Pinyol va destacar el fet que «sovint, durant dècades, Soldevila i també Rovira i Virgili, juntament amb els historiadors del segle XIX, han estat qualificats de romàntics per tal de menystenir-los». «Josep Fontana, que estava als antípodes d’ells, va blasmar aquells qui utilitzaven aquest adjectiu, perquè ho feien d’una manera confusa i malintencionada.» I va emfasitzar la idea que tots els historiadors catalans han rebut d’ell, «com a herència, tant la convicció que l’historiador té la funció social d’ajudar al recobrament de la nostra consciència col·lectiva, com la preocupació per la llengua, que no és pas un element secundari o accidental».
Després va ser el torn d’Enric Pujol, professor de la UAB, membre de la Secció Històrico-Arqueològica de l’IEC des del 2016 i actual director del Museu de l’Exili de la Jonquera, qui va pronunciar la conferència de commemoració del 50è aniversari de la mort de Soldevila. Un bon moment per recordar la seva aportació historiogràfica, literària i també cívica, ja que va ser un intel·lectual compromès amb el seu temps.
A l’inici de la seva intervenció, on va detallar diferents aspectes intel·lectuals del periodista, historiador i poeta, Pujol va destacar el fet que «Soldevila és considerat un dels historiadors més importants del segle XX i de tots els temps; la repercussió que van tenir les seves obres i la funció referencial que encara fan acrediten que el seu autor sigui considerat un clàssic contemporani».
Soldevila, nascut el 1894 i mort el 1971, es va convertir en el gran historiador de referència ja als anys trenta, quan va publicar la seva Història de Catalunya. «L’obra va ser un gran èxit de crítica i de públic i el va consagrar, a 40 anys, com l’historiador que havia estat capaç de fer una síntesi del passat català que pot ser vista com la concreció i el símbol de la represa nacional contemporània de Catalunya. L’obra era un gran esforç de síntesi i de recerca, i literàriament era d’un gran nivell. Segons Joan Fuster, era la millor visió de conjunt del passat català que s’hagi escrit. Pierre Vilar va assenyalar que marcava unes línies bàsiques que li semblaven decisives per copsar l’hora dels grans tombants.»
Pujol també va fer èmfasi en la trajectòria personal de Soldevila, que «pot ser considerada com a ben representativa del segle que li va tocar viure, ateses la seva implicació en els grans corrents culturals i les convulsions històriques que van sacsejar la centúria».
Arran de la proclamació republicana de 1931, Soldevila va ser part de l’equip intel·lectual que va donar suport a la Generalitat de Catalunya fins i tot en els moments més difícils de la Guerra Civil espanyola. Aquest posicionament va provocar que al final de conflicte s’hagués d’exiliar a la República Francesa fins al 1943. El seu exili va ser fructífer malgrat tot, ja que va poder redactar diferents obres i, sobretot, la part més extensa i detallada dels dietaris personals que havia iniciat ja als anys vint. «Aquella expatriació va ser un moment també d’evocació dels anys de joventut i del món cada cop més llunyà d’abans de la guerra», reflexiona Pujol.
Retornat a Barcelona el 1943, va ser part de la resistència política i cultural antifranquista. Va ser escollit membre numerari del semiclandestí IEC i professor des del seu domicili dels estudis universitaris catalans. Va ser llavors quan va tirar endavant una altra obra de gran ambició: Història d’Espanya. Redactada inicialment en català, només va poder veure la llum en la seva versió espanyola en vuit volums. «El propòsit de Soldevila era evident: contestar la visió uniformitzadora i de matriu castellanista de la historiografia nacionalista espanyola que havia assumit com a pròpia el règim franquista.»
A principis de la dècada dels seixanta va poder publicar una versió revisada i augmentada de la seva Història de Catalunya, en la qual va integrar les principals aportacions fetes al llarg dels gairebé trenta anys escolats d’ençà de la primera edició. «La seva intenció, a part d’evidenciar la vigència de la seva obra, era demostrar la solidesa i la validesa de la historiografia catalana malgrat l’intent de genocidi cultural del franquisme», va explicar Pujol.
Enric Pujol també va destacar el fet que, amb motiu de la seva mort, el 1971, Soldevila «va batre el purgatori de ser un passat de moda». «La commemoració del centenari del seu naixement, el 1996, però, va servir per a consagrar-lo com un clàssic. Havia passat prou temps per a fer una consideració més serena de la seva aportació i les noves generacions d’historiadors feien una valoració més ponderada i favorable a la seva proposta.»
En què es basa aquesta consideració de Soldevila d’historiador clàssic del segle XX? Pujol va explicar que en el fet «d’haver sabut combinar el llegat de la tradició cultural amb els corrents innovadors de l’època; d’haver dut a terme un projecte desprovincianitzador centrat en la defensa de la llengua pròpia i en l’anàlisi del conjunt dels territoris de parla catalana; d’haver assolit un model personal basat en l’equanimitat; i en l’apassionament, el treball ingent i la recerca de la veritat».
El seu prestigi com a historiador, però, va contribuir a tapar altres facetes de la seva obra literària. «Cal tenir present que va ser també un destacat poeta i dramaturg, periodista i assagista de primera, i sobretot va ser el redactor d’uns extensos dietaris personals que, en bona part, s’han recuperat pòstumament i han evidenciat que es tracta d’una obra d’una grandíssima importància.»
Fa dos anys l’IEC va publicar els seus Dietaris de joventut i de vellesa, que havien romàs inèdits fins aleshores. I també es van publicar, el 2017, les seves Cartes, «en què es fa palès també el seu tremp literari». |
