La presidenta de la Societat Catalana de Tecnologia, filial de l’Institut d’Estudis Catalans, Núria Salán, pronunciarà avui una conferència en la jornada virtual programada pels Laboratoris TIC del Parc Científic de Lleida per a commemorar el Dia Internacional de la Dona.  Salán impartirà una xerrada en anglès sobre l’enginy (in)visible de les dones inventores que no surten als llibres de text i que, per tant, no han pogut ser models per a les generacions que les segueixen. Es tracta d’una xerrada que vol fer pensar i mostrar que hi ha hagut diferències molt notables de visibilitat i reconeixement entre els homes inventors i les dones inventores.

Aquest esdeveniment, que estava previst per al 8 de març però que es va haver d’ajornar a causa de la crisi sanitària actual, es retransmetrà per YouTube avui 20 de maig a partir de les 19 h. L’activitat té l’objectiu de fer valer la participació de les dones en projectes científics i tecnològics. A més de Núria Salán, diverses noies estudiants i mentores dels programes Google Code-in i Google Summer of Code explicaran la seva experiència com a dones en el món de la tecnologia. La directora de l’Escola Politècnica Superior de la Universitat de Lleida, Magda Valls, i el gerent del Parc Científic, Miquel Aran, també hi participaran. Podreu seguir la jornada aquí.

Tweet

---

El proper 5 de maig la Coordinadora Catalana de Fundacions, de la qual forma part la Fundació Mercè Rodoreda de l’Institut d’Estudis Catalans (IEC), s’uneix al moviment #GivingTuesdayNow, una iniciativa impulsada per Giving Tuesday Global amb l’objectiu de dedicar un dia mundial a la generositat, les donacions i la unitat, com a resposta a l’emergència social i sanitària causada per la pandèmia de la COVID-19.

L’objectiu del Giving Tuesday és que tot el món dediqui un dia —aquest any el 5 de maig— a celebrar l’acció de donar, ja siguin aliments, diners, temps (voluntariat), objectes de segona mà, etc. Utilitzant l’etiqueta #GivingTuesday com a instrument per a difondre aquesta idea a les xarxes socials, es vol mobilitzar ciutadans, famílies, organitzacions i empreses perquè contribueixin en aquest dia mundial de la donació, així com a fer que hi hagi donacions els 365 dies de l’any. En el web trobareu totes les iniciatives i els projectes en els quals podeu col·laborar, juntament amb idees per a ajudar a difondre el #GivingTuesday.   Una mica d’història La idea del #GivingTuesday va sorgir de l’ONG 92Y Street de Nova York, dedicada durant més d’un segle a les obres socials, i de la Fundació de les Nacions Unides, que ha aportat la seva experiència en l’estratègia i la difusió de projectes solidaris. L’any 2012 es va crear als Estats Units el moviment #GivingTuesday (‘dimarts per a donar’) com a alternativa als dies anteriors, coneguts amb els noms de Black Friday i Cyber Monday, que promouen comprar abans del Nadal. En la primera edició, milers d’organitzacions i persones es van unir per col·laborar en accions solidàries. El Giving Tuesday va arribar a Espanya l’any 2015, en què es van aconseguir un total de 405.000 euros, que es van destinar a més de dos-cents seixanta projectes socials, i 982 persones van donar sang per primera vegada. El 2018 encara va ser millor: es van recaptar 697.265 euros, destinats a més de tres-cents projectes socials. A més, l’etiqueta #GivingTuesday va ser trending topic durant onze hores.

Tweet

---

En temps de pandèmia l’Institut d’Estudis Catalans (IEC) ha adaptat la seva activitat al confinament. Una de les propostes que s’ha traslladat a l’espai virtual és el Club de Lectura de la Delegació d’Alacant de l’IEC. La seva coordinadora, Lliris Picó, escriptora i secretària d’aquesta delegació de la institució, ens ha parlat dels orígens del Club i de com s’organitzen ara.

