
La bellesa del cervell, en una exposició al claustre de l’IEC
«Cells on canvas» («Cèl·lules sobre llenç») és el títol de l’exposició de fotografies que, fins a final del mes d’octubre, es va poder veure al claustre de l’Institut. Produïda per l’Institut de Neurociències (INc) de la Universitat Autònoma de Barcelona (UAB), consisteix en catorze fotografies del neurocientífic Carlos Barcia, realitzades amb microscopi confocal i que han estat publicades a la portada de diverses revistes científiques i en pàgines web. L’exposició mostra la bellesa de les imatges neurocientífiques, com ara instantànies d’una sinapsi en una cèl·lula infectada per un virus, de la infiltració de limfòcits en un vas sanguini o de cèl·lules glials i astròcits. |
|
|
Joan Veny, investit doctor honoris causa per la Universitat de les Illes Balears
 |
| El rector de la UIB i Joan Veny / UIB |
El lingüista i dialectòleg Joan Veny (Campos, Mallorca, 1932), membre de la Secció Filològica i codirector de l’Atles lingüístic del domini català, va ser investit doctor honoris causa per la Universitat de les Illes Balears (UIB) el 10 d’octubre passat. Durant l’acte, Veny va pronunciar una lliçó magistral en què es va manifestar orgullós que gran part dels components del Departament de Filologia Catalana i Lingüística de la UIB, d’on va sorgir la proposta d’investir-lo doctor honoris causa, són deixebles seus de la Universitat de Barcelona. «Em plau subratllar que la llavor sembrada en aquesta institució ha donat els seus fruits, i d’això n’estic ben orgullós. És per a mi un plaer constatar que ells han estat i són peces medul·lars del prestigi d’aquesta Universitat, almanco pel que fa a la branca del català, que, no ho oblidem, és el nirvi, l’ossamenta, el pal de paller de la nostra identitat», va dir. |
Llorenç Huguet, rector de la UIB, va obrir l’acte d’investidura i Pedro Grimalt, secretari general d’aquesta Universitat, va llegir l’acta de nomenament. El padrí del doctorand, Jaume Corbera, professor del Departament de Filologia Catalana i Lingüística General de la UIB, va oferir el discurs d’investidura.
El filòleg català viu més conegut
Joan Veny és doctor en filosofia i lletres per la Universitat de Barcelona i és membre de la Secció Filològica de l’IEC des del 1978. Ha fet recerca en el camp de la dialectologia, l’edició de textos i la història de la llengua, i ha dedicat una atenció especial a l’etimologia. Ha publicat nombrosos articles sobre lingüística catalana, especialment sobre dialectologia, geolingüística i etimologia, i ha participat en nombrosos congressos. És autor de llibres com Estudis de geolingüística catalana, Els parlars catalans, Introducció a la dialectologia catalana, Dialectologia filològica, Llengua i entorn natural i Petit atles lingüístic del domini català.
Director, amb Lídia Pons, de l’Atles lingüístic del domini català, és responsable de la part catalana de diversos programes internacionals de recerca en l’àmbit de la geolingüística. Ha estat president del Consell Supervisor del TERMCAT durant diversos anys (1990-1993 i 2002-2014); és president de l’Atles Linguistique Roman (Grenoble) i de la Comissió de l’Estàndard Oral Lèxic, i codirector de la revista Estudis Romànics. Entre les distincions que ha rebut destaquen la Creu de Sant Jordi de la Generalitat de Catalunya (1997), el Premi de la Fundació Catalana per a la Recerca (2004), el doctorat honoris causa per la Universitat de València (2008), la Medalla d’Honor de la Xarxa Vives d’Universitats (2013) i el Premi d’Honor de les Lletres Catalanes (2015). |
|
|
La innovació educativa i el sistema pedagògic inaugura el curs de la SCP
 La Societat Catalana de Pedagogia (SCP), filial de l’IEC, va inaugurar el curs 2016-2017 amb una sessió de debat, el 5 d'octubre, en què es van abordar diversos aspectes de la innovació educativa i el sistema pedagògic a l’escola. Hi van participar diferents grups, xarxes i institucions que impulsen la innovació en l’educació i que van poder compartir les seves iniciatives i experiències. Hi van intervenir el president de l’IEC, Joandomènec Ros; el president de la SCP, Martí Teixidó; la directora general d’Infantil i Primària del Departament d’Ensenyament de la Generalitat, Carme Ortoll, i Josep González-Agàpito, membre de la Secció de Filosofia i Ciències Socials.
|
En la seva intervenció, Martí Teixidó va assegurar que l’escola «havia quedat endarrerida respecte als avenços en neurologia, psicologia i comunicació de masses», però que la innovació educativa avança «gràcies a l’esforç i la iniciativa dels professionals i a l’autonomia dels centres».
Tot seguit, el president de la SCP va donar pas a la intervenció, en vídeo, de Neus Sanmartí, especialista en didàctica de les ciències i en formació del professorat. Sanmartí va dir que, a Catalunya, els mestres sempre han sigut innovadors. El repte, va afegir, «és que a les escoles, sobretot a les públiques, hi hagi una continuïtat i estabilitat en el professorat perquè pugui tirar endavant aquesta innovació».
Al seu torn, Carme Ortoll va afirmar que la innovació pedagògica «és un procés de canvi i de renovació que es fonamenta en la recerca, respon a l’evolució social i condueix a una millora del sistema educatiu centrat en l’alumne». Ortoll va afegir que aquesta innovació «ha d’assegurar que cada alumne desenvolupa al màxim les seves capacitats i ha d’implicar la totalitat de la comunitat educativa».
Acabades les intervencions, la jornada va continuar amb els sis debats que van tractar diverses qüestions relacionades amb la innovació educativa, com ara la recerca fonamentada, l’adopció d’innovacions educatives, l’equip docent, l’organització de l’aprenentatge, les xarxes d’intercanvi, i les institucions i la política.
|
|
|
|
|
