|
El 23 de maig de 2004 va morir l’ecòleg Ramon Margalef, membre de la Secció de Ciències Biològiques de l’IEC. La Societat Catalana de Fotògrafs de Natura (SCFN), que pertany a la Institució Catalana d’Història Natural, filial de l’IEC, va celebrar el 15 d’octubre un acte per a recordar-lo. Hi van intervenir Albert Masó, biòleg, fotògraf i divulgador científic; Mercè Durfort, biòloga i membre de l’IEC; Ramon Folch, doctor en biologia, sociòleg i membre de l’IEC, i Ramon Margalef, fill de l’homenatjat.
«El germen de Margalef el trobes als catorze anys». Ho va afirmar el fill de Ramon Margalef, que es diu com el seu pare, durant l’acte del 15 d’octubre. I és que Margalef, nascut a Barcelona el 16 de maig de 1919, de ben jove explorava els tolls, els rierols i els altres llocs on l’aigua mostrava la capacitat que té de promoure i incentivar la vida als entorns de la casa de Capçanes, d’on procedia la família i on va passar diverses temporades. El resultat de tot aquell treball de camp eren publicacions, generalment manuscrites, en les quals s’evidencia «la seva afició obsessiva pels dibuixos, els esquemes», i «una especial debilitat pels insectes». Durant l’acte, se’n van projectar algunes mostres, entre d’altres, algunes pàgines interiors de la revista titulada El Mundo Marino, realitzada amb data del 17 de setembre de 1933, quan el futur ecòleg tenia només disset anys.
Passada l’adolescència, «després d’un temps avorridíssim d’escola», «temps perdut per anys d’Escola de Comerç i altres beneitures» ―com ell mateix va deixar escrit en les seves notes autobiogràfiques―, durant el qual va treballar en una empresa d’assegurances, l’any 1943 va obtenir una beca que li va permetre fer tota la carrera de ciències naturals, i la va fer en tan sols dos anys. Prèviament, havia compaginat la feina en una empresa d’assegurances amb la recerca naturalística dels ecosistemes aquàtics ibèrics a l’Institut Botànic de Barcelona. Així doncs, la seva formació en aquest àmbit, fins aleshores, havia estat totalment autodidacta.
 |
|
Inauguració del curs 1999-2000 de la Societat Catalana de Biologia. D'esquerra a dreta: Xavier Llimona, Ramon Margalef, Manuel Castellet, Xavier Bellés i Joan Argenter (d'esquena). Font: Montse Catalan / Arxiu de l'IEC
|
Margalef es va doctorar el 1951 amb la tesi Temperatura y morfología en los seres vivos. Tal com explica Joandomènec Ros ―ecòleg, president de l’IEC i exalumne de Margalef― al llibret on es van publicar les intervencions de la sessió en memòria de Margalef que va tenir lloc a l’IEC el 5 d’octubre de 2004, «el Margalef d’aquells primers anys treballava de manera incansable i no només excel·lia com a naturalista, sinó que era capaç de relacionar aspectes molt diversos de la biologia, la geologia, la física i la química. Era tan evident que tenia un cervell privilegiat i que els seus coneixements depassaven de molt els dels seus col·legues, que molta gent en posició de fer-ho l’ajudà». Així doncs, se li van oferir beques i se li va facilitar la recerca. Després de la Segona Guerra Mundial, un cercatalents americà li va donar la possibilitat de viatjar sense límits pels Estats Units i altres països; ell la va aprofitar i, fins i tot, va plantejar de quedar-se en un parell d’universitats nord-americanes, però seguint la recomanació de la dona, es va quedar a Catalunya. D’aquesta manera, el 1950 va esdevenir investigador de l’Institut d’Investigacions Pesqueres (que ara és l’Institut de Ciències del Mar, del CSIC). Va arribar a ser-ne director i va convertir-lo en un centre de referència en oceanografia.
El primer catedràtic d’ecologia d’Espanya
Ramon Margalef «saludà bonhomiosament la dotzena curta de nous estudiants que l’esperàvem, sense donar cap importància al fet que, en aquell precís moment, començava a exercir com a primer catedràtic d’ecologia d’una universitat espanyola», relata Ramon Folch en la intervenció que va fer l’any 2004, en la sessió en memòria del seu mestre. També es constituïa el Departament d’Ecologia a la Universitat de Barcelona. Era la tardor del 1967, i estudiants com ell, Joandomènec Ros o Marta Estrada, que també són membres de l’Institut, esdevenien, també, els primers estudiants regulars de la història de l’ecologia acadèmica a l’Estat espanyol. Durant l’acte del 15 d’octubre, Folch va explicar que Margalef «es dedicava als estudiants en cos i ànima, la qual cosa el va dur a rebre crítiques»; per això, es va dedicar a la investigació, tasca per la qual va ser molt ben considerat. Margalef va romandre dues dècades a la universitat i, en jubilar-se, va ser nomenat catedràtic emèrit.
 Margalef va ser molt prolífic: va publicar prop de quatre-cents articles científics, una vintena de llibres científics i un bon nombre d’articles d’opinió i divulgació. Segons Ramon Folch, sempre va tenir molt d’interès en la difusió del coneixement, i un exemple d’això són publicacions com el llibre Natura, ús o abús? ―que va establir les bases ecològiques per a una gestió de la natura―, alguns volums d’Història Natural dels Països Catalans, o el llibre La biosfera, entre la termodinámica y el juego.
Durant molts anys, l’ecòleg va ser l’investigador espanyol més citat, i va compartir amb Santiago Ramón y Cajal i Severo Ochoa l’honor de ser un dels tres científics espanyols més rellevants en les ciències de la vida. D’entre totes les seves publicacions, destaca l’article On certain unifying principles in ecology (1963), considerat un dels deu articles clàssics de la biologia del segle XX.
|