Com va sorgir la idea de fer un club de lectura a l’IEC? En realitat, va ser una iniciativa privada, una proposta d’una llibreria, Libros 28, de Sant Vicent del Raspeig, que és on hi ha el campus de la Universitat d’Alacant, que ja feia altres clubs de lectura (infantils, de novel·la negra, de clàssics…), però no en tenia cap en la nostra llengua i per això va recórrer a nosaltres. La proposta ens va semblar molt interessant perquè era una activitat bastant innovadora en la nostra línia de treball, que fins llavors se centrava més en la divulgació científica i tenia un caire més acadèmic. Així doncs, vam pensar que acceptar el repte obria portes a actes més literaris en unes comarques en què la literatura en català necessita un impuls especial. Quants membres té? Actualment som nou membres fixos, alguns dels quals assistim a les tertúlies des que es van crear l’any 2015. Tanmateix, en les sessions en què convidem l’autor del llibre que hem llegit, en més d’una ocasió hem superat la vintena d’assistents. És obert a tothom? Sí, és obert a tothom, fins i tot a les persones que no han llegit el llibre però volen acompanyar-nos per valorar si, a partir dels nostres comentaris, el llegiran o no més endavant. Quin és el perfil dels membres? La majoria dels membres són persones amb una formació acadèmica important: hi assisteixen farmacèutics, professors d’institut i d’escola d’adults o d’universitat i també alguns escriptors. Comptem també amb l’honor de tenir amb nosaltres els fundadors de la Llibreria Set i Mig, un centre cultural de referència a l’Alacant durant els anys setanta i vuitanta. A tots ens uneix, a més, òbviament, una gran afició per la literatura i un gran compromís per la difusió lingüística i cultural. Quant a les edats, estem entre els quaranta anys dels assistents més joves i la setantena llarga dels dos membres més veterans. La majoria ens centrem, però, en la franja d’entre cinquanta i seixanta anys. Com s’organitza habitualment? Fins ara celebràvem les sessions el darrer dissabte de cada mes a la mateixa llibreria, que malauradament hagué de tancar just després de la celebració de l’últim Club que vam poder fer de manera presencial. Teníem previst reunir-nos a partir de l’abril en un restaurant que destaca també pel seu compromís amb la llengua, el restaurant La Gioconda, també de Sant Vicent del Raspeig, que s’havia ofert a obrir abans d’hora per acollir la nostra tertúlia i, fins i tot, ens plantejàvem fer algun tipus d’activitat gastronòmica relacionada amb els llibres que llegim. Tanmateix, la crisi sanitària no ens ho ha permès. Com es trien les lectures? Fins ara, era la Delegació d’Alacant de l’IEC qui escollia les lectures, amb la condició que havien de ser narrativa i, si podia ser, novetat. Arran del confinament, la sessió d’abril ja s’ha celebrat de manera més lliure i en aquesta ocasió cada membre ha recomanat el llibre que ha pogut llegir. Així, hem tractat poesia, narrativa, assaig i, fins i tot, còmic. Com funcionen els clubs en ple confinament? Doncs la primera sessió del confinament encara vam poder parlar tots del mateix llibre, perquè ja el teníem llegit. En la sessió d’abril, com dic, ens hem diversificat quant a gèneres i això ens fa replantejar-nos també la reorganització del Club. Ens hem hagut d’adaptar a les noves circumstàncies, tenint en compte també les situacions diverses de cada membre i els coneixements i la possibilitat de maneig de la tecnologia de cadascun de nosaltres, ja que no tots els membres tenien accés a plataformes de videoconferència com Meet o Zoom. Així doncs, ens hem organitzat enviant-nos àudios de Whatsapp, la qual cosa ha possibilitat també que en la darrera tertúlia hi participés fins i tot una persona des dels Estats Units.Aquest mes d’abril col·laboràrem també en una tertúlia organitzada per Rodallibres, el Club de Lectura del Servei de Llengües, moderat pel professor Antoni Estévez, que és una manera d’estretir lligams amb altres clubs i intentar afermar una Xarxa de Clubs del Sud, que havíem començat a constituir amb data de 6 de març i que seguirem organitzant en passar la crisi. Quines dificultats afegides té muntar-lo virtualment? La dificultat més greu, com he dit, ha sigut la diferent casuística quant a possibilitats d’accés a les noves tecnologies que hi ha entre els membres. Tot i això ara ens plantegem fer almenys les dues pròximes sessions a través de Facebook, que és una xarxa social que manegem pràcticament tots els assistents a les tertúlies. Al llarg de la vostra història, heu fet moltes tertúlies. Hi ha algun llibre que us hagi impactat més? Això és difícil de respondre, perquè al llarg de cinc temporades a raó d’onze sessions cada any, hem fet moltes lectures i la majoria molt bones. Però jo destacaria almenys alguns autors i, sobretot, autores que ens han impactat especialment i, fins i tot, que ens han visitat en més d’una ocasió: Maria Escalas, Teresa Muñoz, Elvira Cambrils, Pepa Guardiola, Anna Moner o Jovi Seser, només per esmentar uns pocs noms. Ja dic que n’han sigut molts. Ens recomaneu algun llibre per a la recta final del confinament? En recomanaríem molts, sobretot a partir de la sessió d’abril, en què tots vam fer aportacions molt interessants i diverses. Tanmateix, ens quedem amb Els dits dels arbres, d’Anna Maria Villalonga, que fou el primer que vam fer en confinament, i amb Pedres que han de ser remogudes, de Jovi Seser, que fou el darrer que vam fer de manera presencial en companyia del mateix autor. Quant a aquests dos títols, tots els membres vam coincidir que havien estat de les millors tries que hem fet.

