La NO-extradició de Ventura Gassol té l’origen en el seu llibre anterior, La mitra de l’exili. Quin ha estat el fil conductor?
A la novel·la històrica La mitra de l’exili volia parlar de la mort del cardenal Vidal i Barraquer a Suïssa i, en la recerca que vam fer amb Rosa Anna Felip, ens van aparèixer el mecenes Rafael Patxot i el poeta i polític Ventura Gassol. La figura de Gassol, que havia salvat d’una mort segura els altres dos el 1936, ens va captivar i vam decidir que, un cop acabada la novel·la, investigaríem sobre la vida de Gassol en els anys anteriors al dinar a Friburg dels tres personatges la vigília de la mort del cardenal.
On els ha portat la investigació sobre Ventura Gassol?
Assabentats que Gassol havia estat a la presó d’Ais de Provença, vam anar a aquesta ciutat a veure què hi trobàvem. Allà, als Arxius Departamentals de les Boques del Roine, ens van facilitar la sentència, manuscrita, de la Cour d’Appel que denegava l’extradició de Gassol sol·licitada pel Govern espanyol l’any 1941.
A partir d’aquí, vam cercar i trobar material a l’Arxiu Central del Tribunal Superior de Justícia de Catalunya; posteriorment, vam anar a diferents arxius de l’entorn de Madrid, al de l’Administració, al de la Fiscalia, al del Suprem i a l’Històric, i també al de Salamanca.
Per completar la informació, vam decidir consultar els Arxius Diplomàtics de França, a prop de París, i sondejar la possibilitat d’accedir als arxius vaticans. Finalment, vam anar a Poblet i a Cambrils, on vam trobar una peça cabdal.
El llibre se centra en el final de la vida política de Ventura Gassol (1893-1980), i explica i aporta documents inèdits sobre les dues causes judicials en què va estar implicat el conseller republicà. Per què el règim franquista el va perseguir tant? Què representava per a ells?
Ventura Gassol fou jutjat en rebel·lia pel Tribunal de Responsabilidades Políticas i, posteriorment, se’l va incloure en la Causa General, ja que el règim el considerava «el elemento en que se ha tratado de idealitzar el separatismo catalán». Després que el president Companys fos dut a Espanya i afusellat, Gassol era el polític català més cobejat pel règim.
El fet que s’acusés Gassol de matar un home que era viu i estava amagat pel mateix règim és molt greu. Els ha sorprès?
En la petició d’extradició de Gassol del juny de 1941, a més dels càrrecs habituals en altres peticions, s’hi afegia la d’haver provocat l’assassinat del bisbe de Barcelona Manuel Irurita, una acusació molt greu perquè, a més dels delictes de tipus polítics, presentava una causa d’assassinat. Sobre el possible assassinat del bisbe hem consultat les declaracions de diversos testimonis davant del fiscal delegat per a la Causa General, però no ha estat un tema central en la nostra recerca. Des de fa uns quants anys, se sabia més o menys que el bisbe no havia estat assassinat el 1936, com es deia, però ara nosaltres presentem una sentència d’un tribunal en la que diu explícitament que tal assassinat no es va produir.
Creu que aquests fets haurien d’haver sortit a la llum des de l’esfera política?
No necessàriament. Gassol, que fou una persona cabdal durant la Generalitat republicana, tant per l’íntima amistat amb el president Macià com per la seva tasca com a conseller d’Instrucció Pública, primer, i de Cultura, després, va signar l’abril de 1942 un document comprometent-se a no fer més política, amb l’esperança de poder-se traslladar a Mèxic, on ja hi eren la seva muller i els dos fills. No ho va aconseguir, però. Potser, pel fet de renunciar a la vida política ha estat més oblidat que altres consellers d’aquella època.
És inevitable fer un paral·lelisme amb causes actuals que inclouen acusacions que es basen en dades falses. Hi està d’acord?
Efectivament, és bastant inevitable. El Govern espanyol va presentar una primera petició d’extradició el gener de 1941, que va ser refusada pel Govern francès de Vichy perquè no s’adequava al que establia el Tractat d’Extradició entre França i Espanya. A la nova petició del mes de juny s’hi va incorporar l’acusació d’haver provocat l’assassinat del bisbe. Durant la primavera i l’estiu d’aquell any, la insistència del ministre espanyol d’Afers Estrangers va ser constant, com ho acrediten alguns documents que presentem; però també, en sentit contrari, l’opinió de la Nunciatura i la pressió exterior, sobretot del Govern mexicà. Ara s’acusa de rebel·lió, i les penes són d’anys de presó; llavors, a Gassol se l’acusava d’assassinat, i la pena podia ser de mort.
El llibre té un to molt divulgatiu. A quins lectors els agradaria arribar?
A tothom que estigui interessat en el nostre passat i tingui curiositat per saber per què es van produir certs fets, no desitjats. Això inclou un ampli ventall de lectors, que apreciïn la precisió i el rigor en els raonaments i en l’ús dels documents, però també a persones que desitgin formar-se una opinió més clara de qui era Ventura Gassol.
Creu que, amb aquestes dades, la figura de Ventura Gassol queda redibuixada d’alguna manera?
Penso que encara ens manca una bona biografia de Ventura Gassol i que aquest llibre contribueix a conèixer amb profunditat una de les etapes més dures de la seva vida. Ell, després, es va refugiar en la poesia, però la política catalana va perdre un home d’una dignitat indefallent.
Podeu veure la presentació virtual del llibre aquí.
|
