L’Institut d’Estudis Catalans (IEC) i l’Escola Superior de Música de Catalunya (ESMUC) han signat un conveni de col·laboració pel qual s’incorpora la barítona al programa de cessions del Parc d’Instruments de l’Escola, per a la seva utilització i estudi per part de l’alumnat i professorat. La barítona és un nou instrument dissenyat en el marc d’un programa de recerca de l’IEC, i que resol la falta d’un instrument greu en el grup de xeremies de cobla.

Per part de l’IEC, ha signat el conveni el president, Joandomènec Ros i, per part de l’ESMUC, el director general, Josep Borràs. La incorporació del nou instrument enriqueix l’activitat acadèmica de l’Escola i especialment l’àmbit de la música tradicional. La barítona formarà part del Parc d’Instruments de l’ESMUC, i podrà ser utilitzada pel professorat i l’alumnat que ho necessiti per a la seva pràctica i estudi musical i docent. També serà utilitzat per diferents intèrprets en els concerts de música tradicional o cobla, especialment de grans conjunts, que se celebrin al llarg del curs. A més dels responsables de les dues institucions, a la signatura del conveni han assistit la resta de membres de l’Equip de Govern de l’IEC: Jaume de Puig, Romà Escalas i Joaquim Agulló, aquest últim director del programa de recerca de la barítona. Sobre la barítona La barítona té una longitud de 1,087 metres i és formada per dos cossos de fusta i un pavelló metàl·lic, que en el futur, previsiblement, es corbarà a la manera del pavelló del clarinet baix. El tudell, que uneix la doble canya amb l’instrument, mesura prop de deu centímetres de longitud i està corbat, com el del corn anglès. La barítona es toca en posició aproximadament vertical, a diferència del tible i de la tenora, que es toquen en posició horitzontal. El nou instrument sona una quarta per sota de la tenora i una octava per sota del tible. Tots tres instruments són transpositors: com el tible, la barítona està afinada en fa (el do de la barítona es correspon amb el fa del piano) i les seves notes del primer registre s’estenen des del fa1# fins al do3# (del si1 al fa3# del piano). La tenora està afinada en sib (el do de la tenora es correspon amb el sib del piano). La transposició és un recurs usual en les famílies d’instruments, entre altres raons, perquè la digitació sigui la mateixa en tots ells. Tot i que en la cobla ja hi ha instruments greus, com el fiscorn i el contrabaix, la barítona n’és un bon complement perquè el seu so té més riquesa tímbrica —conté molts més harmònics, particularment en la modalitat forte. D’altra banda, la tenora ha anat estenent la seva intervenció a àmbits musicals molt diversos, i és aleshores que resulta gairebé indispensable disposar d’un company baix com la barítona. Fruit de la recerca multidisciplinària El compositor i director d’orquestra Ricard Lamote de Grignon va proposar, el 1948, crear un company baix de la tenora ―l’instrument més emblemàtic de Catalunya― que resolgués la falta d’un instrument greu en el grup de xeremies de la cobla. Tot i que la proposta va despertar molt d’interès, cap constructor no va gosar desenvolupar-la: el disseny artesanal d’instruments tradicionals és massa lent i car per a innovar. El 2013, aquest instrument va esdevenir una realitat gràcies a un programa de recerca de l’IEC.  El programa de recerca «Disseny d’una xeremia barítona ―baríton― que complementi el tible i la tenora» va ser dut a terme per la Secció de Ciències i Tecnologia de l’IEC i es va iniciar el 2008, sota la direcció de Joaquim Agulló, doctor en enginyeria industrial. La barítona és fruit del treball d’un equip multidisciplinari format per científics, músics i constructors d’instruments, que la van dissenyar a partir d’una base científica: per mitjà de la física ―en aquest cas, l’acústica― i els models matemàtics. Més informació: Tota la informació referent a la tenora barítona la podeu trobar a la web: http://tenora.recerca.iec.cat/ Podeu descarregar les imatges de l'acte de signatura del conveni en el següent enllaç: https://drive.google.com/open?id=0B6d1xO64KuSTZTcyWU1BNWJRTEk Podeu descarregar imatges de la barítona en aquest enllaç: https://www.flickr.com/photos/institut_estudis_catalans/sets/72157636904722285

