La Societat Catalana de Filosofia (SCF) va ser fundada el 17 de gener de 1923, impulsada principalment per Ramon Turró i Pere Màrtir Bordoy. Entre els membres de la primera junta hi havia Jaume Serra i Húnter, el pensament i l’obra del qual van tenir un paper destacat al Congrés: se li va dedicar un dels simposis i es van oferir intervencions com la de Josep Maria Terricabras, titulada Serra Húnter, filòsof de la reconstrucció.
La conferència inaugural la va fer Begoña Román, de la Universitat de Barcelona (UB), que va parlar del paper de l’ètica aplicada en la cooperació interdisciplinària. Durant la conferència, la professora Román va definir l’ètica aplicada com «una reflexió crítica racional que s’aplica a un sector» i va afegir que «aquesta disciplina no parla de temàtiques en general, sinó que reflexiona sobre quina és la millor solució per a casos i persones concrets, i sempre tenint en compte la moral dels afectats».
El programa va incloure quatre conferències més obertes al públic: Xavier Serra (SCF) va fer una intervenció titulada Jaume Serra Húnter en els conflictes intel·lectuals del primer terç del segle XX; Josep Macià (UB) va parlar sobre la relació entre el llenguatge i el pensament; Ingrid Vendrell (Universitat de Marburg) va oferir una conferència sobre la vergonya i, finalment, Raül Garrigasait (UB) es va referir a les vinculacions entre literatura i pensament.
Per a Conrad Vilanou, president de la SCF: «El Congrés va ser extraordinari, multidisciplinari, amb totes les variables de la filosofia presents, amb molt de públic i molta participació. S’hi van fer més de cent cinquanta comunicacions, i es va evidenciar que la filosofia i sobretot els joves filòsofs estan en un moment àlgid. La societat investiga, treballa, i ho fa bé. Les universitats catalanes tenen bones facultats de filosofia i generen bons professionals. Una de les ponències del Congrés, per exemple, la va fer la professora Vendrell, des de Marburg. Catalunya exporta científics i humanistes que triomfen a països com Alemanya, bressol de la filosofia moderna».
Vilanou considera que, en el seu centenari, la SCF té molt bona salut: «És un nucli de debat, sobretot de gent jove, que s’està incorporant a la docència. Estem vivint la transició dels antics professors de filosofia del segle XX, que eren molt més acadèmics. Hem passat a una filosofia molt més incardinada en els problemes del dia a dia. Crec que els professors de secundària tenen un paper molt important: són els que estan defensant la flama filosòfica, el pensament crític. La societat actual és molt complexa, globalitzada i tecnològica: cal fer front a una sèrie de realitats que superen els plantejaments pedagògics vigents fins ara».
En aquest context, el professor Vilanou considera preocupant que les humanitats perdin pes en l’educació: «Europa, que ha estat una aventura pedagògica i filosòfica, està colonitzada pel pensament nord-americà. Les famílies posen les expectatives educatives en dues variables: la tecnologia i la llengua anglesa. La tradició europea de l’humanisme queda bandejada, la mateixa idea d’Europa està en crisi, i això genera una societat desmemoriada, que pot caure en errors del passat. Només cal fixar-se en algunes de les declaracions dels líders de Vox, que ens remeten a idees medievals».
Per a Vilanou, la filosofia, que defineix com «la unitat del saber», és una molt bona eina per a comprendre millor les complexitats del món actual: «Fa més d’un segle que la filosofia reflexiona sobre l’abast de la ciència i de la tecnologia: grans científics han esdevingut filòsofs, Einstein n’és un exemple. Ramon Turró, el nostre fundador, era veterinari. De fet, la SCF, l’any 1923 estava inclosa en la Secció de Ciències. La Societat es va crear perquè alguns intel·lectuals de l’època estaven farts de la incidència del positivisme durant tot el segle XIX. Va ser un moment de reflexió després de seixanta anys de vocació científica experimentalista, d’optimisme. Calia pensar en la utilitat social del progrés econòmic i tecnològic». «La filosofia», afegeix, «ha de poder posar els contrapunts a la confiança en el poder total de la ciència i a la resta de nous ídols que van substituir Déu, com l’egoisme i l’afany de riquesa».
Per a poder complir aquesta funció en la societat, subratlla, cal que els filòsofs surtin de l’espai acadèmic: «En alguns àmbits ja passa, com és el cas dels comitès d'ètica, dels quals va parlar la ponent inaugural del Congrés, la professora Román, però cal anar més enllà: els nous gurus de la cultura postmoderna són els periodistes, que parlen de tot sense saber gaire de res, és el reflex d’una societat superficial, en què es fa evident la fragilitat de les consciències dels éssers humans». Vilanou apunta també que la política, tal com afirmava Joaquim Xirau, és pedagogia, i que la pedagogia «es basa en valors que s’han d’escatir a través de la filosofia». |
