Què entenem per cadenes de valor global?
És un terme que s’utilitza per a definir la globalització de la producció. Molts processos productius moderns produeixen béns de consum o serveis que engloben treball provinent de diferents països del món. Fa uns dos-cents anys, David Ricardo parlava de les teories d’avantatge comparatiu ―que és la contribució que va fer al món del comerç internacional―, i deia que Anglaterra exportava tela a Portugal, i Portugal exportava vi a Anglaterra. És a dir, en aquella època un país produïa béns finals i els exportava. Actualment, els béns no es produeixen només en un lloc, sinó que les diverses parts que el componen es fan en diversos països, i van passant d’un país a l’altre fins que, finalment, s’agrupen per a fer el producte final. Per aquesta raó, és molt difícil trobar béns que es produeixin en un país. Això ha portat a un món més connectat encara, en el qual no solament es consumeixen béns finals estrangers, sinó que el que produïm es combina molt sovint amb la producció d’altres països. Les implicacions que això té per al comerç mundial són diferents de les que es podrien concloure a partir de les teories econòmiques tradicionals que ignoren aquestes cadenes de valor global.
A la conferència ha parlat de serps i aranyes dins d’aquestes cadenes de valor global. De què es tracta?
Són termes encunyats per Richard Baldwin i Anthony J. Venables per a classificar, d’una manera potser simplista, però també útil, els diversos tipus de cadenes de valor global. Els processos productius que són aranyes són, per exemple, la producció d’avions. Boeing té la planta d’assemblatge a l’estat de Washington. És un bé americà, però el 70 % de les seves parts ―el motor, els seients, etc.― venen de l’estranger. Es considera una aranya perquè les seves potes, és a dir, les parts que s’han produït en diverses bandes, s’ajunten en un producte final. Les serps, en canvi, són els processos productius que segueixen un procés seqüencial en què el bé va evolucionant i adquirint valor a mesura que va passant pels diversos països. Un exemple és la producció de xips: comença amb la purificació del silici, tot seguit es creen els discs en què s’imprimeixen tots els circuits i, finalment, hi ha el procés d’assemblatge. Es tracta d’un mateix bé que va viatjant pel món, en un procés vertical, com una serp.
I quan es van començar a produir aquesta mena de processos?
Van créixer molt a partir de finals dels anys vuitanta i principis dels noranta del segle XX. Per què en aquest període? En primer lloc, perquè la revolució de les tecnologies de la informació i la transmissió d’informació van permetre més coordinació entre els agents productius de diferents països. En segon lloc, perquè en aquesta època va haver-hi tota una sèrie de tractats bilaterals i regionals de comerç internacional molt importants: el mercat comú europeu es va expandir cap a l’est d’Europa; el 1994 se signa el Tractat de Lliure Comerç d’Amèrica del Nord; el 1991 es funda el Mercosur… Un tercer factor és el paper que tenen la Xina, l’est d’Europa i l’Índia, que, a excepció d’aquesta última, eren economies comunistes que, de sobte, es van obrir al capitalisme i van passar a oferir una mà d’obra qualificada i barata. Per tot plegat, era molt més econòmic moure coses d’un país a l’altre, encara que només fossin parts i components. Van ser tres xocs molt importants que van coincidir en el temps, i van ser l’empenta que va fer que sorgissin moltes més aranyes i serps.
Quines implicacions poden tenir?
En un marc productiu del tipus aranya, no es tracta simplement de fer servir treballadors locals i exportar, sinó que en aquests processos productius és molt important poder tenir accés a mercats exteriors. L’establiment de barreres comercials o aranzels, com hi ha als Estats Units amb Mèxic, per exemple, serveix per a protegir el producte local. El que no es té en compte, però, és que una part molt important del que s’importa són béns intermedis, no finals. Per aquesta raó, els aranzels poden fer molt de mal a les empreses que, per a poder produir i exportar, importen aquests béns intermedis que elles transformen en un producte final. En definitiva, que els efectes d’un aranzel poden ser molt diferents del que es podria esperar.