Tweet

---

Al nostre país, diverses entitats i institucions treballen amb l’objectiu de divulgar la ciència, però acostumen o bé a adreçar-se a nens o bé a adults amb una formació universitària, normalment en entorns urbans de grans capitals. És amb l’objectiu de divulgar la ciència, entesa com una part intrínseca de la cultura, a tota la ciutadania, i d’una forma inclusiva i integradora, que el 7 de febrer es va constituir l’Associació Catalana per a la Divulgació Científica (ACDIC). L’entitat, liderada per Salvador Macip, metge, investigador i divulgador científic, va signar, el 18 d'abril, un conveni de vinculació amb l’IEC, i es va presentar en una conferència de premsa a l’Institut. Hi van intervenir el president de l’ACDIC, Salvador Macip, i el president de l’IEC, Joandomènec Ros. Hi van estar presents, també, Carlos F. Sopuerta i Sebastià Xambó, vicepresidents de l’ACDIC, i Àngels Yécora, secretària de l’entitat.

«No podem, al segle XXI, girar l’esquena a la ciència si el que volem és participar en el debat sobre el nostre futur», i la població no podrà decidir «si no té un coneixement científic», ha afirmat Salvador Macip en la conferència de premsa. L’ACDIC vol conscienciar la societat social de la importància i els beneficis de la ciència en el desenvolupament social i econòmic, i en el dia a dia de les persones. És per això que un dels seus objectius és organitzar jornades per difondre el coneixement científic i, més concretament, els darrers avenços en els diferents àmbits de la investigació científica, a més de crear nous formats de divulgació científica. Una de les seves activitats principals és l’organització de la jornada Science Needs You!, que explora la relació entre la ciència i les arts, com la fotografia i la dansa. La primera edició, celebrada a Figueres l’octubre del 2016, va centrar-se en la relativitat; la d’enguany se celebrarà el pròxim octubre, també a Figueres, i abordarà les fronteres de la biomedicina. Precisament «la divulgació de la ciència mitjançant nous formats és l’especificitat de l’associació», segons la secretària de l’ACDIC, Àngels Yécora, i «això no significa reduir-ne la qualitat ni el rigor científic». De fet, tal com ha explicat Yécora, si bé existeixen altres associacions i entitats amb objectius similars, el que la diferencia d’aquestes és que «l’ACDIC aposta per formats més holístics, i amb el diàleg entre la ciència i l’art». Per a Joandomènec Ros, president de l’IEC, «cal convèncer els científics perquè facin el pas cap a la divulgació, i també serà necessari convèncer les administracions que aquesta feina, així com la pròpia investigació, és imprescindible». Tota la informació sobre l’ACDIC es pot consultar al web http://www.acdic.cat Vídeo – entrevista a Salvador Macip, president de l’ACDIC

Tweet

---

Les cèl·lules emmagatzemen glucosa en forma d’un polímer ramificat que s’anomena glicogen. Acostuma a concentrar-se als músculs —per als quals és el combustible per a contreure’s durant l’activitat física— i al fetge —per proporcionar glucosa a l’organisme en els períodes de dejuni. També es troba, en concentracions molt més baixes, al cervell. Fins fa poc, es considerava que les necessitats energètiques del cervell quedaven cobertes per la glucosa procedent de la circulació sistèmica. Tot i això, tal com va explicar Joan Josep Guinovart el 24 d’abril, a l’IEC, durant el seu discurs de presentació com a membre numerari de la Secció de Ciències Biològiques de l’IEC, diversos estudis posen de manifest que el glicogen té un paper clau en el cervell.

«El glicogen del cervell és una font d’energia a curt termini que dona suport a les activitats neuronals locals i específiques, com ara la formació de la memòria, l’estimulació sensorial i els cicles de son i vigília», va explicar, i «té un efecte protector sota estrès i en condicions com ara la hipoglucèmia, l’exercici intens, la isquèmia i les convulsions». Contràriament al que s’acostuma a pensar, va afirmar Guinovart, «les neurones tenen un metabolisme del glicogen actiu» que protegeix les neurones «de la mort induïda per la falta d’oxigen». Una acumulació de glicogen al cervell, segons han demostrat els estudis liderats per Guinovart, «causa l’envelliment del cervell o neurodegeneració», a més de malalties com la de Lafora ―sens dubte, la més esgarrifosa de les epilèpsies que apareixen a l’adolescència―, el segell distintiu de la qual és «l’acumulació de glicogen anormal, mal ramificat, anomenat poliglucosà». Joan Josep Guinovart és doctor en farmàcia i llicenciat en ciències químiques per la Universitat de Barcelona. Fundador de l’Institut de Recerca Biomèdica de Barcelona, del qual és director des del 2001, és acadèmic numerari de la Reial Acadèmia Nacional de Farmàcia, de la Reial Acadèmia de Farmàcia de Catalunya i de l’Academia Europaea. Nomenat doctor honoris causa per la Universitat Andrés Bello de Xile el 2016, ha rebut la Medalla Narcís Monturiol de la Generalitat de Catalunya (1999), el Diploma d’Honor de la Federació Europea de Societats de Bioquímica (2007), el Premi Part de la Riba de l’IEC (2009) i la Creu de Sant Jordi de la Generalitat de Catalunya (2014), entre altres distincions.

