 Un paisatge és la realitat física, i la representació que ens en fem culturalment és el resultat d’una transformació col·lectiva i cultural de la natura. Per això, uns paisatges ens atreuen més que d’altres en funció del nostre passat personal, del nostre bagatge i del context cultural, i de la pròpia formació i sensibilitat. Joan Nogué, doctor en geografia i director de l’Observatori del Paisatge, va explicar a l’IEC, el 2 de febrer, com malgrat la relació «personal i subjectiva» amb el paisatge, aquesta «esdevé intersubjectiva perquè compartim col·lectivament determinats valors del paisatge». Ho va fer durant el seu discurs de recepció com a membre numerari de la Secció de Filosofia i Ciències Socials de l’IEC, titulat «El paisatge, entre el subjecte i l’objecte».
|
En la seva intervenció, Nogué va definir l’espai geogràfic com «un espai existencial», format «per llocs la materialitat tangible dels quals està tenyida, impregnada, d’elements immaterials i intangibles que converteixen cada lloc en quelcom únic i intransferible». També va exposar com, malgrat el context actual de globalització, «estem assistint a una clara revalorització del paper dels llocs», així com a «un interès renovat per una manera d’entendre el territori que sigui capaç de connectar allò que és particular amb allò que és general i global».
Al discurs de Nogué va donar resposta Dolors Garcia Ramon, membre emèrita de la Secció, que va repassar la trajectòria acadèmica del ponent, la tesi doctoral del qual mostrava, tant per la forma com pel contingut, «una sensibilitat particular que normalment s’associa a la dedicació a disciplines amb una forta preocupació estètica» i que va ser «tota una fita en l’evolució metodològica de la geografia catalana (i també espanyola)», i «una primera contribució en geografia humanística».
Discurs de Joan Nogué: «El paisatge, entre el subjecte i l’objecte»
Vídeo de l'acte
|
 
|