Una altra implicació és la desigualtat. Tal com hem vist, la globalització té uns efectes en la producció i les exportacions, i cal tenir en compte que els processos productius donen feina a persones de molts països. Podríem dir que, pràcticament, hi ha un mercat laboral global, i aquestes circumstàncies accentuen la competència en el mercat laboral. Les empreses més poderoses tenen la possibilitat d’accedir a les xarxes de producció global, mentre que les petites ho tenen més complicat. Com a resultat, es pot produir una concentració industrial més gran que, naturalment, afectarà els preus.
En aquest sentit, fenòmens com el Brexit deuen ser una oportunitat d’estudi excel·lent per als economistes.
Tendeixo a veure aquests processos com endògens. És a dir, no és que, de cop, un dia Anglaterra s’hagi despertat i hagi decidit sortir de la Unió Europea, sinó que hi ha hagut un seguit de factors, tant econòmics com sociològics, entre d’altres, que han portat a aquesta situació. És difícil pensar que no tindran un efecte en els pròxims mesos… Tot i això, sembla que hi pot haver uns desenvolupaments particularment rellevants i, sens dubte, els economistes que ens dediquem a la recerca estarem atents a tot el que passi.
L’altre dia vaig comprar una carcassa per al mòbil. M’ha costat 1,20 euros, i me l’han enviada a casa des de la Xina sense que això comporti un sobrecost. Si l’hagués comprada a la botiga del barri, m’hauria costat almenys cinc vegades més. Com s’explica?
És una bona pregunta [Riu]. I la resposta no és gaire senzilla. Suposem que la carcassa és la mateixa. L’explicació té a veure, d’una banda, amb l’e-commerce. Les botigues físiques, tot i que tenen el seu encant, són costoses, i això fa que el preu final d’un producte sigui més alt que un que acaba d’arribar de la Xina i que ens arriba directament a casa. D’altra banda, a la Xina els salaris són molt baixos i la productivitat, molt alta. Les empreses són enormes, i poden produir milers i milers de carcasses de mòbil bàsicament només amb el preu de la matèria primera i una part petita de salaris. Aquestes circumstàncies, combinades amb la revolució tecnològica lligada a l’enviament de béns ―l’enviament per via marítima és clau―, fan que els costos de producció i de distribució siguin molt baixos.
En els últims anys, ha guanyat força l’anomenada economia col·laborativa, amb experiències com Uber o Airbnb. Les empreses i els bancs, tal com els hem conegut, estan canviant a un ritme frenètic. Estem davant d’un canvi de paradigma? De què serem testimonis en la pròxima dècada?
Fa uns quants anys que treballo en aquest camp i sempre, cada vegada que sorgeix un nou tema, sembla que ens trobem davant d’un canvi de paradigma… És cert que hi ha hagut fenòmens que han transformat la realitat. Per mi, un tema molt rellevant, ara mateix, és la mecanització de la producció. Tot apunta que està generant una pèrdua de llocs de treball en el sector industrial i no sembla que se’n creïn de nous en aquest sector. La qüestió fonamental, ara mateix, és fins a quin punt altres sectors de l’economia, i en particular el dels serveis, podran absorbir tota la mà d’obra que s’està alliberant del sector industrial. És una realitat que aporta molts elements a la discussió sobre els efectes de la globalització, la mecanització i la desigualtat. Posa sobre la taula reptes com per exemple el disseny de polítiques per a esmorteir el cost dels canvis tecnològics ―ara es parla, per exemple, de la renda mínima garantida. Si no s’emprenen polítiques, la situació pot conduir a processos molt perillosos d’antiglobalització i anticapitalisme que, en comptes de reformar el sistema, que és el que caldria fer, intenten destruir-lo.
Ets un dels dos ponents principals del Primer Congrés de la Societat Catalana d’Economia, i el fet de viure a l’estranger et dona, segurament, una perspectiva diferent de la recerca en economia que es fa a Catalunya. Com estem en recerca econòmica?
Sens dubte, a Barcelona hi ha professors de diverses universitats que fàcilment podrien, si volguessin, ocupar posicions en universitats de primer nivell als Estats Units. Crec que la recerca en l’àmbit de l’economia que es fa aquí és particularment bona, en comparació amb la que es fa en altres països europeus i en altres regions espanyoles. |
