L’IEC es va fundar l’any 1907 per un acord de la Diputació de Barcelona, després del triomf electoral de Solidaritat Catalana, que va portar Prat de la Riba a presidir l’ens provincial. Amb la seva presidència va començar el procés d’institucionalització de Catalunya, una nació mancada d’estat que calia apuntalar molt bé, com quedà palès en el fragment següent, extret del dictamen de constitució de l’Institut:
«Per a sortir d’aquesta situació vergonyosa, favorint el desenrotllament dels estudis necessaris, la Diputació pot y vol prendre’n l’iniciativa, encarregantse de fundar un centre que podrá nomenarse INSTITUT D’ESTUDIS CATALANS, y ab la missió d’investigar y publicar treballs de caràcter històrich, literari y jurídich, sense perjudici d’ampliarlo després a totes les altres ciencies morals. Desde’l primer día, y ab l’idea de donar als seus treballs la major intensitat possible, l’INSTITUT se dividirà en seccions especificades degudament.»
Vuit mesos abans de la creació de l’Institut, havia tingut lloc a Barcelona el Primer Congrés Internacional de la Llengua Catalana, que, sota la presidència d’Antoni Maria Alcover, va aplegar una àmplia representació de filòlegs i escriptors de tots els territoris del domini lingüístic català. Tot i que les persones que s’hi van reunir compartien un mateix projecte —modernitzar la normativa de la llengua comuna, crear el català contemporani—, no es van poder posar d’acord en les vies que calia seguir per a assolir aquests objectius. Un dels participants més actius de la trobada va ser un jove enginyer, Pompeu Fabra. L’esmentada iniciativa esdevindria, tanmateix, un dels factors principals de la creació de l’Institut. En la primera generació de membres de la nova institució hi van figurar molts dels participants del Congrés. Sota l’aixopluc de l’Institut, Pompeu Fabra va realitzar la important tasca de posada al dia de la llengua catalana.
Els vuit membres fundadors de l’IEC van ser: Antoni Rubió i Lluch, que en va ser el primer president, Josep Pijoan, Josep Puig i Cadafalch, Jaume Massó i Torrents, Joaquim Miret i Sans, Guillem M. de Brocà, Miquel dels Sants Oliver i Pere Coromines.
La primera seu de l’Institut va ser el segon pis del Palau de la Generalitat. Un dels seus primers projectes, tan sols dos mesos després de la fundació, va ser l’expedició per a recuperar l’art romànic, al Pallars i la Ribagorça. Un any després, va començar a prendre forma la futura Biblioteca Nacional de Catalunya. La primera secció de l’Institut va ser la Secció Històrico-Arqueològica, fundada l’any 1911. |