Tweet

---

L’artista alcoià Sento Masià va donar, el 4 d’abril, l’obra original titulada Joan Fuster, que ha passat a incorporar-se al fons d’art de l’IEC. Pintat l’any 2009 amb tècnica mixta, el quadre forma part d’una sèrie d’obres que Masià ha pintat en el que defineix com «un homenatge íntim» a les persones que li han aportat alguna cosa, entre les quals hi ha, a més de Fuster, Paco Ibáñez, Ovidi Montllor ―amb qui va estar en contacte constant i va treballar en moltes presentacions i iniciatives de caràcter artístic― o Francis Bacon.

Nascut a Alcoi l’any 1940, Sento Masià va iniciar els estudis d’art a València. El 1962 es va traslladar a Barcelona, i el 1972, a Molins de Rei, on va ser director de l’institut Lluís de Requesens. Cofundador del grup Alcoiart, ha guanyat nombrosos premis i ha exposat en biennals i múltiples sales del País Valencià, Vigo, Barcelona, París i Brussel·les, entre d’altres.

Tweet

---

El Govern de la Generalitat de Catalunya ha atorgat la Creu de Sant Jordi a vint-i-nou personalitats —quatre a títol pòstum— i a vint-i-tres entitats. Entre els distingits, hi ha el filòleg Joan Martí i Castell i el cartògraf Jaume Miranda, membre de la Secció Filològica i de la de Ciències i Tecnologia, respectivament, i el numismàtic i historiador Miquel Crusafont, president de la Societat Catalana d’Estudis Numismàtics, filial de l’Institut.

Joan Martí i Castell (Tarragona, 1945), membre de la Secció Filològica, la qual va presidir entre els anys 2002 i 2010, ha estat reconegut per la seva tasca acadèmica en els terrenys de la dialectologia, la història social de la llengua, la sociolingüística i la lexicografia. Martí és catedràtic emèrit de filologia catalana de la Universitat Rovira i Virgili (URV), de la qual va ser el primer rector, i ha estat el rector fundador i el primer president de la Xarxa Vives d’Universitats. També va ser membre fundador del Grup Català de Sociolingüística (avui, Societat Catalana de Sociolingüística) i president de la Societat Catalana de Llengua i Literatura de l’IEC. Jaume Miranda (Barcelona, 1950), membre de la Secció de Ciències i Tecnologia i responsable de la posada en marxa de l’Institut Cartogràfic de Catalunya, avui Institut Cartogràfic i Geològic de Catalunya. Rep la Creu de Sant Jordi per haver contribuït a la ciència geogràfica i a la millora del coneixement del territori i del medi. També, per haver convertit l’Institut Cartogràfic en una referència a escala internacional, tot continuant la tasca iniciada en aquesta matèria per la Mancomunitat de Catalunya i la Generalitat republicana. Miquel Crusafont (Sabadell, 1942), historiador i numismàtic, director del Museu d’Història de Sabadell i autor de nombrosos estudis sobre numismàtica, presideix la Societat Catalana d’Estudis Numismàtics, filial de l’IEC, des del 1996. Ha estat distingit per la seva obra d’estudi i difusió de les monedes i la circulació d’aquestes en els territoris de l’antiga Corona catalanoaragonesa, traduïda en més d’una vintena de llibres i en centenars d’articles sobre la matèria, i per ocupar un lloc privilegiat en el panorama internacional de la numismàtica. Creada el 1981, la Creu de Sant Jordi pretén distingir les persones naturals o jurídiques que, pels seus propis mèrits, hagin prestat serveis destacats a Catalunya en la defensa de la identitat catalana o en el pla cívic i cultural. Actualment, és un dels màxims reconeixements que pot rebre una persona o entitat per part de la Generalitat.

