|
Els dies 20 i 21 de febrer, la Societat Catalana de Comunicació, filial de l'IEC, va celebrar les jornades Els mitjans de comunicació al servei de la democràcia: present i futur. Durant dos dies, professionals i acadèmics de l'àmbit de la comunicació van analitzar l'estat dels mitjans de comunicació i van debatre si compleixen o no amb la funció de servei públic i si garanteixen el suport a les democràcies.
Quin paper tenen actualment els mitjans de comunicació en el bon funcionament de les democràcies? La Societat Catalana de Comunicació (SCC), filial de l’IEC, va celebrar, els dies 20 i 21 de febrer, unes jornades a l’Institut amb l’objectiu de reflexionar sobre aquest tema. Una qüestió que, tal com apuntaven els organitzadors en el fulletó de les jornades, és especialment necessària en el context actual «d’incertesa econòmica i canvis socials» i, atesa la «situació que viu Catalunya, posa en relleu la necessitat d’iniciar una etapa de debat sobre les estructures democràtiques bàsiques». Les jornades van consistir en tres conferències i quatre taules rodones, l’última de les quals va servir per a recollir-ne les conclusions.
 El president de l’IEC, Joandomènec Ros, i la presidenta de la filial, Rosa Franquet, van ser els encarregats d’obrir les jornades. Tot seguit, Ruurd Bierman, responsable del projecte Vision 2020 de l’European Broadcasting Union (EBU), va pronunciar la conferència inaugural, titulada «Quin futur té la radiodifusió pública en l’horitzó 2020?». Bierman es va centrar en el servei públic i la democràcia; i davant la qüestió de si la situació actual dels mitjans de comunicació és una missió impossible per al servei públic, va respondre que no, que «hi ha una necessitat creixent d’espais de trobada de grups socials diversos i que això només pot fer-ho el servei públic».
Informar, educar i entretenir
Miquel de Moragas, catedràtic de la Universitat Autònoma de Barcelona (UAB) i membre de l'IEC; Enrique Bustamante, catedràtic de la Universitat Complutense de Madrid (UCM), i Joaquim M. Puyal, periodista i membre de l’IEC, van analitzar en la primera taula rodona de les jornades la vigència de les missions bàsiques atribuïdes als mitjans de comunicació: informar, educar i entretenir.
En la seva intervenció, de Moragas va denunciar les iniciatives polítiques i legislatives que, «contra totes les recomanacions dels experts, han anat afeblint el sistema públic audiovisual». Aquestes iniciatives s’han traduït en una «precarització laboral, acomiadaments i tancament de mitjans; l’increment de l’externalització de la producció; la regovernalització o partitocratització dels mitjans; l’afebliment dels ens reguladors; unes polítiques de publicitat contràries als interessos de l’economia del servei públic; la imposició de normes restrictives en televisions de proximitat i l’absència de legislació i suport polític a la televisió comunitària». El catedràtic de la UAB va afirmar, com a conclusió, que és necessari que des de l’àmbit acadèmic es denunciï i reclami, però també que es proposi.
 Per a Enrique Bustamante, la triple funció d’informar, educar i entretenir «mai no ha estat vigent ni exacta» i va reivindicar, en canvi, la paraula cultura «com el cabàs on hi cap tot». Bustamante va afirmar, també, que «l’escissió entre les investigacions teòriques i les polítiques pràctiques cada cop és més rotunda, xocant i absurda» i que «l’autonomia de la gestió és un element vital en tot servei públic», però que, malgrat això, els mitjans públics han experimentat «un procés d’involució històrica quant a l’autonomia de la gestió respecte als governs». Així, els consells d’administració estan compostos per persones sense cap mena d’experiència ni legitimació en la comunicació audiovisual, «nomenades a dit com a militants dels partits polítics», i aquest retrocés «permet qualsevol tipus de vinculació dels grans lobbies amb el servei públic». Paral·lelament, organismes com el Consell de l’Audiovisual de Catalunya han perdut prestigi i d’altres, com el Consell Audiovisual dels Mitjans, no han arribat ni a néixer.
Bustamante també va esmentar el fet que en comunitats com les Illes Balears, Múrcia o Castella-la Manxa s’han externalitzat els serveis informatius, «el cor del servei públic». Fent referència al tancament de Canal 9, «s’ha arribat a l’aberració absoluta que per al Govern valencià el servei públic i el seu cost es comparen contradictòriament amb el servei públic general de la sanitat i l’educació». Dit d’una altra manera, segons el catedràtic de la UCM, «per a l’estat del benestar, el cor del servei públic és considerat contradictori amb l’estat del benestar». El tancament de la televisió valenciana és «l’emblema d’un moment de no-retorn que ens exigeix un canvi d’actitud i ja no solament de reivindicació, sinó de denúncia permanent, d’exigència i de proposta permanent».
«Ens sentim atracats. Ens sentim desposseïts del lloc que consideràvem que era el nostre territori: el territori de l’ofici». Joaquim M. Puyal, per a qui l’ofici de periodista està «amenaçat», es va sumar a la necessitat de denúncia i proposició feta per de Moragas i Bustamante, i va assenyalar que «és imprescindible que tinguem consciència de ser ciutadans desatesos en un sistema de comunicacions que no funciona» i que «una de les perversions més grans d’aquest mateix sistema és que ha aconseguit anihilar aquesta consciència crítica». Puyal va posar l’accent en el fet que l’entreteniment no pot ser l’objectiu dels mitjans de comunicació, sinó que n’ha de ser la condició: «Quan l’entreteniment esdevé un objectiu i l’únic paràmetre per a valorar l’èxit és una xifra d’audiència, reduïm la televisió a un pur negoci.»
