La Proposta per a un estàndard oral de la llengua catalana, III. Lèxic (PEOLC-Lèxic), de la Secció Filològica de l’Institut d’Estudis Catalans, neix després dels treballs amb el mateix títol dedicats a la fonètica (1990) i a la morfologia (1992). L’obra, dirigida als mitjans de comunicació però que també pot ser una bona eina per als docents, es pot consultar a l’apartat de Llengua del web de l’IEC o bé des del següent enllaç: https://estandard-oral.llocs.iec.cat/. L’edició d’aquest nou fascicle ha estat a cura del doctor Joan Veny, membre de l’IEC. |
L’obra es basa en una selecció d’elements del lèxic bàsic i disponible del català en el seu àmbit general (mots de dos o més dialectes) i en el seu àmbit restringit (mots propis d’una varietat), referendats a partir de criteris d’extensió geogràfica, freqüència d’ús, prestigi, genuïnitat i tradició; així, hi tenen cabuda mots com abdicar i abella, d’ús comú, com tereseta ‘titella’, del balear, o creïlla ‘patata’, del valencià.
Es combina d’aquesta manera la unitat de la llengua amb les variants diatòpiques a les quals els parlants dels diversos dialectes se senten fortament adherits, tot oferint-los les respectives equivalències entre mots d’àrea diatòpica i d’àrea general i deixant palès que els elements d’àmbit restringit només representen un 7,6 % del corpus general. La informació es completa amb referències als nivells de formalitat: alta (sement ↑ llavor), mitjana (braç), baixa (clapar ↓ dormir); als mots no admesos (despreciar); als que hi podrien tenir un lloc (*escaiar-se [una salsa] ‘negar-se’, i estrangerismes com *rohingya ‘minoria ètnica musulmana de Birmània’).
En suma, es basteix un pont entre l’estricta col·loquialitat i l’estàndard general, integrant-hi i salvaguardant elements genuïns del sistema diatòpic. |
 
|
