A Catalunya, en comparació amb altres països, les referències a la cultura russa són un fenomen relativament recent, tant pel que fa a traduccions com pel que fa a notícies o citacions bibliogràfiques. Durant molts anys, han coexistit criteris diversos a l’hora de traslladar mots russos al català, tot i que destaquen per la coherència de les solucions les obres traduïdes per Andreu Nin i Carles Riba. A partir dels anys seixanta del segle XX, es va anar donant més importància a les transcripcions en general i a la del rus en concret, que van passar a fer-se, cada cop més, directament del rus per persones que coneixien bé aquesta llengua. En el cas dels mitjans de comunicació, però, hi ha hagut certa multiplicitat de grafies per a una mateixa forma, tot i els intents de regularitzar la qüestió. A la dècada dels setanta, la Gran Enciclopèdia Catalana (GEC) va fer un gran esforç en aquest camp, per bé que el sistema acordat no s’ha generalitzat.
Davant d’aquesta situació, la Secció Filològica de l’IEC ha treballat en una proposta de transcripció del rus al català basada en la de la GEC, que inclou comentaris i aclariments sobre els punts problemàtics. Bàsicament, s’ha procurat simplificar la lectura per al públic no especialitzat, simplificar la feina dels impressors i reduir, en la mesura que ha estat possible, les variants. Aquest text s’ha configurat gràcies a la feina dels membres de l’IEC Jordi Carbonell, Joaquim Mallafrè, Lluís B. Polanco i Jordi Sarsanedas, conjuntament amb Helena Vidal, professora de llengua russa a la Universitat de Barcelona, que n’havia elaborat la versió originària. A més, s’han tingut en compte les aportacions de diversos bibliotecaris, dues professores de rus de la Universitat Autònoma de Barcelona i un representant de l’editorial Enciclopèdia Catalana.
La proposta es basa en una transcripció pràctica, que consisteix a traslladar un alfabet a un altre per a permetre llegir uns noms originàriament escrits en un altre alfabet, sense trencar d’una manera significativa els hàbits dels lectors. Tot i que es parteix, doncs, de la llengua escrita, es tenen en compte qüestions essencials de pronunciació per a no tergiversar la pronúncia original. La transcripció pràctica no és un sistema d’ensenyar a pronunciar correctament una llengua estrangera, sinó que es tracta d’una convenció per a permetre la lectura d’uns noms estrangers. |