Els valors del servei públic
La segona sessió, titulada «Els valors afins al servei públic: el valor del pluralisme, la qualitat dels continguts, l’accés i la participació de la ciutadania», va incloure les intervencions de Josep Gifreu, catedràtic de la Universitat Pompeu Fabra (UPF) i membre de l’IEC; de Llúcia Oliva, de la Fundació Consell de la Informació de Catalunya; d’Emili Prado, catedràtic de la UAB; de Roberto Suárez, del Media Intelligence Service de l’EBU, i de Mònica Terribas, periodista i professora de la UPF.
 Segons Gifreu, «un servei públic de comunicació tindrà alt valor en la mesura que relati i mostri tot allò que és rellevant per als seus públics [...] [i] actua en l’àmbit de creació de la comunitat». Tot i això, «l’espai públic de comunicació s’ha convertit en una classe d’aparell de propaganda política i publicitària». Gifreu va cloure el seu parlament afirmant que esperava que «aquests apunts sobre els valors estructurants del servei públic ajudin a fer viable, sostenible i desitjable un servei que cada dia és més discutit pels braços competidors dels mercats de la comunicació i la cultura i pels nous ideòlegs de la liberalització total i global».
Llúcia Oliva, per la seva part, va lloar el paper dels consells de la informació, però va afirmar que perquè funcionin «cal compromís seriós entre la societat, els mitjans i els periodistes». Segons la representant de la Fundació Consell de la Informació de Catalunya, «l’única manera de salvar els mitjans és apostar per un periodisme ètic i de qualitat», i en aquest sentit va reivindicar el paper de la ciutadania, que és «qui pot reclamar a aquells que tenen la possibilitat de canviar i millorar la informació».
«La idea que tot torna a ser propaganda resumeix molt bé el que està passant», segons Emili Prado. Sense anar més lluny, el catedràtic de la UAB va explicar com «en el trànsit de l’analògic al digital ens hem “distret”, ens hem cregut que la ciutadania s’apoderava de la tecnologia per a produir lliurement comunicació i dels mecanismes que garanteixen la democràcia, però hi ha una lògica dominant de negoci que sobrepassa totes les aplicacions socials de les tecnologies». Prado va criticar que, malgrat la multiplicitat de canals, no hi ha una diversitat de continguts, sinó una homogeneïtzació. Per això, va afirmar que cal «un servei públic potent que garanteixi el pluralisme horitzontal i que la ciutadania rebi una diversitat d’idees».
Roberto Suárez va començar la intervenció recalcant que Espanya és l’únic país d’Europa on va triomfar el feixisme, i que quaranta anys després de la mort de Franco encara no s’ha fet neteja d’aquells anys de repressió. «No hi ha hagut un procés de reflexió i regeneració democràtica», va dir. En aquest sentit, va exigir una cultura cívica i democràtica més madura, atès que «acceptem molt i qüestionem molt poc».
Per a Mònica Terribas, malgrat els dèficits de cultura democràtica, es fa molta producció de qualitat i la pluralitat dels mitjans fa que la societat sigui «molt crítica». Tot i això, va denunciar l’oligopoli dels grups mediàtics amb una mateixa línia editorial ―que ha comportat «una reducció dels missatges― i la manca d’un consell regulador de l’audiovisual a Espanya. També va posar de manifest la precarietat dels professionals de la comunicació, que s’autocensuren per por de perdre la feina.
A la taula rodona la van seguir les conferències «Reinventant el servei públic de radiodifusió reinventem els models públics de finançament?», a càrrec de Karen Donders, professora de la Universitat Lliure de Brussel·les, i «Les bones pràctiques públiques internacionals: el cas danès», que va pronunciar Henrik Søndergaard, professor titular de la Universitat de Copenhaguen.
Les bones pràctiques estatals
 |
|
Treballadors de Canal9 el dia de l'anunci del tancament
Font: Youtube
|
Els estudis de cas de Catalunya Ràdio, Televisió Espanyola i Ràdio Televisió Valenciana van centrar l’última de les taules rodones. Hi van intervenir Rosa Oliva, adjunta a la direcció de Catalunya Ràdio; Xavier Sitjà, periodista de Televisió Espanyola, i Javier Marzal, catedràtic de la Universitat Jaume I. Oliva va recalcar la utilitat dels llibres d’estil, que proporcionen el marc editorial dels mitjans, mentre que Sitjà es va centrar en la importància dels consells d’informatius per a posar en relleu la manipulació dels mitjans públics. En el cas de Televisió Espanyola, va afirmar que «s’ha perdut la vergonya i que cada cop més es manipula la informació en els telenotícies i en els programes informatius de bandera» i que, abans, qui feia de fiscal de la televisió eren els partits de l’oposició; ara, aquesta feina la fan els ciutadans per mitjà de les xarxes socials i des dels consells d’informatius. Finalment, Marzal va relatar que Ràdio Televisió Valenciana va néixer com a servei públic però es va corrompre fins a esdevenir «un instrument de control polític i un aparell de propaganda». Aquest fet va comportar que la ciutadania li donés l’esquena i és per això que en anunciar-se’n el tancament, «la reacció dels ciutadans va ser molt tèbia».
Les jornades es van cloure amb una última sessió en la qual van intervenir Maria Corominas, professora titular de la UAB i membre de l’IEC, que va sintetitzar el contingut de les jornades, i Josep M. Martí, degà del Col·legi de Periodistes de Catalunya, que va fer un repàs de l’evolució experimentada en els mitjans de comunicació i la professió.
El secretari de Comunicació de la Generalitat de Catalunya, Josep Martí, va pronunciar el parlament de cloenda. Segons Martí, a Catalunya «els mecanismes de control funcionen i els informes de pluralitat també, si bé tot és sempre millorable».
Podeu veure totes les ponències i les taules rodones al canal de Youtube de l'IEC |