Tweet

---

La Societat Catalana d’Economia (SCE), filial de l’Institut d’Estudis Catalans, va celebrar el dilluns 11 de maig un acte virtual en què Joan Martínez Alier va desgranar del seu llibre de memòries, titulat Demà serà un altre dia. Una vida fent economia ecològica i ecologia política, i va fer un repàs de la seva vida, la seva trajectòria acadèmica i la seva vinculació amb l’antropologia ecològica.

Catedràtic emèrit d’història i institucions econòmiques, investigador de l’Institut de Ciència i Tecnologia Ambientals de la Universitat Autònoma de Barcelona (ICTA-UAB) i director del projecte EnvJustice 2016-21 (ERC Advanced Grant), Martínez Alier va explicar que l’economia ecològica té en compte el consum d’energia exosomàtica, aquell que depèn de la nostra manera de viure. L’autor va afirmar que «es tracta d’una comptabilitat energètica que no s’ensenya als economistes». Un exemple d’aquesta energia és l’ús que fem dels vehicles, «que incideix en la qualitat de l’aire, un fet que afecta la nostra salut però que no passa pels mercats». Martínez Alier va lamentar «que el benefici de no tenir tanta contaminació, a causa del confinament que estem vivint, no se sumarà en el PIB, que només té en compte el que passa pel mercat». La conferència virtual, presentada pel president de la SCE, Eduard Arruga, es va tancar amb un torn d’intervencions dels participants.

Tweet

---

El dilluns 25 de maig, la Societat Catalana d’Economia (SCE), filial de l’Institut d’Estudis Catalans, va organitzar la presentació virtual del llibre Independència política i la qüestió monetària: una comparació dels casos del Quebec, Escòcia i Catalunya. El president de la SCE, Eduard Arruga, va iniciar l’acte i va donar la paraula a l’autor de l’obra, Xavier Cuadras Morató, director de l’Institut d’Estadística de Catalunya i professor titular (en excedència) del Departament d’Economia i Empresa de la Universitat Pompeu Fabra.

L’obra presenta una anàlisi sistemàtica de la qüestió de la moneda i la política monetària en un país de nova creació després d’un hipotètic procés d’independència i se centra en l’estudi de tres casos concrets: el Quebec, Escòcia i Catalunya. L’autor va explicar que en el cas d’Escòcia, abans del referèndum d’independència del 2014, es va produir molta literatura sobre la política monetària que caldria adoptar en cas d’una victòria del sí. «El Govern escocès apostava per mantenir la unió monetària amb Gran Bretanya, mentre que el Govern britànic negava que aquesta unió fos en interès de la resta del país.» L’any 2018 els escocesos van tornar a abordar aquesta qüestió i van concloure que «el més convenient seria mantenir la unió de la manera acordada, però que si no fos possible, Escòcia hauria de fer servir, almenys durant un període llarg, la lliura esterlina, encara que no s’arribés a un acord formal». En el cas de Catalunya, l’any 2017 es va produir un debat sobre la qüestió monetària, «però va ser més polític que econòmic: gairebé tots els economistes estaven d’acord que era millor la continuïtat de Catalunya dins l’euro, però hi havia una restricció política sobre si Catalunya seria capaç d’aconseguir un acord que li permetés pertànyer a la unió monetària.» La viabilitat política també va ser el principal tema de desacord en el cas del Quebec. Tant els independentistes com els contraris a la independència coincidien que el més convenient era la unió monetària, però els partidaris de la segregació del Quebec eren més optimistes. Els que no eren partidaris de la separació pensaven que si guanyava el sí, «no hi hauria el capital polític necessari per a negociar-ho». L’autor va apuntar que actualment aquesta tesi «s’ha modificat una mica, d’acord amb l’evolució de l’economia». El professor Cuadras Morató va detallar que per a analitzar el problema de la política monetària es fan dues consideracions: «s’intenta maximitzar el benestar econòmic, amb mesures que redueixin la incertesa i que permetin adaptar-se als xocs econòmics, i es busca minimitzar els costos de transició d’un règim monetari a un altre». El llibre també té en compte els condicionants polítics, però l’objectiu central de l’obra és «l’avaluació des del punt de vista de la teoria econòmica». Finalment, va remarcar que la paraula clau de qualsevol política monetària és la credibilitat.