Tweet

---

Entre els guardonats amb el Premi Nacional de Cultura 2017, atorgat pel Consell Nacional de la Cultura i de les Arts (CoNCA), hi ha Joan Francesc Mira, membre emèrit de la Secció de Filosofia i Ciències Socials de l’Institut d’Estudis Catalans. El premi és un reconeixement a trajectòries consolidades i també a persones amb talent en alça, i pretén ser l’impuls per a atreure nous públics.

Nascut a València l’any 1939, Joan Francesc Mira ha estat premiat per la seva contribució a la cultura amb una llarga trajectòria com a assagista, historiador, biògraf, novel·lista, crític literari, articulista i traductor. Mira és doctor en filosofia per la Universitat de València i ha estat conseller de la Institució Alfons el Magnànim. També és president d’Acció Cultural al País Valencià, del Patronat de la Fundació del Congrés de Cultura Catalana i de la Institució Valenciana d’Estudis i Investigacions. Ha estat vicepresident del Centre Català del PEN Club Internacional, director de l’Institut Valencià de Sociologia i Antropologia Social (1980-1984) i fundador i director del Museu d’Etnologia de València (1982-1984). Des del 2016, és membre de l’Acadèmia Valenciana de la Llengua. Mira és autor de llibres de narrativa, d’investigació i d’assaig, però destaca especialment per la seva trajectòria periodística, gràcies a la seva secció setmanal a la revista El Temps. El Premi Nacional de Cultura 2017 se suma als altres premis que Joan Francesc Mira ha rebut al llarg de la seva vida professional: el Premi Andròmina de narrativa (1974), el Premi Joan Fuster d’assaig (1984), el Premi Crítica Serra d’Or (1985), la Lletra d’Or al millor llibre de l’any (1985), la Creu de Sant Jordi de la Generalitat de Catalunya (1991), el Premi Crexells (1996), el Premi Nacional de la Crítica (1997), el Premi Nacional de Traducció del Ministeri d’Educació, Cultura i Esports (2001) i el Premi d’Honor de les Lletres Catalanes (2004). Enguany, el CoNCA també ha premiat altres membres rellevants de l’àmbit cultural català, com el cantautor Raimon, l’actriu Emma Vilarasau, el director de cinema Albert Serra, l’editor Josep Cots, la fotògrafa Maria Espeus, Hèctor Parra per la seva recerca sonora i l’il·lustrador Carles Santamaria. En l’àmbit d’entitats o institucions, han resultat guardonades el Secretariat de Corals Infantils de Catalunya, per la seva contribució a l’educació musical d’infants i adolescents de Catalunya, i la Fundació Apel·les Fenosa, per fer valer l’obra de l’escultor Fenosa.

Tweet

---

Font: Jordi Vidal F. Joan Martí i Castell, membre de la Secció Filològica, va pronunciar, el 20 d’abril, el discurs d’ingrés a la Reial Acadèmia de les Bones Lletres, de la qual forma part des del 2016. El discurs, titulat «Josep Pin i Soler: el personatge i la competència lingüística», va ser contestat en nom de la corporació per l’acadèmic numerari Manuel Jorba.

Joan Martí i Castell va exposar una anàlisi del personatge i la competència lingüística de Pin i Soler, la qual, segons el mateix Martí, «aporta unes consideracions noves que no estan, en general, d’acord amb alguns judicis que n’han fet altres teòrics de la literatura i de la llengua». El catedràtic emèrit de filologia catalana de la Universitat Rovira i Virgili (URV), de la qual va ser el primer rector (1992-1998), reivindica, de Pin i Soler, «la capacitat en l’ús de la llengua, insòlita en aquells temps», i defensa que l’actitud ideològica de l’autor respecte a Catalunya i la realitat general «no s’adiu amb el que fins avui s’ha afirmat». Joan Martí i Castell (Tarragona, 1945) és membre de la Secció Filològica, la qual va presidir entre els anys 2002 i 2010, i ha estat reconegut per la seva tasca acadèmica en els terrenys de la dialectologia, la història social de la llengua, la sociolingüística i la lexicografia. A més de ser el primer rector de la URV, Martí i Castell ha estat el rector fundador i el primer president de la Xarxa Vives d’Universitats. També va ser membre fundador del Grup Català de Sociolingüística (avui, Societat Catalana de Sociolingüística) i president de la Societat Catalana de Llengua i Literatura de l’IEC.

Tweet

---