El procediment per mitjà del qual els resultats de la recerca es transfereixen a la societat és força complex. En els àmbits de les enginyeries i la tecnologia, com que els destinataris naturals són les empreses i el sector productiu, la complexitat augmenta, a causa especialment dels diferents tipus d’empreses. No és el mateix establir acords de col·laboració amb grans empreses o multinacionals, avesades a la col·laboració universitària, que amb pimes, amb les quals la generació de confiança és clau. Però sobretot cal que la universitat i l’empresa parlin el mateix llenguatge o, com a mínim, que la interfície de contacte faci una correcta i ajustada traducció. Tot i això, els mecanismes de la transferència són diversos: des de la formació que reben els titulats i que després s’incorporen al teixit social, fins a la creació d’empreses, empreses derivades (spin-offs) o empreses emergents (start-ups), la llicència de patents o la formació al llarg de la vida, tant en format de cursos d’especialització, postgrau o màster, o els actuals cursos de nivell 5 del Marc Europeu de Qualificacions (EQF) que comencen a ser impartits a la universitat.
En definitiva, la universitat pública, i si a més és tecnològica, no sols té la responsabilitat de formar els professionals que la societat necessita, i per tant de l’evolució tecnològica del país, sinó que té també l’obligació de contribuir a la millora de la competitivitat de les empreses i a la creació de riquesa.
Va iniciar la conferència, que s’engloba dins el cicle Dijous de ciència 2022, Alícia Casals, presidenta de la Secció de Ciències i Tecnologia de l’IEC, i després va ser el torn de Jaume Miranda, que va fer la presentació del ponent.
Berenguer i Sau va iniciar el seu discurs amb l’explicació del perquè de la tria de interfície per al títol. «Crec que és la millor paraula per a definir la relació universitat-empresa. És una superfície interna de contacte entre dos materials diferents o entre cadascuna de les fases d’un sistema heterogeni, com ara entre les fases sòlida, líquida i gasosa d’un sistema. També hi encaixaria una altra definició, que és una unitat funcional que permet posar en comunicació sistemes amb diferents funcions o característiques.»
El professor de telecomunicacions també va incidir en la dificultat d’aquesta interfície, que, a la vegada, es pot avaluar amb diferents criteris mesurables: els tècnics (solidesa tècnica, coneixement, expertesa, fiabilitat, competitivitat, etc.) i els econòmics (preu, terminis, propietat intel·lectual, beneficis, ús d’equipaments, etc.). També hi hauria un altre tipus de criteris més intangibles, com ara la reputació, la confidencialitat, el posicionament, la xarxa de contactes o la competitivitat. I també hi hauria els aspectes més relacionals, com ara la confiança, la credibilitat i l’empatia.
Després d’una mica més d’hora de conferència va ser el torn de les preguntes dels assistents. |