Tweet

---

La geocreativitat consisteix en diferents maneres d’utilitzar la creativitat com a font d’inspiració, però també com a font d’informació sobre la realitat geogràfica. Ho va explicar Antoni Luna, geògraf i professor a la Universitat Pompeu Fabra, en una conferència virtual organitzada per la Societat Catalana de Geografia, filial de l’Institut d’Estudis Catalans, el dimecres 27 de maig. Luna va assegurar que, en altres països, aquest tipus d’artistes «tenen l’origen en entorns urbans i es traslladen a espais rurals perquè són més econòmics i més seductors per a treballar-hi. En canvi, a Catalunya, aquests creadors sovint estan molt arrelats a la seva realitat local», perquè hi van néixer i perquè hi fan activisme territorial.

El conferenciant va centrar la seva exposició en exemples sobre l’aplicació de la geocreativitat. Va citar els cèlebres dibuixos de Pierre Fontaine i els articles de Joan Nogué sobre el paisatge, que tenen una intenció divulgativa però també un valor artístic indiscutible. A Catalunya hi ha molts artistes que fan servir el territori com a peça d’art: Àngels Freixanet, Marc Sellarès, Perejaume o Roser Oduber en són només alguns exemples. A més dels projectes individuals, l’autor va subratllar el paper de les residències d’artistes en zones no urbanes a Catalunya, camp en què centra la seva recerca. Un dels casos que va usar per a explicar com treballen aquests espais és el Centre Quim Soler (CQS), al Molar (Priorat). «Al CQS una de les activitats que es promouen és la construcció d’un relat literari sobre el Priorat: cada any es convida un grup d’escriptors de parla catalana que recorren el territori amb els veïns. Després se’ls demana que escriguin sobre la comarca i que afegeixin una entrada a un diccionari sobre el Priorat que estan creant. Em sembla una forma molt interessant de reflexionar sobre el paisatge.» Finalment, sobre la creació en espais rurals, Luna va subratllar la importància de «les xarxes de banda ampla de gran velocitat i capacitat, que obren noves relacions espacials i noves jerarquies territorials» i va destacar que, en aquests entorns, «el paisatge esdevé un recurs primordial, com a font d’inspiració i com a forma de reivindicació del territori i de noves formes de viure».

Tweet

---

La Universitat de Girona ha concedit el títol de doctor honoris causa a Josep M. Casasús i Guri, a proposta del Departament de Filologia i Comunicació, en reconeixement de la trajectòria de recerca, acadèmica i cultural d’aquest periodista i catedràtic d’universitat.

Casasús és membre de la Secció de Filosofia i Ciències Socials de l’Institut d’Estudis Catalans (IEC) des del 1990, va ser-ne vicepresident entre els anys 2011 i 2016 i és un dels investigadors catalans sobre periodisme i comunicació que ha publicat més llibres i articles sobre aquestes matèries. És autor de la primera obra publicada a Catalunya sobre anàlisi estructuralista de mitjans de comunicació (Ideología y análisis de medios de comunicación, 1972), de la qual s’han fet quatre edicions i que s’usa com a llibre de text en universitats d’Espanya i Amèrica Llatina. Un altre dels seus llibres, Periodisme català que ha fet història, ha esdevingut un referent en els estudis superiors sobre periodística analítica i comparada. Ha rebut premis com a assagista, articulista, poeta i divulgador cultural. Va rebre la Creu de Sant Jordi el 2011 i la distinció Jaume Vicens Vives 2013 a la qualitat docent universitària. És síndic de greuges a la Universitat Pompeu Fabra (UPF), membre permanent del Consell Supervisor del TERMCAT des del 2015 i col·laborador del diari Ara, en el qual publica des del 2012 la secció diària «Abans d’ara». Ha estat sotsdirector i defensor del lector a La Vanguardia, redactor en cap a Tele/eXpres i a Catalunya-Express i articulista a El Punt - Avui, Serra d’Or, Revista de Catalunya, L’Avenç i Via Empresa.  És premi extraordinari de doctorat a la Universitat Autònoma de Barcelona (UAB) per la primera tesi que es va llegir, el 1985, sobre Josep Pla. Casasús va ser degà fundador dels estudis de periodisme a la UPF, ha presidit la Societat Catalana de Comunicació i també la Sociedad Española de Periodística.

Tweet

---